Vehicles evocadors d'èpoques pretèrites.

L'invent del vehicle a motor que ha modificat profundament la societat del segle XX és comparable als canvis formidables que internet, tot just a les beceroles, està causant en el món global del segle XXI. L'automoció és un sector industrial que genera molta ocupació i alhora problemes mediambientals. El lleure, les relacions laborals, socials i comercials condicionades en gran mesura pels vehicles dotats de motors d'explosió en el segle anterior estan mutant a conseqüència de les noves tecnologies. 

L'urbanisme, que regula la transformació del sòl amb la renovació urbana i els nous assentaments residencials, industrials i de serveis i la projecció d'infraestructures, s'enfoca des de l'òptica de l'automòbil. L'impacte que les grans xarxes de carreteres -les autopistes tal vegada en són el màxim exponent- i vies fèrries han causat sobre el territori és extraordinari i irreversible. Ha segmentat el país amb barreres artificials que salven la orografia i els elements naturals amb grans obres d'enginyeria d'un gran impacte visual i alteració paisatgística. 

Aquest motocarro que Derbi, empresa fundada per l'industrial Simeó Rabasa i Singla a principis dels anys 1950 a Mollet del Vallès, produí en els primers temps palesa les limitacions que hi havia aleshores en el país: 

Solament la comparança dels paisatges de la comarca del Vallès Oriental, amb Granollers de capital, cinquanta anys enrere i d'ara permet fer-se una idea exacta de la gran transformació produïda per l'expansió dels nuclis urbans dels antics pobles de base agrícola, la implantació de grans polígons industrials amb els seus accessos, l'estesa de les carreteres, autopistes i vies de tren, l'execució de grans equipaments com universitats i instituts, i l'entrada en funcionament de centres comercials propers a les principals vies de comunicació. Tot plegat ha suposat un consum i pèrdua formidable de sòl d'un gran valor i rendiment agrícola en un territori densament poblat. Segurament és un peatge inevitable del progrés experimentat pels país d'ençà dels anys 1960. 

La major part dels pobles de la comarca del Vallès Oriental, fins els anys 1960, hi predominaven les activitats agrícoles i ramaderes. Tractor fotografiat a Solius, comarca del Baix Empordà:

Aquest autobús carrossat a principis dels anys 1960 reflecteix la millora que poc a poc experimentà el parc automobilístic espanyol d'ençà d'aleshores: 

Dos dels camions més populars que hi hagué en els anys 1960: un Ebro de la sèrie C i un Pegaso 1065, dos grans vehicles: 

Els paisatges de gran bellesa destruïts per la construcció d'infraestructures a Catalunya, que és un país de pas amb una costa extensa, no significa tornar a la situació anterior, als anys 1940 i 1950, on les condicions de vida eren infinitament més penoses que no pas avui dia. El progrés que el país ha experimentat és un fet inqüestionable.

Llevat d'algunes opinions i sensibilitats, el gruix de la població és conscient de la importància que les infraestructures tenen en l'avenir del país. Aquest clam és ben viu a les Terres de l'Ebre en contra del transvasament del riu, al Baix Llobregat i el Penedès per al desdoblament de la carretera nacional 340, a les comarques gironines per l'acabament d'un cop del desdoblament de la carretera nacional II, arreu del país amb el rescat de les autopistes i conseqüent alliberament o reducció dels peatges, a les comarques d'alta muntanya i pirinenques per la  millora de les carreteres; també hi ha preocupació entre l'empresariat i la classe política catalana per assolir l'engrandiment dels ports i l'accés de l'aeroport de Barcelona a les rutes internacionals sense limitacions ni subordinacions.
 
Malgrat l'impacte paisatgístic negatiu que sobre el territori tenen l'execució d'infraestructures, hi ha una àmplia acceptació de la seva necessitat i conveniència. La consciència de la necessitat d'unes infraestructures suficients i funcionals en consonància amb la població i el pes econòmic de Catalunya s'ha enfortit aquests darrers anys arran de crisi econòmica i de l'imparable fenomen de la globalització que no és altre cosa que una ferotge competència entre països. Les infraestructures hi juguen un paper molt important en aquest escenari nou com ha posat de manifest els treballs de l'economista Germà Bel. Si volem mantenir un cert nivell de vida ens cal una legislació que afavoreixi els emprenedors, una administració transparent, una divisió de poders clara amb un poder judicial independent, una bona formació que estimuli la investigació i una administració que ens deixi viure a tots plegats.

La implantació d'aquests principis propis de qualsevol país democràtic, on la llibertat individual és respectada per l'estat -l'autèntic liberalisme-, és molt difícil, per no dir impossible, en un estat com l'espanyol forjat en una cultura molt singular on els interessos d'una elit s'imposen sempre a l'interès general i el bé comú. Les apel·lacions retòriques a la regeneració que sorgeixen a Espanya periòdicament en temps de crisi no tenen cap contingut real atesos els interessos creats. Per aquest motiu, una part significativa de la societat catalana, conscient de la impossibilitat de reformar l'estat espanyol perquè esdevingui un país més modern i respectuós, creu arribat el moment de disposar d'un estat propi forjat amb els principis dels estats autènticament democràtics. Holanda i els països anglosaxons en són una mostra eloqüent del que exposem i constitueixen un model a imitar.  

Els vehicles, ben presents a la nostra vida, fa que alguns d'ells ens evoquin temps pretèrits. És el cas de les furgonetes Sava de color blanc, les petites amb la porta colissa, tan presents a les nostres ciutats en els anys 1960 i 1970, que repartien els productes de la casa Bimbo.

En els anys 1970 les ciutats hi circulaven els camions Ebro de la sèrie D amb caixa frigorífica que repartien els iogurts i productes làctics de la casa Danone. Un camió Ebro D fotografiat a Vilanova i la Geltrú per l'amic Jordi Núñez Beltran de l'Arboç semblant als camions de la casa Danone, de color blanc amb la marca blava:

I les furgonetes Ebro F275, com l'és aquesta fotografiada a l'hostal restaurant Bell-lloc de Riells del Montseny, al costat de l'abadia de Sant Martí de Riells, de la qual en fou titular molts anys mossèn Pere Ribot, comercialitzada per Motor Ibérica SA l'any 1976, és fàcilment associable a les furgonetes de color beix que tingué la Policia Nacional Espanyola en els convulsos anys 1980 i que envoltaren el Congrés de Diputats Espanyol el febrer de 1981 arran del cop d'estat fallit del tinent coronel Tejero i altres militars:

El record d'una època associada a uns vehicles concrets de marques comercials presents als nostres pobles i ciutats és una de les causes, no la única, que permet d'entendre l'èxit de les col·leccions que Altaya ha llançat aquests darrers anys.

Imatges de la revista Serra d'Or (i IV).

Els anys 1960 es produeix la represa de la cultura catalana malgrat la repressió que exercia el règim. L'ensenyament de la llengua catalana era prohibit a les escoles i la censura impedia la publicació d'obres escrites en català adduint sovint motius morals i religiosos. Tanmateix hi va haver unes quantes iniciatives per estendre la cultura del país. Ediga, companyia discogràfica fundada a Barcelona l'any 1961 per en Josep Espar Tico conjuntament amb d'altres promotors culturals amb l'objectiu de difondre els principals cantants catalans d'aleshores -Raimon, Ovidi Montllor, Pere Tàpias, Marina Rossell, Francesc Pi de la Serra, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet- anunciava el llançament d'un nou disc d'en Joan Manuel Serrat:

Lacpur, una empresa lletera de Riells i Viabrea que comercialitzava llet fresca procedent de granges del Vallès Oriental i la Selva, a Barcelona i les ciutats del voltant, també s'anunciava a Serra d'Or:

 

Lacpur va ser un projecte fallit. La competència d'empreses lleteres aleshores era molt forta. Per al repartiment diari de llet fresca Lacpur disposava d'una gran flota de camions i furgonetes que encaria el cost final del producte que havia de satisfer el consumidor.

Dos forns de molta anomenada en els anys 1960 i 1970, el Forn del Cigne del carrer Pelai i la Pastisseria Baixas del carrer Calaf, oferien les seves elaboracions als lectors de Serra d'Or:

Escorpion, la marca de jerseis i vestits de gènere de punt de la firma igualadina Biosca Riera SA, fundada l'any 1929, i coneguda per la qualitat i el disseny de les seves col·leccions, també feia una publicitat moderna i atractiva:

Sello, un dels principals establiment de roba per homes i dones, de la família Rigol, amb sengles botigues al centre de Barcelona, també s'anunciava en aquesta revista:

Floïd, la marca de l'empresa Haugron Cientifical SA propietat d'en Joan Baptista Cendrós, home d'un catalanisme de pedra picada i impulsor de diverses iniciatives culturals (Òmnium Cultural, Editorial Ayma, Gran Enciclopèdia Catalana), també s'hi anunciava:

Ignis, una de les marques de referència de línia blanca, anunciava els seus frigorífics:

Construccions Ribas i Pradell SA feia publicitat d'una promoció de 300 habitatges de renda limitada; eren uns edificis d'una arquitectura moderna, sòbria i funcional; de molta alçada i densitat l'organització dels quals es regia pel règim de propietat horitzontal:

Els anys 1950 s'empren la urbanització del tram de l'avinguda Diagonal comprès entre la plaça de Francesc Macià, que aleshores se'n deia de Calvo Sotelo, i el Palau Reial de Pedralbes. Es construeixen les facultats de Farmàcia i de Dret de la Universitat de Barcelona. La facultat de Dret, un edifici racionalista projectat pels arquitectes Guillermo Giráldez, Pedro López Íñigo i Xavier Subías, construït l'any 1958, va merèixer un guardó dels reconeguts premis que atorgava el Foment de les Arts Decoratives (FAD) i que reconeixia una proposta innovadora front l'arquitectura desenvolupada d'ençà dels anys 1940.

En aquest sector van implantar-se edificis residencials destinats a famílies acomodades, com l'edifici Atalaya dels arquitectes Federico Correa i Alfonso Milà, i també d'oficines representatives com els grans magatzems de El Corte Inglés, l'edifici emblemàtic de Banca Catalana i les oficines centrals de La Caixa. A l'avinguda de Carles III, a tocar de l'avinguda Diagonal, la promotora Habitat SA va construir els edificis Trade, dissenyats pels arquitectes José Antonio Coderch de Sentmenat i en Manuel Valls i Vergés, constituït per quatre torres de formes arrodonides perfectament integrades en el seu entorn. Publicitat dels edificis Trade:

L'automòbil tenia un protagonisme creixent en les activitats quotidianes i Banca Catalana oferia en les seves oficines del passeig de Gràcia el servei d'auto-banc més gran de Barcelona:

Acabem aquest article amb una fotografia de la construcció massiva d'edificis que experimentaven aquells anys Barcelona i les ciutats que l'envoltaven. A l'esquerra, cases de planta baixa i una planta superior de la primera meitat del segle XX. A l'altre cantó del carrer, deficientment urbanitzat, els nous edificis aixecats en els anys 1960 d'habitatges amb balcons i locals a cota de carrer. Uns camions aparcats de qualsevol manera i un Ebro B45, amb el seu capó, dedicat a la distribució de begudes, que avançava cap al fotògraf. Aquells anys es construïa a corre cuita amb materials d'una baixa qualitat: 

Més endavant exposarem més publicitat de la revista Serra d'Or que ens acosta a finals dels anys 1960 i principis del 1970, amb les profundes transformacions que es van produir.