divendres, 22 d’abril de 2016

Els problemes de circulació del tram de l'antiga carretera N152 dins la vila de Ripoll a les darreries dels anys 1970.

És ben llastimós el discurs buit, estèril, fals  i arnat que propaga el diari La Vanguardia, màxim òrgan publicitari i plataforma defensora dels interessos de la burgesia catalana, classe social desdibuixada per les polítiques impulsades des del centre peninsular i a causa del fenomen de la globalització, sobre la necessitat d'impulsar el corredor mediterrani i enfortir l'execució d'infraestructures estratègiques a Catalunya i el País Valencià per dinamitzar l'economia espanyola.

Tres-cents anys després de la desfeta del 1714, apel·lar a aquest discurs eixorc i fals, sabent com les gasten els manaies aposentats a la capital de l'estat, només pot interpretar-se com un exercici de distracció i mala fe conscient i deliberada.

Els nombrosos memorials de greuges presentats pels catalans en aquests tres segles, sempre menystinguts amb supèrbia pels poders principals de l'estat, palesa la impossibilitat d'assolir cap acord raonable en cap àmbit que comporti una millora real de l'encaix de Catalunya a Espanya. L'hostilitat que els poders de l'estat apliquen contra el país ha estat la causa principal de la reclamació per part del gruix de la classe mitjana del país de disposar d'un estat propi: la necessitat de comptar amb un estat propi que confereixi als catalans la mateixa empara i protecció que l'estat espanyol dispensa als seus súbdits naturals. 

Aquesta reflexió em revingué arran de veure penjades en la pàgina de Facebook del senyor Eudald Fajula Vilamitjana dues fotografies de les darreries de la dècada de 1970 de l'antic tram de la carretera nacional 152 dins del nucli urbà de Ripoll. I la N-152 era aleshores una carretera principal que comunicava Barcelona amb Puigcerdà a través de Mollet del Vallès, Granollers, La Garriga, Centelles, Tona, Vic, Ripoll, Ribes de Freser i Toses.

Un Seat 127 aturat per facilitar el pas a dos camions grossos, un Barreiros i un Pegaso, a l'alçada de l'Hotel Payet de Ripoll:

IMG-20160426-WA0019

Amplada del carrer Nou de Ripoll, antic tram de la carretera nacional 152. A l'esquerra el Restaurant Canaules, un dels principals establiments de restauració de la comarca del Ripollès:

IMG_1329

IMG_1328

IMG_1327

IMG_1326

IMG_1325

El carrer Nou i la plaça Nova, a la dreta:

IMG_1324

IMG_1323

Una altre imatge dels problemes de trànsit que la carretera nacional 152 plantejava a les darreries dels anys 1970:

Pegaso cisterna

Estat actual que presenten el carrer del Prat on en els anys 1970 hi transitaven camions tràilers en els dos sentits de circulació:

IMG_1339

IMG_1340

La comarca de Ripollès, que en els anys 1970 disposava d'una indústria metal·lúrgica i tèxtil considerable, tenia unes infraestructures exigües. No hi havia pas cap simetria entre la població i l'activitat manufacturera que tenia el Ripollès fa quaranta anys i llurs infraestructures per la circulació de persones, matèries primeres i productes manufacturats. Aquest fet, públic i notori, no era pas desconegut al ministeri d'obres públiques espanyol.

Un cop la Generalitat de Catalunya assumí la titularitat de la carretera i li fou traspassada la competència de la planificació, construcció i manteniment de les carreteres interiors del país, s'executà a mitjan anys 1980 la variant de la carretera N-152 que desvià el trànsit pesat del nucli urbà de Ripoll.

Només si els catalans disposem d'un estat propi, amb les  competències i facultats pròpies i inherents, la primera de les quals, la plena sobirania financera, de tal manera que tots els ingressos fiscals dels catalans es destinin a atendre les necessitats pròpies, podrem començar a pal·liar els greuges acumulats aquests darrers tres-cents anys. 

És un afany superflu i desvergonyit el que practica La Vanguardia encaparrar-se en apel·lar l'execució d'infraestructures que Catalunya necessita un cop constatada la nul·la voluntat política d'executar-les. La pèrdua de credibilitat del diari només és comparable a la pèrdua de temps i energies que tal pretensió suposa. La única solució real, acreditat el fracàs de la distribució territorial del poder contemplat en la constitució espanyola de 1978 a través de l'estat autonòmic, passa perquè els catalans ens dotem, talment com ja gaudeixen la resta d'espanyols, d'un estat propi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada