Les servituds imposades per una bòbila, que requeria la combustió del forn a sol i serena tots els dies de l'any, no era impediment perquè la família Serret que residia a Sant Adrià de Besòs, un petit poble entaforat entre Barcelona i Badalona, marxessin el 18 de juliol de 1953 amb un dels camions de la casa, un Seddon Atkinson, cap a Càlig, el poble d'on procedien, per visitar la resta de la família que hi residia.
La festa del 18 de juliol era d'una gran importància en el cerimonial de la dictadura del general Franco perquè commemorava la insurrecció i el cop d'estat contra el règim de la Segona República Espanyola. Aquesta celebració, que coincidia amb l'abonament de la paga doble als treballadors, assalariats i pensionistes, esdevenia el pretext per exaltar i legitimar aquella nefasta dictadura que va anorrear les llibertats i va accentuar la decadència i isolament d'Espanya.
La festa del 18 de juliol era d'una gran importància en el cerimonial de la dictadura del general Franco perquè commemorava la insurrecció i el cop d'estat contra el règim de la Segona República Espanyola. Aquesta celebració, que coincidia amb l'abonament de la paga doble als treballadors, assalariats i pensionistes, esdevenia el pretext per exaltar i legitimar aquella nefasta dictadura que va anorrear les llibertats i va accentuar la decadència i isolament d'Espanya.
Malgrat que els amos de la bòbila, la família Serret, marxava fora, els forns continuaven cremant dia i nit. Un forn no s'apagava llevat que hi hagués un cessament de la producció temporal o definitiva.
Aquesta excursió des de Sant Adrià de Besòs fins a Càlig, un poble de la comarca castellonenca del Baix Maestrat, es feia amb els pocs mitjans disponibles aquells anys. Tota la família Serret, independentment de l'edat, s'encabia a la cabina i el bolquet del Seddon, cap a Càlig. El costum era enfilar la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell que seguia la línia de la costa per Gavà, Castelldefels, Garraf, Sitges i Vilanova i la Geltrú per evitar el port de l'Ordal, molt costerut i recargolat.
En Lluís Serret i Vidal, un fotògraf excel·lent que sempre va disposar de càmera de retratar, va fotografiar una aturada del camió en la carretera general prop del poble de Peníscola, aixecat sobre un penyal, amb la família Serret enfilada al bolquet del Seddon Atkinson. L'any 1953 els paisatges costaners i de l'interior de Catalunya i del País Valencià eren intactes i conservaven la seva bellesa primigènia perquè l'activitat turística desaforada encara no els havia devastat i arruïnat completament:
La família Serret retratada davant del camió Seddon:
La família Serret arribada a destí, a Càlig, a bord del Seddon Atkinson:
El treball a les bòbiles era paral·lel a l'activitat d'extracció de sorres i graves que realitzava la família Serret en el curs final del riu Besòs, dins del terme municipal de Sant Adrià de Besòs. Aquesta labor, en la dècada dels anys 1950, es feia amb camions russos 3HC, procedents de l'exèrcit i adquirits en les subhastes que convocava periòdicament per desempallegar-se dels vehicles vells. Camions 3HC de can Serret treballant al riu Besòs retratats per el Lluís Serret i Vidal:
Aquests camions 3HC eren molt apreciats pels constructors i promotors d'obres públiques per la transmissió que equipaven, molt valenta per transitar carregats per terrenys tous. Els seus motors
originals de benzina sovint eren transformats en motors dièsel. Els camions 3HC de can Serret van ser carrossat amb uns bolquets amb alces i se'ls hi va equipar uns motors dièsel Perkins.
A Sant Adrià de Besòs hi havia d'altres famílies que també treballaven en l'extracció de sorres i graves usades per la construcció. L'una era la família Bolós, que tenien una masia al sector de La Catalana, i que ja als anys 1920 extreien graves amb carros de trabuc. Més endavant, als anys 1960 i 1970 en Celestino Bolós va convertir-se en uns dels principals constructors d'obra pública d'Espanya. La seva empresa va construir carreteres i autopistes executades sota concessió administrativa. Tenia una gran flota de camions Pegaso i Macks, imponents, i màquines Caterpillar, que eren els millors vehicles disponibles aleshores.
L'Esteve Barrachina Peral tenia una classificadora de graves i àrids en l'espai on avui dia s'aixeca la Ciutat Esportiva de l'Espanyol. El senyor Barrachina, que sempre va tenir una gran aptitud pels negocis, també era el representant per a Sant Adrià de Besòs i Badalona, de Motormóvil SA, concessionari oficial Pegaso a Barcelona. Aquesta representació li permetia de disposar d'una flota de camions Pegaso amb bolquets renovada periòdicament.
L'Esteve Barrachina Peral tenia una classificadora de graves i àrids en l'espai on avui dia s'aixeca la Ciutat Esportiva de l'Espanyol. El senyor Barrachina, que sempre va tenir una gran aptitud pels negocis, també era el representant per a Sant Adrià de Besòs i Badalona, de Motormóvil SA, concessionari oficial Pegaso a Barcelona. Aquesta representació li permetia de disposar d'una flota de camions Pegaso amb bolquets renovada periòdicament.
La demanda de graves s'ha de posar en relació amb l'important creixement de la població que va experimentar Catalunya d'ençà de mitjans dels anys 1950 per l'arribada d'immigrants, principalment del sud d'Espanya, atrets per l'ocupació que trobaven en el sector industrial i terciari, i la conseqüent millora de les seves condicions de vida.
Aquest fenonem immigratori va ser particularment intens a Barcelona i els municipis de la seva àrea d'influència com l'Hospitalet del Llobregat, Badalona, Sabadell, Terrassa, Mataró, Cornellà del Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi del Llobregat, El Prat del Llobregat, Molins de Rei, Rubí, Cerdanyola del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Ripollet, Montcada i Reixac i Mollet del Vallès. Les principals ciutats industrials del país com Tarragona, Girona, Lleida, Reus, Manresa, Vic, Olot, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Balaguer i Figueres, entre d'altres, tampoc van ser alienes a aquest fenonem. Aquest intensíssim creixement poblacional produït en pocs anys va comportar una alta demanda d'habitatges i un creixement fabulós de la construcció.
Sant Adrià de Besòs, encaixonat entre Badalona i Barcelona i migpartit pel riu Besòs, també va créixer ràpidament aquells anys. Era un municipi petit que acollia les fàbriques on es produïen els populars Biscuters i les motos Bultaco.
Els matrimonis Bachs Serret i Barrachina Peral retratats davant d'un Pegaso 200 que Motormóvil SA, concessionari oficial Pegaso a Barcelona, i el seu representant a Granollers, el Garatge Eloi, van exposar a la Fira de l'Ascensió de Granollers celebrada la primera quinzena del mes de maig de 1962:
Aquest fenonem immigratori va ser particularment intens a Barcelona i els municipis de la seva àrea d'influència com l'Hospitalet del Llobregat, Badalona, Sabadell, Terrassa, Mataró, Cornellà del Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi del Llobregat, El Prat del Llobregat, Molins de Rei, Rubí, Cerdanyola del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Ripollet, Montcada i Reixac i Mollet del Vallès. Les principals ciutats industrials del país com Tarragona, Girona, Lleida, Reus, Manresa, Vic, Olot, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Balaguer i Figueres, entre d'altres, tampoc van ser alienes a aquest fenonem. Aquest intensíssim creixement poblacional produït en pocs anys va comportar una alta demanda d'habitatges i un creixement fabulós de la construcció.
Sant Adrià de Besòs, encaixonat entre Badalona i Barcelona i migpartit pel riu Besòs, també va créixer ràpidament aquells anys. Era un municipi petit que acollia les fàbriques on es produïen els populars Biscuters i les motos Bultaco.
Els matrimonis Bachs Serret i Barrachina Peral retratats davant d'un Pegaso 200 que Motormóvil SA, concessionari oficial Pegaso a Barcelona, i el seu representant a Granollers, el Garatge Eloi, van exposar a la Fira de l'Ascensió de Granollers celebrada la primera quinzena del mes de maig de 1962:
L'Esteve Barrachina Peral, el primer per la dreta, era un home polifacètic i de molta empenta: tenia una classificadora d'àrids al tram final del riu Besòs, era representant per Sant Adrià de Besòs i Badalona del concessionari oficial Pegaso a Barcelona, Motormóvil SA, i tenia uns quants camions Pegasos amb bolquets que treballaven en la seva classificadora i per empreses constructores: transportaven material i la runa i terra procedent dels enderrocs i rebaixos de solars en aquells anys de fal·lera constructora. A l'esquerra, el senyor Josep Bachs i la seva senyora.
L'auto que tenia la família Bachs Serret l'any 1966 retratat a Sant Adrià de Besòs, un Seat 800:
Les dues bòbiles de la família Serret al barri d'Artigas en la segona meitat dels anys 1960. La urbanització dels terrenys propers a aquesta instal·lació era un fet imparable. En primer terme, una garbelladora per netejar l'argila:
La producció de maons, totxos i rajols a les bòbiles de la família Serret era una labor artesanal que ocupava molts treballadors. En aquells anys, algunes bòbiles van mecanitzar-se per augmentar la producció i abaratir els costos laborals. La família Serret va especialitzar-se en productes d'una gran qualitat i singulars que no eren cobert per les bòbiles més grosses. Totxos vermells per façanes i arrodonits per la construcció de pous d'aigua, xemeneies i pous de registre d'accés als col·lectors. Tenien de clients principals les companyies subministradores d'aigües.
El manteniment de les dues bòbiles era incompatible amb la urbanització del barri d'Artigas i la necessitat dels promotors de disposar aquests terrenys per construir habitatges. L'any 1973 es van apagar definitivament els dos forns de les bòbiles de Dalt i de Baix de la família Serret, cessant per sempre més la producció de maons, totxos i rajols. La xemeneia d'un dels dos forns, apagat definitivament, fotografiada pel senyor Lluís Serret Vidal:
Fotografies de l'aterrament d'una de les xemeneies de la bòbila. Els terrenys que ocupaven les dues bòbiles eren completament erms amb els assecadors i els forns enderrocats. Al seu voltant, els edificis d'habitatges del barri d'Artigas construïts a finals dels anys 1960 i principis del 1970:
Tasques d'enderrocament de la xemeneia amb un foc en la seva base que la dilatava i esquerdava fins que queia:
Moment de l'enderrocament de la xemeneia:
També hi havia bòbiles a Barcelona. La família Bogunyà tenia una coneguda bòbila al barri de Sant Andreu, desapareguda amb l'obertura de l'avinguda Meridiana i la urbanització dels terrenys limítrofs. En la primera meitat dels anys 1960, la família Bogunyà tenia uns quants camions per treballar en aquesta bòbila. Dos dels camions eren aquest Pegaso Comet i un Ebro B-45. Aquestes fotografies han estat facilitades per en Miquel Bogunyà per mediació d'en Francesc d'Assis Bachs i Serret:
Les fotografies que la família Serret conserva de les seves bòbiles al barri d'Artigas de Badalona constitueix un testimoni del paisatge i les activitats industrials que hi havia en aquell àmbit abans de la seva urbanització rabent, improvisada i atapeïda d'edificabilitat.