Un Nissan M140.17 a Besalú: el darrer descendent d'una gran estirp.

Avui hem fet cap a Besalú a visitar un bon amic, en Xavier Forés Vinyeta. L'amistat que tenim es remunta als anys escolars. En Xavier, amb la seva esposa, la Montse, tenen una residència canina, L'Arc de can Puig, al capdamunt d'un turó anomenat El Puig, en el terme municipal de Sant Ferriol. El Puig és un cim entremig del santuari de Sant Ferriol i l'ermita del Sagrat Cor, que forma part de la serra del Puig Cornador. 

Per arribar-hi, després de recórrer un camí planer paral·lel al riu Fluvià que condueix al càmping Besalú, cal enfilar una pista costeruda amb uns revolts tancats, que exigeixen maniobres, proveït amb un vehicle de roda grossa i alt de carrosseria, concepte de vehicle que avui dia ha proliferat de valent: tots els constructors d'automòbils tenen un o més models en el catàleg de vehicles que ofereixen. Atès que l'accés a la finca té lloc per un camí que arrenca del poble de Besalú, la residència canina de l'Arc de can Puig comunament es situa en aquest terme municipal, no pas al de Sant Ferriol al qual, en realitat, pertany.

En Xavier, que és enginyer tècnic agrònom, i la Montse, han fet de la seva passió pels animals, singularment els gossos i els cavalls, el seu mitjà de vida. Aquest fet és admirable i poc usual. Aquesta passió els va impulsar a comprar la finca del Puig, a Sant Ferriol, i implantar-hi l'any 2009, després d'acomplerts els tràmits administratius preceptius i disposar de les llicències requerides, la residència canina i unes pistes amb quadres per millorar el rendiment esportiu dels cavalls. Enguany celebren el desè aniversari. Com una cosa porta l'altre, i en Xavier és emprenedor i pencaire de mena, també té una empresa de jardineria que treballa per particulars, empreses i administracions públiques. 

La passió que tenen als animals repercuteix favorablement en tracte que donen als gossos i cavalls de la residència. Aquest fet, que és prou conegut pels amos dels animals, ha estat la clau per fidelitzar la clientela, repartida per les comarques del Pla de l'Estany, Garrotxa, Gironès i el Baix i Alt Empordà, i fer créixer el negoci. La competència, en aquest camp, és intensa.

La finca del Puig fou habitada fins a principis dels anys 1960, quan, els darrers estadants abandonaren la masia i s'establiren a Besalú. En comprar en Xavier i la Montse la finca l'any 2003, la masia del Puig era una pura ruïna, amb unes poques parets dretes i un escampall de pedres, teules i bigues de fusta podrides a llur voltant. Amb paciència, tenacitat, perseverança i moltes hores de feina, la masia fou reconstruïda  amb els materials originals que són els de la zona on es troba. Fer arribar el material d'obra en aquell indret recòndit, amb l'accés dels camions carregats per la pista que hi condueix, no fou pas fàcil. La casa disposa de serveis bàsics com l'electricitat i l'aigua corrent, que la fan un espai confortable.

De la masia del Puig en destaca un gran finestral, encarat a ponent, que dota de llum natural la cuina, des del qual es veu el cim del Mont que acull el santuari de la Mare de Déu del Mont, patrona de l'Empordà i del bisbat de Girona. En aquest santuari hi féu una curta estada mossèn Cinto Verdaguer. La visió que d'allà estant tingué del Canigó, afavorí el seu propòsit d'acabar el poema èpic Canigó, començat un temps abans.    

Després de dinar, veure els gossos i les instal·lacions dels cavalls, de tornada cap a casa, en el polígon industrial de Besalú, hem trobat un camió Nissan 140.17, propietat d'una empresa de pous i perforacions. Ha estat una sorpresa ben agradable que corona un dia complet i satisfactori. 

El Nissan 140.17 fotografiat en el polígon industrial de Besalú carrossat amb una caixa mòbil dotada de quatre potes. El primer carrosser que construí a Catalunya caixes mòbils fou en Sitges. La combinació de colors, de tons continguts i discrets, incrementa, en la nostra opinió, la bellesa del camió:

Aquest model de Nissan no és pas un camió qualsevol. Fou el darrer descendent d'una estirp de camions gloriosos i memorables. La cabina que equipa, ben modernitzada a base de la incorporació de plàstics i lleus modificacions com la col·locació dels llums en el para-xocs, procedeix directament de les cabines que muntava l'èpica gamma P que produí Motor Ibèrica SA en la dècada de 1970. Dues unitats del model de menys tonatge de la gamma P: 

Una de les decisions adoptades pels japonesos, després de prendre el control de Motor Ibérica SA, a principis de la dècada de 1980, amb l'objectiu de simplificar l'oferta de vehicles i guanyar major competitivitat, fou la supressió de la gamma P i la comercialització del Nissan Patrol i la Vannete, que assoliren unes vendes prodigioses i dispararen la rendibilitat de la companyia. Només estigué en producció, uns pocs anys, amb unes vendes residuals, el Ebro P-137, que muntava la cabina de la gamma Ebro M, gamma coronada amb el model Ebro M-130.

Des d'aquest perspectiva, el Nissan M140.17 fotografiat en el polígon industrial de Besalú, deriva directament del Ebro P-137. És irrellevant que part de l'equipament bàsic del model fos proveït per fabricants externs. En matèria de motors, gairebé tots els constructors nacionals van recórrer a empreses especialitzades en el desenvolupament d'aquests elements o bé els copiaren directament sense gaires miraments: ENASA celebrà uns acords amb Leyland i Barreiros plagià motors aliens. Els constructors de camions petits optaren per la solució més assequible i senzilla: els motors Perkins fabricats a Madrid sota llicència. 

Amb el llançament de la gamma Atleon, aquest model s'extingí definitivament. La fusió de Nissan amb Renault accelerà el procés d'abandonament de la fabricació de camions petits i mitjans. La fàbrica que Nissan té a Àvila cessarà la fabricació de camions la tardor vinent. I aquest fet consumarà la desaparició dels darrers vestigis dels camions Ebro que Motor Ibérica SA produí, els primers anys, a la fàbrica de l'avinguda Icària de Barcelona. El camió Nissan M140.17, objecte d'aquest article, té una gran història al seu darrera, una pinzellada de la qual hem intentat de sintetitzar en aquest article.

Un camió Ebro P-137 que fou de l'empresa Obres i Serveis Roig SA en un prat del poble de Pedra (Cerdanya).

Avui un bon amic ens ha convidat a passar el dia a la Cerdanya, exactament, al poble d'Alp, on hi passa l'estiu, des de fa molts anys, amb la seva família.  L'estiueig a Cerdanya, com en general a l'alta muntanya, és recomanable i tonificant en afavorir el descans nocturn a conseqüència de la davallada de temperatures que es produeix al vespre, en desaparèixer el sol. Dormir a l'estiu cobert amb una manta fina és una sensació ben agradable. En canvi, a la costa, la xafogor i l'excés de gent, és la nota dominant. 

Després d'un bon dinar -la muntanya sempre desperta la gana-, hem marxat al poble de Bor, integrat en el municipi de Bellver de Cerdanya, per visitar la Fou de Bor, una cova, al peu de la qual hi neix el torrent del mateix nom. La Fou de Bor és prou coneguda pels afeccionats a l'espeleologia ja que en part està inundada per l'aigua. L'església de Sant Marcel de Bor, d'estil romànic, té annex el cementiri en el qual hi reposa l'Oriol Solé Sugranyes, mort als vint-i-vuit anys d'edat, el 1976, a tocar de la frontera francesa, per la Guàrdia Civil, després d'haver fugit de la presó de Segòvia. 

De tornada del naixement del Torrent de la Fou, que s'accedeix a través d'un corriol pla i frescal, no pas gaire lluny del poble, una passejada ben agradable, cap a ponent, en un prat sobre del poble de Pedra, posat a l'altre banda del torrent de la Bavosa, que presenta uns talls considerables, hem vist un camió de color blanc. La distància no permetia de saber-ne el model. A primer cop d'ull, semblava un Sava gros. 

Aprofitant l'avinentesa que per arribar a Alp, l'antiga carretera passa per Pedra, ens hi hem aturat. Hem enfilat els prats fins arribar al camió. Un Ebro P-137, podrit i esgavellat, que feia una colla d'anys que era dipositat en el marge d'aquell prat. Sense matrícules, havia pertangut a l'empresa constructora Obres i Serveis Roig SA de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat). Atès que és un Ebro P-137 de la primera sèrie, fou matriculat entre els anys 1975 i 1980.

El Ebro P-137 dipositat en un extrem d'un prat del poble de Pedra:

L'habitacle de la cabina té la mateixa mida que el diàmetre de la roda, fet que evidencia una concepció arcaica de llur disseny:

A la caixa de ferro de l'Ebro se li acoblaren unes alces metàl·liques per incrementar la capacitat de transportar userda recollida en els prats de la comarca:

El tablier del camió, atapeït de rellotges, amb una làmina d'imitació de fusta, té un gust italià inequívoc:

El camió Ebro P-137 munta una caixa de ferro usada en el sector de la construcció per a transportar material d'obres. Tanmateix no té acoblada la petita grua pels treballs de carregar i descarregar, corrent en aquesta mena de camions. El seu destí final fou la comarca de Cerdanya. Fou usat per transportar farratge per alimentar la ramaderia. Ja fa uns quants anys que no es mou pas del lloc on fou localitzat. Un vehicle completament irrecuperable, reflex exacte del poc interès que aquest model ha suscitat entre els afeccionats i col·leccionistes per la pèssima impressió que ha deixat als transportistes que el tingueren i hi treballaren, malgrat la bellesa de la cabina que munta. Un fiasco considerable de Motor Ibérica SA.   

Dos Nazars illencs: un autobús de Palma i un camió de Ciutadella.

Les Illes sofriren una profunda transformació, en tots els àmbits i a tots nivells, a principis de la dècada de 1960 a conseqüència de l'arribada massiva, a l'estiu, de turistes europeus. Aquest fenomen fou, amb graus d'intensitat diferents, simultani a la costa catalana, a la balear i a la del País València. Els estralls comesos en les zones costaneres referides per causa d'un urbanisme desaforat i horripilant són irreparables. Només cal veure la destrucció produïda a la badia de Roses amb els blocs verticals, autèntiques moles de ciment d'una lletjor ostensible i manifesta, aixecats a la platja d'Empuriabrava, en el municipi de Castelló d'Empúries.

L'arribada del turisme massiu impulsà el sector de la construcció i de les obres públiques. També les activitats de lleure als turistes. Els constructors i grans empreses que participaven en les licitacions d'obres civils convocades per les administracions públiques, juntament amb els hotelers i restauradors, feren l'agost. La demanda de material d'obra, paletes i manobres, enginyers i arquitectes, vehicles i mecànics, fou incessant. El creixement econòmic i l'enriquiment del país fou inversament proporcional a la destrucció del territori. 

Les Illes fou un territori favorable a Nazar. El nombre de vehicles venuts, en comparació d'altres territoris, com Catalunya, fou considerable. Una cosa semblant succeí també al País Valencià. Les vendes de camions i autocars Nazar fou purament fruit de la necessitat, no pas per llur qualitat i apreci. Els models produïts per ENASA amb la marca Pegaso, a partir dels anys 1960, tenien una qualitat i fiabilitat superior a la dels seus competidors directes. També eren més cars. Parlem del Pegaso Comet i del Pegaso 1060, dos grans camions.

Un paleta que havia de construir i reformar cases i un transportista de viatgers no podia pas estar aturat molt de temps -generalment,  més d'un any- a l'espera del lliurament d'un camió Pegaso Comet. Les llistes d'espera que ENASA tenia per satisfer la demanda de vehicles fou aprofitat pels competidors directes que lliuraven els vehicles d'una manera immediata, sense demores. Barreiros fou qui millor aprofità aquest fet. La major part de camions Nazar venuts a les Illes foren equipats amb bolquets i comprats per constructors. I els autobusos foren adquirits per empreses que treballaven principalment en el transport de turistes. Els dos vehicles Nazar continguts en aquest article il·lustren el fet exposat.

Autocar Nazar amb carrosseria de luxe i baca posterior que fou de l'empresa Autocars Roig de Palna:

Camió Nazar A de cinc tones i mitja que fou de Transports Bagur de Ciutadella. El xassís li fou allargat per la part posterior: 

El camió Nazar de Ciutadella no era pas d'un constructor local. Pertanyia a una empresa de transports que, per la caixa de fusta que muntava i la vela acoblada, per força havia de portar mercaderia voluminosa i de poc pes. Potser treballava per un fabricant de sabates menorquí?. Traginava paqueteria?. Per desgràcia no podem pas aportar més informació. Consignem i compartim aquests dos vehicles que, en els remots anys 1960, treballaren a les dues illes principals de l'arxipèlag balear.