Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rafael Mas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rafael Mas. Mostrar tots els missatges

divendres, 23 de maig del 2014

En Pere Pons i Parramon: el transport de les mines d'Osor i la concessió de la Seat a Anglès (I).

En Pere Pons i Parramon nasqué a Osor el 1929, l'any de la misèria com ell el qualifica, per la greu crisis econòmica que esclatà aquell any i que posà fi als feliços anys 1920. El seu pare, en Lluís Pons i Sureda, era espardenyer d'ofici. Casa seva, coneguda a Osor com Can Lluís pel nom del seu pare, tenien una botiga general de comestibles. I al poble, ell era conegut com en Peret de can Lluís. Un fet indefectible.

El senyor Pons féu els estudis bàsics fins a catorze anys a Osor. No volgué anar a estudiar. Ell volia fer de mecànic. L'any 1944 marxà a Girona per fer d'aprenent de mecànic. Entrà al Garatge Claret de la plaça del Gra de Girona, actualment rebatejada com l'avinguda de Sant Francesc perquè hi havia hagut un antic convent de frares franciscans desaparegut arran de la desamortització impulsada per en Mendizábal l'any 1836.

La plaça del Gra se'n deia així perquè els dissabtes, sota les voltes, es feia el mercat del gra. En aquesta plaça hi havia alguns establiments molt coneguts a Girona com la gestoria Triadú, el Garatge Claret, la sabateria Baró, la fleca Bellsolà, el restaurant La Llarga -on durant molts anys hi tenien la parada els autocars d'en Rafael Mas que feien la línia regular de Girona-Vidreres-Lloret de Mar-, el restaurant Bonsoms i, ensems, l'Hotel Peninsular també hi tenia un accés des de la plaça.

El Garatge Claret, que reparava tota mena de vehicles -automòbils, motocicletes, camions, autocars, furgonetes, tractors- fou fundat per en Salvador Claret, qui, més endavant, creà un museu de cotxes a Sils, arran de la carretera Nacional II, limítrof amb l'Hostal del Rolls, obert al públic. S'anomena Col·lecció de cotxes Salvador Claret i conté vehicles d'un gran valor i interès. També tenia una autoescola per la formació de conductors.

El senyor Pons pogué fer l'aprenentatge de mecànic al Garatge Claret perquè son pare pagà mil pessetes d'aquells anys, tot un capital, a l'amo. Amb aquest mateix capital, si ho hagués volgut, en Pere Pons podia haver après l'ofici de xofer de conducció de camions i òmnibus. A can Claret féu d'ajudant d'en Pardàs, que era el cap de mecànics de la casa. Un altre dels mecànics que remenava allà era en Monerris. Al Garatge Claret, aprenent l'ofici al costat d'en Pardàs, s'hi estigué un parell d'anys. Atès l'acord assolit, solament féu d'aprenent de mecànic estalviant-se altres feines pròpies de l'ofici i més ingrates com escombrar el garatge.

Manual per l'aprenentatge dels motors dièsel que conserva el senyor Pons:

IMG_3504

IMG_3505

Esquema d'una bomba Bosch del referit manual:

IMG_3506

A Girona s'hi estava a dispesa. Concretament en un pis gros de la segona planta de can Puig Giralt, un conegut comerç de roba de confecció ubicat a la rambla Verdaguer de Girona. Hi havia set o vuit nois, tots a dispesa.

Completat l'aprenentatge de mecànic al Garatge Claret durant dos anys, el senyor Pons marxà al Garatge Andreu de Girona. El Garatge Andreu, que havia estat un concessionari de la casa Citroen abans de la Guerra Civil de 1936-1939 i tenia l'establiment a la plaça del Poeta Marquina, treballava molt. En Pere Pons ja es veia amb cor de reparar cotxes un cop completat l'aprenentatge amb en Pardàs. Una de les feines que realitzà fou la reparació i reconstrucció de vehicles malmesos per la inundació de la Devesa causada per l'aiguat ocorregut l'octubre del 1940 que provocà una gran devastació a les comarques gironines i de la Catalunya Nord.

Diploma expedit a favor del senyor Pere Pons acreditatiu de l'aprenentatge i formació en el camp dels motors d'explosió i dièsel el novembre de l'any 1949:

IMG_3487

L'any 1949, amb vint anys d'edat, el cridaren per treballar de mecànic en el manteniment i reparació dels camions que tenia la companyia minera que explotava les mines d'Osor, Minerales y Productos Derivados SA (Minersa). Els propietaris eren la família Lipperheide, d'origen alemany, i residents a  Bilbao. La família Lipperheide aconseguí d'importar tres camions de cop: un Dodge de quatre tones, un Bussing i un International.

En aquells anys, no hi havia res de bo de camions. El senyor Pons recorda un altre camió Bussing d'un recader gironí que anava a Barcelona i que se li espatllava tothora. La impressió del senyor Pons és que els camions Bussing alemanys importats a Espanya eren molt dolents. El cap de transports de les mines era en Joaquim Soley i Bosch, fill d'Anglès.

L'International importat per Minerales y Productos Derivados SA a través del port de Bilbao, i matriculat allà, equipava un motor de benzina que gastava uns seixanta litres des de les mines d'Osor al port de Sant Feliu de Guíxols. Per aquest motiu en Pere Pons li acoblà un motor dièsel Henschel importat d'Alemanya que funcionava molt bé. Llur matrícula era BI-15043.

L'altre camió importat per Minersa, el Bussing, muntava de fàbrica un motor dièsel que no funcionava mai. I el tercer camió, el Dodge, equipava un motor de benzina, propi dels camions nord-americans. 

En els anys 1940 hi havia un greu problema amb els motors dièsel: molts sortidors no subministraven pas gasoli i hi havia al país molts pocs mecànics que els coneguessin. En Jenet, casat amb la Teresa Barnadas, germana d'en Francesc, un conegut transportista gironí, tocava molt bé els motors dièsel. N'havia fet l'aprenentatge reparant els camions francesos Berliet equipats amb motors d'olis pesats o dièsel de Transports Francesc Barnadas SA, que treballava per la Torras Hostench SA; la família Barnadas, oriünds de Bonmatí, eren uns carreters que treballaven per les fàbriques de paper del seu poble. 

En Jenet, al cap d'un anys, féu societat amb en Miquel Puigvert i muntaren un dels principals tallers de reparació de motors dièsel de Girona. El taller era al carrer del Bisbe Lorenzana, al centre de Girona; al cap d'uns anys es mudaren al carrer Alacant, també de Girona. La seva especialitat eren les bombes injectors de motors dièsel; més endavant feren reparació en general. Disposaven al començament d'un banc per comprovar les bombes injectors. En Jenet és recordat, amb raó, com un mecànic excel·lent perquè coneixia els motors dièsel. A Banyoles, poble de molts transportistes i carrossers, hi havia en Girbau, un mecànic emigrat de la comarca del Rosselló que també coneixia els motors dièsel. També era molt popular perquè reparava tots els motors dièsel dels transportistes i empreses de Banyoles i pobles del voltant.

L'any 1951 el senyor Pons li tocà de fer la mili. El destinaren a la caserna del Bruc, al sector de Pedralbes, proper a l'avinguda Diagonal que constituïa l'entrada a Barcelona venint de Lleida. La caserna de Bruc, que segons que sembla fou aixecada en aquell indret per protegir el Palau Reial ubicat a l'avinguda Diagonal, aleshores era envoltada de camps de conreu.  

Acabada la mili i tornat a casa, fundà amb el Joaquim Soley i Bosch, el cap de transports de Minersa i afeccionat a la mecànica, el Garatge Central al carrer Verneda d'Anglès. Feien el manteniment i reparaven els camions de les mines per un preu fix convingut i també d'altres camions d'Anglès i pobles propers. Tampoc n'hi havien pas gaires de camions aquells anys. Minersa volia treure's de sobre l'activitat del transport, que incloïa els camions, els conductors i els mecànics, atès que no els hi era pas rendible. Maldava per desempallegar-se del transport perquè aleshores ja no li sortia a compte.

Amistosament en Pere Pons vengué la seva participació en el Garatge Central a en Joaquim Soley i se'n tornà a Osor, per fer-se càrrec de la botiga familiar de comestibles i donar un cop de mà als seus pares. 

Minersa posà a la venda el camió Bussing. El camió era exposat, sense motor, al Garatge Central d'Anglès. El motor desmuntat se l'havien endut al Taller Eco de Barcelona, una rectificadora especialitzada en treballs delicats tals com les soldadures de cigonyals de camions i vaixells, per reparar-lo. El motor dièsel que muntava de fàbrica el Bussing:

IMG_3496

Muntatge del motor al camió Bussing:

IMG_3497

En Pere Pons resolgué de comprar el Bussing i el revengué a en Josep Cullell, en Ribes per motiu, fill d'Osor i que residia a Bescanó. El senyor Cullell va enviar directament el Bussing al ferroveller i comprà un camió Pegaso 140 dièsel. Ell volia la feina del transport de les mines i per aquest motiu comprà el Bussing amb el xofer i la feina. El Pegaso 140 que transportava el mineral de les mines d'Osor fins al port de Sant Feliu de Guíxols el conduïa en Joaquim Soler Guix. 

Al cap d'uns anys, en Josep Cullell comprà un autocar Pegaso Monotral equipat amb un motor Barajas Z-207 que li deien per motiu La Paloma; conseqüentment, el xofer de La Paloma, en Joaquim Soler Guix, li'n deien El Palomo. Un fet ineluctable. Aquest autocar Pegaso Monotral treballà uns quants anys per Olivetrans. 

L'Antoni Coll Vilaró, un transportista que anava a bosc amb un camió Chevrolet de quatre tones i era un xofer excel·lent, li proposà a en Pere Pons de comprar el camió International de Minersa. El diferencial feia roncs i fressa perquè li havien reparat malament la corona i el pinyó d'atac. En Pere Pons el coneixia bé el camió perquè li havia canviat, anys enrere, el motor original de benzina per un motor dièsel Henschel alemany. Sabia que era un camió molt valent i que el soroll del diferencial, malgrat la nosa i que amoïnava els xofers, no era pas un cosa greu. L'any 1958 els senyors Coll i Pons compraren plegats a Minersa el International. Transportaven zenc o blenda i feldspat extret de les mines d'Osor al port de Sant Feliu de Guíxols.

L'International dels senyors Pons i Coll, un gran camió aleshores: 

IMG_3489

Transport de mineral fet amb el International per compte de Minersa:

IMG_3508

Arxiu que conserva el senyor Pons amb la documentació del International:

IMG_3510

Aquest International, pel qual els hi abonaren cinquanta mil pessetes, el senyor Pons el dugué a Madrid per a recollir el Pegaso de doble direcció amb matrícula GI-55698 que compraren per substituir-lo. Arribà a Madrid, per pur miracle, amb la biela fosa. Aquest Pegaso, que conduí un temps en Josep Casadevall, el pagaren a terminis.

El segon camió que compraren els senyors Pons i Coll fou un Maudslay importat per Minersa del Regne Unit amb matrícula BI-16188. Equipava un motor Aclo dièsel molt bo i disposava de doble direcció. L'importaren per transportar feldspat i zenc. Al cap d'un temps, en Pere Pons li tragué el segon eix direccional, projectat per bones carreteres i que causava problemes en quant al repartiment de les càrregues. També li muntà un bolquet construït pel Taller Fluvià de Girona.

Dues fotografies del Maudslay amb el doble eix direccional:

IMG_3498

IMG_3499

Aquest camió el comprà en Josep Quintana Clé per treballar en una sorrera. El bolquet que muntava era d'un gran profit per transportar àrids.

El tercer camió que compraren conjuntament els senyors Pons i Coll fou un altre Maudslay amb doble eix posterior. Pertanyia a Minerales y Productos Derivados SA (Minersa). Carregava catorze tones i transportava mineral de les mines al port de Sant Feliu de Guíxols. Llur matrícula era GI-8011. Un camió que donà un positiu rendiment. Arxiu amb la documentació de Maudslay:

IMG_3513

Atès que el senyor Pons no sabia pas que fer-ne del Maudslay ni dels camions vells, per recomanació d'en Millán, un ferroveller eixerit amb un establiment a l'entrada de Girona, el dugué a Barcelona per comprar un camió Barreiros Super Azor nou amb llantes d'aranya.

El quart camió de la societat dels senyors Coll i Pons -que era el cinquè camió que tingué en Pere Pons si computem el Bussing comprat a Minersa que revengué a en Pere Cullell de Bescanó- fou un Pegaso de dos eixos amb matrícula GI-22359. El compraren d'ocasió per suggeriment d'en Jacint Blanch i Puigdemont, fundador del Taller Blanch de Girona, que reparava camions. Li acoblaren un bolquet de can Fluvià per traginar sorra de Begur a la Batlloria, a prop de Sant Celoni, per la construcció de la canonada subterrània que arrenca a l'embassament del Pasteral i duu aigua del riu Ter a Barcelona i els municipis limítrofs. L'any 1968 el vengueren a en Josep Casadevall, un transportista d'Anglès que treballava en el sector de l'obra pública. 

Arxiu que conté documentació del Pegaso amb matrícula GI-22359:

IMG_3511

La declaració de baixa de la titularitat del camió expedida l'any 1968:

IMG_3509

El senyor Pons tingué un Pegaso Barajas Z-207 comprat a la serradora Domènech d'Amer. El conduïa un xofer molt trempat de Solsona i n'era l'ajudant en Joan Petit. Voltaven per tota Espanya. Aquest Pegasin s'accidentà i se'l quedà en Forné per l'entrada del següent camió, un Pegaso de xassís llarg.

El cinquè camió propietat en comú i proindivís dels senyors Pons i Coll fou un Pegaso de xassís llarg, equipat amb un motor de 165 cavalls de potència, i amb matrícula GI-40974. L'estrenaren nou per compra a can Forné, el concessionari oficial Pegaso de Girona. Aquest camió no treballava pas a les mines. Transportava marbre trinxat en un molí de la Cellera del Ter arreu de Catalunya i tornava carregat de material d'obra i construcció, principalment totxanes de les bòbiles de Lleida. Arxiu de la documentació que el senyor Pons conserva d'aquest camió:

IMG_3512

El sisè camió de la societat Pons-Coll fou un Pegaso doble direcció amb matrícula GI-55698. A canvi del International, pel qual li abonarem cinquanta mil pessetes i hagué de portar a Madrid, recollí a la casa Pegaso aquest camió. Fou carrossat amb un bolquet lateral que construïren en Rubirola i en Noguer, dos nois d'Anglès que fundaren el Taller RAN a l'entrada de Girona. Transportaven zenc i feldspat de les mines d'Osor al port de Sant Feliu de Guíxols; des de Sant Feliu de Guíxols traginaven matèria primera per les fàbriques de la paperera Torras Hostench SA. També transportaven sorra de Begur per la construcció de la canonada d'aigua que neix a El Pasteral i acaba a la Batllòria i que subministra aigua a l'àrea de Barcelona. Aquesta obra necessitava sorra molt fina i la d'Àrids Bofill de Begur n'era.

Dues fotografies d'aquest Pegaso doble direcció i l'arxiu amb la documentació que conserva el senyor Pons:

IMG_3500

IMG_3501

IMG_3514


El darrer camió que tingueren els senyors Pons i Coll fou un Barreiros Super Azor amb llantes d'aranya. El compraren nou a Barcelona lliurant el Maudslay de tres eixos amb matrícula GI-8011. Aquest Barreiros, que muntava un bolquet de la casa Evac, anà a petar a una empresa d'Anglès, Germans Espígol. Aquesta empresa familiar produïa granet en un molí de marbre que subministrava a l'empresa Mosaics Julià SA de Girona i altres empreses d'arreu de Catalunya.

Els senyors Pons i Coll tenien dues pales, una Chaseside a les mines d'Osor i un tractor pala Man al magatzem d'en Civils de Sant Feliu de Guíxols, amb una cinta transportadora que apilonava el mineral que s'havia d'embarcar al port.

L'any 1970 la societat dels senyors Pons i Coll solament tenia dos camions: el Pegaso doble direcció de tres eixos amb matrícula GI-55698 i el Pegaso de xassís llarg amb matrícula GI-40974. Aquest darrer estava espatllat i abandonat en un pati. Acordaren de comú acord de dissoldre la societat i el senyor Coll es quedà el Pegaso doble direcció, i les dues pales, la Chaseside i la Man.

Amb el Pegaso doble direcció, l'Antoni Coll Vilaró treballà per les mines d'Osor transportant el mineral extret fins al port de Sant Feliu de Guíxols per llur exportació en vaixells. En els anys 1970, l'activitat de les mines d'Osor davallà a poc a poc fins el seu tancament definitiu produït l'any 1979. En els anys 1970 el senyor Coll comprà a Gerauto SA, el concessionari oficial de Girona, un camió Barreiros de quatre eixos equipat amb un bolquet amb el qual transportava plom procedent de les mines d'Osor a Linares, una ciutat industrial de la província de Jaen. Quan l'any 1979 tancaren definitivament les mines d'Osor, el senyor Coll vengué el Barreiros a Transports Caparrós d'Anglés. Son fill no volgué pas continuar l'activitat del transport i ell continuà un poc temps amb el Pegaso doble direcció fins que es jubilà. 

Els senyors Pere Pons i Joan Brugués:

IMG_3503
  
Plegat de l'activitat del transport el senyor Pons regentà el concessionari oficial Seat d'Anglès fins a llur jubilació. Aquesta activitat professional la tractarem en el següent article.

dilluns, 24 de juny del 2013

Transports Met de Vidreres: la seva fundació pel senyor Jaume Soler. (I).

En Jaume Soler Gay va néixer a Vidreres, a la comarca del Gironès, l'any 1931. Com li'n deien en Jaumet, se li va quedar per motiu en Met. A catorze anys d'edat, completats els estudis bàsics, entra a treballar a l'empresa d'autocars i camions Rafael Mas, també de Vidreres, de cobrador.

Aquesta feina a can Mas el senyor Soler la compaginava amb labors agrícoles i forestals com arrencar les soques de les alzines sureres. L'any 1952 va prestar el servei militar obligatori a l'Àfrica. Llicenciat i retornat a Vidreres, continua treballant a l'empresa Rafael Mas. Aleshores aprofita per treure's el permís de primera que l'autoritzava a conduir camions. 

Un cop obtingut el permís de conduir, en Jaume Soler entra a treballar a l'empresa TRANSPORTS BATALLÉ que tenia dos camions, un Chevrolet de l'any 1930 i un Ford. Més endavant van comprar un camió GMC de deu rodes procedent de l'exèrcit.

En Llorenç Batallé, fill de Maçanet de la Selva i fundador de l'empresa Transports Batallé, es dedicava a l'estraperlo, una pràctica molt freqüent aquells anys de la postguerra de miseria i ferotge, opressiu i asfixiant intervencionisme administratiu. Traginava d'amagat de les autoritats blat i farina, dos productes molt cobejats per la gana d'aquells anys, d'un indret a un altre.

Des de l'any 1954 fins l'any 1960, en Jaume Soler, en Met per motiu, va treballar per l'empresa lletera La Lactaria Española SA, que comercialitzava la llet envasada amb la marca RAM i disposava d'una moderna fàbrica a Vidreres. Quan va entrar a treballar-hi, RAM tenia la següent flota de camions: un camió Pegaso 120 amb un motor original de benzina que l'havien substituït per un motor dièsel; un Pegaso Z-207 Barajas, el Pegasin, un camió molt ràpid i problemàtic per les panes que tenia; un Bedford; un Austin important del Regne Unit i un Reo. 

S'ha de consignar que l'empresa Autocars Olivet, propietat del senyor Agustí Brugués i Olivet, veí de Besalú, va comprar l'any 1950 un camió Reo a l'empresa La Lactaria Española SA amb matrícula L-4218. La venda del camió va signar-la el senyor Manuel Sanmartí i Bellés, veí de Barcelona i apoderat d'aquesta empresa lletera. El carrosser Torrent de Figueres va transformar-lo en un autocar. Més endavant se li va muntar un motor GMC de 20 HP. Aquest autocar va comprar-lo l'any 1953 el senyor Simó Barceló, veí de Palma, a les Illes Balears. Fotografia d'aquest autocar Reo, que havia estat d'origen un camió, aparcat davant de can Olivet, a Besalú, amb en Joan Brugués i una senyoreta enjogassats: 

fot623

Al cap de pocs anys, La Lactaria Española SA va renovar la seva flota de camions. Va vendre els vells camions, completament capolats, i va comprar uns moderns Pegasos al concessionari oficial de Girona, Forné.

La Lactaria Española SA era aquells anys una de les principals empreses lleteres d'Espanya. Va ser fundada l'any 1941 a Sils. L'any 1952 va construir una moderna fàbrica a Vidreres amb l'objectiu d'envasar i vendre llet pasteuritzada a Barcelona i les ciutats properes. N'eren els socis el senyor Enrique Mercadar Pomar, fill de Maó, el senyor Castelló, de Mollerussa, propietari de l'empresa lletera El Castillo, i en Ricardo Armella i Mercader les inicials del qual van donar lloc a la marca comercial RAM, molt popular als anys 1960 i 1970. 

 L'any 1963, en Jaume Soler es posa pel seu compte i funda una empresa de transports. El primer camió que va tenir va ser un Bedford anglès amb caixa de fusta per a transports generals comprat usat al senyor Madí Giralt, de Lloret de Mar, titular d'un magatzem de carbó i ciment en aquell poble. Aquest camió va vendre'l, al cap d'uns anys, a Barcelona.

El segon camió que va comprar en Jaume Soler va ser un altre Bedford usat amb matrícula M-80341. Aquest Bedford era d'en Rovira de Sant Hilari Salcalm, un transportista que anava a bosc. Amb aquest camió treballava per l'empresa lletera La Lactaria Española SA, fabricant de la llet RAM. Una fotografia del Bedford i una maqueta que el senyor Soler conserva d'aquest camió:

IMG_5801

IMG_5779

IMG_5778

IMG_5805

El tercer camió de la casa va ser un Barreiros Super Azor. El va estrenar nou el senyor Soler per compra al Garatge Boada de Santa Coloma de Farners, concessionari oficial Barreiros. Els tractes de la compra del camió va fer-los personalment amb el senyor Codina, que n'era el gerent. Muntava una caixa de fusta per a transports general produïda pel carrosser Terradas de Riudarenes. El Barreiros carregat d'ampolles de vidre per envasar la llet RAM:

IMG_5803

Aquest camió tirava com un llamp. Tenia un motor potent i ràpid que li permetia de carregar, sense problemes, catorze i quinze tones. Les sobrecàrregues no eren pas cap inconvenient per aquest Barreiros. A l'estiu treballava per l'empresa La Lactaria Española SA; i a l'hivern feia la campanya de la taronja del País Valencià. Traginava caixes de taronges des del País Valencià fins al mercat de Sant Carles, a Perpinyà. Un cop donat de baixa, aquest Barreiros va ser desballestat.

El quart camió de la casa va ser un Pegaso 1063 comprat nou a can Forné, concessionari oficial Pegaso a Girona. Amb la compra d'aquest camió, es va lliurar el segon camió de la casa, el vell Bedford amb matrícula M-80341. El carrosser Terradas, de Riudarenes, va carrossar-lo amb una caixa per a transports generals. Treballava per dos clients principalment: La Lactaria Española SA i Enric Ros SA, empresa de materials de construcció de Vidreres:

IMG_5781

El Pegaso 1063 descarregant al port de Barcelona:

IMG_5808

Retirat del servei, aquest Pegaso 1063 va estar molt anys tancat al garatge de l'empresa. Pocs anys enrere va ser desballestat. Era un vehicle susceptible d'haver-se conservat atès que és possiblement el camió més bell produït mai per la Pegaso.

Després va arribar el cinquè camió, una tractora Pegaso 2080 amb un motor dièsel de 306 cavalls de potència. Estrenada nova per compra a can Forné, el concessionari oficial Pegaso de Girona. Aquest camió va donar un resultat pèssim. Va tenir panes contínuament que suposaven una ruïna. Dues fotografies d'aquest Pegaso:

IMG_5782

IMG_5812

Aquest Pegaso tenia problemes mecànics un rere l'altre. El senyor Soler ens explica que, fart de tantes avaries, va fer-li al taller de can Forné una reparació completa que l'any 1983 va costar 900.000 pessetes, un gran capital aleshores. D'aquells anys és també un Pegaso 1083, un doble direcció de tres eixos, que conduïa en Josep, el gendre del senyor Jaume Soler.

L'any 1984 ENASA va treure la nova gamma de camions dotats de motor amb turbo. Els concessionaris oficials van realitzar unes ofertes molt atractives als transportistes i empreses per guanyar quota de mercat aprofitant l'impuls de la nova gamma. Atesa aquesta circumstància el senyor Soler va comprar una tractora Pegaso 1231T al concessionari oficial de l'Hospitalet del Llobregat. El preu de la nova tractora va ser 6.100.000 pessetes i la seva tractora 2080 van valorar-li en 3.500.000 pessetes. La mateixa tractora a Auto Remolcs Girona SA li costava un milió de pessetes més.

Aquest Pegaso 1231T, que va donar un resultat excel·lent, va treballar durant un temps per Transports J. Prats, també de Vidreres, i lluïa els colors a la cabina identificadors d'aquesta empresa. Traginava cafè produït a la fàbrica de la Nestlé de Girona cap a Galícia. El Pegaso 1231T amb llur semiremolc davant del garatge de Vidreres: 

IMG_5784

IMG_5785

El Pegaso 1231T i una tractora Troner que també treballava per compte de l'empresa Transports J. Prats: 

IMG_5791

Aquesta tractora 1231T va ser transformada al cap d'uns anys en un camió rígid de tres eixos. En el proper article abordarem els camions que Transports Met va tenir a la segona meitat dels anys 1980 i la dècada dels anys 1990.