En Lluís Auroux Sala i en Miquel Abarca Formiga: la recuperació després de la desfeta de la Guerra Civil (1936-1939): biografia d'en Miquel Abarca Formiga que treballà a la Hispano Suiza i a Pegaso (i II).

En Miquel Abarca Formiga era fill d'una família del barri de Sant Andreu del Palomar de Barcelona. L'any 1929, amb 14 anys, va entrar a treballar d'aprenent a la fàbrica de la Hispano Suiza, a la Sagrera, que anys més tard, fou la Pegaso. El seu germà, en José, i el pare d'en Miquel, en Francisco, també treballaven a la mateixa fàbrica.

Durant la guerra civil, la fàbrica de La Sagrera va ser adaptada a fàbrica de guerra. Acabada la guerra civil l’abril de 1939 en Miquel fou destinat a Tetuan, a la caserna d'artilleria. En aquella ciutat del nord d’Àfrica, que aleshores era un protectorat espanyol fins que s’independitzà i integrà al Marroc el 1956, s’hi va estar des de la primavera de l’any 1939 fins l’hivern de 1940. A Tetuan va coincidir amb l’altre català nascut també a Barcelona, en Lluís Auroux Sala, amb qui feren una gran amistat. En Miquel Abarca, mig estirat a terra, a Guadalajara:



Atès que en Miquel Abarca i en Lluís Auroux eren grans mecànics, a finals de 1940 foren portats a Guadalajara, a la Base Mòbil, on hi estigueren des de finals de 1940 a 1942. El Miquel fou destinat a la Secció de Motores i en Lluís treballà a les oficines. En Lluis Auroux, a la dreta, a baix, i en Miquel, just sobre d'ell:




Al cap de dos anys de treballar a la base mòbil de Guadalajara -va ser llicenciat a mitjan 1942-, en Miquel ingressà a la Hispano Suiza. Treballava a la fàbrica de la Sagrera, on havia començat d’aprenent amb catorze anys. Féu bona aquella dita tan popular de «Roda el món i torna al Born». Turisme Hispano Suiza, en versió xassís i motor, sense carrosseria, fotografiat l'any 1948 en un dels patis de la fàbrica que tenia l'empresa al barri de Sant Andreu del Palomar de Barcelona:



Un automòbil Hispano Suiza fotografiat als afores de Barcelona:



La Hispano Suiza SA, propietat de la família Mateu, plenament identificada amb el règim victoriós de la guerra civil, fou nacionalitzada l’any 1946 i transformada en ENASA (Empresa Nacional d’Autocamions SA): fabricava els camions i turismes Pegaso. El "Bacallà", camió furgó de grans dimensions, concebut i construït per transportar turismes de luxe Pegaso a les fires d'automoció i a les curses, on obtingueren bon resultats:





Proves, tests, comprovacions i mesuratges dels camions Pegaso en versió xassís i motor:



Treballadors de la casa Pegaso davant de camions i autocars exposats en la fira de l'automòbil que tingué lloc al recinte firal de Montjuïc:



Filera de camions Pegaso, en versió xassís i cabina, sense carrossar, construïts a l'antiga fàbrica de la Hispano Suiza del barri de Sant Andreu del Palomar, de Barcelona. Les cabines eren produïdes per Bosuga:







Autocar Pegaso fotografiat en una parada que féu en el curs d'un viatge:



A la fàbrica de La Sagrera, en Miquel s'encarregava de traslladar cotxes i camions Pegaso a les fires europees per exposar-los. Era una activitat, ideada i ordenada per les autoritats, que formava part de l'aparell de propaganda de la dictadura instaurada pel general Franco l'any 1939. Els cotxes i camions els portaven i els tornaven per carretera, dins d’altres camions. En aquestes expedicions a l'estranger també hi participava el "Bacallà". Les principals destinacions eren París, Milà, Viena, etc. Es pot dir que es passava gran part de la seva vida viatjant.

Viatge de Barcelona a París, amb un camió de la casa i el "Bacallà", per exposar els automòbils Pegaso en una fira:





 

Un trasllat d'automòbils a Paris amb dos camions de la casa:









El temps, en els desplaçaments d'aquella època, d'envergadura, car es travessava França, tenia un altre valor:






Turismes esportius Pegaso exposats en una fira de l'automòbil:







L'any 1956 Enasa va aixecar una nova factoria a Barajas, a prop de Madrid. Aquesta fàbrica, que concentrà la producció de camions, fou la causa del desmantellament de la fàbrica de Barcelona. Molts directius i comandaments intermedis de La Sagrera, com fou el cas d’en Miquel, foren traslladats a Madrid amb les seves famílies. A Barajas es van traslladar en Miquel, la Laura, la seva dona, i la Mª Laura, la filla. Tothom vivia en pisos i torres a la Ciudad Pegaso, en el barri de Rejas, en el districte de San Blas-Canillejas de Madrid.

En Miquel Abarca, aquells anys, tenia una gran relació amb el Wifredo Ricart, enginyer, també català, i màxim responsable en la dècada de 1950 de l'empresa ENASA. A causa d'aquesta bona relació, el Sr Abarca, proveït amb camions Pegaso tancats, portava els turismes produïts per la casa a les fires internacionals. El Sr Ricart, com en Miquel Abarca, vivien a la Ciudad Pegaso, en uns xalets exclusius reservats als enginyers qualificats i personal directiu. Aquests xalets estaven separats dels blocs on residien els treballadors amb les seves famílies.

Un viatge solidari, fet amb camions militars, que participà en Miquel Abarca:





Un altre sortida, que hi intervingué en Miquel Abarca, a bord de jeeps nord-americans que foren fabricats, amb llicència, per Viasa a la fàbrica que tenia a Saragossa. Viasa, l'any 1974, fou adquirida per Motor Ibérica SA:



Instal·lat al barri de Ciudad Pegaso Barajas el 1956 per treballar a la fàbrica de Barajas, fou nomenat cap de verificació i proves per carretera. Els camions que eren sotmesos a proves, generalment sense caixa ni cabina, hi afegien una càrrega de blocs de formigó per simular les condicions normals de treball del vehicle. Hi anaven dues persones; el conductor i ell, que anava comprovant que tot anés bé. Em Miquel Abarca explicava que no portaven cap instrument de control, només es fixava en els sorolls que feia el motor i la reacció de la mecànica en general. Pels assaigs, anaven a la carretera del Gurugú, a Alcalá de Henares, coneguda pel seu traçat de molts revolts i grans desnivells.


Vehicles que produïa ENASA en els anys 1970. La crisi del petroli de l'any 1973 afectà negativament el creixement i consolidació de l'empresa a desgrat de la bona acollida que els nous models de camions presentats l'any 1972 a la fira de Barcelona, amb una moderna i panoràmica cabina quadrada, tingueren en el mercat. Dues furgonetes Sava J4 i un microbús urbà construïts a la planta de Valladolid:










Ampla gamma d'autobusos i autocars que Enasa fabricava a finals de la dècada de 1960 i en els anys 1970:


















Tres models de camions projectats pel sector de la construcció i les obres públiques:












Al cap d'uns anys, en Miquel Abarca va exercir com a professor a l'escola de mestria a la fàbrica de Barajas fins que es jubilà el 1975. Va morir a Madrid l’any 1979.

Agraïm al senyor Lluís Auroux Poblador les biografies del seu avi, del seu pare i de llur oncle exposades en aquests articles, amb les fotografies inèdites i d’un valor històric indubtable que conserva, les quals formen part de la història de l’automoció d’aquest país. La informació i les fotografies que il·lustren els articles contribueix a il·luminar un tros d'història desconegut fins aquest moment.

Fotografies d'autobusos i autocars arreplegades per en Josep Vert i Planas (XVII).

D'un gran interès són també les fotografies que l'arxiu del senyor Vert conté sobre les estacions d'autobusos. La primera fotografia és l'estació de Blanes amb els òmnibus estacionats esperant els viatgers que havien d'arribar en tren:

La major part dels cotxes allà estacionats eren construïts per la casa Hispano Suiza del barri de la Sagrera de Barcelona. Aquells enginyers catalans sabien perfectament allò que més convenia al transportista de país i projectaren un vehicle que donava satisfacció a llurs necessitats i, ensems, fort,  valent i dotat d'una gran aptitud per circular per les precàries i desateses carreteres del país. Trenta anys més tard, quan l'enginyer Ricart, també català i format a l'Alfa Romeo italiana, comandava el desenvolupament dels vehicles Pegaso, camions i autocars, no coneixia pas amb exactitud i certesa el vehicle que requeria el transportista local. D'aquest fet se'n derivà el desenvolupament i producció del camió Pegaso Z-207 Barajas, un vehicle demencial des de qualsevol punt de vista. Tan aviat com aparegué i es popularitzà el Pegaso Comet, llur successor, es produí una absoluta, completa esbandida de Pegasos Barajas. Les unitats que se n'han conservat són ben poques.

Imatge de l'antiga estació de França, a Girona. tot just construïda i envoltada d'horts:

Una moderna estació d'autobusos, amb les parades dels vehicles numerades, les sales d'espera, els serveis de bar, restaurant, etc. Un altre món. El primer vehicle, un autocar de la Sarfa:  

Continuarà.

Fotografies d'autobusos i autocars arreplegades per en Josep Vert i Planas (XI).

L'exposició del llegat fotogràfic aplegat pel senyor Josep Vert, centrat en els carrossers i empreses de transports de viatgers de la demarcació de Girona -serveis de línies regulars i discrecionals-, també inclou unes poques fotografies dels vehicles que tingué l'empresa Sarfa de Palafrugell. I són poques les fotografies dels vehicles de Sarfa que arreplegà el senyor Vert si hom té en compte la proporció de vehicles que l'empresa tingué d'ençà de llur fundació a principis dels anys 1920.

Sarfa, una empresa molt popular a la Costa Brava, fou fundada el setembre de 1921 a Palafrugell per la iniciativa de tres emprenedors, els senyors Ribot, Font i Artigues. El nom de l'empresa, SARFA, deriva de la primera paraula dels cognoms dels fundadors. 

Un dels primers cotxe de la Sarfa aparcat a l'antic garatge que l'empresa tenia a Palafrugell:

Sarfa ostentà la línia de la Costa Brava a Girona. En els desplaçaments que en Josep Pla féu al llarg de la seva vida entre el mas Pla, a Llofriu, i Barcelona usant el transport públic, hagué de recórrer a l'autobús que feia la línia de Palafrugell a l'estació de tren de Flaçà; en aquella estació hi tenia parada el tren de Barcelona. També fou usuari de Sarfa en els innombrables desplaçaments que féu en el curs de la seva vida entre Palafrugell i Girona. Els autobusos que agafava el senyor Pla, malgrat que no ho explicités en els seus escrits, eren de la Sarfa. 

L'incessant transit de persones i mercaderies que es produïa entre els pobles de la Costa Brava, singularment Palafrugell, Palamós i Sant Feliu de Guíxols, afavorí el ràpid creixement de Sarfa. En la dècada de 1930, pocs anys abans de la Guerra Civil, ja comptaven amb bons vehicles. Aquest fet s'il·lustra i corrobora amb el cotxe número 11:

Una altre fotografia del cotxe, feta a l'encop, procedent del Bloc de Llofriu:

En els anys 1930, com les grans empreses del país, Sarfa feia les línies regulars i ensems cobria els serveis discrecionals d'excursions. Els anys republicans es caracteritzaren, al cantó de Girona, per l'afecció a les excursions els diumenges i dies festius. Malauradament, com la resta d'empreses del país, Sarfa no s'escapà pas de la devastació general que la Guerra Civil causà. En els anys 1940 hagué de reprendre el servei amb els pocs i precaris vehicles que havia recuperat i posseïa.

Estat en què quedà un autobús Hispano Suiza de la Sarfa després de patir el 24 d'octubre de 1942 un accident en el pas a nivell de Campdorà, proper a la ciutat de Girona. Un munt de ferros recargolats. Les dues dones encarregades del pas a nivell no baixaren pas les barreres en el moment que hi passava el tren gros de Girona. Per aquest motiu, en Narcís Bosch, que conduïa l'Hispano Suiza, travessà confiat la via del tren en aquell precís instant que també hi circulava el tren. El xoc fou molt violent. L'accident causà diversos morts i ferits:

En els anys 1940 s'hagueren de reconstruir completament -nous elements mecànics i carrosseries- els cotxes que Sarfa recuperà acabada la guerra. És el cas d'aquests dos cotxes, el segon, un Saurer amb una nova carrosseria:

Els anys 1960 representen el creixement i consolidació de l'empresa, paral·lelament a la transformació de la Costa Brava en un valorat lloc d'estiueig. Es fan les línies de la Palafrugell-Palamós a Girona i Barcelona, d'un rendiment econòmic fabulós a l'estiu, i augmenten el radi d'acció devers Figueres, Roses i Cadaqués. També hi hagué la incorporació de nous cotxes dotats de noves carrosseries, més còmodes i segures.

Dos cotxes comprats per Sarfa en els primers anys 1990. El primer, lliurat l'estiu de 1992, un Scania de tres eixos amb una carrosseria de dos pisos construïda per Ayats:

El segon, de l'any 1993, un altre Scania també de tres eixos amb una carrosseria de dos pisos que construí Beulas. Aquests cotxes foren adquirits per atendre serveis discrecionals:

L'any 2000 Sarfa fou adquirida pel grup Sarbús, que l'any 2009 es transformà a Moventia. És un dels grans operadors de transport que hi ha a les comarques gironines. 

Creiem que hagués estat un encert dels responsables de Sarbus el manteniment del nom comercial Sarfa, amb la grafia inconfusible i el blau evocador del mar que banya els pobles de la Costa Brava.

Continuarà.