A l'arxiu del senyor Vert hi ha un article que sobre la història de la Sarfa, farcida d'anècdotes, escrigué el senyor Josep Martinell i fou publicat al número 166 de la Revista de Girona, datada el setembre i octubre de 1994. L'article és il·lustrat amb alguns dels cotxes que tingué la companyia.
Sarfa està estretament vinculada a Palafrugell. Devers l'any 1880, a Palafrugell, en Malànima tenia una diligència que feia la línia de Palafrugell a Girona. Més d'un cop fou assaltada la diligència a la costa de Torre Negre. El pendent de Torre Negre, amb la ralentització per força de la marxa del vehicle, era aprofitat pels lladres de camí ral per robar.
Al cap d'uns anys, a Palafrugell, hi trobem el Ligero, un transportista que aixecà la primera casa del carrer de Girona i treballava en tota mena de transports. El Ligero tingué ben aviat la competència representada per l'avi Rovira. En Rovira, gras, panxut, camacurt i abillat amb una faixa i camisa blanca li'n deien El Berruga per l'abundor de grans que la seva cara presentava. Tenia una tartana que tancava en una quadra del carrer Nou, l'antic carrer del Progrés de Palafrugell. Era una tartana llarga que disposava de sis o set seients i una capacitat per transportar entre dotze i catorze passatgers. El Berruga s'asseia al pescant exterior. Tirada per dos cavalls, feia la ruta de Palafrugell a Girona. La tartana d'en Rovira també era coneguda com la dels músics atès que era usada per la cobla en llurs desplaçaments. Atès que l'administració no havia encara regulat i intervingut l'activitat, el transport de viatgers per carretera era una competència directa, sense miraments.
L'Artigues succeí a en Rovira en el negoci del transport de viatgers de Palafrugell a Girona. Per aquest motiu a l'Artigues li'n deien l'Hereu Rovira. L'Artigues, valent i amb una clara visió del negoci del transport i llur avenir, comprà els primers camions que hi hagué a Palafrugell per transportar mercaderies, bàsicament, els sacs de taps de suro produïts per les indústries del poble. Eren uns Berliet importat de França que muntaven unes rodes massisses recobertes de cautxú, tenien uns llums de carbur per circular de nit i unes cabines d'una incomoditat completa. Aquells primers camions eren tancats en una garatge del carrer Clavé.
L'Artigués també comprà un dels primers òmnibus de la demarcació de Girona. Aquest cotxe fou una competència seriosa al tren petit de Girona a Palamós. El senyor Artigues, home singular, imposava un càstig peculiar i eficaç als treballadors sancionats per les faltes comeses en el desenvolupament del seu treball. Els obligava a asseure's les vuit hores que durava la jornada laboral diària en una cadira a l'entrada de l'administració, a la vista de tothom. No calia pas acomiadar-los als treballadors; renunciaven a la feina per pròpia iniciativa.
El senyor Artigues, que controlava gairebé tot el transport de Palafrugell -només hi havia uns pocs transportistes que feien el transport urbà entre les fàbriques de taps de suro-, s'associà amb en Ribot (l'hereu Vicens de Llagostera) i en Font (el noi Mateu de Sant Feliu de Guíxols). La companyia resultant de la unió dels tres socis que treballaven en les tartanes fou la Sarfa: Societat Anònima Font, Ribot i Artigues. El senyor Miquel Balaguer, secretari del Jutjat de Palafrugell, en fou el primer director i encarregat de portar a cap l'organització de l'empresa.
El senyor Artigues, gras i pantagruèlic, morí a la seva casa de Llafranc mentre menjava un plat d'arròs descomunal. Traspassà d'un afartament d'arròs.
L'esclat de la Guerra Civil comportà la col·lectivització de l'empresa. Acabada la guerra, el càrrec de gerent recaigué en el senyor Esplugues. Al cap d'un anys, el succeí el senyor Cases de Mataró. I després arribà el senyor Joaquim Escrivà, un gerent que impulsà i modernitzà l'empresa; posà les bases del gran creixement que Sarfa tingué en la dècada de 1970 i 1980. El llibre d'en Josep Pla Viatge en autobús es basa en els records que l'autor conservava dels seus viatges amb els cotxes de la Sarfa.
L'estreta relació entre Sarfa i en Josep Pla s'afermà quan, arran d'una gran nevada un dia fred d'hivern, un dels cotxes restà aïllat davant del mas Pla, a Llofriu. El xofer i els viatgers s'encaminaren decidits, sense vacil·lacions, cap a la casa on hi residia l'escriptor. Els hi fou servit per sopar unes patates bullides acompanyades d'una mica de carn de porc. Dormiren a les golfes de la casa. L'incident propicià una ferma amistat entre el xofer de la Sarfa, el senyor Pujol, i l'escriptor. Atesa la malfiança que en Pla sentia cap al servei de correus espanyol per la censura i comprovació de la correspondència a què era sotmès, en Pujol li recollia directament llur correspondència privada que era lliurada al conductor de la línia de Figueres a Perpinyà perquè aquest la franquegés i diposités directament en el servei postal francès. Ara per ara, la intervenció i control de les comunicacions feta massivament pels usuaris a través d'internet resulta per als estats del món d'una major eficàcia, comoditat i celeritat.
Bonic autobús Mercedes Benz que tingué Sarfa en els anys 1930:
Dos cotxes de la Sarfa:
Una mostra de les carrosseries que proliferaren en els anys 1940 i 1950:
Les modernes carrosseries de la dècada de 1990 de dos pisos:
Sarfa, els populars autobusos de la Costa Brava, desaparegué com a empresa independent l'any 2000 per llur adquisició per Sarbús. La concentració d'empreses de transports, com succeeix en d'altres sectors, és una tendència imparable.
Continuarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada