Inicis de la relació amb l'automobilisme de la família Auroux-Poblador-Abarca: el transport d'una base d'acer colat de trenta cinc tones des del Poble Nou fins el Morrot (i III).

Aceros San Martin rebé l'encàrrec i produí una peça ben singular. La seva foneria va produir una base d'acer colat que constituïa la base d'un martinet d'estampació, d'un pes total de trenta-cinc quilos, trenta-cinc tones. Una peça, aleshores, de gran envergadura la producció de la qual era a l'abast només de grans foneries. L'empresa del Poble Nou on treballava el Sr Georges Auroux era una de les poques empreses metal·lúrgiques que tenia la capacitat per escometre un treball d'aquest volum considerable.

Les fotografies conservades en l'arxiu de la família Auroux, sobre la càrrega i transport d'aquesta base, cap a l'any 1920 aproximadament, presenten un considerable interès històric sobre els mitjans i capacitats que hi havia aquells anys per executar aquesta activitat. 

Quatre treballadors que participaren en la càrrega de la base del martinet d'estampació a un carro, retratats abans d'iniciar el treball. Aquest transport fou un esdeveniment grandiós que ben segur que suscità l'atenció i l'interès d'uns quants veïns del Poble Nou: 

La base del martinet d'estampació de35.000 quilos de pes, carregat en el carro que l'havia de dur fins l'estació de tren: 

Rècula de cavalls que arrossegava el carro amb la peça produïda, des de la fàbrica, situada a la confluència dels carrers Lutxana i Almogàvers, fins a l'estació de tren del Morrot, sota la muntanya de Montjuïc. En el barri del Poble Nou hi havia aleshores uns pocs traginers que podien fer un transport d'aquesta mena: 

Dos treballadors al cim de la base, de camí cap a l'estació de tren del Morrot, pel passeig de Colom, amb la muntanya de Montjuïc al fons:   

                            

La base carregada en un vagó a l'estació de tren del Morrot: 

En els següents articles exposarem les biografies dels senyors Miquel Abarca Formiga i d'en Lluis Auroux Sala, fill d'en Georges, que treballaren en el sector de l'automoció i tingueren un paper principal en la recuperació del parc automobilístic que hi havia l'any 1939 i el redreçament es empreses que treballà el Sr Auroux a causa del tancament, cap a l'any 1922, de l'empresa Aceros San Martin. 

Inicis de la relació amb l'automobilisme de la família Auroux-Poblador-Abarca: els motors que produïa Aceros San Martin (III).

Aceros San Martin, empresa de gran volum i de vida efímera, produïa motors d’explosió de diferent mena (benzina i dièsel) i potència. Aquests motors, fabricat i provats en la fàbrica, es muntaven sobre xassissos de vehicles d’altres marques. Un cop superats els controls i verificacions que eren sotmesos a la fàbrica, anaven a provar-los a la carretera del Tibidabo, l'actual avinguda del doctor Andreu, on hi circulava el tramvia. Visió general de la secció de motors de Aceros San Martin: 

Dos motors dièsel en els bancs de proves de la fàbrica: 

Un motor Hispano Suiza de 40 HP a la fàbrica Aceros San Martin:  

Acabament del desmuntatge d'un camió Hispano Suiza dins una de les naus de Aceros San Martin: 

En Georges i el seu fill Lluís, amb d'altres treballadors de la fàbrica, anaven sovint, enfilats als camions, a les proves dels motors que es feien a la carretera del Tibidabo, via ferrada on hi transitava el tramvia. Per arribar fins aquesta carretera havien de travessar tota la ciutat i les antigues viles limítrofs, agregades a Barcelona de feina pocs anys. Sant Gervasi de Cassoles, aleshores un barri tranquil, era ple de camps i cases d'estiueig. L’habitatge familiar estava dins la mateixa fàbrica. El senyor Auroux, a l'esquerra, amb bigoti, assegut damunt d'un camió Hispano Suiza que era provat:

En Lluís Auroux Sala, amb un companys del seu pare, assegut en un camió Hispano Suiza, provat en la carretera del Tibidabo:  

Un automòbil Hispano Suiza de 35 HP: 

En el proper article abordarem els treballs que hi hagué per transportar una peça, de gran pes, que fou produïda per Aceros San Martin. 

Inicis de la relació amb l'automobilisme de la família Auroux-Poblador-Abarca: biografia del senyor Georges Auroux Mongault i l'empresa Aceros San Martin SA de Barcelona (I).

Reprenem l'activitat d'aquest bloc, aturat dos anys, amb la publicació, en successius articles, de la relació que la família Auroux tingué amb el món de l'automobilisme i la considerable activitat industrial que la ciutat de Barcelona i d'altres ciutats properes tingueren en el curs del segle XX. Tal relació és un fidel reflex de les vicissituds que el país va patir el segle passat, un segle d'una mortaldat esgarrifosa al continent europeu. La Gran Guerra de 1914-1918, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i el teló d'acer que va dividir els països europeus. 

L'origen d'aquesta història, d'un considerable interès històric, en la mesura que l'arxiu familiar de la família Auroux aporta documentació rellevant no difosa fins ara, es troba en la figura d'en Georges (Jordi) Auroux Mongault, que va néixer a París cap a les darreries del segle XIX,  el 21 d’abril del 1890, exactament. Es va casar a París amb la Paquita Sala Bosch, nascuda a Barcelona. Arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’agost de 1914 i de l’amenaça que les tropes alemanyes ocupessin Paris van marxar cap a Barcelona. Paris no va caure finalment en mans dels alemanys. En la primera batalla del Marne que tingué lloc el setembre de 1914 el mariscal Josep Joffre, nascut a Ribesaltes, un poble del Rosselló, va aconseguir trencar l’avanç dels alemanys. 

El senyor Auroux, a Paris, en el període comprès del 1906 al 1910, treballà d’aprenent i de muntador elèctric per diverses empreses del ram. I del 1911 al 1914, fins l’esclat de la Primera Guerra Mundial, en els anys de l’electrificació de França, programa que començà primer a les grans ciutats, treballà a la Société Magnéta d’horologes elèctriques. Els coneixements adquirits en aquests anys li foren, més endavant, d’un gran profit i rendiment.  

Les fatals conseqüències que la Gran Guerra va comporta sobre els països bel·ligerants, i la devastadora incidència que tingué sobre la població civil i els militars que hi participaren, impulsaren que el senyor Auroux, acompanyat de la seva dona i els dos fills, marxés a Barcelona, ciutat on hi havia la família materna. La seva esposa, la Paquita Sala Bosch, estava esperant el tercer fill, en Lluís, que va néixer el febrer de 1915 a Barcelona.

A conseqüència de la Primera Guerra Mundial les indústries catalanes tenien un gran volum de feina procedent de la demanda dels països en guerra. Foren quatre anys de bonança econòmica extraordinària on el diner, principalment a Barcelona, circulava alegrement i sense mesura. Aquella bonança es clogué abruptament amb l’acabament de la Primera Guerra Mundial el novembre de 1918.

El senyor Georges Auroux treballà de l’any 1915 al 1921 a Aceros San Martín, una empresa metal·lúrgica del barri del Poble Nou de Barcelona. En la fàbrica que tenia a la confluència dels carrers Almogàvers i Lutxana, a prop de la carretera de Mataró, Aceros San Martín tenia uns forns elèctrics on fonien acer, estampaven en calent i forjaven peces. Aceros San Martin, que era una empresa d’una importància considerable, també tenia una secció destinada a la fabricació de motors per a automòbils i camions. Eren els anys incipients de la motorització del país. El senyor Auroux i la seva família residien en un habitatge dins la fàbrica, fet aleshores corrent. 

Publicitat de l'empresa Aceros San Martin amb una fotografia de l'entrada de la fàbrica a la cantonada dels carrers Almogàvers i Lutxana, i un dels motors que produïen:  

Fotografia de les naus ocupades per l'empresa Aceros San Martin SA al barri industrial del Poble Nou de Barcelona i publicitat de l'empresa: 

Fotografies de les seccions de la fàbrica que recull l'estat de la tècnica aquells anys. La primera, la secció de foneria: 

Secció de part de la foneria:

Secció de foneria amb dos treballadors i, assegut, en Lluís Auroux Sala: 

Tres fotografies del convertidor Bessemer, el número 1, que purificava qualsevol material i també obtenia acer mitjançant aliatges: 

                

Un convertidor Bessemer en posició de buidar la seva càrrega d'acer fos en un cubilot. Aquest acer era buidat dins dels motlles de les caixes de noios: 

Tres fotografies de la secció d'estampat de la fàbrica: 

Nau central de la fàbrica: 

Dues fotografies de la secció de mecanització: 

Taller de la foneria: 

Secció de motors del taller de la fàbrica, on produïen tota mena de motors: 

Sala d'assaigs de laboratori de la fàbrica, amb grans finestres que proporcionaven una bona il·luminació natural: 

Forns de la fàbrica: 

Un compressor instal·lat a la fàbrica, amb un treballador, dret, al seu costat: 

L'enginyer químic, Sr Joanxic, en el laboratori d'anàlisi química de la fàbrica: 

El Sr Georges Auroux en la sala d'un compressor rotatiu i en el taller mecànic: 

Havent plegat de Aceros San Martin el senyor Georges Auroux treballà, del 1923 al 1925, a Riegos y Fuerzas del Ebro SA, de Barcelona, la mítica Ebro Irrigation and Power Company Limited, empresa hidroelèctrica que pertanyia a la Barcelona Traction, Light and Power, popularment coneguda com La Canadenca, fundada a Barcelona l’any 1911 per iniciativa del senyor Pearson, nord-americà, que produïa electricitat aprofitant les aigües del riu Noguera Pallaresa.

Del 1925 al 1937 fou l’encarregat del departament de rellotgeria elèctrica Brillié de la casa Fichet, S.A.E. de Barcelona, que era el concessionari, a Espanya, dels rellotges elèctrics Brillié fundada el 1897 per l’enginyer Lucien Brillié. Publicitat de Fitchet i dels rellotges Brillié: 

L’any 1937 entrà a treballar a Altos Hornos de Cataluña SA, situada a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat, una indústria de guerra que proveïa l’exèrcit republicà. Abandonà l’empresa l’any 1939. Altos Hornos de Cataluña SA fou constituïda l’any 1916 i durant la la Guerra Civil tingué moneda pròpia. L’any 1942 fou adquirida per la família Riviere. Tancat les portes l’any 1982. Entrada de la foneria en la dècada de 1940: 

El senyor Auroux, després de la Guerra Civil, treballà pel seu compte com a rellotger especialitzat en rellotges elèctrics industrials pràcticament fins a la seva mort, a Barcelona, l’any 1967.   

En el proper article sobre la biografia del senyor Georges Auroux, abordarem la fabricació, a càrrec de Aceros San Martin SA, de motors d'explosió, de benzina i de gasoil, fet que convertí aquesta empresa en subministradora de la Hispano Suiza de Barcelona. 

Problemes amb el nou format de bloc creat per Blogger: impossibilitat d'inserir les fotografies des del compte de Flickr.

Aquest bloc ha interromput la publicació d'articles. La causa ha estat les modificacions que Blogger ha introduït de manera unilateral en el format intern del bloc, modificacions que tenen repercussió i incidència pel que fa al funcionament d'aquest instrument. No ha estat pas un desistiment dels promotors d'aquest espai i tampoc un cansament per la feina acumulada que aquest projecte endegat fa més de deu anys produeix.

Els gestors d'aquest espai no som pas gaire entesos en matèria d'informàtica. A penes uns usuaris que volen tenir al seu abast un instrument senzill, pràctica i eficaç. Aquesta combinació d'elements s'assolia amb l'antic format del bloc, el qual era aplicat amb una gran senzillesa. Les fotos que il·lustraven els articles procedien d'un compte de Flickr. El seu trasllat al bloc era ràpid i directe. 

Ens hem trobat que Blogger ha canviat el format intern dels blocs i les regles de funcionament. I la cosa s'ha complicat extraordinàriament. És curiosa l'habitualitat del fenomen. Un producte funciona prou bé i els usuaris n'estan satisfets. Però hi ha un desig, legítim i comprensible, de millorar-lo. I aquesta millora, que obeeix a un propòsit raonable, espatlla de vegades el producte. En el nostre cas concret, segurament que a causa dels pocs coneixements informàtics que tenim, no en trobat pas la manera d'inserir les fotografies compartides en el compte particular de Flickr en el nou format de bloc.

Hem esmerçat moltes hores, amb els nostres precaris coneixements d'informàtica i de les noves tecnologies, en trobar una solució satisfactòria. Ha estat fet tot endebades. No ens n'hem pas sortit. No en sabem més.

El resultat, ras i curt, és que l'ús d'aquest instrument s'ha complicat  en gran mesura. La incorporació de prestacions i utilitats ha causat una complicació, en la mosta opinió innecessària, que ha causat una pèrdua d'interès i de rendiment del bloc. La utilitat intrínseca del producte, el seu atractiu, s'ha esvaït, ha desaparegut.

Tampoc es comprèn gaire per quin motiu els responsables de Blogger, que han creat aquest instrument formidable i l'han posat a l'abast dels interessats sense cap contraprestació econòmica, d'una manera gratuïta, no han habilitat la possibilitat que els titulars de blocs lliurament escullin el format de treball: acollir-se a la versió antiga, que facilitava en gran manera el procés d'inserir les fotografies en els articles, o bé acollir-se al nou format. 

El fet consumat és que els usuaris de blocs han de treballar amb el nou format que Blogger ha posat en marxa. Tant si els hi agrada com si no. I un bloc d'aquesta temàtica, sobre la història del transport, el fet de publicar articles sense fotografies no sembla pas que tingui gaire sentit i lògica.

S'ha de posar sobre la taula que es fa: es tanca aquest bloc i, si és possible, se'n crea un altre que faciliti la transmissió de fotografies amb la plataforma Flickr? Hem de renunciar al compte de Flickr i trobar una alternativa? Hi ha algun amable lector que sàpiga com solucionar el problema plantejat? 

Si no trobem pas una solució satisfactòria, haurem d'abaixar la persiana. Sap greu però és una situació que ens hem trobat i no hem trobat pas el desllorigador.

Els antics trams de la carretera nacional II que es conserven a l'Anoia: Igualada-Hostal del Violí (I)

En l'encontre que hi hagué el passat dijous a Igualada amb els senyors Antoni Vendrell, Antoni Tomàs i Josep Pujol també estava programat de recórrer alguns trams de la primitiva carretera nacional II, la carretera de Madrid a França que passava per Saragossa, Lleida, Barcelona i Girona fins a la frontera francesa, que es conserven a la comarca d'Anoia. 

Es conserven molt pocs trams de la primera carretera nacional 2, projectada i executada a partir d'una concepció radial en virtut de la qual les principals carreteres espanyoles arrencaven de Madrid. Era un criteri clarament centralista que bandejava raons econòmiques i menystenia qualsevol rendibilitat i foment de la riquesa associada a la construcció de carreteres. Aquest visió de les infraestructures, contrària a la concepció de les vies romanes en la península Ibèrica, s'imposà amb l'adveniment dels Borbons a la corona espanyola, afermada després de la Guerra de Successió. N'és una manifestació patent el menyspreu sistemàtic en la millora de les xarxes de comunicacions entre Catalunya i el País Valencià, dos territoris d'un gran dinamisme econòmic a desgrat de la penalització fiscal que pateixen des del segle XVIII. Aquesta millora es produí a causa de la iniciativa privada que executà l'autopista que recorre l'arc mediterrani. El tren d'alta velocitat (TAV) de Figueres a Alacant no es pot executar per motius purament polítics.

Una cosa curiosa dels trams de la primitiva carretera nacional II conservat a la comarca d'Anoia és que passaven per tots els pobles i nuclis  urbans que aleshores hi havia, prescindint del nombre de cases que tenien.

A les deu del mati ens vam trobar a l'antiga carretera nacional II que passava al nord d'Igualada, que estigué en actiu fins a la posada en funcionament de l'autovia actualment en servei. Concretament en el tram comprès entre els restaurants Canaletas i Amèrica on s'ubica la nau que acollia l'empresa Grues Igualada del senyor Ramon Pujol Figueras, que fou, un poc temps, concessionari oficial Pegaso i Sava. Aquella nau després fou el garatge on l'empresa Hispano Igualadina hi tancava els autobusos i autocars.

Tram de l'antiga carretera nacional II que passava per Igualada:

Taller de l'empresa Grues Igualada, on el senyor Pujol hi tancava les grues que remolcaven vehicles en pana i accidentats: 

A la part superior de la façana encara és visible, esvaïdes, les marques La Hispano Igualadina, Pegaso i Sava:

Estat actual de l'hotel restaurant Amèrica i una imatge de l'edifici poc després de ser aixecat, al peu de la carretera nacional II:

Des d'Igualada hem marxat cap a La Panadella. Passat Jorba i el pont del Ganxo, ens hem ficat en un primer tram de la primitiva carretera nacional que està tallada i desapareguda a causa de l'autovia. Aquest tram estava encarat a sud:








Hem hagut de recular i tornar a la carretera nacional II que estigué en funcionament fins el desembre de 2003, per recuperar un tram de l'antiga carretera. Aquest tram és paral·lel al riu Anoia. Estat que té la carretera nacional II, transformada en una via comarcal:



Recorreguts uns pocs quilòmetres, hem trencat a la dreta i, a través d'una nova via d'accés oberta arran de la construcció de l'autovia, hem recuperat un tram de l'antiga carretera nacional II:



Tram de l'antiga carretera nacional II que que passa per unes cases a l'est del poble de Santa Maria del Camí, poble integrat en el municipi de Veciana:







Confluència de les dues carreteres nacionals II:



Les dues esglésies que hi ha en el poble de Santa Maria del Camí, travessat per les dues carreteres nacionals II, la de Santa Maria del Camí i la de La Mare de Déu del Camí:



Antic pont de la primitiva carretera nacional II sobre el barranc de la Coma. A la dreta, el viaducte de l'autovia; a l'esquerra, la carretera nacional II:



Pont de l'antiquíssima carretera nacional II amb les proteccions de formigó:



Piló i baranes de protecció de l'antic pont:



Des de Santa Maria del Camí, hem prosseguit per la carretera nacional II fins a l'hostal del Violí, punt on comença l'ascensió al coll de la Panadella. Tram de la carretera nacional entre el poble de Santa Maria del Camí i l'hostal del Violí:


 
L'hostal del Violí, tancat fa molts anys:



Allà hem girat cua i després de fer el revolt de la Quinta Forca, un punt on es produïren molts accidents, hem refet la via cap a Igualada. El revolt de la Quinta Forca:



Continuarà.