Segona trobada de vehicles clàssics de transport a Sant Vicenç de Torelló demà dissabte dia 26 d'octubre de 2013.

Us recordem a tots els afeccionats als camions que demà dissabte tindrà lloc la segona trobada de vehicles clàssics de transport a l'exterior del pavelló municipal d'esports de Sant Vicenç de Torelló. Aquest any sembla que la tardor romanceja. Les temperatures excepcionalment altes del mes d'octubre ha endarrerit la florida d'ocres i vermells que esclaten en aquesta època als boscos d'Osona i del Ripollès. La tardor ens ofereix el seu esclat meravellós de colors però sense la intensitat d'anys anteriors. 

En Xavier Castells i l'Àngel Duran fa setmanes que hi treballen. Visites amunt i avall per parlar amb els propietaris de vehicles i engrescar-los a participar-hi. No és una tasca gaire fàcil. La crisi econòmica, que s'abraona i colpeja el sector del transport, provoca de vegades poca receptivitat entre alguns dels propietaris d'exposar-hi llurs vehicles. De vehicles per exposar-hi n'hi ha; d'alegria per participar-hi, a vegades, no tanta. La distància sovint també és un inconvenient. Aquestes dificultats no han desanimat pas els organitzadors que esperen una bona assistència de vehicles i afeccionats.  

Cartell promocional de la Segona trobada de vehicles clàssics de transport, que té el suport de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Torelló, il·lustrada amb un bonic Pegaso:

Aquesta trobada disposa de la col·laboració de l'empresa Transports Arimany Piella SA que facilita una tractora i una gòndola per al transport dels vehicles que no poden circular, ja sigui per impediments mecànics o administratius.

I el cartell de la quarta trobada de modelisme ferroviari que es celebra dins del pavelló d'esports de Sant Vicenç de Torelló, una iniciativa dels Amics del Ferrocarril de la vall del Ges amb el suport de la Federació Catalana d'Amics del Ferrocarril: 

Un dels objectius dels organitzadors és l'exhibició de vehicles que no hagin estat exposats abans. Hi ha prevista la participació d'algun camió de bombers i també d'algun vehicle militar. S'ha d'agrair el gran esforç econòmic que pels propietaris dels vehicles suposa dur-los fins a Sant Vicenç de Torelló i, després, per la tarda, el viatge de tornada cap a casa. Alguns camions equipen motors de benzina amb uns consums descomunals. 

Hi ha programada, si no hi ha cap impediment administratiu o burocràtic en el darrer moment, una volta al dematí amb els vehicles pel nucli urbà de Sant Vicenç de Torelló i Torelló. Una activitat que pretén de fer més atractiva aquesta mena de trobades evitant un gaudiment estàtic. 

L'Associació per la recuperació i conservació d'autobusos facilita un autobús llançadora per dur els participants a aquest encontre i també els del modelisme ferroviari que es celebra simultàniament dins del pavelló d'esports, des de l'estació del tren de Torelló fins a Sant Vicenç de Torelló i retorn a l'estació. S'ha procurat d'oferir la màxima comoditat i atractiu als assistents. Els organitzadors d'aquest encontre i els veïns de Sant Vicenç de Torelló us hi esperen.

L'exposició d'autobusos clàssics i el ral·li que organitza anyalment l'ARCA de Sabadell.

En Ferran Casablancas i Planell, inventor d'una aplicació revolucionària per les màquines filadores, l'Antoni Forrellad i Solà, industrial fundador d'Asea, empresa fabricant de motors elèctrics i de Unidad Hermética SA, un dels principals líders mundials en la fabricació de compressors per neveres, en Fèlix Sardà i Salvany, eclesiàstic reaccionari i pietós, autor de l'obra El Liberalisme és pecat, en Joan Oliver, Pere Quart de sobrenom, poeta, traductor i escriptor, en Francesc Trabal, escriptor, en Miquel Crusafont, paleontòleg, en Feliu Formosa, poeta i traductor, en Ramon Barnils, reconegut periodista mort prematurament, i en Miquel Calçada i Olivella, Mikimoto, popular periodista i empresari, comparteixen el fet d'haver nascut a Sabadell, la capital de la comarca del Vallès Occidental. Sabadell, Terrassa, Mataró, Barcelona, Badalona i Manresa foren les principals ciutats on va desplegar-se la indústria tèxtil. 

La crisi econòmica que afectà els països occidentals l'any 1973 per la pujada dels preus del petroli incidí intensament a Catalunya. Causà una devastació en el sector del tèxtil i el metal·lúrgic, amb reduccions de personal i tancament de fàbriques. Aquesta crisi tanmateix no va ser un impediment perquè Sabadell se n'hagi sortit. L'empenta dels sabadellencs ha permès el desenvolupament d'un actiu sector terciari, de serveis qualificats, que ha absorbit en part l'excedent de mà d'obra expulsada del sector industrial pel tancament de fàbriques. La comarca del Vallès és avui dia encara un dels principals nuclis industrials de l'estat espanyol.

Una manifestació del dinamisme i capacitat d'adaptació de Sabadell als nous temps es manifesta en l'Eix Macià, una ambiciosa transformació urbanística impulsada per l'Antoni Farrés, de família burgesa, advocat laboralista i escollit alcalde pel Partit Socialista Unificat de Catalunya. L'Eix Macià disposa de moderns edificis que acullen els Jutjats, despatxos professionals, dependències administratives i El Corte Inglés. 

En aquest fogar d'emprenedoria que representa Sabadell, l'any 2003 es va fundar l'Associació per a la recuperació i conservació d'autobusos (ARCA), una iniciativa promoguda per en Marcel Estadella i Serrat, enginyer industrial, juntament amb d'altres afeccionats.

Enguany s'escau el desè aniversari de la fundació d'ARCA, una projecte que ha arrelat i s'ha consolidat malgrat les dificultats. En aquest punt s'ha de tenir present el paper de gran importància que representa l'associacionisme i el cooperativisme a Catalunya. Els llibres que publica la Fundació Roca i Galés sobre la història de cooperatives i persones vinculades, amb l'objectiu de promoure i difondre el cooperativisme a Catalunya, il·lustra la importància d'aquestes entitats en  l'economia social del país.

El cooperativisme i associacionisme tan arrelat al país va ser una eina eficaç davant de l'absència d'una actuació per part de l'estat per proveir i atendre necessitats de la ciutadania. Davant l'absència d'una actuació administrativa en aquest camp, essencial en una economia industrial com ho era la catalana, els catalans van haver d'organitzar-se en associacions i cooperatives, que van viure una època daurada les primeres dècades del segle XX. La Guerra Civil i la brutal repressió de la postguerra va anorrear el moviment associatiu i cooperatiu català. Les elits que manen a Espanya, que es proclamen liberals, sempre s'han malfiat dels moviments nascuts de la iniciativa de la societat civil que ells no poden controlar ni dirigir.  

En Marcel Estadella, apassionat dels autobusos i autocars i erudit de la història dels vehicles de transport col·lectiu que han corregut pel país per una pacient i metòdica labor d'investigació, un bon dia va afartar-se dels planys dels afeccionats davant la pèrdua de vehicles susceptibles de ser preservats i va prendre la iniciativa. Amb altres afeccionats, fundaren ARCA que ha aplegat al seu voltant socis que hi col·laboren econòmicament o amb el seu temps i treball desinteressat en la restauració i conservació d'autocars i autobusos. Un labor fonamental per preservar part del patrimoni industrial del país, el bressol de la indústria de l'automoció ibèrica, dels fabricants de components i de grans carrossers. Sense sortir de Sabadell, les carrosseries que produïa la família Caba és un exemple de feina excel·lent. 

Els responsables d'ARCA, que han viatjat arreu dels països europeus que celebren trobades d'autocars i autobusos clàssics, coneixen com s'organitzen els afeccionats per a restaurar vehicles i les complicitats d'administracions i empreses. Aprofitant aquests coneixements, la seva empenta sabadellenca i el ferment associatiu del país, amb criteri, treball constant i suport ha consolidat els objectius d'ARCA. 

ARCA disposa d'una petita nau on hi ha amuntegats autocars i autobusos que són objecte d'una meticulosa, lenta i pacient restauració. El principal problema és l'espai on tancar-hi els vehicles. El treball d'ARCA, plenament reconegut, ha trenant una xarxa d'empreses col·laboradores i d'administracions públiques que li donen suport.

Un dels encerts d'aquesta associació ha estat obrir les seves portes i difondre els autocars restaurats entre els ciutadans. Els restauren però també organitzen amb els vehicles sortides i excursions i els lloguen per obtenir uns rendiments per continuar la restauració.

Un dels actes més populars i amb més requesta que organitza ARCA és l'exhibició d'autocars i autobusos a l'avinguda de Maria Cristina, enmig dels pavellons de la Fira d'exposicions de Barcelona i el ral·li de Barcelona a Caldes de Montbui, on hi ha la central de l'empresa Sagalés, una de les més antigues del país.

Els dies 1 i 2 de juny de 2013, el primer cap de setmana del mes de juny, marcat per la calor, es va celebrar la quarta edició del Ral.li d'Autobusos Clàssics Barcelona-Caldes de Montbui. Hi van col·laborar l'empresa Sagalés i Transports Metropolitans de Barcelona.

El dissabte dia 1 de juny per la tarda acompanyats dels senyors Joan Brugués i Pere Liu fotografiarem els autobusos que hi havia exposats a l'avinguda de Maria Cristina. Un autobús articulat que permetia de fer-hi un trajecte amb la compra del pertinent bitllet:

Un autobús urbà de la casa Teisa carrossat per Beulas:



Un autobús de la casa Mohn SL:

Un bonic autobús articulat Pegaso que lluïa els colors originals de l'època va ser molt celebrat pels afeccionats, passavolants i curiosos:

Un petit autobús urbà Sava procedent de Sevilla:



El darrer autobús Pegaso que va tenir Transports Metropolitans de Barcelona:



Un autocar Mercedes Benz de la casa Alsa:

Dos autobusos Pegaso 6038, recordats per l'alçada de la plataforma dels seients i el motor contaminant que equipaven: 

Una de les atraccions de l'exposició era aquest Pegaso carrossat per l'Ayats d'Arbúcies:

Dos autocars clàssics d'abans de la Guerra Civil de la col·lecció de l'empresa Sagalés:





Un autobús de dos pisos anglès Aclo 410: 

També hi va haver empreses de les Terres de Ponent: un microbús Romeo A i un autocar Pegaso que cobria la línia regular de Lleida fins a Camporrells:

Dos autocars Pegaso de principis dels anys 1970:

Els autobusos Chausson, importats de França, van ser posats en servei l'estiu del 1955. La unitat 59 exposada a l'avinguda de Maria Cristina:

Dos autobusos urbans dels anys 1970:





Un petit autocar Barreiros amb una carrosseria pràctica i atractiva:

Malgrat les dificultats de tota mena que pateix el país, i que sovint sembla que ens trobem en un cul de sac, si hi ha una manifestació clara que hi ha país i que resisteix les escomeses que rep de tots cantons és precisament la força, l'energia i l'empenta del moviment associatiu català, del qual, ARCA n'és un dels exemples més reeixits. La seva labor ha permès d'acostar el món de l'autocar clàssic a la gent. 

Aquest espai vol felicitar a tots els socis d'ARCA i les empreses que li donen suport el treball realitzada durant aquests deu anys.

Visita a Lleida: Transports Tarragona i Mudances J. Prieto i fills SL.

Avui ens hem trobat amb uns bons amics a la ciutat de Lleida. Hi eren en Luis El Colorao, de la Rioja, acompanyat de la seva filla, en Manolo Alfaro, Ebrocar, de Saragossa, i en Ricardo Palomas, un amfitrió excel·lent que ens ha mostrat alguns dels camions vells que encara hi ha a Lleida i els pobles del voltant. Sempre és un plaer de visitar de Lleida per gaudir dels camions que sap en Ricardo.

Amb en Ricardo visitem els polígons industrials de Lleida, on sempre hi ha algun camió interessant de retratar. Malgrat la greu crisi econòmica, les naus dels polígons presenten una ocupació acceptable. La crisi sembla que castiga més severament d'altres territoris com el camp de Tarragona o les ciutats industrials a tocar de Barcelona. Lleida té una indústria aixecada al voltant del sector agrícola, d'una gran especialització, molt competitiva i amb marques de reconegut prestigi.

Acompanyats d'en Ricardo Palomas hem visitat el polígon industrial del Segre, que acull la central de Transports Tarragona, una empresa fundada l'any 1955. A l'entrada del pati de la nau, damunt d'una torre metàl·lica hi ha instal·lada la cabina d'un Pegaso 1065 Europa amb els primers colors que lluïen els camions d'aquesta empresa, una agradable, elegant i encertada combinació de gris perla i blanc trencat a la part superior, decoració pròpia dels anys 1960. 

Atès que la planxa dels vehicles Pegaso d'aleshores no tenia pas gaires tractaments anticorrosius i es rovellaven ràpidament, aquesta cabina ha recuperat els colors originals i també se l'ha sotmesa a un rigorós i complet tractament per assegurar la seva conservació per llur exposició a sol i serena. El clima de les terres de Ponent és molt humit a l'hivern i extremament calorós a l'estiu. Li és aplicable aquella dita de la gent d'Osona quan es refereix al clima de la plana de Vic: nou mesos d'hivern i tres d'infern.

En Ricardo Palomas, que coneix gairebé tots els camions vells de la comarca del Segrià, ens informa que Transports Tarragona encara té dues tractores Pegaso Troner amb aquesta mateixa combinació de colors, gris i blanca, per a transports de proximitat. Surten molt poc. Els nous conductors de l'empresa no els volen pas conduir aquests dos Pegasos. S'estimen més de conduir les noves tractores, més còmodes i pràctiques. 

A la ciutat del transport del polígon industrial del Segre, un aparcament a l'exterior, hi aparquen dos camions de l'empresa de mudances J. Prieto i fills SL, de la ciutat de Lleida. Són dos Barreiros de dos i tres eixos, que munten unes caixes de mudances produïdes per Carrosseries Racing de Lleida, comprats nous a Motormóvil SA, concessionari oficial Barreiros a la ciutat de Lleida. Goma publicitària de Carrosseries Racing:



Els dos Barreiros de l'empresa Mudances i Transports J. Prieto i fills SL, de Lleida. El primer terme, el Barreiros de dos eixos amb clars mostres d'abandonament:





Aquest Barreiros de tres eixos, de xassís llarg i deu rodes, encara treballa. En Ricardo ens ha explicat que fa dos anys en Prieto va rebre l'encàrrec d'una mudança des de Lleida fins a Munic. Va travessar França i una part d'Alemanya amb aquest Barreiros de tres eixos. Quan s'aturava a les àrees de servei i benzineres, aquest Barreiros era el centre d'atenció de la resta de camioners i curiosos. Certament que una imatge gaire moderna del país no projectava però divertida i original, sens dubte que ho era:



La llargada del xassís, les deu rodes i l'estilitzada caixa que munta li confereix una elegant aparença. Sentir el brogit del motor d'aquest Barreiros, al cap dels anys, és un espectacle meravellós per als qui ho saben apreciar: 



La part posterior d'aquests dos camions Barreiros carrossats per Racing:



L'empresa Biosca, de Lleida, que treballa en l'obra civil -enderrocs, rebaixos, aplanaments- té també un Barreiros coetani dels d'en Prieto, de tres eixos amb dos eixos davanters direccionals. En Ricardo ens comenta que feliçment és tancat a la nau de l'empresa, al costat d'un Pegaso 1090 Supercomet, de la primera sèrie, amb matrícula B-6XXXXX. Aquests vehicles són una petita mostra dels camions guardats als pobles del Segrià i les comarques veïnes. Hi destaca la col·lecció de camions del senyor Xavier Argelich, on hi sobresurt un Pegaso Z-207 completament restaurat.

Agraïm a en Ricardo Palomas, En Luis Maria Martínez, en Luis El Colorao per motiu, i en Manolo Alfaro el dia distret i aprofitat que hem passat plegats. Les distraccions que ens fa més agradable la vida.

Alguns dels vehicles que participaren a la via catalana del 11 de setembre de 2013.

Avui fa just un mes de la celebració de la cadena humana que va enllaçar el país de punta a punta, una cadena de quatre-cents quilòmetres, paral·lela a la línia de la costa, des del Pertús fins a les Cases d'Alcanar. Va cobrir en part la comarca del Vallespir i també va arribar a Vinaròs. Hi van participar més d'un milió i mig de catalans. Las gran participació va obligar a desdoblar la cadena humana en alguns trams. La temença que hi havia dels buits a les Terres de l'Ebre es va esvair. Hi va haver una gran participació d'ebrencs i d'altres catalans vinguts en autocars d'altres racons del país. 

