Alguns dels vehicles que participaren a la via catalana del 11 de setembre de 2013.

Avui fa just un mes de la celebració de la cadena humana que va enllaçar el país de punta a punta, una cadena de quatre-cents quilòmetres, paral·lela a la línia de la costa, des del Pertús fins a les Cases d'Alcanar. Va cobrir en part la comarca del Vallespir i també va arribar a Vinaròs. Hi van participar més d'un milió i mig de catalans. Las gran participació va obligar a desdoblar la cadena humana en alguns trams. La temença que hi havia dels buits a les Terres de l'Ebre es va esvair. Hi va haver una gran participació d'ebrencs i d'altres catalans vinguts en autocars d'altres racons del país. 

En l'organització d'aquesta fenomenal cadena humana hi van treballar un munt de persones desinteressadament durant molts mesos. Van planificar el traçat i la delimitació dels trams, amb la distribució dels participants. A cada tram hi havia assignat un fotògraf i espais per atendre necessitats de tota mena. Un cop acabada la cadena, no hi va haver cap deixalla. Un comportament admirable, cívic, educat, pacífic i ordenat de més d'un milió i mig de catalans que hi participaren. Si l'objectiu era de difondre el missatge arreu del món, de ben segur que s'ha assolit. I l'imatge festiva que es va oferir es un missatge potent i entenedor.

El dia 11 de setembre de 2013 el passeig de la Bonanova a prop de la Via Augusta presentava molt poc trànsit, propi d'un dia festiu, com s'aprecia en aquesta fotografia:

Per la tarda, a les 17.14 hores la confluència del passeig de Gràcia amb l'avinguda Diagonal, per on discorria un tram de la cadena humana, oferia aquest aspecte de festa i alegria. Les mascotes no van ser alienes a aquest esdeveniment participant-hi al costat dels seus amos:

La gernació aplegada al passeig de Gràcia il·lustra la força i empenta d'aquest moviment popular que veu en la creació d'un estat propi per a Catalunya un anhel de llibertat, progrés econòmic i cohesió social. L'actitud del govern espanyol sembla confirmar cada dia que passa l'encert i validesa d'aquesta opció:

El civisme i respecte presidí el comportament dels congregant al tram de la via catalana que discorria pel passeig de Gràcia i l'avinguda Diagonal de Barcelona:

Dos cotxes de la Guàrdia Urbana de Barcelona, mobilitzats per regular el trànsit:

Dos camions de la brigada municipal de l'Ajuntament de Barcelona aparcats esperant l'acabament de la celebració de l'acte per atendre les labors de neteja: 

Dos guàrdies urbans de l'Ajuntament de Barcelona que regulaven el poc trànsit de vehicles que hi havia en aquell moment en un dels indrets més coneguts i cèntrics de Barcelona:

Una furgoneta d'antiavalots de la Guàrdia Urbana de Barcelona, la presència de la qual era completament innecessària:

El diumenge posterior a la celebració de la Diada els diaris El Punt-Avui i Ara van publicar en llurs suplements dominicals un recull de les fotografies de la cadena humana del dia 11 de setembre. Nosaltres hem seleccionat aquestes fotografies perquè ens han agradat i s'escauen amb la temàtica d'aquest espai. La primera fotografia és un senyor amb un carro i el cavall a Arc de Barà, lluint una estelada:

Un grup de participants fotografiats a Amposta; darrera d'ells, dos autocars, un de la Teisa d'Olot i l'altre de La Hispano Hilarenca SA, de Salt. Molts gironins es desplaçaren fins a l'Ebre per a cobrir la cadena humana en aquell cantó poc poblat:

El senyor Joan Brugués ens va comentar dies abans de la Diada que Autocars Olivet havia llogat tots els autocars grossos per transportar els participants a la via. Tant aquesta Diada com la de l'any passat, ha estat d'un gran profit i rendiment per les empreses d'autocars.

Membres de la comunitat Sikh de Badalona, la tercera ciutat més gran de Catalunya, també van participar en la cadena humana del dia 11 de setembre de 2013. En aquesta fotografia són retratats davant de l'antiga fàbrica de l'Anís del Mono: 

Un camió Leyland, que s'està restaurant, també va participar a la cadena humana carregat de participants que voleiaven senyeres i estelades:

I una fotografia d'una gran bellesa: un pare que enlaira amb els seus braços el seu fill, una imatge carregada de tendresa i emotivitat:

I la pregunta final a formular és: i ara què? Bé, això segurament no ho sap ningú. Que succeirà demà ningú ho sap del cert. Sembla que la il·lusió per un estat propi no s'ha afeblit, ans el contrari, és més clara i evident per un segment major de catalans.

