TRANSPORTS CROS de Banyoles: la fundació de l'empresa (I).

Acompanyats dels senyors Joan Brugués i Prat, Xavier Castells i Quintana i senyora, i Miquel Patinyo, vam visitar a en Pere Cros i Gelmà, un transportista jubilat de Banyoles que havia fet la recaderia de Banyoles a Barcelona. Els recaders dels pobles, que disposaven d'una autorització administrativa que els hi reconeixia la titularitat de la línia, també se'ls anomenava ordinaris.

El negoci de recader i transportista fou iniciat per en Pere Cros i Casadevall, l'avi d'en Pere, nascut a Banyoles l'any 1881. La família Cros sempre ha residit a la plaça dels Turers, al bell mig del nucli urbà de Banyoles. En aquesta casa, hi tenien el garatge dels carros i les quadres dels cavalls. També hi havia el despatx de la recollida i lliurament de la paqueteria. La plaça dels Turers l'any 1917:

La plaça dels Turers, a principis dels anys 1940:



Aquesta plaça a finals dels anys 1950:



Despatx del recader Rafel Cros, a la plaça dels Turers, l'any 1955



Aquest despatx a finals dels anys 1950:



Can Cros l'any 1960:





Façana de Can Cros, un cop reformada, l'any 1965:



Can Cros, a la plaça dels Turers, en la segona meitat dels anys 1960:



Obres d'arranjament de la plaça dels Turers l'any 1966:

La plaça dels Turers és al bell mig del centre de Banyoles, al peu de l'antiga carretera de Girona a Olot. En els anys 1950, en aquesta petita plaça hi aparcaven els dissabtes, quan es celebrava el mercat setmanal, tres autocars de Can Olivet i altres de la TEISA. Hi duien la gent dels pobles del Pla de l'Estany i l'alta Garrotxa que venien a firar. Era un gran batibull de gent amunt i avall per a comprar articles de tota mena, reflex d'una Catalunya agrària avui dia completament extingida.

L'avi Pere Cros i Casadevall tenia un passaport especial que l'autoritzava a transportar mercaderia amb carro i cavall entre Banyoles i Figueres fins a Perpinyà. A principis del segle XX, hi havia una activitat comercial molt intensa a les dues bandes de les Alberes. El comerç entre l'Alt Empordà i el Rosselló era afavorit pels lligams històrics i perquè en aquells anys a tot el Rosselló i a les altres comarques nordcatalanes -el Vallespir, el Conflent i l'Alta Cerdanya- tothom parlava en català al carrer.

Un document històric que la família Cros ha conservat: el permís expedit l'any 1919 per les autoritats espanyoles i franceses que autoritzava al senyor Pere Cros i Casadevall a transportar mercaderies entre l'Empordà i el Rosselló. Aquest document fou lliurat a Portbou i enregistrava totes les entrades i sortides pel pas fronterer de El Pertús, a la comarca del Vallespir:

D'aquest document, és remarcable la descripció física d'en Pere Cros, dada habitual en aquesta mena de documents. Generalment, el senyor Pere Cros transportava a Perpinyà en carro i cavall, aviram i ous; i tornava carregat de cafè.

En la propera crònica exposarem la incorporació dels fills al negoci i les societats que es van constituir.

Encara som a les beceroles: la desconeixença de l'història de l'automoció.

De tant en tant m'agrada veure les novetats editorials que es venen a la llibreria LIBRO MOTOR del carrer Muntaner de Barcelona. Els divendres per la tarda, com a preludi del cap de setmana, és una bona ocasió d'apropar-se fins a aquesta llibreria especialitzada en publicacions del motor i badar una estona amb els llibres arrenglerats a les antostes.

És admirable les publicacions de llibres de camions i autocars de països com Gran Bretanya, Alemanya, França i, fins i tot, Itàlia, un país tan admirable i exemple a seguir en molts aspectes. La comparació d'aquestes publicacions amb les edicions de llibres sobre vehicles industrials espanyols fa angúnia. No hi ha comparació possible en quant a qualitat, contingut i llançaments editorials. Possiblement hi contribueix el gruix, importància i prestigi de la producció industrial d'aquests països en relació a producció industrial espanyola, especialment escarransida i pobre arran de l'esclat de la guerra civil espanyola i els vint anys posteriors de feixuga, cruel i empobridora postguerra. Un període dramàtic.

Els anglesos poden sentir-se cofois per les seves indústries de camions i autocars: el nombre d'empreses, models fabricats i reconeixement internacional és inqüestionable. Els alemanys poden presumir justificadament que llurs empreses fabricants de camions han assolit la condició de mites: tothom sap allò que representa Mercedes Benz. Els francesos, sovint tan enravenats, publiquen llibres deliciosos sobre els camions de França, plens de nostàlgia i record envers una industria que no han pogut pas mantenir malgrat tot l'ajut de la poderosa administració pública francesa: Renault vehicles industrials pertany al fabricant suec Volvo.

Els italians han creat grans empreses de camions on hi destacava la qualitat i uns dissenys excel·lents i sublims: fins ara han sabut mantenir una indústria pròpia de camions i autocars, Iveco, que malda per a introduïr-se en els nous mercats emergents a redós de la globalització. Tenen l'experiència de la venda dels seus productes i tecnologia a la desapareguda URSS i els seus països satèl·lits mitjançant empreses i marques locals.

Els suecs mantenen les seves dues grans empreses de camions, Volvo i Scania, per bé que aquesta darrera sota el control de Volkswagen i Man. Fins i tot els laboriosos, discrets i hàbils holandesos mantenen la seva empresa emblemàtica de camions, Daf, integrada dins del grup nordamericà Paccar.

Aquesta situació contrasta vivament amb les empreses espanyoles d'automoció, completament desaparegudes. Les causes d'aquest fet són molt complexes i diverses i excedeix del contingut d'aquesta crònica. En tot cas, apuntem que l'intervencionisme administratiu de l'Estat, maldestre i partidista, ha estat letal per a aquest sector industrial. L'Eduardo Barreiros podia haver escrit unes memòries molt saboroses sobre tots els entrebancs que va patir per a impulsar i consolidar els seus projectes industrials.

El poc gruix de les empreses fabricants de vehicles industrials espanyoles, els pocs anys d'activitat industrials i la seva ràpida desaparició ha provocat que se n'hagi perdut dades importants de la seva història empresarial. Sovint cal recórrer als diaris i revistes de l'època per a seguir-ne les petjades i reconstruir-ne la història. Endemés, l'escàs arrelament i interès per l'activitat industrial a l'Estat espanyol, desenvolupada sovint per decisions polítiques del ministeri d'indústria, han comportat en general una ignorància i incúria envers el patrimoni industrial. Històricament, l'excepció han estat Catalunya i Euskadi.

Totes aquestes causes han provocat que aspectes importants de les empreses fabricants de vehicles industrials encara siguin ignorats. O que quan s'estudiï una empresa, els dubtes que sorgeixen siguin difícils de resoldre. Quan els afeccionats es capbussen en la història d'una empresa industrial d'automoció espanyola sovint es troba que amb la documentació que s'ha conservat, escassa i fragmentada, és impossible de compondre tota la seva història sencera.

El sorgiment d'internet amb tot l'estol de webs, fòrums i blocs especialitzats ha pal·liat en part l'absència de documentació i ha aprofundit en aquesta vessant recuperant personatges, vehicles i projectes.

Una mostra palesa s'esdevé amb una empresa de la importància de Barreiros, un dels grans fabricants espanyols de camions de la segona meitat del segle XX. Un dels primers models comercialitzats fou el Barreiros Halcon. L'empresa de Villaverde oferia aquest model en tres versions de cabina diferent: dues versions curtes i una versió llarga amb llitera per a trajectes de major distància.

1) La cabina curta amb acabat posterior recte correspon a aquest Barreiros Halcon de l'empresa TRANSPORTS PUJOL de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental):

2) La cabina curta amb un acabat eixamplat en la part posterior correspon a aquest Barreiros Halcon de l'empresa TRANSPORTS CARBONELL de Ribes de Freser (Ripollès):

3) La cabina llarga i llitera correspon a aquest Barreiros Halcon de TRANSPORTS SERRANO de Banyoles (Pla de l'Estany):

Malgrat que aquesta cabina fou transformada i engrandida pel carrosser Joaquim Duran Estarriola, Barreiros també l'oferia directament de fàbrica. Sabem que dos transportistes de Girona, en Lluís Blanch i en Pere Casas, van tenir Barreiros Halcon amb cabines llargues amb llitera.

Aquesta informació li ha proporcionat a en Joan Mercader, un actiu col·laborador d'aquest bloc, un mecànic que va treballar al concessionari oficial Barreiros per a les comarques de Girona, GERAUTO SA, ubicat a Salt. En Joan Mercader també li ho ha consultat a en Josep Homs i Surrell, cap de vendes de GERAUTO, qui li ha confirmat també que Barreiros va fabricar l'Halcon amb la cabina llarga i llitera per a viatges de llarga distància.

Si això succeeix amb una empresa com Barreiros, la ignorància per exemple dels models fabricats per LERMA AUTOBASTIDORES INDUSTRIALES SA, fabricant dels camions i autocars Albatros i Karpetan, és absoluta. Senzillament, gairebé no en sabem res. I aquesta ignorància encara és més greu en les empreses carrosseres i proveïdores de la indústria del motor. Dels motors dièsel Matacas se'n sap ben poca cosa.

Entre d'altres empreses oblidades també podem esmentar en Ribas, fabricant de canvis de marxes, pinyons de recanvis i acoblament de cinquenes marxes per a canvis de marxes d'automòbils. Motoplat, conegut fabricant de plats magnètics de gran qualitat per a motocicletes. O la foneria i mecanitzadora GCC, inicials dels tres socis propietaris -García, Clua i Casals-, fabricant de culates per a camions, com les que muntaven els Pegaso, les originals de les quals no eren pas gaire bones; En Joan Homs recorda que TRANSPORTS HOMS tenia un Pegaso de 125 cavalls que va cremar la culata i van canviar-la per una culata fabricada per GCC.

Creiem que la investigació sobre empreses i vehicles industrials també ha de tenir en compte ara que encara hi som a temps els testimonis que van treballar-hi i permeten esclarir els dubtes que la documentació que s'ha conservat no permet pas d'escatir amb certesa.

TRANSPORTS CONDEMINAS de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès): crònica d'en Xavier Castells i Quintana.

El senyor Guillermo Condeminas i Martin va néixer l'any 1925 al barri de Gràcia de Barcelona, concretament, al carrer de Sant Salvador. El seu pare era un corredor de vins, negoci heretat de la família, però al poc temps, per certes circumstancies, se'n va anar en orris.

Buscant una nova feina d'exercici liberal, el senyor Joaquim Condeminas i Blanchar va pensar en l'incipient negoci del transport, adquirint un camió FORD de 16 cavalls. Així mateix, també va comprar un terreny proper a la N-II, al seu pas per Sant Adrià del Besòs, on va bastir-hi una casa en l'indret on avui dia hi ha el Passeig de Catalunya, rovell de l'ou de Sant Adrià del Besòs.

Aleshores el senyor Guillermo Condeminas complia l'edat de 7 anys quan el seu pare va començar el negoci del transport en camió a Sant Adrià del Besós.

El senyor Guillermo Condeminas continua els estudis corresponents de primària amb nota alta. Un cop superats aquests estudis, es matricula a l'Escola Industrial del carrer Urgell, de Barcelona, on estudia per les nits i es llicencia en mestre mecànic. Durant el dia ajudava el seu pare en el negoci del transport. Compaginava els estudis i el treball amb la passió de la seva vida, la música.



Cada diumenge pel matí anava al carrer Pere IV del barri del Poblenou de Barcelona, on hi havia un mestre de cantants, el senyor Guasch, a qui el senyor Guillermo Condeminas havia conegut a Sant Adrià de Besòs per haver organitzat les diferents corals del poble. Amb el senyor Guasch aprenia classes de cant fins i tot quan ja era gran i treballava en els camions. Ja era el puntal de la família.

Tot i així el mestre Guasch li va proposar de continuar estudiant i pagar-li la carrera de cant al Conservatori de Música perquè tenia una veu prodigiosa, proposta que va desestimar ja que en Guillermo Condeminas es devia a la feina, doncs els seus pares envellien poc a poc i els havia d'ajudar en el negoci familiar del transport.

Com ja dèiem en la crònica del senyor Camí, de Castelldefels, la casa del pare d'en Guillermo Condeminas era molt propera a la central de Recaders de la carretera Nacional-II al seu pas de Sant Adrià de Besòs. I el senyor Guillermo Condeminas ens confirma les aturades dels recaders del Maresme i de la província de Girona per deixar els encàrrecs de la població i de l'incipient polígon industrial que s'estava creant a la vora del mar, principalment de la indústria química.

Amb el camió FORD de 16 cavalls, feien el trajecte del mercat del Born de Barcelona, carregats amb coves de verdures i caixes de fruita per al mercat de Sant Adrià de Besòs. Aquest transport depenia de les comandes i dels tractes dels amos de les parades del mercat de Sant Adrià amb els majoristes de fruita i verdura del mercat del Born.

Degut a la curta distància que hi ha entre Sant Adrià de Besòs a Barcelona, es feia un segon viatge: es desplaçaven al centre de recaders del carrer Princesa 56, de Barcelona, on carregaven paqueteria diversa per les botigues de Sant Adrià de Besòs i certs recanvis per a les indústries de Sant Adrià de Besòs.

El camió Ford de 16 cavalls fou substituït per un camió Studebaker. En aquells anys, en Guillermo Condeminas havia crescut i portava les regnes de l'empresa familiar. Per desgràcia, les fotos d'aquest vehicle amb el pas dels anys s'han perdut.

Més endavant va arribar un “camió vermell” que no hem pogut esbrinar quina marca era. Només sabem que el senyor Guillermo Condeminas va estar cercant un bon xassís i cabina, que fos robusta, i es podés acoblar un bon motor dièsel nou. Al final va trobar un bon xassís. Aleshores va comprar el motor a l'empresa TALLERS CORTÉS, al carrer Mallorca de Barcelona, davant de la Basílica de La Sagrada Família. El motor era un PERKINS de sis cilindres, i l'havien importat directament d'Anglaterra. Estava protegit dins d'una grossa caixa de fusta. El seu preu al comptat era de 350.000 pessetes, deu n'hi do de pagar aquella quantitat de diners per l'època. S'havia de ser adinerat.

Amb aquest camió vermell es va fer la feina dels dos camions anteriors. Era un camió molt ràpid que li va permetre de fer alguna escapada cap al País Valencià i, fins i tot, Sevilla. A la tardor, en l'època de la recollida dels bolets, alguns comerciants del Born llogaven el senyor Guillermo Condeminas per acostar-se al Burgo de Osma, província de Sòria, a recollir rovellons; en portava de 4.000 a 5.000 quilos.

Després va venir un camió Berliet. Això ja era una altre cosa. Tenia una cabina xata i amb un frontis imponent, pintat de verd fosc, i amb una càrrega legal de 5.000 quilos, o sigui, que es podien carregar tranquil·lament 10.000 quilos. S'abandona el negoci d'ordinari del carrer Princesa 56 de Barcelona, i es centra en les càrregues grosses.

En Guillermo Condeminas transportava amb el Berliet les hissades de pells des del port de Barcelona fins a les indústries adoberes d'Igualada, construïdes a la riba del riu Anoia, on es rentaven i preparaven les pells per a adobar-les i comercialitzar-les. Cal aclarir que una hissada era un feix lligat de 1.000 quilos de pell natural. Us podeu imaginar la pudor que desprenien les hissades de pell. En el moll es carregaven les hissades de pell amb les mateixes grues petites amb motors de dos temps que petardejaven i trontollaven amb el pes, donant la sensació de bolcar. Es carregava de pressa, de pressa, que tothom anava a preu fet.

El camió Berliet del senyor Guillermo Condeminas carregava entre nou i deu hissades en cada viatge. Corrien els anys 1950. Amb aquest camió es va fer un viatge a París, a una fira, transportant un gran vaixell de fusta per encàrrec de l'empresa ASTILLEROS LA CARABELA, de Sant Adrià de Besòs, propietat d'un hongarès nacionalitzat canadenc, en Nicolas Kenyeres, casat amb una noia de Barcelona.

En aquells anys, París era un gran viatge, gairebé una epopeia. Aquesta drassana, famosa per la qualitat dels seus vaixells, va construir el Resaca per a en Mike Da Costa, un veler dissenyat per un bon amic d'en Mike, l'Angus Primrose. La importància d'aquesta drassana va merèixer un reportatge emès en el programa Thalassa de Televisió de Catalunya.

El senyor Guillermo Condeminas era un home corpulent però una mica llepafils en el menjar. La seva esposa va preparar-li per al viatge a França una caixa de fusta perquè se l'endugués plena de viandes i menjar amb productes de la casa: pa, fuets, etc. També l'hi va posar menjars que es podien conservar.

Aquesta caixa de fusta va tornar plena de regals i coses curioses que en aquell temps no en gaudíem aquí: una cosa tant senzilla com una llaunes de pèsols; un anorac de niló reversible que era l'enveja de tothom, ja que aquí no n'hi havien; caramels de colors; galetes de xocolata; formatges; i una nina per la seva filla Anna Maria, amb un vestit d'hostessa, jaqueta blau marí, casquet i faldilla blanca plisada, una marevella a l'època.

Al cap de poc temps, ASTILLEROS LA CARABELA li va fer un altre encàrrec per a transportar un altre vaixell de fusta, però a Londres. Va embarcar a Dunkerque i va desembarcar a Dover. Deu n'hi do d'un viatge d'aquesta mena en aquella època.

Després del Berliet va venir un Seddon amb un motor Perkins de 6 cilindres. Equipava una carrosseria i una cabina de l'empresa Viuda Muñoz de Múrcia. La cabina era meravellosa en el seu estil, molt semblant al Leyland Comet, però personalment crec que fins i tot més refinada.

El senyor Guillermo Condeminas, per ser mestre mecànic, mai va comprar un camió nou. Així s'estalviava d'amortitzar-lo. Quan ell posava l'ull en un camió, la primera mirada comprobava si era un vehicle reforçat; en quant al motor, amb la seva oïda ja sabia el que passava dintre d'aquell bloc de ferro i, per tant, si li interessava, el comprava; i en cas contrari, a per un altre camió.

Amb el SEDDON va començar a treballar per una empresa propera a casa seva, que s'anomenava INDUSTRIAL QUIMICA MODERNA SA. I treballava per una altre empresa, també propera al seu domicili, MARTIN F. VILLARAN SA, fabricant de disolvents. La seva principal dedicació era el transport d'ADR, o sigui, de matèries perilloses.

El senyor Condeminas combinava aquestes feines amb el transport de dues fàbriques de cartró properes, ubicades a Sant Adrià de Besós. La primera de les fàbriques era LLANDRICH HERMANOS, a la riba del riu Besós, on encara existeix l'edifici i l'entrada pel carrer d'Andreu Vidal número 27. L'altre indústria de cartons era SUCESORES DE SALVADOR CLEMARES, del carrer Ricard 41 de Sant Adrià de Besòs. Aquesta empresa tenia el gruix de la producció en una planta de Sant Pere de Riudevitlles.

La feina consistia en carregar bales de paper usat i premsat a PAPELES ALLENDE SL de la Zona Franca de Barcelona, i ho transportava a la fàbrica que SUCESORES DE SALVADOR CLEMARES tenia a Sant Pere de Riudevitlles, on transformaven el paper usat en cartró dur. En aquella planta carregava el cartró ja elaborat per dur-lo a la fàbrica de Sant Adrià de Besós on es pintava el cartró segons els colors que demanava el client.

Dos dels principals clients de SUCESORES DE SALVADOR CLEMARES encara perduren avui en dia. L'un és la coneguda empresa d'arxivadors ELBA, de Barcelona. I l'altre era maletes TAURO, de Madrid. El senyor Condeminas transportava amb el SEDDON el cartró fins a Madrid.

Hi ha un fet que va patir el senyor Condeminas que cal explicar. Era a la fàbrica de SUCESORES DE SALVADOR CLEMARES de Sant Pere de Riudevitlles, amb el camió carregat de cartró per a transportar-ho a la fàbrica de Sant Adrià de Besós. Hi havia una corda de la vela deslligada que va enrotllar-se en el tub d’escapament, amb tant mala sort que la corda va encendre’s i el foc es propagava cap a la vela de la caixa que protegia la càrrega. Quan el senyor Condeminas va veure el fum pel mirall del retrovisor, va saltar immediatament de la cabina, va deslligar les restes de la corda de la vela i va llençar tota la vela cap al terra, ja encesa, per evitar que es cremes la càrrega. Va sortir mal parat cremant-se totes dues mans. Amb les mans nafrades per les cremades va conduir fins a Sant Adrià de Besòs, enmig de forts dolors. Un cop allà, el van portar a curar-se les mans. Va passar uns dies molt dolorosos.

L’altre fet també va tenir com a protagonistes les mans del senyor Condeminas. Un dia mentre saltava de la cabina del camió, se li va enganxar l’anell de noces en el marc de la finestra. Va estar a punt d’haver-li d’amputar el dit que va quedar torçat de per vida. La problemàtica dels anells en els conductors de camions ha sortit a la palestra infinitat de vegades. Hi ha qui continua portant-los-hi. És qüestió de gustos i de dits. Avui dia amb les altures de les cabines dels camions encara és més perillós.

En aquell temps, el senyor Guillermo Condeminas ja s'havia construït una casa nova davant de la del seu pare, amb un ampli garatge amb capacitat per a tres o quatre camions, que disposava d'oficina, moll de càrrega i descàrrega i un fossat per a les reparacions.







Mentre treballava per MARTIN F. VILLARAN SA, solia venir de Bilbao un PEGASO 200, de tres eixos, que el senyor Guillermo Condeminas havia ullat. Un dia va dir-li al xofer que li transmetés al seu cap una oferta econòmica per la compra del camió. Si hi havia acord, en el proper viatge li pagaria la quantitat oferta, el camió es quedaria a Sant Adrià de Besòs i el xofer tornaria a Bilbao amb els diners.

Dit i fet. El cap va acceptar l’oferta per la compra del Pegaso. El senyor Condeminas va reestrenar un PEGASO de 3 eixos matriculat a Bilbao i el xofer amb els diners, ben content, va fer via cap a Barakaldo, als barris de RETUERTO i REGATO, seu de la empresa.



Amb aquest Pegaso de tres eixos, va entrar també a treballar a l’empresa EXTRACTA SA, on els hi feia un viatge d’anada i tornada a una empresa de Torrelavega, la Real Compañia Asturiana de Minas. Li carregaven a Barcelona dues cisternes buides per omplir-les a destí i tornava cap a Barcelona amb 10.000 quilos d'anhídrid sulfúric. Aquest viatge es produïa cap a l’any 1968 i amb una cadència quinzenal.



En un viatge en un dia plujós, a l’altura del port de l’Ordal, un cotxe holandes va patinar i es va encastar contra el Pegaso amb el resultat d’un nen petit mort. En el cotxe hi anaven un matrimoni amb dos fills. En Guillermo Condeminas va ajudar a treure el cos del nen del vehicle i aquest fet va produir-li un impacte per a tota la vida.

En aquella època ja tenia un altre camió, un Pegaso 1065 “Europa”, també de segona mà. Aquest camió també carregava a la INDUSTRIAL QUIMICA MODERNA SA, on es fabricava el famós DDT, sent un dels clients habituals la fàbrica de Badalona CRUZ VERDE.

Aquest Pegaso 1065 el conduïa el senyor Javier, un xofer molt peculiar, que duia uns bigotis llarg i fins com els d’en Salvador Dalí, però en lloc d’enlairar-se li davallaven. Actualment el senyor Javier encara duu els bigotis, però emblanquinats.

Amb els dos camions –el Pegaso 200 i el 1065 “Europa- TRANSPORTS CONDEMINAS cada cop tenia clients més importants, com PINTURAS MARINAS HEMPEL SA, HENKEL IBERICA SA que en aquells anys en la fàbrica de Sant Adrià de Besòs fabricaven per a ells i per altres marques. La primera industria que va treballar-hi el senyor Condeminas, INDUSTRIA QUIMICA MODERNA SA es va fusionar amb una empresa estrangera, UGINE-KUHLMANN, de la qual va sortir-ne UGIMICA SA, el client més important del senyor Condeminas.

Els dos Pegasos foren substituïts paulatinament per un Renault, un Mercedes Benz i un Daf, tots tres de tres eixos i de comprats de segona mà. El Daf fou el darrer camió d'aquesta empresa familiar. Eren pintats de color blau fosc la cabina, amb les lletres de "Transportes Condeminas" blanques, i la caixa era combinat el color blau fosc amb el blau clar. Van treballar principalment per a UGIMICA SA.

Per a l'empresa UGIMICA SA, Transports Condeminas feia repartiments per tot Catalunya, fins que aquesta empresa familiar de transports va tancar ja que no hi ha hagut continuïtat per cap membre de la família. Cal dir que el gendre del senyor Condeminas, l’Enrique, va estar un temps treballant a l’empresa.

Allò que més ressaltava dels camions del senyor Guillermo Condeminas i pel qual era conegut, era la netedat de tots els camions que va tenir, els quals es feien mirar per la seva lluentor. La pulcritud era sagrada. Cada mes s’anava a un rentador de Sabadell, ja seleccionat prèviament entre els que hi havia a l’època, on es feia un rentat i engreixat a fons dels camions. Després, al garatge de Sant Adrià de Besòs, es rentaven dos cops per setmana amb una manega i badana que s’escorria en els ganxos del lateral de la caixa. Els caps de setmana es repassava la pintura per si havia hagut cap petita ratllada, i també les rodes perquè mantinguessin el color negre lluent. Amb un raspall de sabates s’embetumaven els pneumàtics donant-li una elegància inusitada. I els cromats es repassaven amb Sidol.

A la fossa els hi feien als camions petites reparacions. Si la reparació era ja grossa, es recorria als TALLERES AUTO-PRACTICO SA, propietat dels germans José i Carlos Casanovas Vilanova, del carrer Buenaventura Muñoz 35, prop de l’estació del Nord de Barcelona. En quant a les reparacions elèctriques i les bombes, hi havia el taller J. SOBREPERA del carrer Marina 228 de Barcelona.

El senyor Condeminas va continuar treballant, encara que no conduïa, fins els 75 anys, edat en que li posaven tota mena d’entrebancs per a renovar-li el carnet. Malgrat tot, va continuar al front de l’empresa. Quan va jubilar-se el darrer empleat, el senyor Javier, va decidir de tancar l'empresa.

El senyor Condeminas actualment té 85 anys. Retirat a casa seva continua gaudint de la seva gran afició, la música. I com a agraïment de haver passat la tarda junt amb ell, la seva filla Anna Maria i la seva cunyada que li tenen cura, ens va dedicar una bella i emotiva cançó.

Cal dir que en qualsevol acte on convenia, el senyor Guillermo Condeminas no dubtava pas a cantar, fins i tot, en el funeral de la seva sogra. La seva senyora, també desapareguda, l’havia ajudat tota la vida sent la comptable de l’empresa i qui s’entenia amb la clientela. Fou el seu gran amor de la seva vida.

Cal apuntar finalment que el senyor Condeminas, a Sant Adrià del Besos, és molt reconegut i estimat. Hi ha una anècdota final que manifesta el seu tarannà. Amb el creixent de Sant Adrià de Besos, va ampliar-se el nucli urbà de la ciutat i el seu garatge va quedar dintre del centre de la vila. L’Ajuntament va transformar el centre de la vila, on hi havia el garatge del senyor Condeminas, en un espai per a vianants. Mentre va durar les obres, el senyor Condeminas va haver de deixar els seus camions un temps sense poder aparcar-los dins del seu garatge, amb les molèsties que li va causar. En agraïment i reconeixement per la col·laboració del senyor Condeminas, l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs li va regalar el quadre de l’arc de Sant Adrià de Besòs, una barqueta que és el símbol de la ciutat, i un diploma.







Xavier Castells i Quintana, maig del 2011.

Una visita al museu i a les instal·lacions de TRANSPORTS PADROSA de Figueres i Llers (Alt Empordà).

El passat dissabte dia 14 de maig varem visitar les instal·lacions de TRANSPORTS PADROSA SA, de Figueres (Alt Empordà), gràcies a en Josep Salarich i Planas. En Josep ha treballat més de vint anys a Can Padrosa sent una persona molt estimada i respectada a l'empresa. I aprofitant l’avinentesa, va organitzar-se aquest encontre.

Ens vam aplegar afeccionats de diversos racons del país. De Barcelona i Mataró van assistir-hi els germans Joan i Toni Garrell, en Jordi Ros i en Jordi Llop. De Girona, el senyor Llenas, en Miquel Patinyo i en Joan Pujol. De la Plana de Vic, en Josep Salarich, en Serra, en Xavier Castells i en Francesc Parramon; de Banyoles, el senyor Joan Brugués i Prat; i de Ripoll, vaig anar-hi acompanyat de la Montse.

Després d’un esmorzar de cullera i plat fondo en un bar d’un polígon industrial de Figueres, com s'estila entre aquests meus amics, vam visitar la Fundació Pere Padrosa Puignau i Margarita Pierre Mallol, ubicada al carrer dels Fossos 12, de Figueres.

L’antic garatge de TRANSPORTS PADROSA ha estat reformat i condicionat per a instal·lar-hi l’extraordinària col·lecció de màquines d’escriure, considerada una de les principals del món, màquines de cosir i rellotges de peu, estufes i salamandres que el senyor Padrosa ha aplegat durant tots aquests anys.

Aquesta Fundació també té un vehicle molt especial: un Hispano Suiza, segon vehicle matriculat a les comarques gironines, i que el senyor Padrosa va adquirir en una subhasta. Està perfectament restaurat i funciona.

També hi havia unes motos Vespa que el senyor Pere Padrosa havia conduït fa un colla d’anys:

Després ens vam desplaçar fins a la central de TRANSPORTS PADROSA SA, a Llers, just al costat de l’entrada de l’autopista. Constitueix un modern truck center que cobreix tots els serveis i necessitats dels camioners. Habitacions per a descansar, benzineres, aparcament vigilat de vehicles, serveis de manteniment, entre d'altres serveis.

A les instal·lacions de Can Padrosa, a Llers, hi ha les oficines administratives, les naus de reparació dels vehicles i uns grans patis per a aparcar-hi la gran flota de vehicles d’aquesta empresa empordanesa, una de les més importants d’Europa. La major part dels camions són moderns Iveco Stralis, el camió europeu més bonic que és fabrica actualment i que sintetitza els trets definidors del disseny italià. A més, el color vermell li escau:

Els senyors Joan Brugués i Francesc Parramon al costat d'una tractora Iveco Stralis amb matrícula de Lituània:

Un Iveco Stralis transportant peces de formigó de la línia del tren d'alta velocitat:

Can Padrosa també disposa de camions d’altres fabricants com aquest Mercedes Benz:

Un modern Man, amb una cabina practica i anodina, de Can Padrosa, aparcat al pati de l’empresa:

Una tractora Volvo:

També hi havia dos camions Kenworth, nordamericans, equipats amb unes grues per a remolcar camions espatllats:

En Xavier Castells davant d’un d’aquests camions, adoptant una positura pròpia dels qui es fotografiaven davant d’un camió cinquanta anys enrere:

La darrera sorpresa de l’encontre fou tres camions clàssics, excel·lentment restaurats, que el senyor Padrosa hi té guardat en un garatge. El primer és un Opel Blitz amb acerbi, rematriculat, equipat amb un motor Ebro i que munta una grua per a remolcar vehicles en pana.

El segon era un Saurer, un dels camions amb el qual el seu pare va haver d’aixecar el negoci després de la guerra civil espanyola:

I un altre Saurer, també restaurat:

Finalment, hi havia un camió nord-americà, de disseny llampant i exagerat, com és costum dels USA, ja que la proporcionalitat i mesura, tan present en el disseny italià, hi és completament absent.

Una tractora Iveco Stralis en el taller de l'empresa:

Un camió Renault de Can Padrosa omplint el tanc de carburant a la benzinera del truck center:

Si us arribeu fins a Figueres, no dubteu pas de visitar la Fundació Pere Padrosa Puignau i Margarita Pierre Mallol, del carrer dels Fossos 12, de Figueres. La visita no us decebrà pas.

Vull agrair als senyors Pere Padrosa i Josep Salarich que ens obrissin les portes d’aquesta important empresa de transports catalana i hi podéssim gaudir de valent admirant el museu de Figueres i les instal·lacions de Llers.