Un dels personatges cèlebres que hi hagué a les localitats del Bruc i Esparraguera, quan eren dos pobles petits posats sobre la carretera nacional, fou en Jaume, la biografia del qual ens és desconeguda. Molt poca informació en tenim. En Jaume, nascut al poble del Bruc, fou un home molt popular, d'una gran sociabilitat, amic de tothom, afable, bonhomiós, sense cap enemic. Un home molt estimat. Fou també un solter recalcitrant, un conco complert. Era conegut popularment com en Jaumetó. Havia nascut els primers anys del segle XX. Tenia una germana.
En Jaumató treballà, en la dècada de 1920 i 1930, a la brigada de l'Ajuntament d'Esparreguera. D'aquells anys, un transportista jubilat d'Igualada en conserva una fotografia ben curiosa: en Jaumetó, assegut en un parafang d'un camió Hispano Suiza de l'Ajuntament que muntava una cisterna i els mecanismes per regar els carrers i les places de la localitat. Admirable la seriositat d'en Jaumetó en el moment en què fou presa la fotografia.
Després de la guerra entrà a treballar a la Hispano Igualadina, de la família Alsina. Conduïa el cotxe que cobria la línia regular del poble del Bruc fins a Barcelona per la carretera general, aleshores el Camí Ral, que travessava tots els pobles -Collbató, Abrera, Esparreguera, Martorell, Sant Andreu de la Barca, Pallejà, Molins de Rei, Sant Feliu del Llobregat, Sant Just Desvern, Esplugues del Llobregat- i les ciutats de l'Hospitalet del Llobregat i de Barcelona. Un tram del trajecte el feia per la carretera general de França i l'altre, en arribar a Molins de Rei, per la carretera de València, la nacional 340, que seguia, en part, la línia de la costa. Els primers pobles eren agrícoles. El caràcter agrícola es barrejava amb l'industrial en acostar-se a Barcelona. Les dues darreres poblacions, Barcelona i l'Hospitalet del Llobregat, eren bàsicament poblacions de serveis i fabrils. En aquells anys, una part del municipi de l'Hospitalet del Llobregat era dedicada encara al conreu agrícola.
El monument al timbaler del Bruc, aixecat en un marge de l'antiga carretera general, l'any 1951, per iniciativa del governador civil de Barcelona, el coronel Felipe Acedo Colunga, el qual fou inaugurat a pel dictador Francisco Franco el 8 de juny de 1952:
El monument al timbaler del Bruc, aixecat en un marge de l'antiga carretera general, l'any 1951, per iniciativa del governador civil de Barcelona, el coronel Felipe Acedo Colunga, el qual fou inaugurat a pel dictador Francisco Franco el 8 de juny de 1952:
El timbaler del Bruc amb el massís de Montserrat al fons:
En els anys 1950, amb els precaris vehicles que hi havia, en Jaumetó només feia un trajecte diari. Marxava al matí, a primera hora, i tornava a la tarda. Parava a tots els pobles de la línia per recollir i deixar la gent i la velocitat del trajecte era molt limitada, d'una lentitud exasperant. En aquells anys, recollia pagesos que es desplaçaven a Barcelona i l'Hospitalet del Llobregat per vendre els seus productes, hortalisses, aviram i conills. Feia el servei de mercats. El poble de Collbató, primera parada que feia, i l'església de Sant Corneli de Collbató:
En Jaume, a bord del cotxe que conduïa, observà d'una manera lenta, precisa i clara, els canvis profunds que els pobles del Baix Llobregat, que vivien d'una economia agrícola, van tenir des de finals dels anys 1950. La implantació de fàbriques, el creixement demogràfic fabulós, l'increment de les carreteres i demés infraestructures, l'augment de vehicles a les carreteres. Ell, nascut en un petit poble agrícola, que venia d'una família de pagès, aquests canvis fabulosos forçosament l'havien d'impressionar profundament.