Hi ha alguns fets irrefutables. Avui dia la centralitat política a Catalunya és clarament sobiranista i aposta decididament i sense complexos per tenir un estat propi. Anys enrere, un independentista era contemplat amb condescendència en el millor dels casos -la figura de l'il·luminat- o bé directament amb menyspreu. Avui dia els catalans partidaris de mantenir-se dins d'Espanya han de justificar la seva proposta. I sincerament, de motius i arguments per mantenir-nos en la situació actual, més enllà dels sentimentals i de la por, no n'hi ha o encara no els han formulat. Un discurs fonamentat en la por i l'amenaça no és gaire edificant ni atractiu.

També sembla que el President Mas està decidit a impulsar el procés. Què això ara va de debò. L'actitud de la puta i la ramoneta, tan criticada al President Pujol, sembla que s'ha acabat. I el gran aliat del sobiranisme català és paradoxalment el govern espanyol i els aparells de l'Estat: una monarquia desacreditada, un Tribunal Constitucional completament polititzat sense autoritat ni respecte, uns presidents autonòmics que incapaços de resoldre degudament les seves competències i presentar una gestió creïble als seus electors, fugen d'estudi ficant cullerada en aquest contenciós. 

Llegir la premsa de Barcelona i de Madrid és contemplar dos móns absolutament diferents. Alguna cosa grinyola. Per molts catalans, amb Espanya no hi ha res a fer. Aquest és un convenciment general i creixent. Un dèficit fiscal brutal i sense parió a cap país d'Europa que tots els catalans patim amb retallades en sanitat, educació i prestacions socials; un incompliment constant en el capítol d'infraestructures; una gestió lesiva als interessos dels país en el capítol de ports i aeroports; una falta de respecte i consideració de l'esforç de tots els catalans; una ofensiva en l'aspecte cultural i lingüístic; un ofec econòmic per trencar la cohesió social i col·lapsar la Generalitat de Catalunya. I aquest memorial de greuges, real i constant, ens el recorden cada dia. No sembla una política gaire intel·ligent per apaivagar el sobiranisme creixent.

I Espanya, que ha estat un gran país, té profunds motius per a la reflexió. Algunes coses s'han fet malament i cal acceptar-ho per redreçar la situació. Fins fa quatre dies alguns polítics -de dretes i esquerres- donaven lliçons d'economia i creixement econòmic arreu del món, amb una actitud sovint xulesca i prepotent; i ara el país té greus dificultats per poder satisfer els interessos del descomunal deute públic contret, que augmenta cada dia que passa; té poc prestigi internacional, com s'ha visualitzat amb la candidatura olímpica de Madrid; tampoc té una diplomàcia gaire eficaç com es va manifestar amb les expropiacions d'empreses espanyoles a l'Argentina i Bolívia.

A nivell intern, Espanya presenta greus problemes de difícil solució: un atur molt alt que no es redueix; una devastació del teixit industrial i de les petites i mitjanes empreses; un creixement accelerat de les diferències socials entre rics i pobres, en què l'esforç fiscal del país recau bàsicament en la classe mitjana, cada cop més empobrida; una absència d'alternativa econòmica al sector immobiliari i al turisme; un sector bancari receptor de transferències de diners públics, completament esfondrat i que ofega les petites i mitjanes empreses negant-los-hi crèdits i finançament; un gran empresariat que viu de les contractacions d'obres públiques licitades en el Butlletí Oficial de l'Estat; uns polítics incapaços d'admetre els seus errors i que tothora pontifiquen; un desmantellament accelerat de prestacions socials bàsiques com ho són les pensions i la sanitat; una mala preparació dels estudiants; una fugida del capital humà cap a l'estranger perquè aquí no troben oportunitats laborals; una estructura administrativa mastodòntica i poc eficaç; i un estat autonòmic -el cafè per a tothom- que no funciona, molt onerós i poc viable.

Acabem. Des d'una perspectiva democràtica, no s'entèn l'oposició tancada a la celebració d'una consulta al poble català perquè es pronunciï respecte de l'estatus de Catalunya. Països profundament democràtics com el Regne Unit i Canadà celebraran i han celebrat referèndums d'aquesta mena. Perquè és cert que tots els territoris que han esdevingut un estat cap d'ells ha volgut tornar a la situació anterior. I aquesta veritat empírica la sap molt bé el senyor Artur Mas, President de la Generalitat de la Catalunya, i el senyor Mariano Rajoy, president del govern espanyol. Es tracta de recuperar la sobirania que tenia Catalunya fins el 1714, arrabassada per les armes. Que els catalans puguin gestionar els seus propis interessos, amb el dret a equivocar-se i esmenar-ho, com qualsevol país plenament lliure i sobirà.