L'Arxiu històric del Poblenou és una associació que malda per la recerca i difusió de la història d'aquest barri del Barcelona adscrit al districte de Sant Martí de Provençals, mitjançant la publicació d'articles, documents, fotografies i arxius aplegats i publicats periòdicament en la revista Icària.
En el número 11 de la revista Icària, corresponent a l'any 2006, es va publicar un interessantíssim reportatge il·lustrat amb nombroses fotografies sobre els carros i carreters del Poblenou: "La Tracció de Sang. El negoci dels carros i els cavalls al Poblenou". La seva autora, la Maria Favà i Compta, és una reconeguda periodista que va néixer i viu al Poblenou, descendent d'una important nissaga de carreters i transportistes d'aquest barri, conegut per la concentrar-hi nombroses industries. La crisi del petroli de l'any 1973 i el trasllat de les fàbriques fora de Barcelona han canviat la fisonomia del barri del Poblenou, amb una profunda reordenació urbanística promoguda per l'Ajuntament de Barcelona.
La Maria Favà inicia aquest article enumerant els principals carreters del Poblenou: en Josep Cahué -traspassat l'any 2006-, els Aroles, Esteban, Favà, Grimau, Llobet, el Moreno, Panyella, Pijoan, el Paio Negre, Soriano. Aquests transportistes van fer del Poblenou el segon nucli d'importància de Barcelona de transport de sang, després del Poble-sec, on hi havia més carreters com en Xaranga i en Reverendo que treballaven principalment al moll.
Els carreters del Poblenou estaven ben organitzats amb dues germandats que celebraven festes com els Tres Tombs i excursions fins a Perpinyà, capital del Rosselló. L'article ens explica que la festa dels Tres Tombs es celebrava per Sant Antoni Abat, patró dels carreters. Es guarnien llurs carros i cavalls, i sortien en cercavila per a beneir els cavalls. Aquesta festa va desaparèixer del Poblenou en la dècada del 1950.
En l'ofici de carreter, la compenetració entre el carreter i el seu cavall era absoluta. Es donava el cas que si a un cavall li canviaven el seu carreter, no treballava pas. Són uns animals sensibles i intel·ligents. A Can Favà més d'un cop havia tornat el carro i el cavall sense carreter o aquest adormit darrere. Els cavalls eren capaços d'arrossegar unes tres tones de càrrega. També els hi tenien moltes cures quan les besties mostraven símptomes de flaquesa, especialment a les potes. Malauradament, però, el final dels cavalls era a la plaça de braus. La Maria Favà recorda que els cavalls de casa quan no podien treballar els donaven de baixa de la contribució industrial i els duien directament a l'escorxador.
L'ofici de carreter també era molt feixuc. Els carreters patien de l'esquena de tant estibar. La jornada laboral era des de les sis del matí fins a les sis de la tarda. De sis a vuit del matí feien el primer viatge; a les vuit s'aturaven per esmorzar. Al migdia dinaven. A les sis de la tarda, els cavalls es neguitejaven perquè volien tornar a les quadres. En Pepitu Favà recorda que es cobrava setmanalment. Cap als anys 1952-1953, cobraven 75 pessetes de salari cada setmana.
Durant la guerra civil (1936-1939), els carreters mantenien com a centre logístic la caseta que hi havia en una petita rotonda al mig de la plaça de Palau. Tant la caseta com la feina se'n deia "El Rotllo". Aquells tres anys van ser molt complicats. Els carreters que treballaven al moll patien el perill dels bombardeigs. Tanmateix, eren afortunats atès que podien "fer el sac per la casa", o sigui, roba per menjar.
La postguerra fou igualment difícil amb molta precarietat. Això afectava particularment els carreters i transportistes que no disposaven dels cavalls ni els vehicles per a treballar. Durant la dècada del 1950, el transport majorment es feia amb carros i cavalls. En canvi, en els anys 1960, el creixement econòmic impulsat pel Pla d'estabilització va provocar la irrupció dels camions que substituïen els carros i els cavalls. L'any 1962 es va vendre el darrer cavall que hi havia a Can Favà, un cop retirat en Florencio, el darrer carreter de la casa.
Aquest reportatge es clou amb un article intitulat "Els cavalls s'ofeguen pel cul". La Maria Favà hi explica el seu record de les inundacions que patia el Poblenou i els esforços dels homes de casa seva per a treure els cavalls de la quadra i dur-los, en plena tamborinada, fins a la carretera de Mataró ben agafats per la brida. Homes i cavalls tornaven a casa ben xops. La causa era que els cavalls s'ofegaven pel cul en el cas que la quadra s'inundes d'aigua. També hi aborda la llegenda atribuïda als carreters de borratxos i puters.
Vull agrair a la Maria Favà i a l'Arxiu històric del Poblenou llur consentiment per a reproduir aquest article en aquest bloc, tot felicitant-los per la tasca que estan duent a terme.
En el número 11 de la revista Icària, corresponent a l'any 2006, es va publicar un interessantíssim reportatge il·lustrat amb nombroses fotografies sobre els carros i carreters del Poblenou: "La Tracció de Sang. El negoci dels carros i els cavalls al Poblenou". La seva autora, la Maria Favà i Compta, és una reconeguda periodista que va néixer i viu al Poblenou, descendent d'una important nissaga de carreters i transportistes d'aquest barri, conegut per la concentrar-hi nombroses industries. La crisi del petroli de l'any 1973 i el trasllat de les fàbriques fora de Barcelona han canviat la fisonomia del barri del Poblenou, amb una profunda reordenació urbanística promoguda per l'Ajuntament de Barcelona.
La Maria Favà inicia aquest article enumerant els principals carreters del Poblenou: en Josep Cahué -traspassat l'any 2006-, els Aroles, Esteban, Favà, Grimau, Llobet, el Moreno, Panyella, Pijoan, el Paio Negre, Soriano. Aquests transportistes van fer del Poblenou el segon nucli d'importància de Barcelona de transport de sang, després del Poble-sec, on hi havia més carreters com en Xaranga i en Reverendo que treballaven principalment al moll.
Els carreters del Poblenou estaven ben organitzats amb dues germandats que celebraven festes com els Tres Tombs i excursions fins a Perpinyà, capital del Rosselló. L'article ens explica que la festa dels Tres Tombs es celebrava per Sant Antoni Abat, patró dels carreters. Es guarnien llurs carros i cavalls, i sortien en cercavila per a beneir els cavalls. Aquesta festa va desaparèixer del Poblenou en la dècada del 1950.
En l'ofici de carreter, la compenetració entre el carreter i el seu cavall era absoluta. Es donava el cas que si a un cavall li canviaven el seu carreter, no treballava pas. Són uns animals sensibles i intel·ligents. A Can Favà més d'un cop havia tornat el carro i el cavall sense carreter o aquest adormit darrere. Els cavalls eren capaços d'arrossegar unes tres tones de càrrega. També els hi tenien moltes cures quan les besties mostraven símptomes de flaquesa, especialment a les potes. Malauradament, però, el final dels cavalls era a la plaça de braus. La Maria Favà recorda que els cavalls de casa quan no podien treballar els donaven de baixa de la contribució industrial i els duien directament a l'escorxador.
L'ofici de carreter també era molt feixuc. Els carreters patien de l'esquena de tant estibar. La jornada laboral era des de les sis del matí fins a les sis de la tarda. De sis a vuit del matí feien el primer viatge; a les vuit s'aturaven per esmorzar. Al migdia dinaven. A les sis de la tarda, els cavalls es neguitejaven perquè volien tornar a les quadres. En Pepitu Favà recorda que es cobrava setmanalment. Cap als anys 1952-1953, cobraven 75 pessetes de salari cada setmana.
Durant la guerra civil (1936-1939), els carreters mantenien com a centre logístic la caseta que hi havia en una petita rotonda al mig de la plaça de Palau. Tant la caseta com la feina se'n deia "El Rotllo". Aquells tres anys van ser molt complicats. Els carreters que treballaven al moll patien el perill dels bombardeigs. Tanmateix, eren afortunats atès que podien "fer el sac per la casa", o sigui, roba per menjar.
La postguerra fou igualment difícil amb molta precarietat. Això afectava particularment els carreters i transportistes que no disposaven dels cavalls ni els vehicles per a treballar. Durant la dècada del 1950, el transport majorment es feia amb carros i cavalls. En canvi, en els anys 1960, el creixement econòmic impulsat pel Pla d'estabilització va provocar la irrupció dels camions que substituïen els carros i els cavalls. L'any 1962 es va vendre el darrer cavall que hi havia a Can Favà, un cop retirat en Florencio, el darrer carreter de la casa.
Aquest reportatge es clou amb un article intitulat "Els cavalls s'ofeguen pel cul". La Maria Favà hi explica el seu record de les inundacions que patia el Poblenou i els esforços dels homes de casa seva per a treure els cavalls de la quadra i dur-los, en plena tamborinada, fins a la carretera de Mataró ben agafats per la brida. Homes i cavalls tornaven a casa ben xops. La causa era que els cavalls s'ofegaven pel cul en el cas que la quadra s'inundes d'aigua. També hi aborda la llegenda atribuïda als carreters de borratxos i puters.
Vull agrair a la Maria Favà i a l'Arxiu històric del Poblenou llur consentiment per a reproduir aquest article en aquest bloc, tot felicitant-los per la tasca que estan duent a terme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada