Avui dia el Lluçanès és un comarca envellida on hi predominen les segones residències. Gent de Barcelona i descendents d'aquests pobles hi tenen les cases per gaudir dels caps de setmana i de les vacances.
Els pobles del Lluçanès, amb les cases de pedres i un traçat medieval, han esdevingut segones residències pels dies de lleure. El seu clima, la tranquil·litat, els paisatges i una lluminositat especial també hi contribueixen a l'atractiu d'aquesta comarca natural, no reconeguda administrativament, situada en un altiplà a mig camí entre Osona i el Bages.
Si bé històricament el sector econòmic predominant al Lluçanès fou l'agrícola i el forestal, amb els conreus dels camps i l'extracció de fusta, el gran procés d'industrialització que va experimentar Catalunya amb la revolució industrial centrada principalment en la indústria tèxtil va permetre la implantació d'algunes fàbriques tèxtils als pobles del Lluçanès. Avui dia es mantenen les naus que van ocupar l'empresa HILADOS Y TEJIDOS PUIGNERÓ a Prats de Lluçanès, tancada a les darreries de l'any 2006.
La gent del Lluçanès tirava cap a Vic. Ja fos per anar a mercat i a fires, o per motius de salut i administratius, feien via cap a Vic. També els recaders o ordinaris de la comarca acomplien les comandes i encàrrecs dels seus veïns proveint-se d'allò que els calia a Vic i Gironella. Per a desplaçar-se, primerament usaven carros i tartanes. Més endavant van aparèixer els primers autocars en uns anys que disposar d'un auto particular estava reservat a gent adinerada.
La senyora Maria Subirats i Oller, de Ca L'Estamenya, una coneguda casa de Perafita, era titular de la línia regular de Perafita a Vic per la carretera de la Trona. Vàrem anar fins a Perafita per saber-ne més. La única fotografia que hem trobat, penjada al forn Franquesa, és un autocar aparcat davant de la casa de l'Estamenya, al peu de la carretera i tocar de l'església de Perafita, amb una munió de veïns aplegats al seu voltant:
Si bé històricament el sector econòmic predominant al Lluçanès fou l'agrícola i el forestal, amb els conreus dels camps i l'extracció de fusta, el gran procés d'industrialització que va experimentar Catalunya amb la revolució industrial centrada principalment en la indústria tèxtil va permetre la implantació d'algunes fàbriques tèxtils als pobles del Lluçanès. Avui dia es mantenen les naus que van ocupar l'empresa HILADOS Y TEJIDOS PUIGNERÓ a Prats de Lluçanès, tancada a les darreries de l'any 2006.
La gent del Lluçanès tirava cap a Vic. Ja fos per anar a mercat i a fires, o per motius de salut i administratius, feien via cap a Vic. També els recaders o ordinaris de la comarca acomplien les comandes i encàrrecs dels seus veïns proveint-se d'allò que els calia a Vic i Gironella. Per a desplaçar-se, primerament usaven carros i tartanes. Més endavant van aparèixer els primers autocars en uns anys que disposar d'un auto particular estava reservat a gent adinerada.
La senyora Maria Subirats i Oller, de Ca L'Estamenya, una coneguda casa de Perafita, era titular de la línia regular de Perafita a Vic per la carretera de la Trona. Vàrem anar fins a Perafita per saber-ne més. La única fotografia que hem trobat, penjada al forn Franquesa, és un autocar aparcat davant de la casa de l'Estamenya, al peu de la carretera i tocar de l'església de Perafita, amb una munió de veïns aplegats al seu voltant:
Avui dia, Ca l'Estamenya ha estat restaurada i acull el forn Franquesa, productor de les conegudes i exquisides coques que es troben a les fires que es celebren arreu de Catalunya, i una casa de turisme rural que du el mateix nom. Per gaudir de la bellesa i assossec del Lluçanès és absolutament recomanable.
Quan sortíem de Perafita amb el retrat de l'autocar de Ca l'Estamenya, varem fotografiar casualment un camionet Avia aparcat a l'era d'un taller mecànic. La darrera ITV és de l'any 2009 i el seu propietari, el senyor Verdaguer, de Perafita:
Quan sortíem de Perafita amb el retrat de l'autocar de Ca l'Estamenya, varem fotografiar casualment un camionet Avia aparcat a l'era d'un taller mecànic. La darrera ITV és de l'any 2009 i el seu propietari, el senyor Verdaguer, de Perafita:
Malgrat que el seu estat de xapa i la conservació general, aparentment, es prou bona, segurament que aquest camió es perdrà. No n'hi gaire d'afició als camions clàssics en comparació amb d'altres països europeus del nostre entorn. I els problemes d'espai i el cost de llur restauració són també impediments importants.
Volem agrair al senyor Xavier Florez, a l'Elisabet Franquesa i a l'Ajuntament de Perafita les dades per redactar aquesta crònica que reflecteix un món desaparegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada