Inauguració del tram de Balaguer a Cellers del tren de Lleida a Sent Gironç el 19 de juliol de 1949.

La línia de tren de Lleida fins a La Pobla de Segur té el seu origen en l’acord signat l’any 1885 entre els governs espanyol i francès per executar un via fèrria transfronterera que enllacés Lleida amb Sent Gironç, de conformitat amb un projecte aprovat l’any 1879 que contemplava l’execució d’un túnel en les entranyes del port de Salau, que comunica la comarca del Pallars Sobirà amb l’Arieja. 

Pel cantó espanyol, les obres del tram comprès entre Lleida i Balaguer, capital de la comarca de La Noguera, es van iniciar l’any 1907. Aquest tram es va inaugurar l’any 1924. Les obres d’execució del tram de Balaguer a Tremp, que discorre per Sant Llorenç de Montgai, Santa Linya, Àger, el congost de Terradets, Cellers i Palau de Noguera, van alentir-se per causa de les prioritats del període republicà i la Guerra Civil Espanyola. 

L’any 1941 RENFE n’assumeix la construcció dels trams de la línia pendent. Una de les causes principals de l’execució d’aquesta línia fèrria va ser l’interès d’ENHER de garantir-se el proveïment de la maquinària i materials que havia de menester per la construcció de les obres del riu Noguera Ribagorçana en el tram que discorria per les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i La Noguera.

Aquestes obres hidràuliques, encomanades a ENHER i iniciades l’any 1946, havien de garantir el subministrament d’energia elèctrica i resoldre les greus restriccions i talls del subministrament que danyaven greument l’activitat productiva i causaven incomoditats a les famílies. En aquells anys de la postguerra el dèficit dels mitjans de transport per carretera era un greu problema de difícil solució: molt pocs vehicles, poc carburant i unes carreteres molt deficients. Tenir a l’abast una línia de tren suposava un gran avantatge.

L’any 1949 es va inaugurar el tram de Balaguer a Cellers, el més abrupte i muntanyós l’execució del qual presentava més dificultats. Aquestes dificultats orogràfiques van ser superades amb la construcció de túnels, viaductes i ponts. També és el tram més bell atès que passa per paratges de gran bellesa: flanqueja l’embassament de Camarasa i anguileja pel congost de Terradets. 

L’any 1950 aquesta línia de tren arriba fins a Tremp, la capital del Pallars Jussà. I un any més tard, a La Pobla de Segur.  Aquí s’acaba aquesta línia fèrria. El tram fins a Sort, la capital del Pallars Sobirà, no es va executar mai. Al llarg de la dècada del 1950, aquesta línia va transportar principalment el ciment que ENHER produïa a la fàbrica de Xerallo, fustes que s’extreien dels boscos del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça i soldats i material assignat al campament militar de Talarn. 

En la dècada del 1960, l’activitat del tren va minvar considerablement per causa, en part, de la davallada de l’activitat constructora d’ENHER a l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i La Noguera. ENHER ha estat indissociablement lligada a la història del tren. En va impulsar la construcció de la línia i va causar-ne la seva decadència. 

Aquesta vinculació entre la línia del tren de Lleida a La Pobla de Segur i ENHER es reflecteix en el quaderns fotogràfics de l’empresa que contenen les fotografies de la inauguració del tram d’aquesta línia fèrria entre Balaguer i Cellers, tot just superat el congost de Terradets, i que tenia les següents estacions: Gerb, Sant Llorenç de Montgai, Vilanova de la Sal, Santa Linya i Àger. 

La inauguració d'aquest tram es va escaure enmig d’una festa d’exaltació a la dictadura del general Franco i en una data significada, el 19 de juliol de 1949, just tretze anys després de l’alçament militar contra el govern de la República.

Fotografies seleccionades d’aquest esdeveniment, amb les autoritats, els veïns i l'escenografia franquista. Les primeres fotografies corresponen a l'entrada a l'estació d'Àger amb els seus molls:





 

 Vagons circulant per aquesta línia que s'estava enllestint:

Celebració de l'arribada del tren a l'estació de tren de Cellers-Llimiana el 19 de juliol de 1949, amb les autoritats del règim còmodament arribades amb els seus luxosos autos nord-americans:

La coreografia franquista, imprescindible en aquesta mena d'actes:

 

Amb la política endegada pel govern espanyol, a principis dels anys 1980, de tancament de les línies de tren altament deficitàries, aquesta línia estava condemnada a desaparèixer. L'oposició del territori va ser ferotge. Finalment, l'any 2005 el govern espanyol va traspassar-la a la Generalitat de Catalunya, la qual ha executat millores per a assegurar-ne el seu manteniment i contribuir a ampliar l'oferta turística que avui dia ofereixen les terres de Lleida tot l'any. La seva gestió està encomanada a l'empresa Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

La llanta del camió carregat de trilita que va explotar en el bombardeig feixista sobre Ripoll del 5 de febrer de 1939.

Dies enrere els principals diaris catalans -La Vanguardia, El Periódico, El Punt-Avui i l'ARA- van publicar sengles articles commemoratius del setanta-cinquè aniversari dels bombardeigs indiscrimats que l’aviació italiana amb base a Mallorca va realitzar sobre Barcelona els dies 17, 18 i 19 de març de 1938.

Aquests bombardeigs, que afectava la població civil, van causar gairebé mil víctimes mortals. I més enllà de la desmoralització de la població i dels soldats republicans mobilitzats al front que patien per les famílies que havien deixat a la reraguarda, que era l'objectiu principal, aquests bombardeigs continuats durant tres dies seguits va evidenciar que la República Espanyola havia perdut definitivament la Guerra Civil Espanyola. L’evidència es va imposar dramàticament.

Els bombardeigs del mes de març del 1938 sobre Barcelona són també recordats per un fet casual de conseqüències terribles. Una de les bombes llençades per un avió italià va impactar en un camió de l’exèrcit republicà carregat de trilita que transitava per l’avinguda de les Corts Catalanes, a l’alçada del carrer Balmes, al centre de Barcelona i a prop de la plaça de Catalunya.

L’explosió causada per la trilita combinada amb la bomba italiana va aterrar els edificis circumdants i un tramvia que passava per allà en aquell precís moment. Hom va especular que aquella explosió era causada per una bomba experimental. La realitat era completament diferent. Una greu negligència –autoritzar el transport d’una matèria com la trilita, altament explosiva, pel bell mig de la ciutat de Barcelona- unida a una casualitat –els bombardeigs aeris continuats per incrementar el terror i els danys durant tres dies- van ser la causa d’aquesta tremenda explosió mortal.

Un fet similar va ocórrer a la ciutat de Ripoll el dia 5 de febrer de 1939, a les acaballes de l'ocupació militar de l’exèrcit sollevat del general Franco sobre Catalunya, una obsessió malaltissa personal i de la dictadura que va instaurar. Barcelona havia caigut el 26 de gener i l’avanç de l’exèrcit feixista era imparable. L’exili de milers de persones, civils i militars, camí de l’exili, s’agreujava pels bombardeigs de l’aviació feixista sobre ciutats, carreteres i vies de tren. L’ensorrada de l’exèrcit republicà i de llur aviació, completament delmada, suposava bombardejar objectius civils sense cap perill.

Un d’aquests bombardeigs va tenir per escenari la ciutat de Ripoll. El dia 5 de febrer de 1939 uns avions van bombardejar la capital del Ripollès on s’hi amuntegaven un gran nombre de persones i vehicles que volien passar cap a França. També era un objectiu militar la línia del tren de Barcelona-Granollers-Vic-Ripoll-Puigcerdà. I la casualitat també va provocar un explosió terrible. 

Uns soldats havien aparcat un camió carregat de trilitar al passeig Ragull, prop de la via del tren de Ripoll a Puigcerdà, camí de la frontera. Mentre eren dins d'una casa del passeig Ragull coneguda com can persianes, sense que calgui cap explicació sobre aquesta denominació popular, per esbargir-se amb unes bagasses, una de les bombes va caure fatalment sobre el camió causant una tal explosió que va aterrat completament la casa. Ni dels soldats ni de les marfantes no va cantar-se ni gall ni gallina. 

Per fer-se una idea aproximada de la magnitud de l'explosió i dels danys causats us presentem l'estat d'una de les llantes del camió dipositada actualment al Museu Etnogràfic de Ripoll, fundat pel senyor Tomàs Raguer els primers anys del segle XX, i actualment ubicat a la casa Budallés, a tocar del monestir de Ripoll. El pare del senyor Florenci Crivillé, conservador del Museu Etnogràfic de Ripoll, va recollir-la després de l'explosió en l'indret on havia anat a espetegar, a la quinta forca: 











 
L'espai que havia ocupat can Persianes als anys 1940 s'hi va construir una benzinera. Moderna estació de servei al passeig Ragull de Ripoll, a tocar de la via del tren de Barcelona-Vic-Puigcerdà:

Solament desitgem que en aquests moments tan complicats que ens han tocat de viure, amb una greu crisi i una angoixa creixent per les incerteses que ens tenallen, escenari adient i temptador per a propostes demagògiques, no es tornin a repetir en aquesta Europa desorientada i declinant, aquesta mena d'episodis tràgics.

La visita dels caps d'ENHER a una pedrera calcària de Cambrai (França) el mes de juny de 1949.

Els caps d’ENHER, una empresa de capital públic i caràcter estratègic car produïa energia elèctrica, disposaven de prerrogatives per raó del seu càrrec. Entre aquestes prerrogatives hi havia poder viatjar a l’estranger per motius laborals. Una de les sortides dels responsables d’ENHER a l’estranger, a Bèlgica concretament, va ser la negociació i compra d’una fàbrica de ciment, la maquinària, forns i instal·lacions de la qual, convenientment desmuntades, van ser importades pel port de Tarragona, transportades en tren i camions i muntades de nou a Xerallo.

La cimentera de Xerallo, a prop de La Pobla de Segur, va estar operativa fins l’any 1973, quan, sense previ avís, se’n va acordar llur tancament. Un cop per la comarca del Pallars Jussà, pobrament industrialitzada. Actualment la baluerna desmuntada de la cimentera ofereix una imatge inhòspita, fantasmal i tètrica a la vall on es posada. Solament ofereix interès per als afeccionats a l’arqueologia industrial, una disciplina arrelada al nostre país.

Els responsables d’ENHER van poder gaudir d’algunes escapades a l’estranger. El motiu era l’establiment de relacions comercials i de col·laboració amb d’altres empreses europees del mateix sector i conèixer com treballaven. Val a dir que aquestes empreses disposaven d’una maquinària i d’uns mètodes de treball més moderns que no pas els aplicats, en general, a Espanya. En un mercat tancat i protegit per aranzels i la fixació de quotes d'importació de béns, la productivitat i l’eficiència no poden pas desenvolupar-se. 

Pouant l’arxiu fotogràfic d’ENHER, propietat de la Fundació Endesa, absolutament magnífic, hem trobat les fotografies que els caps d’ENHER van complimentar a les acaballes del mes de juny de 1949 a una pedrera calcària de la localitzat francesa de Cambrai.

Talment s’aprecia en les fotografies, l’objectiu de la càmera era de retratar la maquinària que treballava en aquesta pedrera i els mitjans de transport de la matèria primera obtinguda. Aquest era, segons sembla, el autèntic motiu de la visita a aquesta pedrera: conèixer la maquinària que disposava aquesta mina i, concretament, com treballaven i la capacitat de les pales Pinguely, de fabricació francesa. Les primeres fotografies corresponen a una pala Pinguely que carrega la roca calcària en unes vagonetes:

Una altre pala equipada amb un motor dièsel que treballava en aquesta pedrera de Cambrai:

Aquesta visita a la pedrera de Cambrai va ser ben profitosa per als responsables d'ENHER. Al cap d'un any, el mesos de maig i juny de 1950, es van muntar un pala Pinguely que va treballar en la construcció de l'embassament d'Escales, una de les grans obres civils executada per ENHER en la primera meitat dels anys 1950 i que palesava llur capacitat per a escometre projectes de gran envergadura.

Viatge dels caps de l'EMPRESA NACIONAL HIDROELÈCTIRCA RIBAGORÇANA SA per les Espanyes el novembre del 1959.

La visita que els caps de l’Empresa Nacional Hidroelèctrica Ribagorçana SA van realitzar a ENSIDESA, una altre empresa pública de l’Institut Nacional d’Indústria dedicada a la fundació de ferro i acer, amb una moderna siderúrgia a Avilés, el mes de novembre del 1959, va ser aprofitat per visitar algunes de les principals ciutats de les Espanyes, properes al lloc de destí

Aquells anys, per motius evidents, la gent no tenia per costum de viatjar. Aquesta activitat era reservada a unes poques persones afortunades que tenia interès i capacitat econòmica per poder voltar. Era un lleure de persones riques i acomodades.

Les primeres escapades a l’estranger, a les darreries dels anys 1950, eren organitzades per ordes i parròquies de l’Església Catòlica per motius religiosos i espirituals: les visites  en autocar a Lorda i a Roma principalment. També cal tenir en compte els entrebancs burocràtics que un viatge a l’estranger implicava i llur cost econòmic pel canvi de divises entre les monedes estrangeres i la paupèrrima pesseta.  