En el seu poble, El Bruc, famós pel monument del timbaler posat en un marge de l'antiga carretera general, s'implantà una urbanització, Bruc Residencial, amb xalets i casetes destinats a segones residencies els caps de setmana i les vacances. Aquests xalets tenien, davant per davant, el massís de Montserrat. Aquells anys les urbanitzacions, que proliferaren per tot el país com els bolets a la tardor, tenien noms ampul·losos, barrocs, inflats i grandiloqüents. En aquest cas hi havia tots els ingredients per tenir-hi una segona residència: bona comunicació, proximitat relativa a Barcelona i una visió magnífica del massís de Montserrat. La presència de la carretera general afavorí també l'establiment de restaurants i hotels, com l'Hotel Restaurant Bruc:
Una mica més avall, en direcció a Barcelona, en el poble de Collbató, en Jaume, passant-hi cada dia conduint el cotxe de línia, observà el desenvolupament de la urbanització Ollé i del restaurant Montserrat Exprés, un edifici d'aire alpí amb sostre punxegut a dues aigües, fet de pissarra, i lamines de fustes exteriors combinades amb colors blancs. Una bona cafeteria i un confortable menjador, ben il·luminats amb llum natural que penetrava a través d'uns grans finestrals vidriats, donava servei a un gran nombre de persones que es desplaçaven en turismes. Publicitat i piscina de la urbanització Ollé posada al peu de la muntanya de Montserrat:
El restaurant Montserrat Expres de Collbató, un edifici sense cap element lligat amb l'arquitectura tradicional de la zona però segurament del gust dels clients per l'aire elegant, distingit i sumptuós que destil·lava:
Interior de l'establiment, decorat d'acord amb els gustos aleshores vigents, que donaven sensació de confort, calidesa i elegància:
La carretera general que travessava Esparreguera, un poble de cases amb una i dues plantes i horts. La carretera general propicià l'obertura de comerços i establiments al servei dels viatgers: forns de pa, farmàcies, fondes, restaurants, garatges, benzineres i tallers mecànics:
Passada la localitat d'Esparreguera, en direcció a Barcelona, abans de creuar la riera de Margarola, a través del pont, hi havia, a la dreta, la fàbrica Flex que produïa matalassos i el restaurant La Tina, establiment singular i un punt extravagant. El restaurant La Tina en la dècada de 1960, davant del qual, cada dia, hi passava en Jaumetó amb el bus que conduïa:
En Jaume, a bord del cotxe que conduïa, observà d'una manera lenta, precisa i clara, els canvis profunds que els pobles del Baix Llobregat, que vivien d'una economia agrícola, van tenir des de finals dels anys 1950. La implantació de fàbriques, el creixement demogràfic fabulós, l'increment de les carreteres i demés infraestructures, l'augment de vehicles a les carreteres. Ell, nascut en un petit poble agrícola, que venia d'una família de pagès, aquests canvis fabulosos forçosament l'havien d'impressionar profundament.
En el seu poble, El Bruc, famós pel monument del timbaler posat en un marge de l'antiga carretera general, s'implantà una urbanització, Bruc Residencial, amb xalets i casetes destinats a segones residencies els caps de setmana i les vacances. Aquests xalets tenien, davant per davant, el massís de Montserrat. Aquells anys les urbanitzacions, que proliferaren per tot el país com els bolets a la tardor, tenien noms ampul·losos, barrocs, inflats i grandiloqüents. En aquest cas hi havia tots els ingredients per tenir-hi una segona residència: bona comunicació, proximitat relativa a Barcelona i una visió magnífica del massís de Montserrat. La presència de la carretera general afavorí també l'establiment de restaurants i hotels, com l'Hotel Restaurant Bruc:
Una mica més avall, en direcció a Barcelona, en el poble de Collbató, en Jaume, passant-hi cada dia conduint el cotxe de línia, observà el desenvolupament de la urbanització Ollé i del restaurant Montserrat Exprés, un edifici d'aire alpí amb sostre punxegut a dues aigües, fet de pissarra, i lamines de fustes exteriors combinades amb colors blancs. Una bona cafeteria i un confortable menjador, ben il·luminats amb llum natural que penetrava a través d'uns grans finestrals vidriats, donava servei a un gran nombre de persones que es desplaçaven en turismes. Publicitat i piscina de la urbanització Ollé posada al peu de la muntanya de Montserrat:
El restaurant Montserrat Expres de Collbató, un edifici sense cap element lligat amb l'arquitectura tradicional de la zona però segurament del gust dels clients per l'aire elegant, distingit i sumptuós que destil·lava:
Interior de l'establiment, decorat d'acord amb els gustos aleshores vigents, que donaven sensació de confort, calidesa i elegància:
I més avall encara, al poble d'Esparreguera, població que juntament amb Olesa de Montserrat, és coneguda per la Passió,
representació teatral de la passió de Jesucrist, feta pels veïns del poble. Tres imatges de la localitat d'Esparreguera en els anys 1960:
La carretera general que travessava Esparreguera, un poble de cases amb una i dues plantes i horts. La carretera general propicià l'obertura de comerços i establiments al servei dels viatgers: forns de pa, farmàcies, fondes, restaurants, garatges, benzineres i tallers mecànics:
Passada la localitat d'Esparreguera, en direcció a Barcelona, abans de creuar la riera de Margarola, a través del pont, hi havia, a la dreta, la fàbrica Flex que produïa matalassos i el restaurant La Tina, establiment singular i un punt extravagant. El restaurant La Tina en la dècada de 1960, davant del qual, cada dia, hi passava en Jaumetó amb el bus que conduïa:
L'aparcament exterior del restaurant La Tina, atapeïda de Seats 600, vehicle que va motoritzar el país:
Dues imatges de l'interior d'aquest restaurant:
Creuat el pont de la riera de Margarola, en el municipi d'Abrera, allunyat del nucli urbà, posat a banda i banda de la carretera general, hi havia el barri del Rebato, un vilatge sorgit cap el 1830 amb unes fondes que tenien a l'exterior, projectades sobre la carretera, uns porrons plens de vi, grans, que es podien beure de franc i sense límit només complint amb el requisit que s'havien d'aixecar amb una sola mà.
