La família Vert: carreters i carrossers de Ripoll (Ripollès) (I).

En Joan Vert i Pujol, fill de Torroella de Montgrí, seguí l'ofici familiar i féu de constructor de carros. Els carros i tartanes que la família Vert construïa eren molt apreciats a les comarques del Baix i de l'Alt Empordà.

En Joan Vert i Pujol tingué l'any 1892 un fill, en Josep Vert i Rigau, que era cosí d'en Josep Vert i Planas, constructor de carros, carrosseries d'autocars, de camions i de furgons i executà en aquest camp transformacions de tota mena. També construí carrosseries metàl·liques sota la marca Vermetal SA, primer a Torroella de Montgrí i més tard, a principis dels anys 1960, a Girona. És autor d'un treball, en tres volums, sobre les empreses carrosseres i de transports de viatgers de les comarques gironines d'un gran interès.

Completat l'aprenentatge i en disposició d'un petit capital estalviat, el 1912, amb vint anys, en Josep Vert i Rigau s'establí a Ripoll, la capital del Ripollès, aixecada a l'aiguabarreig dels rius Ter i Freser, d'una gran vivacitat per la indústria tèxtil i metal·lúrgica que acollia. 

Uns carros que travessaven el pont aixecat sobre el riu Ter, a les envistes de Torroella de Montgrí, vila d'on procedeix la família Vert; al fons els massís del Montgrí, amb la muntanya de Santa Caterina al mig, coronada pel castell: 

Carrosseries d'autocars construïdes per en Josep Vert i Planas, cosí d'en Josep Vert i Rigau, a Torroella de Montgrí:

Carros, tartanes i galeres dibuixades per en Joan Vert i Pujol el 1892, any del naixement de llur fill Josep Vert i Rigau que abandonà l'Empordà i s'establí al Ripollès: 

Taller que llogà en Josep Vert i Rigau, al Raval de Barcelona, al costat del riu Freser, on construïa i reparava carros i tartanes. Com era costum aleshores, la família Vert residia al pis superior del taller:

Per la construcció de rodes dels carros, les  anelles metàl·liques exteriors eren muntades roents damunt les rodes de fusta i estampides passant-les per aigua freda en una font que encara raja al Raval de Barcelona, al costat del taller. Assentat al Ripollès, en Josep Vert es guanyà un reconegut prestigi com a constructor de carros i tartanes i reparacions de tota mena.

Targeta del taller de construccions i reparacions de carruatges que tingué el senyor Josep Vert i Rigau a Raval de Barcelona, de Ripoll, i que girava amb el nom comercial del seu pare, en Joan Vert:

Una tartana construïda per en Josep Vert i Rigau:




El senyor Josep Vert i Rigau retratat al costat d'una tartana que construí:



Una galera amb vidres construïda per encàrrec del senyor Josep Barceló:

El 23 de maig de 1927 nasqué a Ripoll en Joan Vert i Prat, fill d'en Josep Vert i Rigau. La construcció de carros es veié afectada per l'esclat de la guerra civil. Acabat el conflicte armat l'any 1939, en Joan Vert i Prat féu d'aprenent de constructor de carros i reconstruí i transformà, al costat de son pare, carrosseries de tota classe. També s'encarregaren de gestionar el sortidor de benzina que hi havia al costat del taller, a la carretera de Barcelona, subministrada en funció de les quotes assignades prèviament per les autoritats.

Als vint-i-un anys d'edat en Joan Vert i Prat fou destinat a Melilla, al nord d'Àfrica, a fer el servei militar durant un any i mig. Estigué tota la mili sense poder veure la família. Hi ha l'anècdota que en Joan Vert i Prat tenia un gos molt estimat que l'acomiadà a l'estació del tren de Ripoll en marxar a l'Àfrica. El gos indefectiblement l'esperava totes les tardes a l'estació del tren. Els dies freds i nevats el gos també hi feia acte de presència a l'estació esperant el retorn de l'amo. Quan, transcorregut un any i mig el senyor Joan Vet tornà a Ripoll, el gos manifestà a l'estació del tren unes festes i alegries indescriptibles.

Un carro tancat per al transport de carns construït per en Josep Vert i Rigau (segon per la dreta) i llur fill Joan Vert i Prat (tercer per la dreta):

Un carro de repartiment de la paqueteria de RENFE de Transports Capdevila, que era el despatx de la companyia ferroviària a Ripoll, retratat davant del garatge, les reparacions del qual eren executades per en Joan Vert i Prat. 

El senyor Joan Vert i Prat contragué matrimoni en segones núpcies amb la senyora Carme Roca i Serrano. Tingueren quatre fills, dues noies i dos nois. El senyor Joan Vert, amb bigoti i darrera d'un vailet, al cim d'un carro amb una coberta vegetal:

En els anys 1940 prosseguí la construcció i reparació de carros. A finals d'aquella dècada emprengué la construcció de les primeres carrosseries per autocars i camions. Aquesta faceta la tractarem en el proper article.

Els viatges en autocar durant les dècades dels 1950 i 1960.

Durant els anys 1930 a Catalunya va començar a canviar el concepte del lleure i com practicar-lo. S'inicià la pràctica dels esports d'hivern a la Vall de Núria, les excursions a indrets emblemàtics com Montserrat o la descoberta de paisatges meravellosos com la Costa Brava. Aquestes activitats foren estroncades pel dramàtic esclat de la guerra civil espanyola (1936-1939).

Durant els difícils anys 1940, aquestes pràctiques de lleure van gairebé desaparèixer. Per exemple, per a traslladar-se fins a zones properes a la frontera calia disposar d'una autorització administrativa. Les circumstàncies econòmiques, la pobresa generalitzada i l'estat policial imposat l'any 1939 amb la repressió i delacions, tampoc hi contribuïen gaire. La pobresa material i moral d'aquells anys es palesa en aquesta postal de l'avinguda de José Antonio de la ciutat de Lleida:



Molts pocs vehicles, magre activitat econòmica i la recuperació dels carros per al transport. El nivell de vida del país havia reculat considerablement.

Durant la dècada de 1940 i 1950 era habitual veure vehicles ben antics de vint i trenta anys enrera, com aquest Essex de la família Carbonell fotografiat a Sant Feliu de Codines el 1 de juliol del 1957:



En aquells anys, viatjar a l'estranger era gairebé impossible. Les poques excursions per països europeus s'organitzaven a través de les parròquies i institucions religioses, adreçades bàsicament a visitar Roma i Lorda. Era un bon motiu per a sortir del país i respirar altres aires.

El servei militar també permetia a molts joves de conèixer altres ciutats i regions, completant en ocasions els estudis o la formació. En Josep Carbonell i Florensa, fotografiat amb un company, complint el servei militar obligatori als regulars de Melilla:



A mitjans dels anys 1950, l'intervencionisme administratiu de l'Estat en la planificació econòmica va minvar un xic. Hi hagué un petit reviscolament que es va traduir en una tímida represa de l'activitat productiva i comercial. En aquells anys va desvetllar-se les activitats turístiques en indrets emblemàtics com Mallorca. Postal d'un autocar fotografiat a les Coves de Mallorca:



A finals dels anys 1950, i especialment durant els anys 1960, el país va experimentar un fort creixement econòmic, qualificat de miracle, paral·lel a l'augment del benestar, nivell de vida i ocupació que van gaudir els països europeus des de l'any 1945 fins el 1975, que a França són qualificats amb enyorança com els "trenta anys gloriosos". Durant la dècada del 1960 les excursions en autocars descobrint els pobles d'Espanya van sovintejar cada cop més. Diversos autocars fotografiats el 1 de juliol de 1956:



Una altra excursió a mitjans dels anys 1960:



Fotografia de sis dels autocars que van participar en una sortida el 9 de juny de 1965 des de La Granja fins a Segòvia creuant el túnel de Guadarrama:



Autocar Pegaso llogat per a un excursió als jardins d'Alfàbia, a la serra de Tramuntana de Mallorca, el setembre de 1967:



Autocar fotografiat a Sóller el setembre del 1967:

Aquest creixement econòmic experimentat en els anys 1960 va permetre que les incipients classes mitjanes podessin disposar de llur propi vehicle, tant per motius laborals com per a gaudir dels caps de setmana. S'acomplia el desig del President Macià de la caseta i l'hortet, veritable antídot contra les dèries i impulsos revolucionaris dels anys 1930 que van trinxar el país. Seat 1400 de la família Carbonell fotografiat a la carretera de Sant Miquel del Fai de Sant Feliu de Codines, el 12 d'agost del 1963, constitueix un símbol de la motorització de l'Estat espanyol en aquella dècada prodigiosa:

Amb la motorització del país, van sorgir les cues en les carreteres, agreujades per unes infraestructures completament deficients. Aquest dèficit a Catalunya va solucionar-se parcialment amb l'execució de les autopistes de pagament a partir del 1965. Fotografia de la carretera N-340 en el tram comprès entre Tarragona i Altafulla, amb una cua de cinc quilòmetres i tres hores aturats el dia 12 de setembre de 1963.



Han transcorregut gairebé cinquanta anys d'aquesta imatge, i el país continua patint greus dèficits d'infraestructures. Tampoc disposem d'un control efectiu i real sobre infraestructures bàsiques per al desenvolupament econòmic com el port de Barcelona, l'aeroport del Prat, o el corredor mediterrani per a enllaçar amb la resta de països europeus.