França emprengué després de l'acabament de la Segona Guerra Mundial una ambiciós projecte de creixement econòmic i enfortiment industrial amb la ferma intervenció de l'estat, dirigida per la seva eficaç administració pública integrada per tecnòcrates dotats d'una excel·lent formació i capacitat, amb l'objectiu de mantenir la seva condició de gran potència en l'àmbit econòmic i cultural.
El període comprès entre l'any 1950 i el 1975 els francesos els evoquen amb nostàlgia com els trenta anys meravellosos. Tres dècades marcades per la plena ocupació laboral, l'increment de les prestacions socials, pressupostos públics equilibrats, exportacions a dojo i un reconegut prestigi internacional de la marca Made in France. Juntament amb una notable influència de la cultura i la llengua francesa cimentada en grans intel·lectuals i escriptors, alguns dels quals, en possessió del premi Nobel, i homes d'estat que assumiren un lideratge i pensament de gran valor.
No tot foren però flors i violes. Foren els anys que hi hagué també fets d'una gran rellevància històrica: la independència d'Indoxina, integrada per Vietnam, Laos i Cambodja, després de la batalla de Dien Buen Phun l'any 1954, dins la guerra d'Indoxina, primera guerra guanyada al segle XX per un exèrcit d'alliberament nacional que maldava per recuperar la plena sobirania contra una potència colonial europea. O la guerra de la independència d'Algèria, manifestació del moviment de descolonització que s'accentuà d'ençà de l'any 1945, que causà milers de morts i la intervenció personal del general De Gaulle que, sota l'amenaça d'un cop d'estat dels sectors més furibundament intransigents, reaccionaris i nacionalistes (sentiment que dissimulen baix la denominació de patriotisme) contraris a qualsevol acord pactat, tirà pel dret i resolgué d'atorgar la independència a Algèria i la promulgació d'una nova Constitució que desembocà en la Cinquena República Francesa. De Gaulle era l'únic home d'estat francès que tenia el prestigi i autoritat moral per resoldre l'atzucac algerià. Dos cops de mal pair per l'altivesa gal·la. Una descolonització traumàtica i mal gestionada per l'exacerbat jacobinisme que sempre ha aplicat l'estat francès. La homogeneïtat forçosa imposada per l'estat que xoca amb la diversitat de la societat francesa i, per extensió, europea.
Les dècades de 1950 1960 i 1970, dominades pels governs socialdemòcrates als països de l'Europa Occidental, afermà l'intervencionisme estatal francès en matèria econòmica i l'extensió de les prestacions socials. Una Europa partida en dos blocs i sota l'amenaça permanent dels països comunistes per l'expansionisme soviètic, impulsà les polítiques socialdemocràcies arreu dels països europeus d'economia capitalista com a tallafocs.
En preeminència de la política socialdemòcrata arreu dels països europeus en un país com França, on el pes del sector públic i l'intervencionisme administratiu és descomunal, li proporcionaren un gran rendiment. Semblava que s'havia assolit un equilibri entre l'economia de lliure mercat i el paper de l'estat. En aquest conjuntura favorable, França féu un gran esforç per evitar dependències estrangeres: desenvolupà un programa d'energia nuclear amb tecnologia pròpia que li proporcionà l'energia elèctrica que necessitava i n'exportà els excedents als països veïns; es dotà de la bomba atòmica i reforçà una indústria militar pròpia tecnològicament molt avançada -fins l'any 1967 fou el principal proveïdor d'armament a l'estat d'Israel. També ha desenvolupat la indústria aeronàutica: el Concorde, en col·laboració amb els anglesos, n'és la manifestació més coneguda. Disposava de centres de recerca, finançats per l'estat, capdavanters en la seves àrees d'investigació. I a diferència de Gran Bretanya, que desmantellà gran part de la seva indústria, els francesos han maldat per mantenir la seva indústria, incloent-hi, la participació de l'estat en l'accionariat d'empreses qualificades d'estratègiques.
I els anys d'esplendor que visqué França entre el 1945 i 1975, reflectit també en la indústria d'automoció amb vehicles de dissenys audaços i tecnològicament avançats -el Citroen Tiburon és paradigmàtic-, es manifestà en els camions i autocars. Dues cabines de camions de constructors francesos palesa l'interès pel disseny i la innovació. La primera cabina, completament insòlita en el panorama europeu, fou produïda per Bernard:
Segona versió de la cabina, amb un disseny suavitzat i més econòmica de produir:
L'altre cabina, de disseny radical i innovador, semblant a l'anterior, fou la del constructor Willeme:
El disseny d'aquestes dues cabines traspassà els Pirineus i repercutí en la cabina del camió Nazar B que Factorias Nápoles SA produí des de l'any 1963 a 1966. La comparació de les dues cabines franceses i l'espanyola evidencia que els saragossans tingueren al cap i aplicaren simplificadament els trets principals dels camions Bernard i Willeme:
Aquests tres fabricants de camions han passat avall. França, país de grans fabricants de camions, no té indústria pròpia: Renault és una segona marca del constructor suec Volvo. I les polítiques socialdemòcrates que tants beneficis aportaren als països europeus d'ençà dels anys 1950, sembla que han quedat escombrades pel liberalisme desbocat i la globalització ferotge. França s'afanya per ser una excepció i mantenir un estat del benestar en consonància amb la qualitat de vida que gaudeixen els francesos. Un repte colossal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada