Un camió desconegut trobat a Burgos (Castella) d'un gran interès.

Fa uns quants anys, en el transcurs d'unes vacances d'estiu a la província de Burgos, al cor de Castella, en un poble proper a Fuentelcésped, comarca de la Ribera del Duero, descobrirem casualment dos camions completament oxidats i esgavellats. També hi havia dos automòbils: l'un, travessat damunt el bolquet d'un dels camions; l'altre, només se'n conservava el xassís i els parafangs davanters.

El primer camió, equipat amb un bolquet, tenia un capó davanter considerable. Per identificar-ne el fabricant, només hi havia les dues plaques amb el nom Henschel incrustades a les planxes laterals del capó. Res més. No tenim prou coneixement ni informació per escatir-ne la marca i el model. També podria ser que el camió s'hagués importat d'Alemanya en versió xassís-motor i un carrosser local, per encàrrec del comprador, hi hagués construït la cabina. Aquesta hipòtesi la plantegem atès que no hem trobat pas cap camió Henschel amb aquesta cabina.

El camió presumiblement de la casa alemanya Henschel i, al fons, les restes d'un automòbil o furgó: 

Damunt el bolquet del camió Henschel, travessat, hi havia un antic automòbil transformat en grua per remolcar altres cotxes en pana. La seva carrosseria presenta una semblança amb els automòbils nord-americans que s'importaren a partir de principis dels anys 1950. Tampoc en poden precisar la marca ni el model.

Usualment, aquesta mena d'automòbils adquirits per gent adinerada resident a les principals ciutats espanyoles -Barcelona, Bilbao, Madrid, Sevilla-, pel Govern espanyol o per ambaixades i consolats anaven a parar al caps dels anys a ciutats petites i zones rurals on eren transformats en furgons de recaderia, camionets agrícoles i vehicles grua. La primera actuació consistia indefectiblement en substituir-hi el motor original de benzina per un de dièsel de fabricació nacional (Perkins, Barreiros i Matacás).

Grua artesanal tosca i anodina muntada sobre l'automòbil:

Cabina del Henschel amb el capó davanter i les plaques indicatives de la marca:

El camió que tenia un major interès muntava una cabina construïda artesanalment. L'absència de cap matrícula i de les portes del camió, amb el nom del transportista i del poble d'on procedia, impedí de resoldre l'enigma sobre la marca del vehicle i el constructor de la cabina, ben reeixida quant a disseny.

Frontal de la cabina del camió la procedència del qual ens ha fet anar de corcoll aquests anys, sense resultats positius i satisfactoris. Desconeixem quin carrosser construí la cabina i la marca del xassís  original del camió sobre la qual fou muntada:



Cabina del camió d'origen desconegut i, més enllà, la resta de vehicles desballestats: el Henschel, l'automòbil grua i les restes del xassís d'un altre vehicle:

La cabina que munta aquest camió presentava en la segona meitat dels anys 1950 unes línies modernes, fluïdes i ben resoltes:






Xassís del camió de marca desconeguda:



Interior de la cabina del camió. El volant, el tablier i el motor dièsel Barreiros que equipava ens permeten conjecturar la data de construcció de la cabina devers la segona meitat dels anys 1950:



Part posterior de la cabina completament rovellada:

Motor dièsel Barreiros que equipava:





En el transcurs d'aquests anys hem procurat esbrinar quin carrosser construí aquesta cabina practicant nombroses consultes a transportistes jubilats i estudiosos i erudits sobre la matèria amb resultats desiguals.

La hipòtesi més versemblant és que ens trobem davant la reconstrucció d'un camió, pràctica usual en les dècades de 1940 i 1950, camió possiblement matriculat a les darreries dels anys 1920 o la primera meitat dels anys 1930. Tals treballs de reconstrucció i transformació de vehicles industrials eren executats per carrossers d'autocars i autobusos que sabien l'ofici i disposaven de les eines, el personal qualificat i els materials per dur-la a terme. I quant al domicili del carrosser podria ser Saragossa o bé Navarra.

La reconstrucció de vehicles és un fenomen derivat de l'autarquia implantada l'any 1939. La impossibilitat d'importar vehicles -tampoc hi havia divises disponibles- i la poca producció dels fabricants nacionals juntament amb l'empobriment del país causat per la guerra civil i l'aïllament internacional posterior obligaren a transformar i reconstruir els vehicles conservats després del conflicte bèl·lic. Aquesta pràctica desaparegué progressivament a partir dels anys 1960.

Avala aquesta hipòtesi el fet que el frontal del camió presenta una gran semblança amb la dels autocars que es construïen en els anys 1950. Gran radiador central per refrigerar el motor, vidre davanter partit en dues meitats i concepció dels llums davanters, pròpia dels autocars tal com es visualitza en les fotografies de dos autocars  que tingué l'empresa Pous de Manlleu:








I la cabina, talment s'aprecia en aquestes dues fotografies, és una copia afortunada i reeixida del Pegaso Z-207, ben modern aleshores i coneguda per qualsevol carrosser per ser reproduïdat:



Pegaso Z-207 restaurat per la família Argelich de Mollerussa:



Les línies laterals de la cabina del Pegaso Z-207 foren reproduïdes amb encert desigual en nombroses reconstruccions de camions practicades en la segona meitat dels anys 1950 per carrossers escampats arreu del país. Una altre manifestació és la cabina i caixa d'aquest camió feta per Carrosseries Sarquella de Banyoles:

Atesos els anys que han transcorregut, ben segur que aquest camió descobert a la comarca de la Ribera del Duero haurà desaparegut. Un parracaire l'haurà recuperat per vendre'n el ferro. És una pena la incúria amb què és tractat el patrimoni industrial del país per desconeixement absolut del seu valor i del que representa. No hi ha cap dubte que si aquest camió s'hagués produït en un país del centre d'Europa o la Gran Bretanya estaria restaurat i convenientment exposat en un museu. 

Els problemes de circulació del tram de l'antiga carretera N152 dins la vila de Ripoll a les darreries dels anys 1970.

És ben llastimós el discurs buit, estèril, fals  i arnat que propaga el diari La Vanguardia, màxim òrgan publicitari i plataforma defensora dels interessos de la burgesia catalana, classe social desdibuixada per les polítiques impulsades des del centre peninsular i a causa del fenomen de la globalització, sobre la necessitat d'impulsar el corredor mediterrani i enfortir l'execució d'infraestructures estratègiques a Catalunya i el País Valencià per dinamitzar l'economia espanyola.

Tres-cents anys després de la desfeta del 1714, apel·lar a aquest discurs eixorc i fals, sabent com les gasten els manaies aposentats a la capital de l'estat, només pot interpretar-se com un exercici de distracció i mala fe conscient i deliberada.

Els nombrosos memorials de greuges presentats pels catalans en aquests tres segles, sempre menystinguts amb supèrbia pels poders principals de l'estat, palesa la impossibilitat d'assolir cap acord raonable en cap àmbit que comporti una millora real de l'encaix de Catalunya a Espanya. L'hostilitat que els poders de l'estat apliquen contra el país ha estat la causa principal de la reclamació per part del gruix de la classe mitjana del país de disposar d'un estat propi: la necessitat de comptar amb un estat propi que confereixi als catalans la mateixa empara i protecció que l'estat espanyol dispensa als seus súbdits naturals. 

Aquesta reflexió em revingué arran de veure penjades en la pàgina de Facebook del senyor Eudald Fajula Vilamitjana dues fotografies de les darreries de la dècada de 1970 de l'antic tram de la carretera nacional 152 dins del nucli urbà de Ripoll. I la N-152 era aleshores una carretera principal que comunicava Barcelona amb Puigcerdà a través de Mollet del Vallès, Granollers, La Garriga, Centelles, Tona, Vic, Ripoll, Ribes de Freser i Toses.

Un Seat 127 aturat per facilitar el pas a dos camions grossos, un Barreiros i un Pegaso, a l'alçada de l'Hotel Payet de Ripoll:

Amplada del carrer Nou de Ripoll, antic tram de la carretera nacional 152. A l'esquerra el Restaurant Canaules, un dels principals establiments de restauració de la comarca del Ripollès:

El carrer Nou i la plaça Nova, a la dreta:





Una altre imatge dels problemes de trànsit que la carretera nacional 152 plantejava a les darreries dels anys 1970:

Estat actual que presenten el carrer del Prat on en els anys 1970 hi transitaven camions tràilers en els dos sentits de circulació:

La comarca de Ripollès, que en els anys 1970 disposava d'una indústria metal·lúrgica i tèxtil considerable, tenia unes infraestructures exigües. No hi havia pas cap simetria entre la població i l'activitat manufacturera que tenia el Ripollès fa quaranta anys i llurs infraestructures per la circulació de persones, matèries primeres i productes manufacturats. Aquest fet, públic i notori, no era pas desconegut al ministeri d'obres públiques espanyol.

Un cop la Generalitat de Catalunya assumí la titularitat de la carretera i li fou traspassada la competència de la planificació, construcció i manteniment de les carreteres interiors del país, s'executà a mitjan anys 1980 la variant de la carretera N-152 que desvià el trànsit pesat del nucli urbà de Ripoll.

Només si els catalans disposem d'un estat propi, amb les  competències i facultats pròpies i inherents, la primera de les quals, la plena sobirania financera, de tal manera que tots els ingressos fiscals dels catalans es destinin a atendre les necessitats pròpies, podrem començar a pal·liar els greuges acumulats aquests darrers tres-cents anys. 

És un afany superflu i desvergonyit el que practica La Vanguardia encaparrar-se en apel·lar l'execució d'infraestructures que Catalunya necessita un cop constatada la nul·la voluntat política d'executar-les. La pèrdua de credibilitat del diari només és comparable a la pèrdua de temps i energies que tal pretensió suposa. La única solució real, acreditat el fracàs de la distribució territorial del poder contemplat en la constitució espanyola de 1978 a través de l'estat autonòmic, passa perquè els catalans ens dotem, talment com ja gaudeixen la resta d'espanyols, d'un estat propi.

La Casa Gran de Folquer i els hostals Vell i Nou: tres estacions de posta al peu de la serra de Comiols (Noguera).

L'antic camí públic de terra que conduïa de Ponts a Isona, que seguia les traces d'una antiga calçada romana, coronava el coll de Comiols, frontera natural de les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà. El tram d'aquest camí comprès entre Montmagastre i Folquer superava el coll d'Alzina i anava a parar a la Casa Gran de Folquer, una masia amb bestiar estabulat que ensems feia la funció d'hostal de posta per canviar els cavalls i superar el costerut coll de Comiols.

A la dreta, tram de l'antic camí públic de Ponts a Isona proper al poble de Montmagastre :

El coll d'Alzina, costa que salva la cota que hi ha entre Montmagastre i la Casa Gran de Folquer. Al fons, la muntanya de Montmagastre:

a

L'antic camí públic de Ponts a Isona, a tocar de la Casa Gran de Folquer. A la dreta, la serra de Comiols; a l'esquerra, el Montsec de Rubies:

Mur de pedra perimetral que tancava i protegia la Casa Gran de Folquer, orientat a l'est. Aquesta ala de la casa, la més antiga, fou aixecada al segle XV:

Cos més modern de la Casa Gran de Folquer, orientat a migdia i ponent, construït a mitjan segle XVIII:

Part central de la Casa Gran de Folquer, dividida en tres pisos, i que comunica les dues ales laterals dels segles XV i XVIII:

El cos més antic de la Casa Gran de Folquer amb un pou a l'era per proveir d'aigua la casa:







Els dos cosos laterals de la Casa Gran de Folquer:





Cos lateral aixecat a la meitat del segle XVIII i encarat a migdia i a ponent:





L'antic camí de Ponts a Isona que passa arran de la Casa Gran de Folquer:

Paisatge ample i dilatat que s'albira des de la Casa Gran estant. Al fons, la muntanya de Montmagastre: 

La casa dels masovers aixecada cap el 1750, dita la casa petita:

La finca on fou bastida La Casa Gran de Folquer, de la família Maluquer, oriünds d'Alentorn i propietaris rurals de l'Alta Noguera amb residència a Artesa de Segre, disposava d'una superfície de quatre-centes trenta hectàrees. Dins l'àmbit de la finca hi havia diversos masos i fonts d'aigua. L'aigua, en aquell tros de país, sec i adust, és un bé escàs i preuat. 

Les diligències i carros que transitaven pel vell camí de Ponts a Isona paraven a La Casa Gran. Aprofitaven la parada per descansar, beure i menjar i canviar els cavalls exhausts per uns de frescs amb ímpetu per enfilar-se al coll de Comiols i penetrar al Pallars Jussà. El considerable importància que la Casa Gran de Folquer tingué en el curs dels segles XVIII i XIX, que abasta el servei de posta per renovar les cavalleries que tiraven els carros i diligències, és consignada en el llibre Viatge a Catalunya que l'escriptor anglès Artur Young escrigué a les darreries del segle XVIII.

L'execució i posada en funcionament de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp l'any 1870 causà l'abandonament gradual de l'antic camí públic de Ponts a Isona que passava per la Casa Gran de Folquer. Aleshores els propietaris de la Casa Gran de Folquer, conscients del paper que la nova carretera havia de tenir en les comunicacions entre La Noguera i el Pallars Jussà, construïren un hostal de posta a peu de carretera. 

Estat que presenta l'Hostal de Baix o Vell de Folquer, deshabitat des de fa uns quants anys. Els darrers masovers que l'ocuparen foren el Pepe i en Remigio Cuders Solsona, dos concos de cal Rei:

A la segona meitat del segle XIX la finca de la Casa Gran de Folquer era d'en Joan Maluquer Porta. La finca, propietat de la família Porta, fou aportada com a dot al matrimoni que contragué el seu fill Joan. En la primera meitat del segle XX n'era propietària la Elvira Maluquer Clua, casada amb el Severo Sostres Aytés, registrador de la propietat. Arran de la seva mort, la finca fou dividida en dues meitats i adquirida per títol d'herència per dues filles, la Dolores i la Maria de la Mercedes Sostres Maluquer. 

Al cap de poc temps de funcionament de l'Hostal Vell o de Baix, els propietaris de La Colomina, una altre gran finca de Folquer, obriren un hostal, de Dalt o Nou. Fotografia de la diligència de Folquer i de l'auto de línia de Tremp a Artesa de Segre, un Hispano Suiza, aturats a l'hostal de Dalt o Nou (fons Rita Birbe Camí; col·lecció Cassovall; arxiu del Consell de les Valls d'Àneu): 

Deplorable l'aptitud tècnica i capacitat financera de l'estat espanyol per executar noves carreteres. Mers camins de carro, polsosos i estrets. Un país amb un tal grau d'endarreriment era impossible de mantenir cap colònia d'ultramar. La pretensió espanyola d'enfrontar-se militarment als Estats Units per conservar la sobirania sobre Cuba i les Filipines, en lloc de cercar un acord per salvar els mobles, palesa la fantasia en què es movien els dirigents i militars espanyols. Succeí fatalment el que havia de passar: la pèrdua de les colònies, la ruïna econòmica del país podrit per la corrupció i la humiliació absoluta. Un xoc violent amb la realitat i l'adquisició de consciència del pes irrisori de la nació espanyola en el concert internacional de les grans nacions. 

Estat que presenta la casa de cal Colomina que fou l'hostal Nou o de Dalt, transformada en casa d'allotjament o turisme rural:

Folquer, igual que Artesa de Segre i demés pobles propers al riu Segre, fou escenari de la brutal de la batalla del Segre que consolidà l'avanç de l'exèrcit feixista revoltat sobre Catalunya amb l'ocupació de les ciutats de Lleida, Balaguer, Tremp, Pobla de Segur, Sort i la Val d'Aran. La fortificació de les línies de combat consistí en la construcció de búnquers i trinxeres. Un búnquer proper a Montmagastre i a tocar de l'antic camí que condueix a Folquer:

Al fons, a la dreta, arredossat en un petit marge, un búnquer que controlava el tram de Vall-Llebrera a Montargull de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp: 

Tot aquell país és ple de búnquers i trinxeres. La Casa Gran fou quarter de comandament militar i, més endavant, amb l'esclat de la batalla del Segre, hospital i banc de sang pels ferits dels combats. La primavera del 1939, l'Elvira Maluquer Clua recuperà la possessió de la finca i es trobà un panorama dantesc. Fosses comunes, trinxeres i nius de metralladores pertot. La Casa Gran, que atresorava mobiliari antic molt estimat per la família, fou saquejada i depredada.

En Josep Maria Sostres Maluquer, fill petit de la propietària, arquitecte llicenciat per la Universitat de Barcelona especialitzat en habitatges unifamiliars, procedí, en els curs dels anys següents, a executar una acurada restauració que actualitzava el concepte de la masia tradicional catalana destinant-la a usos residencials.

En els primers anys de la dècada de 1940 el límit on arribava la Guàrdia Civil, que es desplaçava a peu, era la Casa Gran de Folquer. Els masovers de la Casa Gran tenien instruccions d'oferir-los menjar i beure. Aquella gent i les seves famílies, vingudes del sud i del centre de la Península, menaven una vida paupèrrima. El cos armat no s'internaven pas més enllà de la Casa Gran. A les nits, des de la Casa Gran, en direcció al poble de Gavarra, a l'Alt Urgell, es podien veure les fogueres que encenien els maquis en llurs campaments escampats per Peracolls i les valls abruptes properes al riu Rialb.

Les antigues postes que no han pas sucumbit al pas del temps s'han transformat en confortables cases de segona residència o en hotels i cases d'allotjament rural. La major part però han arribat fins els nostres dies completament desvirtuades.