Acomplerta la visita a les instal·lacions productives d’ENSIDESA, els caps d’ENHER van enfilar la carretera de costa asturiana fins a Galicia. Després, van tornar per l’interior de les Espanyes, travessant Castella i Lleó. Una parada obligatòria era Salamanca amb el seu barroquisme exagerat i sense mesura que aclapara.

De l’arxiu fotogràfic que la Fundació Endesa guarda d'aquest viatge a Avilés n'hem seleccionat les següents fotografies. La primera correspon al port de Gijón amb uns vaixells atracats en un moll:

Després el viatge va prosseguir fins a Vigo, una ciutat d'una notable vitalitat. Admirable l'aiga -auto d'importació nord-americà de mides grosses, disseny agosarat, gran motor i acabats luxosos que feia furor aquells anys entre la societat adinerada i benestant i les autoritats del règim- que treu el nas per la dreta:

La visita a Salamanca, d'un barroquisme petulant i inflat i animada vida universitària, constituïa una parada forçosa:

Aquests viatges de caire laboral eren una bona excusa per a visitar i conèixer indrets emblemàtics del territori espanyol i gaudir de l'excel·lent gastronomia que s'oferia als pobles i ciutats costeres del nord i oest d'Espanya. Segurament que es feien més sabis que rics.

Visita dels caps d'ENHER a l'Empresa Nacional Siderúrgica SA a Avilés el novembre de l'any 1959.

L’Empresa Nacional Siderúrgica SA (ENSIDESA), també propietat de l’Institut Nacional d’Indústria (INI), un dels bunyols més grossos i ruïnosos que el règim franquista va crear i va llegar al règim constitucional espanyol del 1978, va aixecar a Avilés una gran siderúrgica dotada d’uns alts forns amb capacitat per produïr la major part de l'acer i ferro que precisava el mercat espanyol en aquells anys, la dècada del 1960, d’un fort creixement econòmic. El primer alt forn va entrar en funcionament l’any 1957.

En els quaderns fotogràfics que la Fundació Endesa conserva sobre l’activitat industrial de l’empresa ENHER hi ha la visita que els caps i responsables de l’empresa hidroelèctrica catalana, encapçalats pel senyor Victoriano Muñoz i Oms, van realitzar a les instal·lacions de l’ENSIDESA, a Avilés (Astúries), el mes de novembre de l'any 1959.

Aquestes visites, de caràcter protocol·lari, eren freqüents entre els directius de les principals empreses industrials de capital públic creades per decret ministerial el consell d’administració de les quals era ocupada per homes d'absoluta confiança de la dictadura franquista que ho ignoraven absolutament tot del que era una empresa i del producte que produïen. Cada mes se’ls hi abonava la retribució per escalfar la cadira. I per aquests abnegats servidors públics qui podia negar que era una justa compensació pels serveis prestats al país.

Aquesta pràctica de llarga tradició on es barregen impunement els interessos públics i privats no s’ha extingit pas amb l’adveniment de la democràcia. Molts ex-polítics viuen còmodament instal·lats i generosament retribuïts en consells d’administració i òrgans assessors, dins i fora de l’estat espanyol, d’antigues empreses públiques privatitzades. Solament cal saber els consellers de Telefònica i Repsol per fer-se’n una idea aproximada.

En aquesta ocasió, la visita tenia per objecte que els caps d’ENHER admiressin una de les joies de l’Institut Nacional d’Indústria, una siderúrgica dotada dels alts forns més moderns que tenia al seu abast la major part del mercat espanyol. D’aquest quadern n’hem seleccionat les fotografies que us presentem:

 

 

La siderúrgica en ple rendiment:

 

Aquestes fotografies il·lustren un món completament debolit on les gran decisions de caràcter industrial s’adoptaven amb uns criteris antagònics al que imperen actualment. I palesa l’admiració profunda que les elits que governen l’estat espanyol des de fa una colla d’anys sentien aleshores i senten actualment envers les grans empreses a les quals atorguen un tractament legislatiu molt favorable, particularment de caràcter fiscal, que contrasta feridorament amb la legislació aplicable a les petites i mitjanes empreses, creades pels emprenedors que arrisquen el seu patrimoni personal i que constitueixen la base de la riquesa i prosperitat d’un país.