Els camions i furgonetes de Cacaolat: text i fotografies d'en Jordi Viader i Riera.

En Marc Viader Bas va néixer el onze d’abril de 1879, a la masia de Can Marc, situada al barri de Sant Hilari de Cardedeu. Era el tercer fill del matrimoni format per en Josep Viader Gesa i la Maria Bas Bot. El precedien, l’hereu, de nom Josep, i el fill segon, anomenat Joan. Amb posterioritat naixeren també quatre germans més, Jaume, Teresa, que va morir només amb quatre anys, Francesc, mort amb catorze anys, i la segona Teresa.

Can Marc constituïa una petita explotació agrícola de menys de dues hectàrees. Una part del terreny era bosc, una altre vinya, i la resta es dividia entre el camp de secà, un hort regat amb l’aigua d’un pou i la zona ocupada per l’habitatge, el paller, els estables i els corrals.

Es comprèn, doncs, que amb tan poc terreny la figura de l’hereu resultés bàsica per a assegurar la pervivència de l’explotació familiar. Com en tantes altres famílies del camp català, els fills cabalers de Can Marc van haver de buscar la subsistència fora de casa, uns mitjançant el matrimoni amb propietaris d’altres terrenys, altres treballant per compte aliena, ja fos de jornalers al camp o d’assalariats a la ciutat.

Aquest darrer va ser el cas d’en Marc Viader Bas que des dels dotze anys es va posar a treballar de jornaler per a diversos propietaris de Cardedeu. El 1901 va traslladar-se a Barcelona i entra d'encarregat a la granja Coma del carrer Xuclà. Amb el temps va comprar el negoci esdevenint la primera Granja Viader. A començaments dels anys 1920 decideix de vendre llet en parades mòbils a carrers i places cèntriques, des de les 6 fins a les 10 de matí, activitat en la qual hi col·laboraven els seus fills.

La Torre Viader de Cardedeu, obra encarregada cap el 1917 per en Marc Viader Bas a l'arquitecte Manel Joaquim Raspall i Mayol, era un edifici del segle XVIII que es va reformar completament seguint l'estètica modernista tardana característica d'aquest arquitecte que té obres remarcables al Vallès Oriental:

El primer cotxe d'en Marc Viader i Bas, un Unic de 1920:



En Marc Viader Bas i en Joan Viader Roger dalt d'un Marmon de 1921:

En Marc Viader i Bas i l'arquitecte Manel Joaquim Raspall i Mayol visitant les obres de construcció de la granja Viader a Cardedeu cap a l’any 1925:

La granja Viader completament acabada cap a l’any 1927:

Amb la prohibició de venda ambulant decretada per en Primo de Rivera, en Marc Viader Bas compra la segona granja a la plaça de Sant Josep Oriol l'any 1927. Després obriria cinc granges més al carrer Urgell, carrer Cardona, carrer Asahonadors, carrer Sant Ramon del Call i carrer Fonollar.

En Joan Viader Roger, el creador del Cacaolat, davant la Granja Viader (aleshores Viadé) del carrer Urgell:

A les dotze i dotze minuts del quatre de desembre del 1931 Joan Viader Roger, el fill segon de Marc Viader Bas, sol·licitava davant el registre de la Propietat Industrial de Madrid la concessió de la marca Cacaolat per distingir "una beguda nutritiva refrescant". Feia només una estona que, al mateix edifici però en un altre negociat, havia presentat la sol·licitud d'una patent d'introducció per a "un procediment de fabricació derivat de la descremació de la llet per a l'elaboració d'una beguda refrescant". Una i altre, concedides als mesos següents i perfeccionades amb dues patents més dels anys 1934 i 1935, donaren origen a una de les begudes més populars, primer de Catalunya i després de tot l'estat: el Cacaolat.

De fet, però, la història va començar uns mesos abans. Marc Viader Bas, el pare del creador del Cacaolat, el primer batut industrial de llet i cacau del món, era un conegut industrial català, que havia fundat el 1925, amb onze socis més de l'Associació de Receptors i Venedors de Llet de Barcelona, la Sociedad Anónima Letona. Pare i fill (aquest últim, havia esdevingut el gerent efectiu de l'empresa), estaven molt interessats a conèixer els últims avenços tècnics de la indústria lletera i també de les explotacions ramaderes centreeuropeus, per això, quan se'ls va oferir l'oportunitat de viatjar fins a Budapest per assistir a la Fira Internacional, van decidir anar-hi tot i la incertesa de la situació política.

El 14 d'abril de 1931 es proclamava la República, i el 20 del mateix mes, uns funcionaris de policia encara mig estorats pels esdeveniments, expediren els passaports de pare i fill, tot apressats a guixar-ne la corona reial que encara figurava al damunt de l'escut de la portada. Un detall que no va passar desapercebut als duaners hongaresos que deu dies més tard, l'1 de maig els van deixar passar després de molts dubtes.

En Joan Viader Roger i el seu pare Marc Vidal Bas a la granja-castell de Zarkaháza a Hongria el maig del 1931:

El 9 de maig de 1931 s'inaugurava amb tota solemnitat la Fira Internacional de Budapest. En Marc i en Joan van recórrer amb els ulls ben oberts tot el que d'interessant els oferia la mostra. L'hospitalitat magiar es va concretar amb una invitació ben precisa: els Viader van ser convidats a assistir al casament de la filla d'uns dels comissaris. Si entre les famílies benestants de Catalunya era costum que als àpats de casament s'hi servissin fins a sis o vuit plats diferents, les bodes centreuropees eren encara més desmesurades i comprenien dinar, sopar i ressopó.

Va ser poc abans de la mitjanit que els van servir una beguda refrescant a base de llet i cacau que va despertar la capacitat inventiva de Joan Viader. Fins aleshores ni als països catalans ni a la resta de la península no és coneixia res de semblant. La xocolata desfeta era una beguda espessa que es prenia calenta. El jove industrial, que aleshores només tenia vint-i-cinc anys, va pensar de manera immediata, i aquest va ser també el sentit de la seva primera patent, a fabricar industrialment una beguda semblant a la que els havia estat oferta a Budapest que permetés aprofitar la llet descremada.

Durant molts anys, després de treure'n la nata, la llet que en resultava, tot i mantenir intactes les seves propietats alimentícies, es llençava. L'anomenaven xerigot i ningú no el volia ni que fos per "mantenir la línia". Joan Viader va pensar que el nou producte no tenia perquè fer-se amb llet sencera, ans al contrari, podia ser la solució màgica per aprofitar el xerigot.

De tornada a Barcelona, el gerent de Letona es va posar a treballar al laboratori i als autoclaus d'esterilització de la fàbrica. Abans de trobar la fórmula definitiva va haver de fer moltes proves. En primer lloc calia trobar una barreja que fos especialment agradable al paladar i a continuació, aconseguir que mantingués totes les seves propietats un cop esterilitzada.

Finalment, amb aromes naturals que retocaven lleugerament el sabor de xocolata, i amb la utilització de cacau pur i llet semidesnatada en contra de la idea original, Joan Viader va aconseguir una suspensió col·loïdal perfecta i estable, apta per a l'esterilització en ampolla i sense cap tipus de conservant. Havia nascut el Cacaolat.

El nou producte es va presentar oficialment a la VI Fira de Mostres de Barcelona, el juny de 1933. A l'estand de les Granges Viader s'oferia l'oportunitat de tastar-lo gratuïtament, servit en uns vasets de paper. Però l'èxit va ser tan gran i hi va haver una allau de gent tan preocupant, que els Viader van optar per cobrar cinc cèntims per cada got amb l'única finalitat de reduir el nombre de públic.

L'estand de la Granja Viader de la VI Fira de Mostres de Barcelona, en què es va presentar el Cacaolat:



Un dels vasets de parafina amb que es va presentar el Cacaolat el juny del 1933:

Un furgó de la Granja Viader davant de l'edifici de la Letona vella, al carrer Pujades núm. 5:

Cacaolat era propietat de la família Viader que a la vegada era propietària del 77% de les accions de S.A. Letona. El xarop base per a la preparació del Cacaolat s'el·laborava a la Granja Viader del carrer Xuclà i després es portava a Letona que era on es feia el procés industrial: es barrejava amb la llet, s'esterilitzava, s'embotellava, es venia i distribuïa. O sigui que "Granja Viader" (Viader S. A.) i "S.A. Letona" eren dues empreses diferenciades que estaven relacionades per la propietat accionarial i per un producte que sent propietat de la primera, era fabricat i distribuït per la segona.

Durant els primers anys la propietat del producte va continuar en mans de Joan Viader. L'elaboració de la mescla original es feia a les granges del seu pare, i el procés de fabricació fina, a la fàbrica de Letona que el mateix Joan dirigia. Ampolla de LETONA amb la reproducció d'una etiqueta (1927-1936):

Un camió de la granja Viader:



Díptic publicitari de Cacaolat (1933-1936):



Display publicitari en català de Cacaolat (1933-1936):



Cartell engomat publicitari en català de Cacaolat:



Fullet publicitari en català de Cacaolat (1933-1936):



Un furgó de la granja Viader:

Un vehicle de la Granja Viader, guarnit com una carrossa per a la promoció del Cacaolat (anys 1933-1936):

Dues fotografies d'un camió de la Granja Viader, guarnit com a carrossa, per a la promoció de Cacaolat a la Fira de Barcelona:





Però, pocs mesos abans que l'esclat de la guerra civil n'interrompés la fabricació, Marc Viader Bas demanà al seu fill que li cedís les patents i les marques per a profit de tota la família i el 16 d'abril de 1936 es produeix el canvi de titularitat del fill en favor del pare.

Anunci de Cacaolat obra de Pere Català Pic (1936):



Durant catorze llargs anys el Cacaolat passà a ser només un record, com tantes i tantes altres coses "d'abans de la guerra". L'aïllament internacional a què estava sotmès el règim de Franco suspenia les importacions de cacau i el poc que n'arribava no tenia la qualitat que els Viader exigien per al seu producte.

Finalment, un diumenge d'estiu de 1950, el gerent de Letona li pot portar al seu pare, que viu retirat al poble de Cardedeu, i mostrar als seus fills que mai no l'han tastat, un "cacaolat" que faci realitat la frase publicitària, ara ja en castellà, que proclamava: "De igual calidad al de 1936". Anunci del 15 d'agost del 1950 anunciant la reaparició del Cacaolat:



Paper engomat publicitari de la reaparició del Cacaolat:



Tramvia 29 a començaments dels anys 1960 amb publicitat del CACAOLAT. Aquesta línia feia la circumval·lació, és a dir el trajecte més llarg. La gent en feia la broma de dir "aquest dóna més tombs que el 29!!!". Era la millor línia per a anunciar-s'hi.



La família Viader va vendre CACAOLAT a l'empresa CLESA de Madrid el 1974. El seu prestigi i reconeixement entre els consumidors catalans s'ha mantingut fins avui dia. Un camió de repartiment de CACAOLAT al carrer Buenos Aires de Barcelona:




Jordi Viader i Riera, febrer del 2011.