Les postals: una altra font documental.

Avui dia pot sobtar afirmar que als anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat, la fotografia constituïa una activitat limitada a l'abast de poques persones. En aquells anys solament es fotografien esdeveniment molt sonats, talment com casaments, primeres comunions i altres celebracions familiars o socials molt sentides i viscudes, generalment amb una forta component religiosa. El cost d'adquisició d'una càmera, la comprat del carret i el preu del revelat era certament una despesa que en limitava molt la difusió de les fotografies.

Quan m'he adreçat a un antic transportista sol·licitant-li si em podia mostrar les fotografies dels camions o autocars que havia tingut, sovint la resposta és que no conserva pas cap fotografia perquè senzillament no n'hi va fer. Les raons adduïdes per no haver fotografiat el vehicle era no disposar d'una càmera ja que als anys quaranta i cinquanta no tenien diners per a comprar-la; un altre motiu era que mai se li va passar pel magí de fotografiar un vehicle, generalment vell i atrotinat, que solament li donava maldecaps i que constituïa un mitjà per dur les garrofes a casa seva i péixer a la seva família.

Una de les afirmacions que més he escoltat aquests darrers anys, quan el meu interès de sempre pels camions ha evolucionat tant a fotografiar-los com a la recerca de fotografies antigues, ha estat els planys de propietaris que no van fotografiar llur vehicle o dels afeccionts que no tenien mai temps de fotografiar aquell camionet del veí o que veien cada dia quan anaven a la feina, fins que un dia aquell camionet va desaparèixer i hem perdut tota referència. Aquest fet m'ha empès a fotografiar camions que em trobo quan vaig a la feina. Se que avui dia no tenen cap mena de valor i interès; tanmateix, d'ací a uns anys seran documents prou interessants per als afeccionats per tota la informació que et proporcionen: el parc mòbil de l'època, l'abillament de la gent o les cases i comerços, etc.

Un dels mitjans documentals per a suplir la manca de fotografies dels vehicles que van circular des de finals de la dècada dels anys cinquanta fins ben entrats els anys setanta, quan la fotografia es popularitza, és recórrer a les postals en colors molts populars dels anys seixanta, i que retrataven indrets d'interès. En aquestes postals, sovint hi contenen vehicles prou curiosos.

Un exemple és aquesta postal de l'estació de CANDANCHÚ, adquirida a l'Autoretro de l'any 2006 per un euro, i que orginàriament una senyoreta va trametre a una amiga seva l'any 1962 exposant-li com gaudia d'unes merescudes vacances en aquest indret del Pirineu aragonès, recomanant-li que ho visités quan en tingués ocasió. Al fons de la postal, s'hi veu un bonic autocar Nazar de front:

És bonic veure un Renault Gordini matriculat a Barcelona en aquesta famosa estació, quan aquestes activitats de lleure tot just començaven. Havies de gaudir molt esquiant, per anar-te'n a començaments dels anys seixanta a esquiar fins a Cadanchú per aquelles carreteres i amb aquells cotxes. M'imagino que aquell vailet fotografiat d'esquena, amb la caçadora vermella i que esquia cap a l'estació, ja deu ser un pare de família que ha entrat en la cinquantena.

Al mig de la postal s'hi pot esguardar l'autocar Nazar de color crema, amb una cortina de plàstic que cobria el radiador a l'hivern per a facilitar-ne l'engegada en fred. Malauradament no he pogut esbrinar a quina empresa pertanyia.

Un altre exemple és aquesta postal de Ribes de Freser, que l'amic Agustí Dalmau i Font, historiador i arxiver de la comtal vila de Ripoll, va regalar-me. Si pot veure al fons un Ebro B45 amb llur característica cabina de color vermell i una caixa verda de transports generals; darrera hi ha aparcat un altre camionet amb morro, més antic i possiblement fabricat als Estats Units:

Continuarem cercant en totes les fonts documentals que tenim al nostre abast per a intentar recollir el major nombre d'històries dels transportistes i llurs vehicles que han circulat a Catalunya durant el segle XX.

TRANSPORTS CARBONELL de Ribes de Freser: més fotografies.

Un dels objectius d'aquest bloc és recuperar el major nombre possible de fotografies antigues dels camions, autocars i furgonetes que van circular per les carreteres del país, amb una explicació dels seus propietaris i els transports que realitzaven. Aquesta tasca permet alhora fer-se una idea aproximada de com era Catalunya des dels anys quaranta fins avui dia: els sectors econòmics i productius que hi havia -avui dia molts d'ells quasi desapareguts o immersos en una greu crisi econòmica com és el tèxtil o la metal·lúrgia-, les carreteres i els protagonistes, l'esforç dels quals va ser cabdal per a salvar part dels mobles després de l'ensulsiada de la guerra civil (1936-1939).

La recerca de fotografies antigues de camions i autocars per la comarca del Ripollès m'han permès capbussar-me per la petita història d'unes persones concretes i del món que els envoltava, els quals han tornat a recobrar actualitat i a perdurar-ne el record des d'aquest petit espai.

En un article anterior, ens férem ressò d'una de les empreses importants de transport del Ripollès ubicada a Ribes de Freser: TRANSPORTS CARBONELL. La casualitat, la sort i, especialment, la paciència i interès d'alguns ripollesos que saben de la meva dèria per a aquesta activitat, m'ha permès disposar d'algunes altres fotografies dels camions d'aquesta empresa.

Crec que les fotografies d'època i antigues, cal mirar-se-les amb atenció i detingudament, per a poder copsar tota la informació que t'ofereixen, la qual és molta si hom hi pot esmerçar-hi el temps que una activitat d'aquesta mena exigeix.

La primera fotografia correspon a un Barreiros Halcon engalanat per a celebrar una festivitat que circula pel carrer Major de Ribes de Freser -en l'anterior article dedicat a aquesta empresa, per equivocació vaig comentar que era un Barreiros Cóndor, errada que n'Eduardo Bastida, gran entusiasta dels camions Barreiros i profund coneixedor de l'empresa de Villaverde m'ha indicat i que esmeno en aquest article; moltes gràcies Eduardo-. Als anys cinquanta i començaments dels seixanta, les festes locals gaudien d'una gran participació popular que va començar a decaure quan es va generalitzar la motorització massiva amb els primers Seat 600, les sortides del diumenge i les segones residències del cap de setmana per a satisfer el desig de la caseta i l'hortet que tant ens plau als catalans; amb la perspectiva que dóna el temps, el Seat 600 va ser la causa, tal vegada, de la crisi d'algunes festivitats populars locals atès que va estimular una altra manera d'entendre el lleure més individualitzada.

La segona fotografia és d'un camió Seddon, amb una bonica caixa de fusta. Desconec si la cabina fou fabricada per TALLERES NÁPOLES, de Saragossa, o era la cabina original anglesa que muntava aquest camió. Resulta molt interessant els senyors dempeus davant del camió, "endiumenjats" per a l'ocasió.

La tercera fotografia és un camió la marca del qual desconec. Totes les consultes que he fet per a esbrinar-ne la marca, han estat endebades. Tanmateix, crec que és un camió d'origen alemany, i el fet que anés a parar a TRANSPORTS CARBONELL és també una altra incògnita. Aquesta fotografia està presa davant de la caseta del cremallera de Ribes de Freser que arriba fins al santuari de Núria. La retolació forçosa en castellà, inclosa el topònim del municipi, ens situa a l'època i de com les gastaven aleshores.

La darrera fotografia correspon al frontal d'un camió de morro força malmès, del qual tampoc en se ni la marca ni el país on fou fabricat. Possiblement els danys que patia no es podien arranjar per manca de peces de recanvi. Per l'estètica del vehicle, podria ser un vehicle anterior a la guerra civil de l'any 1936-1939, el qual fos abandonat al Ripollès els mesos de gener-febrer de l'any 1939 en la retirada de l'exèrcit republicà, i reconstruït amb peces de procedència diversa. Aquesta circumstància podria explicar les dificultats per a llur identificació.

Les fotografies recuperades dels diversos camions que tingué TRANSPORTS CARBONELL, palesen que era una empresa força important, circumstància que no pot pas deslligar-se del fet que aleshores el Ripollès era una comarca amb una important activitat industrial fonamentada en dos sectors principals: les fàbriques tèxtils que aprofitaven l'abundor d'aigua per a generar l'electricitat amb que treballaven; i la metal·lúrgia, encapçalada per LA FARGA CASANOVA SA, a redós de la qual van aparèixer una pila de petits tallers subcontractats.

Continuarem la recerca de fotografies d'aquesta empresa; a veure si la sort ens acompanya i podem trobar la fotografia del Nazar que tingué aquesta empresa.

La lenta extinció dels camions Pegaso

El passat diumenge dia 14 de juny ens arribarem amb la Montse fins a la bonica vila de Besalú, a La Garrotxa, per a gaudir del seu famós pont medieval. Quan sortia d'aquesta vila, en un descampat vaig esguardar tres camions Pegasos abandonats, al costat d'una gravera, i on hi havia estacionats d'altres camions, alguns dels quals eren nous i s'estaven carrossant.

La visió d'aquests tres Pegaso va permetre adonar-me que a les carreteres catalanes cada cop serà més difícil de veure circular-hi els camions del cavall alat. I és que setze anys des de la venda d'ENASA a IVECO, són prou anys perquè gaudir dels Pegasos treballant esdevingui una tasca gairebé impossible.

La desaparició dels camions Pegaso aquests darrers anys ha estat gradual. Primer van desaparèixer els Pegaso que cobrien les rutes internacionals carregats de fruites i verdures cap als grans mercats del centre d'Europa, i pertanyents a importants empreses del País Valencià, Múrcia i Andalusia. Posteriorment han anat desapareixent els Pegasos de les obres públiques i de la construcció, bàsicament bolquets i formigoneres, exposats a treballs de gran duresa i amortització mecànica anticipada.

Actualment els Pegaso que encara resten en servei són generalment de particulars o d'empreses familiars, dedicats a tasques concretes i que circulen per rutes locals o comarcals. Alguns d'aquests camions es conserven a l'espera de la jubilació de llur propietari, ja que la inversió d'un nou camió no és rendible, i menys avui dia amb la greu crisi econòmica que pateix el sector; altres vehicles es mantenen per les feines específiques que realitzen, o pel cost econòmic de la maquinària que duen muntada.

També hi ha hagut alguns Pegaso que han estat exportats a països en vies de desenvolupament, principalment America del Sud, l'Àfrica negra i països del Magreb. Les exportacions d'aquests camions tanmateix, no pot pas equiparar-se amb la d'altres marques europees molt més preuades com Mercedes Benz, Man o Renault, ja que hi ha moltes més peces en cas de panes i reparacions.

En aquests moments hi ha desbastellaments que no volen pas comprar camions, autocars i furgonetes Pegaso, ja que el baix preu del metalls per la crisi econòmica mundial i l'absència de demanda de peces de segona ma per als Pegaso que encara circulen, provoca que els marges de rendibilitat siguin certament molt magres.

L'extinció dels Pegaso, que és un fet sabut i conscient per part dels afeccionats, ha generat una reacció per parts dels amants dels camions clàssics, talment com és la voluntat i esforç de preservació de les unitats ben conservades i mereixedores d'aquest tracte: exemples n'hi ha a dojo; a Catalunya cal destacar la feina de l'amic Jordi Ros, amb un bonic Pegaso 1061A, que havia estat propietat de l'empresa CERVÓS, de Sort, capital del Pallars Sobirà, i quina restauració justifica amb escreix un article sencer. També hi ha altres amants dels Pegaso com el senyor Josep Llenas, de Girona, transportista que conserva quatre Pegasos, un dels quals, un Pegaso cabina quadrada de 260 cv, hi treballa cada dia transportant palets d'ampolles de cava de PERELADA fins a Barcelona. Sobre el petit museu del senyor Llenas, ja ens n'hem fet ressò en aquest blog.

Les fotografies d'aquests tres camions Pegaso a Besalú, i que il·lustren aquest article, palesen ben clarament la fi d'una marca que va ser el rei de les carreteres de Catalunya durant més de trenta anys, i que d'ença de la crisi del petroli de l'any 1973 va iniciar una lenta i inexorable decadència.

Un bonic Pegaso 1214 conegut popularment com a "bocanegra" pels colors originals de la cabina blanca i negre; fou un dels models més encertats comercialitzats per ENASA, un cop trencades les negociacions de la venda d'ENASA a INTERNATIONAL HARVESTER.

Un Pegaso Tecno que havia pertangut a una empresa de venda de materials de construcció, sense la grua que hi duia muntada i que deu estar fent servei a un altre camió:

Finalment, un Troner de tres eixos comprat de segona ma per l'empresa FERRER ROURA, de Sarrià de Ter, el desballestament del qual crec que il·lustra l'acabament i extinció de Pegaso.

El interès creixent pels camions i autocars clàssics per part de nombrosos afeccionats fotografiant les unitats existents i alhora la recuperació de fotografies antigues, està generant un important fons documental que ens permetrà conservar el record i la memòria dels nombrosos camions Pegaso que van transitar pel país i que eren l'orgull dels seus propietaris.

camions a les Festes de Sant Eudald a Ripoll (Girona)

La Festa major de Ripoll es celebra el dia 11 de maig, Sant Eudald, les relíquies del qual es veneren al Monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquest monestir és una de les joies del romànic català, amb una forta vinculació amb els monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, a la comarca del Conflent.

El monestir de Santa Maria de Ripoll fou fundat l'any 880 per en Guifre el Pilós, i la seva expansió i influència cap al Monestir de Sant Martí de Canigó és mercès a l'impuls de l'Abat Oliba. Guifre el Pilós, les despulles dels qual es conserven en aquest monestir, va néixer al poble de Rià, a la comarca del Conflent, sent l'artífex del naixement de Catalunya com a país independent. Per tant, difícilment es pot entendre Catalunya sense l'aportació fonamental d'aquests dos personatges providencials.

Després del llarg hivern, que a Ripoll, situat just al prepirineu, és feixuc, fred i humit per l'aiguabarreig del Ter i del Freser, arriba a començaments de mes de maig el bon temps, amb els dies càlids, el vol de les orenetes i un mantell verd que cobreix tots els boscs, prats i camps. I el dia 11, els ripollesos celebren la festa Major, la qual es clourà a mitjans d'agost amb les primeres pluges per la Mare de Déu d'Agost, l'escurçament del dia i les primeres fulles dels arbres esgrogueïdes preludiant la tardor, la qual és d'una bellesa captivadora al Ripollès.

Igualment com les orenetes, per Sant Eudald aterren per Ripoll els firaires amb els seus vehicles vells i transformats per a aquest ús. La seva visió constitueix un plaer per als afeccionats als camions clàssics.

Volvo d'un firaire de la comarca de La Garrotxa, amb el volant a la dreta. Aquesta especificitat del mercat anglès provoca que la venda d'aquests vehicles de segona ma sigui molt econòmica atès que el seu mercat potencial és molt reduït:

Camió Renault, el disseny del qual procedeix del Berliet, un dels grans fabricants de camions europeus malauradament també desaparegut:

Tractora Pegaso 2181 aparcada a les afores de Ripoll:

Una tractora Renault de gran comoditat per al xòfer i amb una estètica peculiar:

Una altre tractora Iveco amb el característic remolc d'un firaire:

Un camió Renault amb un xassís llarg per a càrregues voluminoses i poc feixugues:

Una altra tractora Iveco Turbostar de finals dels anys 80 i començaments dels 90:

Sens dubte, els firaires que participen en les Festes de Sant Eduald, amb les seves atraccions, cançons i gatzara, esdevenen la prova fefaent de l'acabament de l'hivern i de l'alegria i gaudi que l'estiu sempre comporta.

Imatges d'Andorra.

Aprofitant el llarg cap de setmana del u de maig, vàrem arribar-nos amb la Montse fins a Andorra, el petit país dels Pirineus, on hi destaquen les seves valls. L'acabament de la temporada d'esquí permet de gaudir d'Andorra sense tant neguit ni atabalament.

Andorra ha estat històricament un país peculiar i aquest tret ha definit, fins fa uns pocs anys, al seu parc automobilístic, ben diferent del català. Qui circula per les comarques pirinenques ha de vigilar amb els veloços conductors andorrans, sempre ràpids i imprudents, com si fugissin de l'angoixa que deu suposar viure en el fons de valls tan profundes i poc assolellades a l'hivern.

Recordo perfectament que a la dècada dels anys 70 i 80 del segle passat, em cridava l'atenció els cotxes i camions andorrans que transitaven per les carreteres catalanes; eren vehicles europeus considerats aleshores d'alta gamma; també hi havia els primers cotxes del país del sol naixent amb unes estètiques ben curioses i generalment lletges. Quan a les carreteres del Pallars Jussà solament hi veies els Pegasos i els Barreiros, si et creuaves amb un camió Mercedes Benz, indefectiblement era matriculat al país dels Pirineus. Si a casa solament podien comprar un Seat, un Renault o un Citroën -els Ford i els Opels van arribar més tard, a finals dels 70 i començaments dels 80-, en canvi qualsevol andorrà podia fer el fatxenda amb un lluent Golf GTI o un Mercedes Benz.

Aquesta situació va començar a canviar amb l'ingrés de l'Estat espanyol a la Unió Europea: el parc automobilístic català es va renovar amb vehicles nous, equiparant-nos poc a poc amb els afortunats andorrans.

Tanmateix, si passeges per Andorra, encara veus alguns vehicles vells que no es van importar a Catalunya. La primera fotografia correspon a una furgoneta Peugeot aparcada a Canillo, que s'ha destinat a usos agrícoles:

La segona fotografia és d'un autobus de línia regular recollint passatgers a Andorra La Vella, i pertanyent a la COOPERATIVA INTERURBANA ANDORRANA SA:

Una furgoneta Ford, fotografiada al santuari de Meritxell, i destinada a llenyer:

Camió Iveco Turbostar fotografiat a una benzinera d'Andorra La Vella, primer model que es va començar a importar regularment a l'Estat espanyol i que era competència directa del Pegaso Tecno 340:

Una furgoneta Peugeot de l'empresa CRISTALLERIES VALIRA, fotografiada a un polígon industrial d'Andorra La Vella:

Un camió FIAT també de l'empresa CRISTALLERIES VALIRA, fotografiat al mateix indret:

Un altre autocar Mercedes Benz fotografiat a una benzinera de El Tarter. Cal recalcar la bona acollida que aquesta carrosseria ha tingut entre les empreses andorranes:

Finalment, la darrera troballa de l'excursió per terres andorranes fou aquest camió Bedford, fotografiat al concessionari Mercedes Benz de Sant Julià de Loria. Crec que és lamentable que un vehicle tant antic s'estigui podrint a sol i serena. Em va sobtar el volant a l'esquerra, tal vegada perque hagués tingut un anterior ús militar:

Segurament, amb una mica de paciència i temps, a les Valls d'Andorra encara poden trobar-se vehicles prou interessants per a qualsevol afeccionat a l'automoció.