Un Nazar A i un Ford Thames Trader aturats en una benzinera en els primers anys 1960.

En Juan Carlos Fernandez-pello Fernández, Scavabis, un bon amic, ens ha enviat una fotografia d'en David Garrido, un altre bon amic, transportista asturià, de dos camions aturats en una benzinera en la primera meitat dels anys 1960. Davant dels camions hi ha drets els propietaris dels vehicles, riallers.

Dos vehicles de la primera meitat de la dècada de 1960: un Ford Thames Trader, un camió que es va vendre força bé aquells anys malgrat les restriccions decretades per la importació de vehicles estrangers, amb l'assignació de quotes i la imposició de gravàmens fiscals, amb el propòsit de fomentar la producció els fabricants espanyols, i un camió Nazar A de sis tones equipat amb un motor Perkins:

 

Els dos camions, que pertanyien a dos transportistes de Xixón, ciutat industrial costanera que disposa d'un port d'una forta embranzida comercial, muntaven unes caixes de fusta per a transports generals, amb la vela recollida. El Ford fou de l'empresa Transportes Rimada.

La benzinera, projectada per proveir de carburant camions i autocars, disposava, cosa poc corrent aleshores, d'unes columnes altes que sostenien un sostre ample per aixoplugar els vehicles i llurs ocupants de la pluja, corrent en aquell país, i demès inclemències i adversitats climatològiques. L'altura de la instal·lació facilitava l'accés dels vehicles voluminosos.

Avui, darrer dia de l'any, el dia de l'home dels nassos, ens acomiadem del 2019 amb un fotografia prodigiosa, procedent d'Astúries, de dos vehicles, un dels quals, de la mateixa marca que encetarem el primer article de l'any que s'acaba. Agraïm als senyors Garrido i Fernández-pello el fet de compartir aquesta fotografia en aquest espai, d'un tipisme admirable. 

Un camió Babcock & Wilcox en el mercat de Vic cap a l'any 1962 (Osona).

Els camions Babcock & Wilcox, produïts a Bilbao, no tingueren continuïtat. Es fabricaren uns pocs anys. Com en el cas d'altres empreses d'automoció espanyoles, que no disposaren del suport públic de l'estat, s'extingiren aviat. Foren escombrats pels camions Ebro B45 que Motor Ibérica SA construïa a la fàbrica que tenia a l'avinguda Icària de Barcelona. El taló d'Aquil·les dels camions Babcock & Wilcox fou el motor dièsel que muntaven, que donà un rendiment i fiabilitat molt pobre. Portada del catàleg del camió Babcock & Wilcox de cinc i cinc tones i mig:

Publicitat del camió amb el representant català, Romagosa & Companyia, societat en comandita:

El senyor Francisco Villalta, fruiter de Manlleu, comprà, l'any 1961, al senyor Antoni Soler Company, el representant osonenc de la casa Babcock, un camió per transportar fruita i verdura, productes amb què es guanyava la vida. En Carlos, fill del senyor Villalta, davant del garatge de Manlleu on el seu pare hi tancava el Babcock & Wilcox amb matrícula B-233826: 

No s'aprecia en la fotografia la caixa de fusta del camió. El senyor Villalta, que tenia el camió net com una patena, en tenir el costum de netejar-lo els dissabtes a la tarda, li muntà un parell de llums antiboira per causa de la boira que s'entaulava a l'hivern a la plana de Vic i li pintà unes franges en el para-xocs davanter.

La pàgina d'internet Imatgesdosona.com conté una fotografia del mercat de Vic, datada en els primers anys 1960, en funció dels vehicles que recull, incloent-hi un carro tirat d'un cavall, amb un camió Babcock & Wilcox amb una caixa de fusta i una baca al cim:

El camió estacionat a la plaça de Vic no coincideix exactament amb el del senyor Villalta. No tenia pas els llums antiboira ni les franges pintades en el para-xocs. També podria ser que aquests elements fossin incorporats en una data posterior. Que el senyor Villalta acudia els dissabtes a Vic a vendre el seu gènere, era segur. Era el mercat principal de la comarca d'Osona. Costa més de creure que en aquest mercat hi acudissin dos camions Babcock & Wilcox de dos marxants ja que fou poc venut. Tanmateix, en no disposar d'informació, qualsevol de les dues conjectures és probable.  

Bon Nadal i feliç any 2020.

Enguany, la felicitació de les festes de Nadal l'il·lustrem amb una fotografia de l'església de Sant Gil, de Folquer, al peu de la serra de Comiols, comarca de La Noguera, tan estimada per tants de motius. L'església, senzilla, és de planta rectangular, d'una nau, amb capella adossada al lateral. La llinda de la porta hi té gravat l'any 1625.

I hem seleccionat el Poema de Nadal d'en Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona 1894-1961), descendent d'una família noble, poeta, novel·lista i traductor.

POEMA DE NADAL
 
Cant I

Ai, aire d’aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït!
Ai, aire d’aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l’aire d’aquesta nit!
Una estrella!…
Perquè l’escletxa que el cor veu,
i l’absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament,
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment…
Però l’estrella solament,
tremoladissa i impalpable,
pot anunciar el neguit d’un naixement
entre el bou i la mula d’un estable.

Que les trompetes i els timbals
i el llavi roig de gelosia
cantin la glòria de l’or fals
i el collaret de pedreria.
Però el qui cerca l’oli pur
que el lliurarà de tot conjur,
mentre la infàmia es descabdella,
que aixequi el front totes les nits,
i es fregui els ulls adolorits,
i tingui fe per esperar l’estrella!

Avui el llavi cansat
vol estrafer l’alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia
sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.
Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de les estrelles!
Malgrat això, l’alegria
la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.
Malgrat el vestit impotent
i la misèria carnal,
malgrat el pensament
de màquina i asfalt,
jo et vull sentir viva i lluent,
estrella de Nadal,
esgarrinxant el blau del firmament!
És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l’alegria,
i l’estrella en l’infinit,
i el perfum de misteri d’aquest dia.
Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s’hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d’altres dies
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.

Si el despit que se’t menja tu acales
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l’àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t’oblides d’avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l’estrella
no vagis baladrejant;
humiteja’t la parpella
amb tres llàgrimes d’infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.
Jo, en aquell temps, pensava que el miracle
de l’àngel que anuncia el Fill de Déu
es feia lluminós, amb l’espectacle
de quatre pins aclaparats de neu,
d’un pendís tot rissat d’escabelloses,
i una dent de guineu desfent el glaç,
i unes esquelles tímides, ploroses,
musicalment acompanyant el pas
d’uns xais engorronits pel mal temperi,
que, muts, esparpillaven l’ull encès
i oloraven ventades de misteri,
tranquil•lament, sense comprendre res.
I entre aquest món d’hivern que tot delira
veia quatre pastors envernissats
igual que les figures de la fira,
que amoixaven la llana dels ramats.
I vora el foc, torrant les avellanes,
desasprejaven l’esperit i el pèl
amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
i amb l’alegria d’un porro blau cel.
Era un paisatge que jo em feia a mida,
de molses tendres, de morat encís,
de muntanyes amb punta arrodonida
que eren semblants a les del meu país,
però més musicals, més inflamables,
amb uns argelaguers desesperats
que, si senten el sofre dels diables,
senten el vol dels àngels platejats.
Un món amb les entranyes més descloses,
un aglevat més viu i més despert…
Així jo imaginava aquestes coses
en aquell temps enyoradís i verd.
I, fulgurants de diamantina gebra,
em guarnien els somnis del capçal
els pastors de Betlem, del meu pessebre,
quan venia la vetlla de Nadal.

Els meus pastors de Betlem
havien sentit un àngel,
duia una cinta a les mans
amb les lletres d’un miracle.
Només els quatre pastors
li van veure be la cara;
l’àngel els fregà el cabell
amb la punta de les ales.
Només els quatre pastors
sabien el que passava!
Només ells, només ells! Aquella nit,
els pirates del mar
damunt la negra barca engalanada,
navegant a l’atzar,
no van tenir pit
per enfonsar cap punyalada!
Els pirates del mar
van respirar la gran humitat
de l’aigua salada
sense poder dormir…
Aquella nit, les caravanes del camí
sentien un gran pes,
i era verdós i encès
l’ull de la pantera;
però ningú no sabia el que era,
ningú no va veure res…
Ni el rostre emmascarat
ni el braç despullat
ni la gaita de seda que es fonia
varen poder comprendre l’alegria!
I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quatre paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l’ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país,
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells no tenien nom!…
Eren cossos a sol i a serena
bo i gronxant nostre somni d’infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l’esquena.
I només aquests pobres pastors
de les nostres estones més pures,
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d’alegria,
per veure l’astre virginal,
per veure l’àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!…
Cant II

Els pastors han sentit el sotrac
de les ales brillants i fredes;
l’estrella s’ha fet viva en el parrac
ple de la palla de les cledes.
Els pastors, galta sorruda,
no han estudiat ni han après,
són igual que una mata de ruda,
no saben res de res…
Però, què hi fa? La ciència i la paraula
no descobreixen el llampec diví,
son inútils els colzes a la taula
i els ulls clavats al pergamí…
Cau dins la fosca l’ambició que fibla
fins a l’espasme i al sanglot,
si no hi ha una ala d’àngel ben visible,
que ho aclareixi tot!
Per ‘xò els pastors, gentalla temorega,
senten que el fred no llevarà cadarn:
la veritat calenta els hi batega
com un ocell clavat sobre la carn.
La veritat! Només en saben una,
aquella que l’àngel ha dit,
aquella que penja del clar de la lluna
dins la calma serena de la nit!
No saben res del buf irrespirable
que el gran concert de les estrelles mou,
però saben que dins un estable
ha nascut un Infant! Ja en tenen prou!…
Però per què? Si cada dia
hi ha un plor de criatura violent
que ve a inflar la monotonia?
Un infant! No val pas una rialla
ni un glop més de vi!
Si a la terra viu tanta pobrissalla
i la que neix s’hi ajunta per patir!…
Sí, sí, això és cert! Però bé deu haver-hi
un llampec de més altes tempestats;
per les misèries sense cap misteri
no enraonen els àngels platejats!
I ells ho comprenen. Les galtes vermelles
reprenen els sentits,
i amb els dits
avesats a munyir les ovelles,
i a resseguir la pell de les primales,
es van fregant els ulls, adolorits
d’aguantar el cop de llum de les ales…

I els pastors van trobar el rabadà
que jeia com sempre a la palla,
a les dents una llesca de pa
i al cor una escorrialla
de cançó per mandrejar.
El rabadà, de tots ells,
es triava la carn més ben salada
i tenia pel jaç les millors pells
i fins per la pluja tenia teulada;
i si era l’hora d’escorxar
sortia el ganivet del rabadà.
La veritat dels pastors
el rabadà no la volia veure.
No va sentir llampecs ni clarors,
¿ com s’ho podia creure?
Però, la veritat era tan clara,
que hauria capgirat el més mesell,
i ells la duien pintada a la cara,
i els escaldava la pell!
L’home que ha vist un àngel de debò,
gasta una llengua que no es deixa tòrcer,
i en la paraula s’hi endevina un to
que s’ha de creure allò que diu, per força !
Ai, però el rabadà d’aquella nit
massa estimava el seu porró blau cel,
i a la nina de l’ull tenia un tel
i una rata-pinyada dins del pit!

– A Betlem me’n vull anar,
vols venir, tu, rabadà?
– Vull esmorzar.

– El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
– Qui t’ho ha dit?

– Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant
– No serà tant!…-

Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors,
i aquesta conversa estranya
s’ha fet més vella que el món.
Des del temps de criatures
la portem penjada al coll.
S’hi dibuixen les paraules
de la gran desolació.
Hi ha respostes desmaiades
com les orelles d’un gos
i somriures que anuncien
la covardia de tots.
Escolteu bé la conversa
a dins les parets del cor!
La sang, una anguila mansa,
s’ajup tremolant de por;
quatre gotes de vergonya
taquen l’angúnia del front.
Escolteu com es barallen
el rabadà i els pastors!
Guanyar o perdre en la batalla
vol dir la vida o la mort!

– Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant!
– No serà tant!…-

En el Nadal d’avui, com es fa viva
la resposta brutal dels rabadans!
Com ens cou dintre l’ànima, el que ens priva
de donar el pit i d’aixecar les mans!
Avui precisament? No és cosa nova!
És mil·lenari el mal que arrosseguem!
Sobre la carn, hi ha la mateixa roba
de la nit de l’estable de Betlem.
L’estrella viu en el cimal abrupte,
a mig camí la voluntat es torç,
i abans de començar ja salta el dubte
i la peresa que aigualeix l’esforç.
Volem el pàmpol de la fresca parra,
volem la glòria de l’eixida estant;
ens pica el cos el pèl de la samarra
del rabadà que diu: – No serà tant -,
del rabadà que ha vist la llum salvatge,
que ha vist la veritat nua i rebel,
i estira el braç per abastar el formatge
i el broc lluent del seu porró blau cel.
No és que li manquin ulls per sentir el dia,
no és pas que li manqui llengua per cridar;
no és res d’això, la seva covardia
és només que va néixer rabadà!
Ell no deixà la grisa cantarella
ni les tres coses del seu baix profit,
i, mentre els altres van seguir l’estrella,
ell continuava rondinant al llit.
Ni un sol moment el va ferir el desvari,
ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,
i quan l’Infant es va morir al Calvari,
ell encara seguia rondinant!
I encara és viu, i té unes carns madures
que li cauen dels ossos resclumits;
i ell espia les tendres criatures
per si pot amoixar-los amb els dits.
Per si els clava l’empremta miserable
de rabadà, d’innoble rabadà,
que contempla l’estrella de l’estable
amb el porró blau cel dintre la mà.

Per ’xò en el temps que jo tenia
el meu pessebre flamejant,
amb l’Anunciata i l’Establia
entre l’arboç i el galceran
i l’argelaga que es moria,
com un estrany pressentiment
d’alguna pena molt més alta,
amb una llàgrima a la galta
deia els meus cants de naixement.
I no em cansava de mirar,
envernissat de pell i roba,
aquell trosset de rabadà,
que no volia anar a adorar
les figuretes de la cova.
I és que, per dins la xarxa fina
d’aquell meu somni blau i verd,
ja m’hi sangrava el tall obert
fet per la punta d’una espina!
Alguna veu, qui sap d’a on,
m’havia dit que en aquest món
el rabadà de l’eixorquia
també em faria abaixar el front!
I que davant de tot conjur,
per esqueixar-me el vel obscur,
i respirar la llum serena,
no em lliuraria del pecat;
i quan anés adelerat,
amb molta ràbia o molta pena,
i amb molta set de llibertat,
sempre veuria al meu costat,
el rabadà, girat d’esquena.
Cant III

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!…
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!…
Els camins són l’angúnia primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
o per saber es posava a caminar…
Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.
Tu no saps el camí què significa?
El camí significa humilitat,
vol dir un renunciament a fi de bé,
vol dir passar pel mateix recer
que els altres han passat.
Camí de la glòria, camí de la Creu,
camí que puja i baixa i cansa,
on ens portes, camí? La teva fi no es veu!
Si ens han posat l’esquella mansa,
tu limites l’audàcia del peu
amb l’espígol novell de l’esperança!…

Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!
Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l’arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l’Infant diví!
Per ‘nar a Betlem, només hi ha un sol camí!
L’àngel ha parlat,
l’estrella ha anunciat,
el gall ha cantat,
però el misteri és lluny encara;
l’home ja sap la veritat,
mes, on respira, transparent i clara,
aquesta veritat?
Què diu la terra avara
i el gran silenci del país nevat?…
Entre els pastors i la Cova
hi ha el camí…
El camí vell per l’alegria nova.
Només ell els pot portar
cap a l’estable on jeu la galta fina
que torna més tendre el pa
i més blanca la farina…
Però, per atrapar-lo, com es fa?
El camí de Betlem, com s’endevina?

Algun cop, caminant per les collades,
aquells dies de fred, quan tot respira
un aire d’argelagues que s’adormen
amb una fina castedat de gebre,
i quatre ocells a la mateixa branca
no s’atreveixen ni a cantar ni a moure’s,
quan despullat de la pintada angúnia
al vostre cor el ritme li escasseja,
com si comptés les perles del silenci
i el bategar tranquil de la muntanya,
no heu sentit, aleshores, que la terra
era tota habitada per un somni?
I, caminant, no heu vist la senderola,
el caminet guarnit amb herbes clares,
amb pedra d’ull de serp verda de molsa
i amb galcerans atapeïts, que ensenyen
les gotetes de sang entre la fulla?
I no heu pensat en res? No us acudia
cap cosa de cançó, o bé de paraules,
que lligués amb els nervis d’un misteri,
d’un record, d’una estrella i d’una cova,
i d’un xai degollat sobre l’espatlla
del pastor més valent que fa de guia?…
El camí de Betlem! L’únic, el vostre,
aquell que cadascú porta a les venes,
encara que no vulgui, no seria
igual que aquell camí dalt la muntanya,
ensopegat només, perquè el silenci,
perquè els ocells, perquè les herbes castes,
van agafar tots els colors d’un somni?
No fa pas molt que per ‘questa drecera
ha passat un fuster de Nazaret
que duia del ronsal una somera
i, dalt la bèstia, tremolant de fred,
una noia com una primavera!
Però el rastre la neu ja l’ha esborrat;
cap llengua humana els ha parlat…
L’unglot de la somera s’esllavissa
damunt del gel…, ningú els ha vist.
Sols l’ull de bou, terrós i trist,
sols una llebre espantadissa
s’han aturat en un goret,
s’han acostat i han vist com era
la Noia i el Fuster de Nazaret
i el pelatge cendrós de la Somera…
Com se troba el camí de Betlem?
El camí de Betlem, qui l’endevina?
Només una llebre, només un ocell,
han vist la Sagrada Família!…
La neu ha esborrat el pas
i hi ha una lloba que xiscla!
No hi fa res! No hi fa res! Ja pot xisclar.
No veus l’estrella com brilla?
No veus els ulls dels pastors?
La veritat és una brasa viva!…
La veritat que crema als pastors,
la tenen en el nas i a les orelles;
perdiguers estranys, tímids caçadors
i mig germans dels xais i les ovelles!
No pregunteu res, no digueu res!…
Obriu els ulls immòbils i tranquils;
hi ha una estrella baixa com un ciri encès!
Seguiu el rastre, perdiguers humils!
Seguiu el rastre de l’unglot,
de la sandàlia del Fuster,
que la neu amagar-los no pot
al pas del perdiguer,
del qui ajup les orelles com un gos,
i accepta el misteri sense rondinar…
Sense dubtar de res, i fos com fos,
camina, quan li manen caminar!
Quan s’ha esbravat el pas dels rabadans,
i el cor de les mentides;
quan només en els dits de les mans
hi ha el pèl de les cabrides,
i el tall del fred,
i la cremor de la gebrada,
i no hi resta senyal de ganivet
ni gust de trena violada!
Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t’has de perdre pel camí
que et va guiant l’estrella cauta;
no t’has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d’infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!
Cant IV

El camí ens ha portat a Betlem!
Xiscla l’alegria nova!…
Com hem vingut? No ho sabem!
Tampoc sabem si ho mereixem,
però som al davant de la cova!
Hem seguit els pastors dins la nit crua?
Tenim l’ull esgarrinxat
per l’estrella? Tenim l’ànima nua
de tota veritat?…
Ai, no és pas hora de confessió
que escorcolli la sang impia!
És l’hora del xisclet de l’alegria,
o, si voleu, és l’hora del perdó,
de l’oblit de la carn i la cançó
dintre la llum de l’establia;
perquè som criatures mortals,
i si hem caigut tres cops al dia,
i si hem jurat en fals,
encara ens queda al fons del fons
l’entendriment per a aquesta hora;
no estan cremats tots els racons!
Encara hi ha un nervi que riu
i el llavi esquerp es fa més viu
mentre el rampell del mal recula
i en mig la palla flamejant
l’alè del bou i de la mula
humitegen la pell de l’Infant!
El llavi esquerp, i el crit i el plor
no han oblidat nostra cançó,
que tot ho aviva i tot ho aclara,
i es va sentint el tendre so
de fa mil anys, de sempre i d’ara…
aquest so tan tan humil, tan de debò:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”

És l’alegria, la gran alegria
de veure que encara tenim per consol
la galta freda del Noi que somnia
i el ritme d’aquesta cançó de bressol!
És l’alegria de veure com passa
la trista sentència del full consumit;
i el llavi que espera i desglaça
el cos més eixarreït;
de veure que tot ho engoleix la barcassa
que mena l’oblit!
De veure que aquesta llampant caravana
on ploren i riuen cent mil vanitats,
de tant que demana,
no troba paraula pels llavis pintats!
De veure que hem anat adelerats
i que amb les ungles hem tocat l’arrel
de tots el pecats daurats
i el baf de les roses vives,
i només havem sentit
una mica més de fel
al voltant de les genives
i en el fons del fons del pit!

És l’alegria, la gran alegria
de poder escanyar amb les mans
l’horrible sornegueria
de tots els respectes humans!
De sentir aquest xiscle nou
de llengua de criatures,
de ser igual que la mula i el bou,
de ser de fang com les figures
que no es mouen ni se’n van,
ni els importa res de fora,
perquè tenen al davant
las pell nua d’un infant
que plora!

L’alegria de pensar serenament
que de tot el bagatge de la vida,
de tot l’orgull passat i present,
no hi ha res que ens crida;
no hi ha res que ens apagui la set,
ni ens ompli la mirada,
no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
de l’ànima descarnada,
i només aquesta mica
de cançó, aquesta musica
d’una Verge i un Infant
i un Fuster que la contempla,
té la força enlluernant
que no té tot l’or del temple;
té un sentit tebi i pregon,
que no té cap veu inflada,
ni cap ciència del món,
ni cap mitra encarcarada!

I aquesta cançó només,
estranya, anònima, lliure,
s’enganxa al llavi, després
de tant dubtar i tant somriure;
i ens dóna un deliri foll,
i sentim el cor com salta,
i ens fa doblegar el genoll,
i ens humiteja la galta.
I sense saber per què
aquest plor viu i serè
tot l’esperit ens amara
i anem reprenent el to
de fa mil anys, de sempre i d’ara:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”

En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia,
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?
Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?
Jo em penso que era de feixes foranes,
d’aquelles que van dur l’arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de lluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d’abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d’aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!
I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament…
I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se’l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir un gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.
I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d’ocells.
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l’infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta
i va enganxar-se al bec dels falciots;
al campanar les campanes movien,
poc a poquet, el batall tremolós:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare?”
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare?… “
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix i l’arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l’esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l’han sentida algun cop,
la volen dir i se’ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle,
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou!
Final

Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!…
I fa mol temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal.
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un recó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

I volem tenir un record pels conductors de transport escolar que, ignorant i prescindint del temps que faci, surten cada dia per portar la canalla als estudis, amb una imatge produïda per l'amic Jordi Riera. Labor admirable en el pobles i comarques d'alta muntanya, de temps inclement a l'hivern, cobrint llargues distàncies per carreteres precàries.

Molt bon Nadal i Feliç 2020

Una furgoneta Nazar B fotografiada cap a l'any 1965 en un moll de Roses (Alt Empordà).

Ca l’Anita, l'equipament municipal de Roses per activitats culturals, acollí, la tardor de l'any 2017, l'exposició De l’Àlbum a la Xarxa, selecció de fotografies antigues de Roses recollides des de l’any 2014 mitjançant el grup de Facebook Fotos Antigues de Roses. L’exposició fou un repàs del patrimoni personal i familiar de molts rosincs, amb imatges que evoquen records i moments singulars guardats curosament en àlbums de fotografies que els darrers anys, amb la irrupció de les noves tecnologies, han aflorat a la xarxa, mostrant esdeveniments personals i també la profunda transformació social, urbanística i econòmica que Roses ha experimentat en el curs dels últims setanta anys.

L'exposició fou organitzada per l'Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Roses, coordinada per en Toni Martínez i comissariada per Xènia Berta i Mavi Caberol. El gruix de les fotografies foren fetes dels anys 1950 al 1970: la transformació d'un petit poble de pescadors i d’agricultors a un centre turístic de primer ordre. La irrupció del turisme, d'ençà de l’any 1960, fou positiva per superar l'esllanguiment poblacional i econòmic que Roses arrossegava des dels primers anys del segle XX. La creu del turisme massiu fou la pèrdua l'atractiu primigeni de Roses i la destrucció irreparable d'una part del seu territori.

La dècada de 1960 i 1970 portà grans canvis: nombrosos carrers foren asfaltats i dotats de serveis urbanístics, s'arranjaren la riba i els molls, s'emprengué la construcció d'hotels i altres establiments turístics, s'executaren, en antics aiguamolls, en turons i en camps de conreu, horts i olivars, urbanitzacions com la de Santa Margarida, la del Puig Rom, la del mas Oliva i la de mas Fumats. Aquesta febre constructora va suscitar molta feina i la incessant demanda de treballadors per cobrir-la que van arribar principalment d’Andalusia i d'Extremadura. Els nouvinguts, que fixaren la seva residència a Roses, incrementà la població. Si l'any 1955 hi havia censats dos-mil cinc-cents seixanta veïns, el 1970 n'eren sis-mil cent vuitanta-sis.

La irrupció del fenomen turístic fou la causa de canvis profunds: la indumentària, d'un gust més acostat a l'europeu; noves ocupacions laborals; nous serveis i nous menjars del gust dels turistes. També van proliferar llibreries, perruqueries, estancs i botigues de fotografia. 

La primera fotografia que fou objecte de l'exposició i captà la nostra atenció fou aquest grup de senyores rosinques amb dos vailets asseguts, darrera les quals, es visualitza un camió nord-americà amb un capó imponent. Potser era de la base que l'exèrcit nord-americà tenia a Roses. Ho desconeixem:

La segona fotografia, un vell autobús jardinera que a l'estiu transportava els turistes a les platges de Canyelles Petites i l'Almadrava, que aquells anys eren objecte d'un accelerat i desaforat procés d'urbanització:

La tercera fotografia, uns quants bordegassos contents i riallers entaforats dins d'uns dels cotxes de la línia de Figueres a Roses que passava també per Castelló d'Empúries:

Finalment, la fotografia que més ens va complaure, satisfer, no pas per llur qualitat ni per la informació que aportava, sinó per un detall menor, insignificant, imperceptible per qualsevol visitant de l'exposició: una furgoneta Nazar B aparcada en un dels molls de Roses cap a l'any 1965:

Detall de la furgoneta Nazar B aparcada al costat d'un altre furgó ben llarg:

En un fòrum d'internet d'intercanvi de fotografies de la ciutat de València fou compartida una postal, datada el 1968, del carrer on hi havia el mercat central, a la dreta, i l'edifici de la Llotja, a l'esquerra, amb una furgoneta Nazar B, amb el seu color blau cel característic, estacionada:

La furgoneta Nazar B retratada casualment a Roses era del mateix model que la unitat continguda en la postal de la ciutat de València i la que venia, completament esgavellada, un desballestador de la província de Ciudad Real:

Otero Scale Models, un acreditat maquetista asturià, reproduí, amb gran qualitat, aquest model: la furgoneta Nazar B recuperada en un poblet de Castelló, i restaurada per un col·leccionista del nord d'Espanya:

Serà difícil saber la identitat de l'amo de la furgoneta Nazar B fotografiada en un moll de Roses i quina feina feia. Tanmateix, llur troballa en l'exposició referida, constituí un viu motiu d'alegria. Volem agrair l'amabilitat dels senyors Josep Maria Barris i Ruset i Pol Meseguer Bell, director i tècnic de l'Arxiu de l'Ajuntament de Roses, també de la Mila Escribano, en facilitar-nos les fotografies de l'exposició De l’Àlbum a la Xarxa que tingué lloc la tardor de l'any 2017 al centre cultural ca l'Anita, compartides en aquest article.

El Pegaso 1060 de Transports Llenas fotografiat cap a l'any 1980 al passeig de la Devesa de Girona.

En Miquel Patinyo recollí en aquest espai fa uns anys la història de l'empresa Transports Llenas del barri de Santa Eugènia de Girona, l'antic municipi de Santa Eugènia de Ter incorporat a Girona el 1963. L'empresa fou fundada per en Josep Llenas Reig i el succeí el seu fill, en Josep Llenas Español, nascut l'any 1946. Va cessar l'activitat l'any 2013, amb la jubilació del fill. Fou una empresa que només tingué quatre camions, de la casa Pegaso. El primer, un Pegaso 140, fou comprat nou. Els següents, foren comprats d'ocasió. Tant el pare com el fill tenien sòlids coneixements mecànics i els hi feien, els caps de setmana, el manteniment i també algunes reparacions assequibles. 

L'any 1969, llicenciat en Josep Llenas Español del servei militar, van resoldre de comprar un altre camió per ell. Fou un Pegaso 165, de dos eixos, de l'empresa Transports Intercomarcals SA (TISA) de Banyoles, equipat amb una cisterna pel transport de llet. Li fou substituïda la cisterna per un bolquet que construí el carrosser Fluvià de Girona. Llur matrícula, GI-44407. El Pegaso amb la visera i el ninot de Michelin al cim de la cabina:

El Pegaso 1060 amb el bolquet construït pel carrosser Fluvià: 

 

El Pegaso 1060 fotografiat en el  moll de la fusta del port de Barcelona, carregat de fusta importada pel magatzem Auguet de Santa Eugènia de Ter:

En els anys 1970 Transports Llenas treballà per un ferroveller de Girona, en Benet Campasol. Transportaven la ferralla recollida a Francisco Alberich SA de Barcelona, Altos Hornos Catalunya SA de l'Hospitalet del Llobregat i Industrias del Besòs SA de Sant Adrià de Besòs. També a uns ferrovellers de Barcelona, els germans Vergés, que tenien una nau a una travessia de la Gran Via de les Corts Catalanes. 

En Bartolo, un treballador d'en Benet Campasol, carregant el Pegaso 1060 a la fàbrica Vincke de Palamós, fabricant de tubs flexibles per l'automoció:

 

Al cap d'uns anys li fou muntat al  Pegaso 165 un tercer eix acerbi fabricat per una empresa de Pamplona. Aprofitant les vacances, que el camió era parat, un tècnic de l'empresa navarresa va venir amb un Seat 600 i va muntar-li l'acerbi al taller de l'empresa Bolquets Fluvià.

En Moisès, fill d'en Josep Llenas, remenant per internet, ha trobat una fotografia del passeig de la Devesa de Girona, cap a l'any 1980, que recull el Pegaso 1060 del seu pare circulant-hi, just davant per davant de nau que tenia en aquella via el ferroveller Benet Campasol:

En Benet Campasol tingué un petit camió Nazar B de tres-mil cinc-cents quilos, de roda senzilla posterior, la cabina de color blau fosc i una caixa oberta. És ben probable que qualsevol dia aflori a internet, com ho ha fet aquesta, una fotografia del Nazar B que tingué el senyor Campasol.

El Pegaso 1060 que el senyor Llenas té tancat en un garatge del barri de Santa Eugènia de Girona li fou canviat el motor tres vegades. Ara munta un motor d'un Pegaso 260 que tirava com un dimoni. Fa més de vint anys que no circula. Estat actual del Pegaso 1060, cobert de pols:

Els quatre Pegasos que té el senyor Llenas, tancats en un garatge, per la seva singularitat i bona conservació, fóra del major interès que, amb una bona posada a punt mecànica, tornessin a circular i suscitar la contemplació dels afeccionats.