En l'organització d'aquesta fenomenal cadena humana hi van treballar un munt de persones desinteressadament durant molts mesos. Van planificar el traçat i la delimitació dels trams, amb la distribució dels participants. A cada tram hi havia assignat un fotògraf i espais per atendre necessitats de tota mena. Un cop acabada la cadena, no hi va haver cap deixalla. Un comportament admirable, cívic, educat, pacífic i ordenat de més d'un milió i mig de catalans que hi participaren. Si l'objectiu era de difondre el missatge arreu del món, de ben segur que s'ha assolit. I l'imatge festiva que es va oferir es un missatge potent i entenedor.

El dia 11 de setembre de 2013 el passeig de la Bonanova a prop de la Via Augusta presentava molt poc trànsit, propi d'un dia festiu, com s'aprecia en aquesta fotografia:

Per la tarda, a les 17.14 hores la confluència del passeig de Gràcia amb l'avinguda Diagonal, per on discorria un tram de la cadena humana, oferia aquest aspecte de festa i alegria. Les mascotes no van ser alienes a aquest esdeveniment participant-hi al costat dels seus amos:

La gernació aplegada al passeig de Gràcia il·lustra la força i empenta d'aquest moviment popular que veu en la creació d'un estat propi per a Catalunya un anhel de llibertat, progrés econòmic i cohesió social. L'actitud del govern espanyol sembla confirmar cada dia que passa l'encert i validesa d'aquesta opció:

El civisme i respecte presidí el comportament dels congregant al tram de la via catalana que discorria pel passeig de Gràcia i l'avinguda Diagonal de Barcelona:

Dos cotxes de la Guàrdia Urbana de Barcelona, mobilitzats per regular el trànsit:

Dos camions de la brigada municipal de l'Ajuntament de Barcelona aparcats esperant l'acabament de la celebració de l'acte per atendre les labors de neteja: 

Dos guàrdies urbans de l'Ajuntament de Barcelona que regulaven el poc trànsit de vehicles que hi havia en aquell moment en un dels indrets més coneguts i cèntrics de Barcelona:

Una furgoneta d'antiavalots de la Guàrdia Urbana de Barcelona, la presència de la qual era completament innecessària:

El diumenge posterior a la celebració de la Diada els diaris El Punt-Avui i Ara van publicar en llurs suplements dominicals un recull de les fotografies de la cadena humana del dia 11 de setembre. Nosaltres hem seleccionat aquestes fotografies perquè ens han agradat i s'escauen amb la temàtica d'aquest espai. La primera fotografia és un senyor amb un carro i el cavall a Arc de Barà, lluint una estelada:

Un grup de participants fotografiats a Amposta; darrera d'ells, dos autocars, un de la Teisa d'Olot i l'altre de La Hispano Hilarenca SA, de Salt. Molts gironins es desplaçaren fins a l'Ebre per a cobrir la cadena humana en aquell cantó poc poblat:

El senyor Joan Brugués ens va comentar dies abans de la Diada que Autocars Olivet havia llogat tots els autocars grossos per transportar els participants a la via. Tant aquesta Diada com la de l'any passat, ha estat d'un gran profit i rendiment per les empreses d'autocars.

Membres de la comunitat Sikh de Badalona, la tercera ciutat més gran de Catalunya, també van participar en la cadena humana del dia 11 de setembre de 2013. En aquesta fotografia són retratats davant de l'antiga fàbrica de l'Anís del Mono: 

Un camió Leyland, que s'està restaurant, també va participar a la cadena humana carregat de participants que voleiaven senyeres i estelades:

I una fotografia d'una gran bellesa: un pare que enlaira amb els seus braços el seu fill, una imatge carregada de tendresa i emotivitat:

I la pregunta final a formular és: i ara què? Bé, això segurament no ho sap ningú. Que succeirà demà ningú ho sap del cert. Sembla que la il·lusió per un estat propi no s'ha afeblit, ans el contrari, és més clara i evident per un segment major de catalans.

Hi ha alguns fets irrefutables. Avui dia la centralitat política a Catalunya és clarament sobiranista i aposta decididament i sense complexos per tenir un estat propi. Anys enrere, un independentista era contemplat amb condescendència en el millor dels casos -la figura de l'il·luminat- o bé directament amb menyspreu. Avui dia els catalans partidaris de mantenir-se dins d'Espanya han de justificar la seva proposta. I sincerament, de motius i arguments per mantenir-nos en la situació actual, més enllà dels sentimentals i de la por, no n'hi ha o encara no els han formulat. Un discurs fonamentat en la por i l'amenaça no és gaire edificant ni atractiu.

També sembla que el President Mas està decidit a impulsar el procés. Què això ara va de debò. L'actitud de la puta i la ramoneta, tan criticada al President Pujol, sembla que s'ha acabat. I el gran aliat del sobiranisme català és paradoxalment el govern espanyol i els aparells de l'Estat: una monarquia desacreditada, un Tribunal Constitucional completament polititzat sense autoritat ni respecte, uns presidents autonòmics que incapaços de resoldre degudament les seves competències i presentar una gestió creïble als seus electors, fugen d'estudi ficant cullerada en aquest contenciós. 

Llegir la premsa de Barcelona i de Madrid és contemplar dos móns absolutament diferents. Alguna cosa grinyola. Per molts catalans, amb Espanya no hi ha res a fer. Aquest és un convenciment general i creixent. Un dèficit fiscal brutal i sense parió a cap país d'Europa que tots els catalans patim amb retallades en sanitat, educació i prestacions socials; un incompliment constant en el capítol d'infraestructures; una gestió lesiva als interessos dels país en el capítol de ports i aeroports; una falta de respecte i consideració de l'esforç de tots els catalans; una ofensiva en l'aspecte cultural i lingüístic; un ofec econòmic per trencar la cohesió social i col·lapsar la Generalitat de Catalunya. I aquest memorial de greuges, real i constant, ens el recorden cada dia. No sembla una política gaire intel·ligent per apaivagar el sobiranisme creixent.

I Espanya, que ha estat un gran país, té profunds motius per a la reflexió. Algunes coses s'han fet malament i cal acceptar-ho per redreçar la situació. Fins fa quatre dies alguns polítics -de dretes i esquerres- donaven lliçons d'economia i creixement econòmic arreu del món, amb una actitud sovint xulesca i prepotent; i ara el país té greus dificultats per poder satisfer els interessos del descomunal deute públic contret, que augmenta cada dia que passa; té poc prestigi internacional, com s'ha visualitzat amb la candidatura olímpica de Madrid; tampoc té una diplomàcia gaire eficaç com es va manifestar amb les expropiacions d'empreses espanyoles a l'Argentina i Bolívia.

A nivell intern, Espanya presenta greus problemes de difícil solució: un atur molt alt que no es redueix; una devastació del teixit industrial i de les petites i mitjanes empreses; un creixement accelerat de les diferències socials entre rics i pobres, en què l'esforç fiscal del país recau bàsicament en la classe mitjana, cada cop més empobrida; una absència d'alternativa econòmica al sector immobiliari i al turisme; un sector bancari receptor de transferències de diners públics, completament esfondrat i que ofega les petites i mitjanes empreses negant-los-hi crèdits i finançament; un gran empresariat que viu de les contractacions d'obres públiques licitades en el Butlletí Oficial de l'Estat; uns polítics incapaços d'admetre els seus errors i que tothora pontifiquen; un desmantellament accelerat de prestacions socials bàsiques com ho són les pensions i la sanitat; una mala preparació dels estudiants; una fugida del capital humà cap a l'estranger perquè aquí no troben oportunitats laborals; una estructura administrativa mastodòntica i poc eficaç; i un estat autonòmic -el cafè per a tothom- que no funciona, molt onerós i poc viable.

Acabem. Des d'una perspectiva democràtica, no s'entèn l'oposició tancada a la celebració d'una consulta al poble català perquè es pronunciï respecte de l'estatus de Catalunya. Països profundament democràtics com el Regne Unit i Canadà celebraran i han celebrat referèndums d'aquesta mena. Perquè és cert que tots els territoris que han esdevingut un estat cap d'ells ha volgut tornar a la situació anterior. I aquesta veritat empírica la sap molt bé el senyor Artur Mas, President de la Generalitat de la Catalunya, i el senyor Mariano Rajoy, president del govern espanyol. Es tracta de recuperar la sobirania que tenia Catalunya fins el 1714, arrabassada per les armes. Que els catalans puguin gestionar els seus propis interessos, amb el dret a equivocar-se i esmenar-ho, com qualsevol país plenament lliure i sobirà.

El Pegaso 3041 de Llenyes i carbons J. Carreras de la ciutat de Girona.

Per guanyar quota de mercat ENASA va produir al començament camions per transports generals. Els primers models eren vehicles polivalents malgrat llur concepció per transitar per carretera. La poca oferta que hi havia aquells anys de models nous i la impossibilitat d'importar camions de l'estranger propiciava que els Pegasos cobrissin labors forestals i treballs d'obres públiques.  

A mitjans dels anys 1960, i per la ferotge competència que Barreiros planteja a Pegaso, els responsables de ENASA decideixen de produir una gamma de camions destinada a atendre el gremi  dels constructors i les empreses d'obres públiques. Sorgeixen els dúmpers. Paral·lelament van desenvolupar una gamma de camions 4x4 per a labors específiques. Els cossos de bombers van adquirir molts Pegasos 3041, un camió de poc tonatge dotat amb la cabina del Comet i d'una gran aptitud per transitar per tota mena de terrenys. Alguns d'aquests camions, pocs, els compraren particulars i empreses. 

N'és una mostra de la fiabilitat d'aquests camions el fet que transcorreguts més de trenta anys del cessament de la seva fabricació, encara algunes unitats estiguin en actiu. Disposaven d'un motor dièsel d'acreditada eficàcia. Fins no fa gaires anys, el cos de bombers de la Generalitat de Catalunya en tenia una bona flota. Amb la renovació del parc mòbil, alguns han anat a parar a les agrupacions de voluntaris de defensa forestal que hi ha escampades pel país.   

A finals d'agost, de tornada d'un dia de compres a Andorra la Vella, una obligació pròpia de qualsevol relació matrimonial que imposa la respectiva dona, vàrem tenir ocasió de fotografiar un camió Pegaso 3041 equipat amb un bolquet. Aquest camió, que té tracció a les quatre rodes, és d'una empresa d'obres públiques de La Molina que treballa principalment en el manteniment de les pistes d'esquí d'aquests vessants. El camió, que arrenca i funciona, com s'aprecia en les fotografies no està en actiu. Volem agrair l'amabilitat amb què varen tractar-nos els treballadors de l'empresa. 

El Pegaso aparcat al costat d'unes màquines d'obra pública a La Molina: 

Detall del mecanisme de tracció que munta aquest model produït per Pegaso:

El Pegaso 3041 que conserva aquesta empresa d'obres públiques de la Cerdanya va fer-me present un altre Pegaso 3041, encara en actiu, d'un transportista de Girona, el senyor Carreras, dedicat a traginar llenyes i carbons. 

Els antics transportistes gironins, tots ells jubilats, recorden quan el senyor Carreras -que sempre s'ha dedicat a anar a bosc i traginar llenya- va començar amb un camió nord-americà reconstruït com bonament es podia aquells anys. Era un Ford o un Chevrolet, de morro, amb diferencial Timken i apedaçat de pertot arreu amb peces diverses. En aquells anys el costum era de proveir-se de peces de tota classe als ferrovellers de Perpinyà i dels pobles del voltant. La capital del Rosselló no és pas gaire lluny de Girona. I els ferrovellers rossellonesos tenien moltes peces de vehicles nord-americans procedents de la Segona Guerra Mundial i del Pla Marshall. 

Després d'aquest camió, el senyor Carreras va comprar el primer Pegaso, un 1100, que muntava un motor de quatre cilindres. Per recollir la llenya del bosc va instal·lar-l'hi una grua. El Pegaso 1100, un camió molt sorollós i poc potent, va substituir-lo per un Pegaso 3041 que conserva immaculadament; la grua és la mateixa que muntava el Pegaso 1100.

Fotografies del Pegaso 3041 del senyor Carreras:

El senyor Carreras és molt pulcre. Si el camió rep un petit cop o bony, d'immediat el porta al taller Auto Rallye de Sarrià de Ter per reparar-li la planxa i repassar-li les lletres de la porta a mà amb pinzell. 

El senyor Carreras havia tingut un magatzem al barri de Vista Alegre de Girona, a tocar de l'antic camp de Futbol del Girona. Avui dia disposa d'un magatzem de carbó al barri de Campdorà. Li porten el carbó amb camions tràilers i ell el reparteix entre els seus clients amb el seu Pegaso 3041, un vehicle que mereix ser conservat.