Catàleg de l'autobús Nazar en blanc i negre i qualques fotografies més.

L'amic Juan Carlos Pello, asturià, conegut en el món dels afeccionats als camions com a Scavabis per la seva admiració devers els camions suecs Scania, antigament Scania-Vabis, gentilment ens ha facilitat un catàleg de l'autobús urbà Nazar, el qual fou objecte en aquest espai d'unes cròniques anteriors. A conseqüència de la poca informació que avui dia es troba a l'entorn d'aquest constructor aragonès a internet, creiem que és d'un gran interès i utilitat de compartir-lo i difondre'l en aquest bloc. El catàleg, com era norma a la casa Nazar, només té un full a dues cares amb el model i les característiques bàsiques del vehicle en el full posterior:

Remenant per internet, poques fotografies hem trobat d'aquest model d'autobús Nazar matriculat i prestant servei actiu de transport de viatgers. En aquesta fotografia, hi ha un autobús Nazar en una plaça de Jaen al costat de dos autocars més voluminosos i moderns, fet que accentua la seva irrisorietat i l'ancianitat del seu disseny en la dècada posterior a la seva fabricació:

La ciutat de Don Benito, nom si més no curiós per una població, a la província de Badajoz, comptà, en la dècada de 1970 amb un autocar Nazar que prestava el servei urbà. Aquesta unitat, retolada amb el número vint, fou matriculada per primer cop a la província de Sevilla. S''infereix de tot plegat que fou comprat usat:

Factorias Nápoles SA, fabricant dels vehicles Nazar, oferí, en els primers anys 1960 un autobús que admetia indistintament un ús urbà i interurbà, equipat amb motors Perkins Hispania i ensems Henschel Sura d'acord amb la potència de motor exigida per l'adquirent: 

L'anterior model d'autobús urbà i interurbà es completava amb el Nazar Ocell Blau, de disseny espaterrant, refinat i agosarat, concebut per trajectes interurbans. L'empresa Pullmans Llaneza, de Mieres, Astúries, en tingué un, en versió de luxe:

I el senyor Vicenzo Angelino Gervasio, després d'abandonar l'empresa Factorias Nápoles SA a causa de prendre'n el control la Caixa d'Estalvis d'Aragó, farta d'abocar-hi diners sense retorn, que comportà el nomenament d'una nova gerència de la seva confiança amb el propòsit de desplegar una gestió més professional orientada a la reducció de les despeses i de les pèrdues econòmiques, emprengué la darrera aventura industrial amb la constitució de Factorias Zane SA l'objectiu social de la qual era la construcció, reparació i reforma de carrosseries, principalment d'autocars i autobusos, de dissenys propis, en un nau del polígon industrial de Saragossa. Una mostra manifesta de l'excel·lència d'algunes de les carrosseries produïdes per Factorias Nápoles és aquest Sava matriculat a Madrid:

Una pinzellada succinta i lacònica del llegat que el senyor Vicenzo Angelino Gervasio ha deixat en l'àmbit de les carrosseries d'autocars i autobusos a Espanya, llegat fugaç però d'un interès segur i permanent. Factorias Zane SA avui dia es dedica a la tinença i explotació d'immobles: un negoci de gestió fàcil i rendiment econòmic assegurat. Ja se sap que amb les coses de menjar no s'hi juga.

La creu del port de l'Ordal a l'antic traçat de la carretera nacional 340.

Catalunya, país abrupte i muntanyós en què les vies de comunicació, magres i escarransides, han jugat un paper principal, hi havia uns quants punts que eren parada obligatòria per als qui hi transitaven amunt i avall. Alguns d’aquests indrets on s’hi aturaven camioners, usuaris d’autocars de línia i serveis discrecionals, viatjants i famílies que es desplaçaven en turismes particulars, han estat reportats en aquest espai.

El lloc de parada habitual més conegut del país segurament és la Panadella, sorgit sobre la carretera nacional II, a la confluència de les províncies de Barcelona, Tarragona i Lleida, que era la porta d’accés al pla de Lleida venint de Barcelona o, procedent de Lleida, l’entrada, per la comarca de l’Anoia, a la zona industrial i densament poblada de Barcelona.

Antic nucli de cases que constituïa el veïnat de La Panadella, en el municipi de Montmaneu: 

Tres imatges de l'hotel Bayona amb la benzinera i el primer garatge adossat a l'edifici principal. Deliciosa publicitat dels pneumàtics Pirelli instal·lada sobre la coberta de la benzinera:

Garatge exterior de l'hotel Bayona, a l'altra banda de la carretera nacional II, delimitat per un mur de pedra i unes arcades:







Façana de l'hotel Bayona:



Construcció del garatge gran de l'hotel Bayona:

Un altre espai de gran popularitat i renom, al centre del país, fou el de Les Quatre Carreteres, al municipi de Tona, on hi paraven els vehicles que circulaven per l’antiga nacional 152 que unia Barcelona amb Puigcerdà a través de Granollers, Vic, Manlleu, Ripoll i la collada de Toses. Una epopeia en els anys 1950 i 1960 amb els precaris vehicles que hi havia aleshores. A les Quatre Carreteres, com també a la Panadella, hi havia un bon hostal amb habitacions obert les vint-i-quatre hores del dia que despatxava menjars a qualsevol hora, un taller mecànic per atendre les panes corrents que els vehicles tenien i una benzinera per proveir-se de carburant i lubricants.

Distintes imatges de l'hostal 4 Carreteres de Tona, que recull les reformes i ampliacions de l'establiment. Primer edifici que acollia l'Hostal amb el restaurant a la planta baixa i les habitacions en les dues plantes superiors. Al fons, a l'esquerra, la benzinera:

L'hostal amb l'ampliació executada:



Part posterior de l'hostal 4 Carreteres:



La benzinera en les dècades de 1960 i 1970:






Explanada adossada a l'hostal destinada a l'aparcament de vehicles:

La carretera nacional 340 era un altre via de comunicació de gran importància que unia Barcelona i Tarragona per l’interior, travessant el Baix Llobregat i el Penedès, fins que l’entrada en funcionament de l’autopista AP-7, que desviava el trànsit per Martorell i Sant Sadurní d’Anoia, estalvià els usuaris de la carretera 340 el tràngol de creuar el port de l’Ordal amb les cues que es formaven per travessar el poble de Vallirana i els revolts semicirculars que, en direcció al Penedès, conduïen fins al capdamunt del coll, amb la seva creu al cim.

La creu de l'Ordal en dues imatges dels anys 1960:

Dues imatges de la creu del coll de l'Ordal extretes d'internet: 

L’estat espanyol, que és el titular d’aquesta carretera, en el curs dels anys ha fet poques millores. La variant de Vallirana, reclamada insistentment pels veïns, està aturada des de fa anys malgrat les promeses i compromisos dels distints governs espanyols. El tram que hi ha entre Vallirana i el poble de l’Ordal, conserva, llevat del cim de la muntanya on s’aixeca una creu, el mateix traçat que la carretera presentava en la dècada de 1950. Circular-hi evoca el traçat que les carreteres oferien en la immediata postguerra.

Les poques millores introduïdes en aquest tram de la carretera nacional 340 han eliminat els revolts tancats que hi havia al cim del port de l’Ordal. Els usuaris de la carretera no gaudeixen de la creu del coll de l’Ordal en circular-hi per un punt ample i recte situat sota el símbol religiós. Si hom vol accedir-hi ha de desviar-se del traçat actual i arribar fins a la creu. Els qui coneixen bé la carretera, en haver-hi passat en els seus anys de glòria i esplendor, tenen un coneixement precís i exacte del lloc on és troba la creu que corona el coll. Si l’ocasió és favorable, es disposa de temps i es vol remembrar els temps pretèrits, és del tot aconsellable arribar-se fins a la creu del coll de l’Ordal, present en dues fotografies de la dècada de 1960 i 1970 que retraten el punt més alt del port.

El senyor Xavier Castells, transportista jubilat de Barcelona, i el senyor Ramon Manonellas Cirera, mecànic jubilat de Mollet del Vallès, que avui marxen des de Barcelona per participar en la trobada de vehicles clàssics que tindrà lloc aquest cap de setmana a Alcanyís, a bord respectivament d’un petit camió Nazar B i un Ebro C, han enfilat, tal com feien els transportistes en la dècada de 1960, quan els dos camions que posseeixen foren matriculats, el port de l’Ordal. Coronat el cim s’han aturat a la creu del coll, des d’on han gaudir de les vistes panoràmiques que aquest indret privilegiat ofereix. Cal lamentar la poca conservació d’aquest espai per la manifesta falta d’interès de les administracions competents.

El Nazar B i l'Ebro C dels senyors Castells i Manonelles a Mollet del Vallès, abans de partir cap a Alcanyís per la carretera nacional 340 i trencar, a l'alçada de Reus, cap a la carretera nacional 420 que condueix a destí pel Pradell de la Teixeta, Falset, Gandesa, Mora la Nova i Calaceit:

El Nazar i el Ebro al costat de la creu del port de l'Ordal:

Els qui els hi agrada sortir els caps de setmana, ara que som a la tardor i s’acosta l’hivern amb els dies curts de llums solar, poden circular pel tram de la carretera nacional 340, comprès entre Vallirana i l’Ordal, i visitar la creu del Coll de l’Ordal. En acabat, tenen al seu abast els restaurants que hi ha oberts al poble de l’Ordal, que és la porta de la comarca de l’Alt Penedès, país de vinya, venint del Baix Llobregat. Aquests establiments fan la funció que La Panadella i l'Hostal Quatre Carreteres compleixen als qui circulen per la carretera nacional II i la C-17.

El Barreiros Azor del senyor Antonio Esbri abandona el garatge de Benicarló (Baix Maestrat).

En una crònica anterior exposarem que el pare del senyor Esbri comprà cap a l'any 1960 al concessionari oficial de la capital de la província, Castelló de la Plana, un Barreiros Azor equipat amb un motor de cent quinze cavalls de potència. Fou carrossat amb una caixa de fusta, que disposava d'un petit habitacle amb un jaç pel conductor, construïda pel carrosser Colom de Castelló.

El Barreiros Azor, que feia transports arreu d'Espanya i també el sud de França carregat de caixes de fruites i verdures -les taronges valencianes eren molt apreciades en tots els països de l'Europa Occidental- fou conduït pel senyor Esbri. Arran del seu decés l'any 1977, el seu fill Antonio decidí de tancar el camió en un garatge al centre del poble de Benicarló, on resideix la família. El camió estigué tancat en aquell garatge trenta-cinc anys.

Cap a l'any 2012 l'Ajuntament emprengué una nova urbanització del carrer on hi ha l'accés i sortida del garatge. L'execució de les obres d'urbanització impedia que el camió podés sortir del garatge. Aquest fet fou la causa per la qual el senyor Esbri hagué de treure el Barreiros del seu pare del garatge on havia romàs trenta-cinc anys. 

L'operació de treure un camió tancat més de trenta-cinc d'un garatge no fou pas una empresa fàcil. Calgué preparar-lo. Conduït pel senyor Esbri, que l'havia portat i el coneixia, el tragueren a poc a poc del garatge arrossegat per un toro. El carrer fou tallat a la circulació rodada de vehicles. Amb perícia, paciència i unes quantes maniobres, el Barreiros fou encarat al carrer.

Fotografies que conserva el senyor Antonio Esbri, al volant del Barreiros, de les maniobres executades per tal de treure'l del garatge ajudat per un toro:

Al fons de la foto, el toro que arrossegava el Barreiros per la part posterior envoltat dels operaris que també executaren el treball. El senyor Esbri, al volant del Barreiros:



El Barreiros Azor carregat a una grua d'una empresa de Benicarló, Grues Sedi SL:



El Barreiros abandona el garatge que l'ha aixoplugat trenta-cinc anys a bord d'una grua Daf:

El Barreiros Azor estigué un temps al ras. Uns quants transportistes murcians s'interessaren pel camió, un model del qual se'n conserven molt poques unitats. El senyor Esbri li dolia de desfer-se'n pels records que el camió té per a ell i la seva família. Aleshores, un bon amic de la família Esbri i afeccionat a l'automoció, en José Vicente Lluch, que té, a més, lloc per guardar-lo, se'n féu càrrec. 

En José Vicente Lluch n'ha emprès la seva restauració. Estat actual que presenta el Barreiros Azor:

Ens congratulem de la bona pensada que tingué el senyor Esbri en conservar el Barreiros de son pare. I el coratge i l'afany que en José Vicente Lluch hi està esmerçant en llur restauració. Agraïm també a en Jaime Ripollès Moles que ens hagi enviat les fotos que recullen el moment en què el Barreiros Azor abandonà el garatge on era ocult al centre de Benicarló. Ara només ens resta esperar que, ben aviat, el camió torni a lluir com es mereix. Un repte que en José Vicente Lluch de ben segur que assolirà retornant-li el seu esplendor.

Concentració de cotxes clàssics a La Panadella demà diumenge 10 d'abril de 2016 organitzat pel Club CL'Hàssics Hospitalencs.

En la lectura de Combat de Nit, novel·la realista escrita per en Josep Maria Espinàs i publicada l'any 1959 que descriu amb precisió i rigor notarial el treball penós, esgotador i perillós dels camioners en la dècada de 1950, anys situats encara en plena postguerra, hi plana com a escenari la carretera nacional II amb el seu traçat antic que discorria dins les poblacions i els ports del Bruc i la Panadella amb les seves costes serpentejants de revolts tancats. Per escriure-la amb tant de detallisme, l'autor, en Josep Maria Espinàs, s'embarcà en un camió i féu uns quants viatges per a conèixer amb exactitud  les vicissituds i condicions de treball dels xofers professionals. El resultat, prodigiós, és una joia literària de lectura captivadora per qualsevol afeccionat a l'automoció i el sector del transport. Una obra clàssica que no ha perdut pas valor a desgrat dels anys transcorreguts des de la seva publicació.

Portada de la primera edició del llibre de Josep Maria Espinàs Combat de Nit, on s'entrelluca, s'intueix La Panadella i la seva significació pels transportistes i viatgers que circulaven per l'antiga carretera nacional II en llurs desplaçaments:

L'Hotel Restaurant Bayona de la Panadella, establiment dotat de tota mena de comoditats en els anys 1950 com habitacions equipades amb aigua corrent i cambres de bany, amb el seu garatge i benzinera adossats:

Fotografia aèria amb el grau d'urbanització que presentava La Panadella l'any 1963 amb els tres hotels oberts (l'Hostal Vell, Bayona i La Parada), només una benzinera i el garatge de l'hotel restaurant Bayona per camions i autocars:

No tot foren flors i violes a La Panadella. S'hi produïren uns quants accidents greus com el d'un Renault Gordini que xocà amb un camió Pegaso 1065 Europa procedent de Madrid i conduït per en Xavier Castells, que tenia previst d'aturar-se a La Panadella per dinar i completar el darrer tram del viatge fins a Barcelona. Cap dels dos vehicles arribà a destí. Els danys que presentaven el Gordini reflecteix l'impacte brutal del xoc: 

El Pegaso 1065 de Transports Torelló SA, empresa fundada i propietat del senyor Josep Maria Castells, dipositat dins la nau de Taller i Grues Nogués de La Panadella, empresa que el reparà íntegrament:

Un Lancia Aprilia restaurat per en Jordi Riera Palmés, llur propietari actual, parat a La Panadella. Al fons, a la dreta, el restaurant La Parada:

Meravellosa imatge del Lancia Aprilia a hora foscant:

Interior del Lancia amb el volant a la dreta i equipat amb un motor del mil cinc-cents centímetres cúbics. Un cotxe luxós, elegant i modern quan fou produït:

Demà diumenge uns quants cotxes clàssics s'aplegaran a La Panadella convocats pel Club CL'Hàssics Hospitalencs:

En Manuel Elpuente Cano, membre de la junta directiva del Club CL'Hàssics Hospitalencs, entitat que ha organitzat la concentració de cotxes clàssics demà a La Panadella, ens ha manifestat que la idea sorgí arran del reportatge difós per TV3 i la nostàlgia que els envaí. La recordança de les seves famílies aturades a La Panadella quan marxaven de vacances als seus pobles d'estiueig. Per aquest motiu, demà, una bona filera de cotxes clàssics marxarà de L'Hospitalet del Llobregat fins a La Panadella. Uns quants afeccionats més ens hi afegirem. Ens trobarem, si Déu vol, demà al migdia a La Panadella.