Fa un mes tingué lloc a Barcelona la manifestació multitudinària per commemorar l'Onze de Setembre, festa nacional de Catalunya. Enguany la Diada tenia una significació especial: s'esqueien els tres-cents anys de la caiguda de Barcelona davant de l'exèrcit castellà i francès. La promulgació del Decret de Nova Planta per Felip V derogà els drets i constitucions catalanes i l'extinció de les institucions pròpies, substituïdes per les normes i organismes imperants a Castella. La caiguda de Barcelona, després d'un setge terrible, posà fi a la Guerra de Successió Espanyola. Milers de catalans hagueren d'exiliar-se, es desencadenà una repressió salvatge i despietada i la llengua del país fou prohibida. La Diada també serví per reivindicar el drets dels catalans de votar la relació que volen tenir amb l'estat espanyol, un dret que han exercit quebequesos i escocesos.
Aquests darrers anys una part part significativa de la ciutadania del país, integrada majorment per les classes mitjanes, ha pres consciència dels límits de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i ha assistit al col·lapse del model autonòmic que vertebra territorialment l'estat amb la distribució de competències entre el govern central i els governs autonòmics.
Aquest article no pretén fer una relació exhaustiva de les causes que han dut una part dels catalans, el nombre dels quals no es quantificable per la prohibició de votar decretada pel govern central espanyol a través del Tribunal Constitucional, a anhelar per mitjans democràtics d'un estat propi. Cada cop hi ha la idea més estesa que la millor eina per garantir el futur del país passa per disposar d'un estat propi. Els antecedents avalen aquest punt de vista: cap territori que ha esdevingut estat ha volgut tornar a la situació anterior.
De motius per que Catalunya disposi d'un estat propi n'hi ha de tota mena. I els participants en les diades celebrades aquests darrers tres anys els coneixen perfectament. La transferència de rendes econòmiques sense retorn, el precari finançament de la Generalitat de Catalunya que afecta serveis bàsics com ho són la sanitat i l'ensenyament i que ha provocat la intervenció de facto d'aquesta administració pel govern central, la invasió constant de competències practicada pel govern espanyol, la manca de divisió de poders a Espanya -la fiscalia està subordinada al govern espanyol i el Tribunal Constitucional és un òrgan polític privat d'independència i prestigi-, passar el corró a la llengua i cultura pròpies, l'opacitat de l'administració i la corrupció que se'n deriva, el balafiament de recursos públics, el tracte privilegiat envers empreses i sectors concrets, la no execució d'infraestructures estratègiques -el corredor mediterrani- malgrat els compromisos assumits, la ineficàcia de l'administració estatal que promulga una legislació especialment discriminatòria i perjudicial envers les petites i mitjanes empreses, professionals autònoms i treballadors assalariats, i la falta de respecte d'alguna premsa i mitjans de comunicació envers les reivindicacions plantejades per la Generalitat de Catalunya i els partits catalans, que fins i tot ha arribat en alguns casos a la desqualificació col·lectiva, en són, entre d'altres, les causes principals i més conegudes.
A Espanya, per desgràcia, cap dels poders que configuren l'estat funciona correctament. El cap de l'estat hagué d'abdicar a corre-cuita esquitxat per diversos escàndols. El desprestigi de la marca Espanya és absolut. La corrupció, a tots els nivells, inclòs el judicial, és paorosa. La reculada del nivell de vida de la classe mitjana i baixa és insondable. Els populismes proliferen. La preparació i competència dels polítics, en general, és precària per fer front als reptes que Espanya té plantejats en aquests moments.
Segurament que l'estat autonòmic, tal i com es configurà amb la seva generalització a principis dels anys 1980, no és pot pas mantenir en la situació econòmica actual. Tampoc el centralisme que propugna el govern espanyol és la solució, almenys pels catalans. Espanya, un país intensament centralitzat des de principis del segle XVIII, arran de la implantació de la dinastia dels Borbons, ha estat profundament ineficient amb una accentuada decadència iniciada a principis del segle XVII.
Els anys de benestar de les darreres dècades, coincidint amb l'adveniment de la democràcia, ha sigut un miratge. En el context del procés de globalització la ineficàcia dels poders de l'estat és més patent. I la integració d'Espanya a l'OTAN i la Unió Europea impedeix de recórrer a les solucions tradicionals que aplicava el govern espanyol davant les reivindicacions catalanes.
És insòlit que el mateix govern espanyol que davant de qualsevol reivindicació catalana, per justa que sigui, s'omple la boca proclamant la igualtat de tots els espanyols, defensi amb dents i ungles la vigència dels concerts econòmics basc i navarrès. Sense establir tampoc un topall a la transferència dels ingressos públics procedents de Catalunya cap al govern espanyol i d'altres comunitats autonòmiques, com sí que existeix a Alemanya. Aquest drenatge fiscal provoca un empobriment objectiu i real de Catalunya i dels seus ciutadans perfectament quantificable.
La barra del govern espanyol davant les demandes catalanes combinada amb la greu crisi econòmica que patim des de l'any 2008 i la corcadura de l'autonomia catalana visualitzada amb la sentència política -no jurídica- dictada per Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ha impulsat el viratge d'una part del país cap a posicionaments inequívocament sobiranistes. L'anhel de disposar d'un estat propi és un relat atractiu, positiu i engrescador per molts catalans, farts de la situació que viuen d'uns anys ençà.
La incomoditat de molts catalans amb l'autonomia reconeguda en la Constitució Espanyola aflorà en el segon mandant del president espanyol José Maria Aznar, que disposava de majoria absoluta i trencà alguns consensos bàsics forjats a la transició mitjançant una recentralització molt profunda. El cinisme del president José Luis Rodríguez Zapatero amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia, el ribot que li passà el Partit Socialista Obrer Espanyol malgrat haver-lo promogut a través de la seva sucursal catalana, el Partit Socialista de Catalunya, la poda competencial de l'Estatut al Congrés de Diputats Espanyol i la prepotència dels magistrats del Tribunal Constitucional amb la sentència que l'escapçà, arruïnà el delicat artefacte autonòmic. Es carregaren, sense adonar-se'n, la vertebració territorial d'Espanya, que tan complexa i delicada és. Tampoc la tramitació del nou Estatut per part dels partits polítics catalans fou encertada. Aquesta incomoditat catalana ha crescut i cristal·litzat en la demanda d'un estat propi.
Com en les anteriors diades dels anys 2012 i 2013, aquesta fou un èxit absolut. Es tractava que formar un V humana que arrencava a la plaça de les Glòries Catalanes i omplia de gom a gom l'avinguda Diagonal i la Gran Via les Corts Catalanes. Solament cal veure les imatges aèries de la gran manifestació per copsar la magnitud de la cadena humana que ocupava les dues artèries principals de Barcelona amb les franges de colors groc i vermell que representen la bandera catalana.
El senyor Joan Brugués, d'Autocars Olivet de Banyoles, ens havia comentat el mes d'agost que a la primavera no hi havia autocars disponibles a la demarcació de Girona per transportar els assistents a la manifestació històrica de la Diada de Barcelona del 2014. Un primer indici de la mobilització massiva per participar-hi.
De bon matí la ciutat fou envaïda a poc a poc per autocars procedents d'arreu del país que transportaven una part dels assistents a la gran manifestació. També es desplaçaren en trens i vehicles propis. Quatre autocars que transportaren assistents a aquesta manifestació:
De motius per que Catalunya disposi d'un estat propi n'hi ha de tota mena. I els participants en les diades celebrades aquests darrers tres anys els coneixen perfectament. La transferència de rendes econòmiques sense retorn, el precari finançament de la Generalitat de Catalunya que afecta serveis bàsics com ho són la sanitat i l'ensenyament i que ha provocat la intervenció de facto d'aquesta administració pel govern central, la invasió constant de competències practicada pel govern espanyol, la manca de divisió de poders a Espanya -la fiscalia està subordinada al govern espanyol i el Tribunal Constitucional és un òrgan polític privat d'independència i prestigi-, passar el corró a la llengua i cultura pròpies, l'opacitat de l'administració i la corrupció que se'n deriva, el balafiament de recursos públics, el tracte privilegiat envers empreses i sectors concrets, la no execució d'infraestructures estratègiques -el corredor mediterrani- malgrat els compromisos assumits, la ineficàcia de l'administració estatal que promulga una legislació especialment discriminatòria i perjudicial envers les petites i mitjanes empreses, professionals autònoms i treballadors assalariats, i la falta de respecte d'alguna premsa i mitjans de comunicació envers les reivindicacions plantejades per la Generalitat de Catalunya i els partits catalans, que fins i tot ha arribat en alguns casos a la desqualificació col·lectiva, en són, entre d'altres, les causes principals i més conegudes.
A Espanya, per desgràcia, cap dels poders que configuren l'estat funciona correctament. El cap de l'estat hagué d'abdicar a corre-cuita esquitxat per diversos escàndols. El desprestigi de la marca Espanya és absolut. La corrupció, a tots els nivells, inclòs el judicial, és paorosa. La reculada del nivell de vida de la classe mitjana i baixa és insondable. Els populismes proliferen. La preparació i competència dels polítics, en general, és precària per fer front als reptes que Espanya té plantejats en aquests moments.
Segurament que l'estat autonòmic, tal i com es configurà amb la seva generalització a principis dels anys 1980, no és pot pas mantenir en la situació econòmica actual. Tampoc el centralisme que propugna el govern espanyol és la solució, almenys pels catalans. Espanya, un país intensament centralitzat des de principis del segle XVIII, arran de la implantació de la dinastia dels Borbons, ha estat profundament ineficient amb una accentuada decadència iniciada a principis del segle XVII.
Els anys de benestar de les darreres dècades, coincidint amb l'adveniment de la democràcia, ha sigut un miratge. En el context del procés de globalització la ineficàcia dels poders de l'estat és més patent. I la integració d'Espanya a l'OTAN i la Unió Europea impedeix de recórrer a les solucions tradicionals que aplicava el govern espanyol davant les reivindicacions catalanes.
És insòlit que el mateix govern espanyol que davant de qualsevol reivindicació catalana, per justa que sigui, s'omple la boca proclamant la igualtat de tots els espanyols, defensi amb dents i ungles la vigència dels concerts econòmics basc i navarrès. Sense establir tampoc un topall a la transferència dels ingressos públics procedents de Catalunya cap al govern espanyol i d'altres comunitats autonòmiques, com sí que existeix a Alemanya. Aquest drenatge fiscal provoca un empobriment objectiu i real de Catalunya i dels seus ciutadans perfectament quantificable.
La barra del govern espanyol davant les demandes catalanes combinada amb la greu crisi econòmica que patim des de l'any 2008 i la corcadura de l'autonomia catalana visualitzada amb la sentència política -no jurídica- dictada per Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ha impulsat el viratge d'una part del país cap a posicionaments inequívocament sobiranistes. L'anhel de disposar d'un estat propi és un relat atractiu, positiu i engrescador per molts catalans, farts de la situació que viuen d'uns anys ençà.
La incomoditat de molts catalans amb l'autonomia reconeguda en la Constitució Espanyola aflorà en el segon mandant del president espanyol José Maria Aznar, que disposava de majoria absoluta i trencà alguns consensos bàsics forjats a la transició mitjançant una recentralització molt profunda. El cinisme del president José Luis Rodríguez Zapatero amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia, el ribot que li passà el Partit Socialista Obrer Espanyol malgrat haver-lo promogut a través de la seva sucursal catalana, el Partit Socialista de Catalunya, la poda competencial de l'Estatut al Congrés de Diputats Espanyol i la prepotència dels magistrats del Tribunal Constitucional amb la sentència que l'escapçà, arruïnà el delicat artefacte autonòmic. Es carregaren, sense adonar-se'n, la vertebració territorial d'Espanya, que tan complexa i delicada és. Tampoc la tramitació del nou Estatut per part dels partits polítics catalans fou encertada. Aquesta incomoditat catalana ha crescut i cristal·litzat en la demanda d'un estat propi.
Com en les anteriors diades dels anys 2012 i 2013, aquesta fou un èxit absolut. Es tractava que formar un V humana que arrencava a la plaça de les Glòries Catalanes i omplia de gom a gom l'avinguda Diagonal i la Gran Via les Corts Catalanes. Solament cal veure les imatges aèries de la gran manifestació per copsar la magnitud de la cadena humana que ocupava les dues artèries principals de Barcelona amb les franges de colors groc i vermell que representen la bandera catalana.
El senyor Joan Brugués, d'Autocars Olivet de Banyoles, ens havia comentat el mes d'agost que a la primavera no hi havia autocars disponibles a la demarcació de Girona per transportar els assistents a la manifestació històrica de la Diada de Barcelona del 2014. Un primer indici de la mobilització massiva per participar-hi.
De bon matí la ciutat fou envaïda a poc a poc per autocars procedents d'arreu del país que transportaven una part dels assistents a la gran manifestació. També es desplaçaren en trens i vehicles propis. Quatre autocars que transportaren assistents a aquesta manifestació:
També nombrosos grups de motoristes feren cap a Barcelona. Proveïts de banderes botzinaven quan passaven:
Un Seat 600, decorat per l'ocasió, també s'afegí a la festa:
Alguns dels autocars que transportaren assistents a la manifestació de l'Onze de Setembre de 2014 desenvolupada en un clima festiu, reivindicatiu i respectuós. El tram del carrer de Rosselló entre els carrers de Girona i Bruc era ocupat per vehicles de la casa Autos Castellbisbal:
Davant de la casa de les Punxes hi havia dos cotxes més, el primer, un Mercedes Benz carrossat per Obradors de can Riba Gorina de Matadepera:
Alguns dels autocars d'Autos Castellbisbal llogats per l'ocasió:
La manifestació de la Diada del 2014 presidida per la cordialitat, el respecte, l'alegria, una calor africana i una xafogor intensa:
Assistents a la manifestació en el tram de l'avinguda Diagonal delimitada pels carrers de Girona i de Bruc. Persones de totes les edats i condicions:
Els gegants sempre hi són presents en aquestes manifestacions xiroies:
A les vuit del vespre era el moment que els manifestants s'enfilaven als autocars i marxaven cap a les seves residències:
Fou una jornada inoblidable, d'un gran civisme i educació. I com en les Diades anteriors, el paper dels autocars transportant-hi els assistents contribuí al seu èxit per difondre les reivindicacions dels catalans a nivell internacional.
Desitgem que s'abandonin les postures immobilistes escudades en interpretacions restrictives i esbiaixades de la legalitat per trobar una solució política a un repte polític com és el que planteja una part significativa de la ciutadania catalana. El Quebec i Escòcia il·luminen una possible solució a aquest atzucac.