El primer hostal que s'establí al barri del Reato, cap a l'any 1840, al peu del Camí Ral, fou obra del senyor Joan Juhera. Aquesta fonda tenia un primer porró ben gros a disposició, de franc, de tothom que fos capaç d'alçar-lo amb una sola mà i beure'n el contingut. La bona marxa del negoci fou la causa de l'obertura d'una segona fonda per la família Ginesta que prengué el nom de Els Dos Porrons. Davant d'aquest fet, la família Juhera passà a l'ofensiva i rebatejà llur establiment amb el nom de Els tres porrons. Arribà a haver-hi un tercer establiment, obert l'any 1953 per la família Simon amb el nom de Els Quatre Porrons. El país potser té poca imaginació i la capacitat d'imitació és molt gran.
Els anys esplendorosos de les fondes de menjar del barri del Rebato foren de la dècada de 1940 a 1970. Hi paraven camioners i viatgers d'autocars i turismes que disposaven d'un aparcament exterior al costat dels establiments.
Un autocar de línia s'acosta a la fonda Els Tres Porrons, de la família Juhera: era en Jaumetó que tornava cap a El Bruc des de Barcelona?. Si no l'era, en Jaumeto cada dia passava dos cops davant de les fondes dels porrons d'Abrera. Fotografies de la fonda Els Tres Porrons:
Dos camioners baixats de la cabina d'un camió amb matrícula de Sant Sebastià, es dirigeixen cap els porrons:
Bevedors dels porrons:
Un turisme circulant pel Camí Ral, a l'alçada del barri del Rebato, a Abrera:
Aparcament del restaurant Els Tres Porrons amb la dita popular de "Ho diuen per tots cantons: mongetes amb botifarra als Tres Porrons", que va acréixer la reputació de l'establiment:
Els Tres Porrons que donaren renom a l'establiment del barri del Rebato desaparegut fa molts anys:
Interior de la fonda Els Tres Porrons, que també venia vins, embotits, pa i pastisseria local:
El primer establiment que tancà les portes fou Els Dos Porrons, de la família Ginesta. La posada en funcionament, l'any 1970, de la nova carretera nacional II fora del barri del Rebato fou la causa de la davallada dels restaurants que mantenien l'activitat. El restaurant Els Tres Porrons del barri del Rebato fou tancat i s'obrí, arran de la nova carretera nacional II, un nou restaurant amb el mateix nom que va tancar les portes definitivament l'any 2002 per la reconversió de la carretera en una autovia.
Passat Abrera, en Jaumetó entrava a Martorell, una ciutat que en la dècada de 1960 tingué una forta embranzida industrial i urbanística. Després travessava els pobles de Sant Andreu de la Barca, Pallejà, Molins de Rei, Sant Feliu del
Llobregat, Sant Just Desvern, Esplugues del Llobregat i penetrava a l'Hospitalet del
Llobregat i a Barcelona. La plaça d'Espanya de Barcelona en els anys 1960 amb un autobús Karpetan, pintat de color blau, de la companyia que feia el servei urbà de l'Hospitalet del Llobregat:
Jubilat, i resident al poble del Bruc, on havia nascut, en Jaumetó era usuari dels cotxes
de la companyia la Hispano Igualadina on havia treballat gairebé trenta anys, per desplaçar-se a
Esparreguera i a Martorell. Alguns cops, per atendre gestions personals,
arribava, si calia, fins a Barcelona. Fou molt apreciat per tots els
treballadors de la Hispano Igualadina. La seva popularitat era tan gran
que un cop un programa de ràdio l'entrevistà.
Els establiments consignats en aquest paper, vistos per en Jaumetó diàriament, també els veien els camioners que es desplaçaven per la nacional II en el tram comprès de Barcelona fins el coll del Bruc. Avui dia, gairebé tots han desaparegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada