L'activitat de la família Serret de Sant Adrià de Besòs: la producció de totxos i rajols a les dues bòbiles del barri d'Artigas de Badalona i l'extracció de sorres i graves al riu Besòs.

Les servituds imposades per una bòbila, que requeria la combustió del forn a sol i serena tots els dies de l'any, no era impediment perquè la família Serret que residia a Sant Adrià de Besòs, un petit poble entaforat entre Barcelona i Badalona, marxessin el 18 de juliol de 1953 amb un dels camions de la casa, un Seddon Atkinson, cap a Càlig, el poble d'on procedien, per visitar la resta de la família que hi residia.

La festa del 18 de juliol era d'una gran importància en el cerimonial de la dictadura del general Franco perquè commemorava la insurrecció i el cop d'estat contra el règim de la Segona República Espanyola. Aquesta celebració, que coincidia amb l'abonament de la paga doble als treballadors, assalariats i pensionistes, esdevenia el pretext per exaltar i legitimar aquella nefasta dictadura que va anorrear les llibertats i va accentuar la decadència i isolament d'Espanya. 

Malgrat que els amos de la bòbila, la família Serret, marxava fora, els forns continuaven cremant dia i nit. Un forn no s'apagava llevat que hi hagués un cessament de la producció temporal o definitiva. 

Aquesta excursió des de Sant Adrià de Besòs fins a Càlig, un poble de la comarca castellonenca del Baix Maestrat, es feia amb els pocs mitjans disponibles aquells anys. Tota la família Serret, independentment de l'edat, s'encabia a la cabina i el bolquet del Seddon, cap a Càlig. El costum era enfilar la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell que seguia la línia de la costa per Gavà, Castelldefels, Garraf, Sitges i Vilanova i la Geltrú per evitar el port de l'Ordal, molt costerut i recargolat. 

En Lluís Serret i Vidal, un fotògraf excel·lent que sempre va disposar de càmera de retratar, va fotografiar una aturada del camió en la carretera general prop del poble de Peníscola, aixecat sobre un penyal, amb la família Serret enfilada al bolquet del Seddon Atkinson. L'any 1953 els paisatges costaners i de l'interior de Catalunya i del País Valencià eren intactes i conservaven la seva bellesa primigènia perquè l'activitat turística desaforada encara no els havia devastat i arruïnat completament:

La família Serret retratada davant del camió Seddon:

La família Serret arribada a destí, a Càlig, a bord del Seddon Atkinson:

El treball a les bòbiles era paral·lel a l'activitat d'extracció de sorres i graves que realitzava la família Serret en el curs final del riu Besòs, dins del terme municipal de Sant Adrià de Besòs. Aquesta labor, en la dècada dels anys 1950, es feia amb camions russos 3HC, procedents de l'exèrcit i adquirits en les subhastes que convocava periòdicament per desempallegar-se dels vehicles vells. Camions 3HC de can Serret treballant al riu Besòs retratats per el Lluís Serret i Vidal:

Aquests camions 3HC eren molt apreciats pels constructors i promotors d'obres públiques per la transmissió que equipaven, molt valenta per transitar carregats per terrenys tous. Els seus motors originals de benzina sovint eren transformats en motors dièsel. Els camions 3HC de can Serret van ser carrossat amb uns bolquets amb alces i se'ls hi va equipar uns motors dièsel Perkins.  

A Sant Adrià de Besòs hi havia d'altres famílies que també treballaven en l'extracció de sorres i graves usades per la construcció. L'una era la família Bolós, que tenien una masia al sector de La Catalana, i que ja als anys 1920 extreien graves amb carros de trabuc. Més endavant, als anys 1960 i 1970 en Celestino Bolós va convertir-se en uns dels principals constructors d'obra pública d'Espanya. La seva empresa va construir carreteres i autopistes executades sota concessió administrativa. Tenia una gran flota de camions Pegaso i Macks, imponents, i màquines Caterpillar, que eren els millors vehicles disponibles aleshores.

L'Esteve Barrachina Peral tenia una classificadora de graves i àrids en l'espai on avui dia s'aixeca la Ciutat Esportiva de l'Espanyol. El senyor Barrachina, que sempre va tenir una gran aptitud pels negocis, també era el representant per a Sant Adrià de Besòs i Badalona, de Motormóvil SA, concessionari oficial Pegaso a Barcelona. Aquesta representació li permetia de disposar d'una flota de camions Pegaso amb bolquets renovada periòdicament. 

La demanda de graves s'ha de posar en relació amb l'important creixement de la població que va experimentar Catalunya d'ençà de mitjans dels anys 1950 per l'arribada d'immigrants, principalment del sud d'Espanya, atrets per l'ocupació que trobaven en el sector industrial i terciari, i la conseqüent millora de les seves condicions de vida.

Aquest fenonem immigratori va ser particularment intens a Barcelona i els municipis de la seva àrea d'influència com l'Hospitalet del Llobregat, Badalona, Sabadell, Terrassa, Mataró, Cornellà del Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi del Llobregat, El Prat del Llobregat, Molins de Rei, Rubí, Cerdanyola del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Ripollet, Montcada i Reixac i Mollet del Vallès. Les principals ciutats industrials del país com Tarragona, Girona, Lleida, Reus, Manresa, Vic, Olot, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Balaguer i Figueres, entre d'altres, tampoc van ser alienes a aquest fenonem. Aquest intensíssim creixement poblacional produït en pocs anys va comportar una alta demanda d'habitatges i un creixement fabulós de la construcció.

Sant Adrià de Besòs, encaixonat entre Badalona i Barcelona i migpartit pel riu Besòs, també va créixer ràpidament aquells anys. Era un municipi petit que acollia les fàbriques on es produïen els populars Biscuters i les motos Bultaco.

Els matrimonis Bachs Serret i Barrachina Peral retratats davant d'un Pegaso 200 que Motormóvil SA, concessionari oficial Pegaso a Barcelona, i el seu representant a Granollers, el Garatge Eloi, van exposar a la Fira de l'Ascensió de Granollers celebrada la primera quinzena del mes de maig de 1962:

L'Esteve Barrachina Peral, el primer per la dreta, era un home polifacètic i de molta empenta: tenia una classificadora d'àrids al tram final del riu Besòs, era representant per Sant Adrià de Besòs i Badalona del concessionari oficial Pegaso a Barcelona, Motormóvil SA, i tenia uns quants camions Pegasos amb bolquets que treballaven en la seva classificadora i per empreses constructores: transportaven material i la runa i terra procedent dels enderrocs i rebaixos de solars en aquells anys de fal·lera constructora. A l'esquerra, el senyor Josep Bachs i la seva senyora.

L'auto que tenia la família Bachs Serret l'any 1966 retratat a Sant Adrià de Besòs, un Seat 800:

Les dues bòbiles de la família Serret al barri d'Artigas en la segona meitat dels anys 1960. La urbanització dels terrenys propers a aquesta instal·lació era un fet imparable. En primer terme, una garbelladora per netejar l'argila:

La producció de maons, totxos i rajols a les bòbiles de la família Serret era una labor artesanal que ocupava molts treballadors. En aquells anys, algunes bòbiles van mecanitzar-se per augmentar la producció i abaratir els costos laborals. La família Serret va especialitzar-se en productes d'una gran qualitat i singulars que no eren cobert per les bòbiles més grosses. Totxos vermells per façanes i arrodonits per la construcció de pous d'aigua, xemeneies i pous de registre d'accés als col·lectors. Tenien de clients principals les companyies subministradores d'aigües.

El manteniment de les dues bòbiles era incompatible amb la urbanització del barri d'Artigas i la necessitat dels promotors de disposar aquests terrenys per construir habitatges. L'any 1973 es van apagar definitivament els dos forns de les bòbiles de Dalt i de Baix de la família Serret, cessant per sempre més la producció de maons, totxos i rajols. La xemeneia d'un dels dos forns, apagat definitivament, fotografiada pel senyor Lluís Serret Vidal:

Fotografies de l'aterrament d'una de les xemeneies de la bòbila. Els terrenys que ocupaven les dues bòbiles eren completament erms amb els assecadors i els forns enderrocats. Al seu voltant, els edificis d'habitatges del barri d'Artigas construïts a finals dels anys 1960 i principis del 1970: 

Tasques d'enderrocament de la xemeneia amb un foc en la seva base que la dilatava i esquerdava fins que queia: 

Moment de l'enderrocament de la xemeneia:

També hi havia bòbiles a Barcelona. La família Bogunyà tenia una coneguda bòbila al barri de Sant Andreu, desapareguda amb l'obertura de l'avinguda Meridiana i la urbanització dels terrenys limítrofs. En la primera meitat dels anys 1960, la família Bogunyà tenia uns quants camions per treballar en aquesta bòbila. Dos dels camions eren aquest Pegaso Comet i un Ebro B-45. Aquestes fotografies han estat facilitades per en Miquel Bogunyà per mediació d'en Francesc d'Assis Bachs i Serret: 

Les fotografies que la família Serret conserva de les seves bòbiles al barri d'Artigas de Badalona constitueix un testimoni del paisatge i les activitats industrials que hi havia en aquell àmbit abans de la seva urbanització rabent, improvisada i atapeïda d'edificabilitat.

Les bòbiles d'en Joan Serret al barri d'Artigas de Badalona.

Les bòbiles són forns on es couen els maons, rajols, totxos i teules. Aquests forns eren posats damunt de terrenys argilosos d'on s'obtenia l'argila que barrejada amb l'aigua produïa el fang que emmotllat i assecat es coïa als forns que cremaven les vint-i-quatre hores del dia. Generalment, els amos dels terrers els llogaven a fabricants de totxos i rajols que coneixien l'ofici i sabien fer funcionar el forn i coure el material. 

L'encesa dels forns era una activitat molt delicada i costosa per la quantitat de llenya que necessitava. Els forns cremaven els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. Les bòbiles treballaven de dia i nit en diversos torns. Hi havia una família que s'encarregava de la vigilància de les instal·lacions i del foc del forn.

A Catalunya cada poble tenia bòbiles pròpies sobre argilers. Hi ha pobles on l'activitat productora de totxos va ser destacada com Calaf, Jorba o La Bisbal d'Empordà. L'aigua, imprescindible per disposar del fang, s'acostumava a transportava a través d'un aqüeducte que partia d'una mina d'aigua més o menys allunyada.

Aquest aqüeducte des de la mina d'aigua fins a la bòbila transcorria per finques alienes que exigia la constitució de servituds d'aqüeducte i de pas per atendre reparacions, amb l'abonament de la corresponent indemnització als propietaris de les finques sobre les quals discorria l'aqüeducte i llur constància en el registre de la propietat. Alguns d'aquests assentaments registrals de les servituds d'aqüeductes s'han mantingut en les inscripcions de les finques afectades, malgrat que la bòbila i l'aqüeducte ja fa molts anys que ha desaparegut.

Els pocs mitjans de transport que hi havia al país fins els anys 1920, bàsicament els animals de bast, comportava que la producció de béns es regís pel criteri de proximitat. Els materials es fabricaven a peu d'obra. La construcció de les cases de pagès disseminades arreu del país necessitava d'un forn de calç per produir l'argamassa que impermeabilitzava les parets de les cases i masies. Aquests forns de calç s'aixecaven en un lloc proper a la casa que es construïa. El país n'és ple de forns de calç desapareguts. En canvi les parets de pedra dels marges se'n deia de pedra seca per l'absència d'argamassa.

També s'aixecaven bòbiles per produir maons, totxos i teules en indrets propers a les cases en construcció que necessitaven aquests materials. La construcció de l'Hostal Vell o de Baix de Folquer devers l'any 1870 causada per l'obertura de la carretera general d'Artesa de Segre fins a Isona pel port de Comiols, que constitueix la partió natural de les comarques de La Noguera i del Pallars Jussà, va ser possible perquè es va muntar una teuleria que proveïa les teules. Una diligència de La Catalana aturada davant de l'Hostal Vell de Folquer:



Aquesta teuleria era prop de l'església de Folquer, consagrada a Sant Gil, atès que disposava d'una argila d'excel·lent qualitat i una bassa d'aigua per produir el fang. Aquesta teuleria va funcionar uns quants anys per produir totes les teules de l'Hostal Vell, les teules grosses del carener al trencant d'aigües i les teules de la coberta que escorren les aigües avall. També van atendre la demanda de teules per refer les cobertes de les masies de Folquer -la Casa Gran, La Colomina, Els Masiots, La Casanova, Les Torres i Santacreu- i l'església de Sant Gil i la rectoria.     

A la carretera de Santa Coloma de Gramenet a Badalona -els veïns de Sant Adrià de Besòs la coneixien com la carretera de La Roca del Vallès- que transcorria pels barris d'Artigas i La Salut hi havia un seguit de bòbiles regentades per famílies distintes, algunes de les quals vivien en la pròpia bòbila. 

En l'espai on s'aixeca el pavelló olímpic de Badalona on hi juga el Club Joventut Badalona, la Penya, al barri de la Salut, hi havia la bòbila de l'Esperança, que fabricava totxos. Aquesta bòbila, segons les dades disponibles, era d'en Francesc Serret i Martorell que va vendre-se-la a principis de la dècada dels anys 1940. Les famílies que menaven aquesta bòbila, procedents de Tortosa, fotografiades als anys 1940:

Altres bòbiles a la carretera de Santa Coloma de Gramenet a Badalona eren la bòbila de Can Vermell, que gestionava el senyor Josep Vidal, a la partió dels barris de La Salut i Llefià, la bòbila de l'Elies i les dues bòbiles d'en Joan Serret i Martorell, germà de l'anterior, al barri d'Artigas, limítrof amb el poble de Sant Adrià de Besòs.

Plànol de l'emplaçament i situació de les bòbiles d'en Joan Serret i Martorell,  la de Dalt i la de Baix, més endavant de les famílies Serret i Bachs, amb llurs instal·lacions i naus, aixecat l'any 1973 quan es va urbanitzar aquest espai del barri d'Artigas:

Emplaçament que ocupaven les bòbiles de Dalt i de Baix, de la família Serret, al barri d'Artigas de Badalona, completament urbanitzat:

Les dues bòbiles de Dalt i de Baix d'en Joan Serret, amb els dos forns i les dues xemeneies; al seu costat, una altre bòbila, la de l'Elies, fotografiades a finals dels anys 1940 des del sanatori de l'Esperit Sant:

Els terrenys on s'aixecaven els dos forns d'en Joan Serret i Martorell eren propietat del comte de Barnola. La producció de totxos, maons i rajoles era completament artesanal i precisava de molta mà d'obra. L'argila es garbellava per netejar-la i es mesclava amb l'aigua acumulada en uns dipòsits per produir fang. El fang s'emmotllava i s'assecava per tots els costats a les eres i els assecadors. Hi havia el risc que la pluja malmetés els totxos que s'assecaven a les eres o patis. Un cop assecats, es coïen en els forns. Les peces que s'havien recremat, s'usaven per a la cimentació dels edificis.

Fotografies d'en Lluís Serret i Vidal, d'una gran qualitat i precisió, que retrata els porxos de les bòbiles d'en Joan Serret i Martorell on s'assecaven els totxos per ser cuits al forn: 

Terreny que ocupaven les dues bòbiles d'en Joan Serret, amb els dos forns i les seves xemeneies, els assecadors i les argiles:

Un forn amb els patis i els assecadors. A l'estiu, amb poc risc de pluges, els totxos s'assecaven a les eres o patis rectangulars envoltades de porxos:

En primer terme, la bassa on s'acumulava l'aigua que es barrejava amb l'argila garbellada per crear el fang imprescindible per produir els totxos, teules, rajols i maons que es coïen al forn:

Porxos i un dels forns de la bòbila d'en Joan Serret. Al fons, un aqüeducte per al subministrament d'aigua:

El forn de la bòbila d'en Joan Serret on hi tancava els seus camions el senyor Sagués en la dècada dels anys 1960:

Una altre fotografia d'aquesta bòbila d'en Joan Serret on es veu l'immens espai que ocupava i amb la Torre Mena i l'antena de Ràdio Miramar de fons:

Un Pegaso 1060 de l'empresa Excavacions Serret carrossat amb un bolquet de la casa Sitges, accidentat en una obra i dipositat en aquesta bòbila:

Nota de preus dels productes que fabricava la bòbila d'en Joan Serret:



Publicitat de la bòbila del senyor Joan Serret i Martorell al barri d'Artigas de Badalona:

Amb la mort d'en Joan Serret i Martorell, el negoci va succeir-lo la seva vídua, la senyora Mercè Vidal i Solanas. Amb el temps, les dues bòbiles se'n farien càrrec el seu fill Lluís Serret i Vidal, i el seu gendre, en Josep Bachs:

La família Serret simultaniejava la producció de rajols, maons i totxos en les dues bòbiles del barri d'Artigas amb l'extracció de sorres i graves, primer amb carros de trabuc i després amb camions, en el curs final del riu Besòs. Aquestes dues activitats seran abordades en el proper article.

Carrosseries Caba SL i Turismes Vallès SA concessionari oficial Volvo a Sabadell.

L'any 1980 en Claudi i en Pere Caba Arnella es van haver de fer càrrec de Carrosseries Caba SL per la impossibilitat del seu pare de continuar-hi al capdavant per una greu malaltia. Són anys d'ajustament de la plantilla i de tancament de les línies de negoci menys rendibles, com ho era la venda de recanvis. L'any 1981 es tanca la botiga de venda de recanvis per l'automòbil de l'avinguda Onze de Setembre 88 de Sabadell.

Targetes de la botiga de recanvis per automòbil de la família Caba a l'avinguda Onze de Setembre 88, que en els anys de la dictadura del general Franco, se'n deia avinguda de l'Exèrcit Espanyol:

 

Una targeta de la botiga impresa els darrers anys, en català, i amb el denominació del carrer democratitzada:

Una bossa de la botiga de recanvis:



A principis dels anys 1980 els germans Caba se n'adonen que han d'obrir noves línies de negoci en el ram de l'automoció, que dominen i coneixen perfectament. L'any 1982 en Claudi i en Pere Caba es converteixen en agents de la casa sueca Volvo a la ciutat de Sabadell. Una marca que volia implantar-se a Espanya i Catalunya basant-se en l'acreditada seguretat i qualitat dels autos que produïen.

El prestigi de la família Caba a Sabadell va permetre'ls-hi d'assolir unes bones vendes d'automòbils Volvo malgrat que la situació econòmica era dolenta -continuava la crisi econòmica i el tancament i reducció de treballadors en les indústries tèxtils i metal·lúrgiques- i el preu de compra era elevat pels aranzels d'importació que s'havien de satisfer.

L'any 1992 esdevenen concessionari oficial Volvo. L'any 1993, la concessió de Volvo s'eixampla a la ciutat de Terrassa i el Vallès Occidental. La quota de mercat dels automòbils Volvo al Vallès Occidental augmenta progressivament.

L'any 2000 en Pere Caba abandona definitivament Carrosseries Caba i funda Turismes Vallès SA, concessionari oficial Volvo a Sabadell que disposa avui dia d'unes modernes instal·lacions per l'exposició de vehicles, venda de recanvis i taller mecànic a la Rambla Ibèria 201, un indret privilegiat a l'entrada de la ciutat de Sabadell.

Fotografies de les obres de condicionament de la nau on hi ha avui dia Turismes Vallès SA, concessionari oficial Volvo a Sabadell, amb l'exposició de vehicles nous i d'ocasió, taller mecànic, venda de recanvis i departament administratiu:

Inauguració de les noves instal·lacions de Turismes Vallès SA a la Rambla Ibèria 201 de Sabadell amb els convidats a l'exposició dels models de fabricava aleshores Volvo:

Façana principal de l'edifici que acull Turismes Vallès SA:

L'any 2000 en Claudi, l'altre germà, continua al capdavant de Carrosseries Caba, un taller multimarca especialitzat en planxa i pintura que disposa dels locals del carrer Montseny 14-16 i Montllor i Pujalt. Avui dia Carrosseries Caba, dirigida per en Claudi, repara la planxa i pintura d'automòbils. 

La famílía Caba continua vinculada al sector de l'automoció havent sabut adaptar-se als nous temps amb noves línies de negoci i la transformació de la fabricació de carrosseries en un taller de reparació de planxa i pintura, un àmbit en què sempre han excel·lit. Aquest bloc vol agrair l'amabilitat de la família Caba per la publicació d'aquests articles sobre la seva activitat empresarial.