dissabte, 24 de novembre del 2012

Els gasògens en la depauperada postguerra espanyola.

Amb el títol dels gasògens en la depauperada postguerra espanyola volem recordar uns anys lúgubres que va viure aquest dissortat nostre país fa setanta anys. S'ha publicat molta literatura sobre aquells anys que exposa un país vençut i ocupat, amb unes perspectives molt magres. Va ser la conseqüència dels tres anys tràgics de la guerra civil espanyola. Una autèntica tragèdia col·lectiva. 

En el sector de l'automoció les conseqüències de la guerra civil també van ser devastadores. La major part del parc automobilístic va ser completament debolit. Els passos fronteres van ser l'escenari de l'abandonament de centenars de vehicles que transportava l'exèrcit republicà en la seva retirada els mesos de gener i febrer del 1939. 

Acabada la guerra civil, el 1 d'abril de 1939, s'encetaven uns anys infausts caracteritzats per la repressió, la por, les delacions i la misèria moral i material. Els vencedors van imposar la seva llei i els vençuts van patir en silenci i resignadament una repressió ferotge i indiscrimanada.

Els qui sortosament no hem viscut aquells anys no podem fer-nos una idea exacta del que va significar i les seves conseqüències. Una part dels pocs vehicles que circulaven aquells anys procedien de la reconstrucció dels autos, camions i autocars requisats i abandonats. Van haver d'engiponar-se solucions de tota mena per tornar a la feina i poder guanyar-se el pa.

Tanmateix, els problemes propis de la reconstrucció d'un país arruïnat va agreujar-se amb una política econòmica demencial caracteritzada per un intervencionisme administratiu absolut i la corrupció generalitzada que se'n derivava. No hi havia benzina i es lliurava en funció de les quotes assignades. Els pneumàtics dels vehicles estaven intervinguts. Tampoc hi havia recanvis. Els estraperlistes, que proveïen de tota mena de productes no disponibles en el lliure mercat, feien l'agost.

Per poder circular entre comarques distintes d'una mateixa província calia disposar dels salconduits expedits per les autoritats. L'aïllament internacional de l'estat espanyol impedia d'accedir i transitar per les carreteres i pobles propers a la frontera. Calia disposar d'un salconduit especial.

En la primera trobada d'historiadors del transport de Catalunya celebrada al restaurant Can Pitxurri de Les Planes el dia 3 de novembre de 2012 per iniciativa d'en Miquel Segura i Llop, el promotor de l'Associació per la Conservació i la Recuperació d'Autobusos de Sabadell, en Marcel Estadella, gran estudiós i erudit de la història del transport al nostre país amb les empreses, línies regulars i vehicles, va informar als assistents dels greus problemes que va tenir ENASA, fabricant dels camions Pegaso, en els primers temps de la seva activitat industrial.

L'empresa Nacional d'Autocamions SA (ENASA), creada per decret sobre les cendres de la Hispano Suiza de Barcelona, un cop nacionalitzada, frisava per traslladar la fàbrica amb tota la maquinària a Madrid, projecte aleshores quimèric i que es materialitzaria uns anys després; l'encomanament de la direcció de la fàbrica a uns militars que no en sabien un borrall de gestionar una empresa i del producte que produïen, i que es limitaven a complir les instruccions i ordres dictades pel Ministeri de Indústria espanyol, que els havia nomenat i tenia la pretensió que Pegaso fabriqués camions i material de guerra.

El resultat de tot plegat va ser una calamitat. Els Pegasos nous fabricats per ENASA i equipats amb motors de benzina s'acumulaven al pati de la fàbrica de La Sagrera esperant debades els transportistes que no els podien adquirir perquè les quotes de benzina assignades eren insuficients per atendre el consum dels camions. Aquests camions van haver d'adquirir-los l'exèrcit, el govern i els organismes i empreses públiques.

Malgrat els fracassos industrials endegats pel Ministeri d'Indústria, que també vetllava per evitar la implantació d'altres empreses que operessis lliurement en un mercat intervingut, els emprenedors van escarrassar-se en la producció de peces i recanvis per reconstruir i apedaçar els vehicles. Aquesta activitat es dilataria fins a mitjans de la dècada dels anys 1960, un cop normalitzada la producció industrial de vehicles per les reformes liberals aplicades amb el Pla d'Estabilització Econòmica del 1959. Entre aquests emprenedors apareguts en la immediata postguerra hi havia els fabricants de gasògens que produïen gas usant la la llenya i el carbó i que substituïa la benzina i el gasoil.

Aquesta fotografia de l'aparcament del col·legi La Salle Bonanova publicada a la memòria escola del curs acadèmic del 1945-1946, que juntament amb els Jesuïtes i els Escolapis de Sarrià constituïen les escoles més importants de la Barcelona d'aquells anys on estudiaven el fills de la burgesia catalana, es veuen alguns dels vehicles de la gent principal de Barcelona. L'abundor d'autos equipats amb gasògens dóna una idea exacta de la seva generalització en aquells anys, inversament proporcional a l'absència de benzina:

CIMG2159

I els autocars que transportaven els Reis Mags al col·legi La Salle Bonanova també havien de recórrer als gasògens per arribar a destí, atesa la manca de carburant:

CIMG2157

 CIMG2158

 Vivim temps molt difícils. Algunes de les certeses que ens conferien seguretat i confiança en l'avenir s'han ensorrat completament. I aquesta crisi amenaça amb extingir el món talment l'hem conegut. El primer símptoma és l'esllanguiment progressiu i indeturable de la classe mitjana, columna vertebral de la nostra societat, assetjada per la falta de feina i el risc per la pèrdua del seu habitatge. 

Una comparació de la situació actual amb la de fa setanta anys, permet de valorar els fets amb major perspectiva. En aquest país, els temps de patiment i misèries ha estat la tònica general, i els de bonança, l'excepció. Aquests anys de bonança ho varem oblidar.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada