dissabte, 25 de setembre del 2010

Els camions d'Olis Sabater de Reus (Baix Camp)

Reus, capital del Baix Camp, ha estat una ciutat amb empenta i dinamisme. Ja en el segle XVIII hi havia una important indústria tèxtil i d'aiguardents, a més de la producció agrícola pròpia del camp de Tarragona. Una de les indústries més notables en la fabricació d'olis, a Reus, fou Can Sabater.

L'orígen de l'empresa OLIS SABATER es remunta l'any 1820, quan l'Antoni Esteve i Esteve funda l’empresa que es dedicava al comerç d’ametlles, avellanes, pinyons, aiguardents, vins i olis. Aquests conreus sempre han tingut molta importància i anomenada al camp de Tarragona.

Cap al 1830-40, Can Sabater només es comptabilitzaven els mistos, degut a que eren els arrendataris del monopoli del govern. També feien de banquers, a compte de la collita. En aquests anys, a més, s’especialitzen només en fruïts secs i olis, i aviat abandonen el negoci de la banca.

Durant la segona meitat del segle XIX, la casa d'olis Sabater s'anomena Vídua de Esteve. Més endavant, la casa va canviant de nom: Vídua i fills d’Antonio Esteve, Esteve Grau i companyia, Esteve Sabater i companyia, Josep Sabater Roig, i Antoni Sabater Esteve i companyia.

En les importacions d'avellanes al port de Tarragona a finals del segle XIX i començaments del segle XX, una de les coses típiques era la corrua que es formava en descarregar el vaixell durant hores. Les avellanes s’arreglaven, es netejaven i s’assecaven, directament.

En la dècada del 1880, Can Sabater es dedica a l’oli i figues de Fraga (Baix Cinca), i durant una temporada també entra en el negoci al safrà. Així mateix disposen de trencadors d’ametlles i molí d’oli a les Borges Blanques (Garrigues).

Vers l'any 1890, en Josep Sabater Roig construeix un magatzem d’oli al mas d’Alcolea, conegut com el “mas de l’oli”. Hi produeix oli i sabó de Reus emprant unes calderes d’entre 8.000-10.000 litres. També va ser dels primers a fabricar sabó per a les màquines de rentar -sabó tallat en escames molt fines-, però, amb l’aparició dels detergents, ha d'abandonar aquest negoci. En la producció d'olis es barrejava l'oli de les Borges Blanques amb el d’Alcanyís, per rebaixar-li el grau.

A començaments del segle XX, Can Sabater obre una delegació a l'Argentina, en la qual ven oli enllaunat amb ferro molt gruixut, comercialitzat sota la marca pròpia i patentada "Guaraní".

OLIS SABATER foren capdavanters a vendre oli envasat en ampolles que anaven a buscar prop del mercat del Born de Barcelona. El seu prestigi internacional va impulsar-ne les exportacions, sent els principals mercats a l'Argentina, Brasil, Cuba (on va arribar ser la segona marca més venuda), i els Estats Units.

El gran impuls d'OLIS SABATER s'assoleix en els anys 1920 i 1930 sota la direcció d'en Josep Sabater i Roig, i llur fill l'Antoni Sabater i Esteve. A començaments dels anys 1920, en Josep Sabater va comprar un camió Berliet, importat de França, per a atendre els transports de l'empresa. Tres fotografies d'aquest Berliet carregat de caixes d'oli fotografiat a Reus:




Amb l'esclat de la guerra civil el juliol de l'any 1936, aquest camió Berliet fou desmuntat per a evitar-ne llur requisament, i es va amagar baix d’un pou. Un cop acabada la guerra civil, es van recuperar les peces del pou, es va tornar a muntar i va funcionar durant la dècada del 1940 i 1950.

L'Antoni Sabater i Esteve (1899-1978), representant d'una important nissaga molt vinculada a l'activitat industrial de producció d'oli, era conegut com en "Sabater de l'oli". De jove va militar a la Lliga Regionalista, L'any 1939, un cop acabada la guerra civil va retornar a Reus, presidint la Mútua Reddis i finançant gràcies a llur mecenatge la reconstrucció de diverses esglésies destruïdes durant la guerra, com el Santuari de Misericòrdia, de gran devoció popular a Reus. Durant la dècada del 1940 va presidir el Reus Esportiu, i va crear la secció de hoquei sobre patins.

En els anys més difícils de la immediata postguerra, i per la intervenció i planificació de l'Estat en l'activitat econòmica, és van haver de construir uns molins per a la fabricació d'oli de llavor d’albercoc, els quals, també produïen fraudulentment oli d’ametlla i avellana. Eren solucions imaginatives per a superar uns anys molt complexes i poder reemprendre l'activitat industrial malgrat els impediments i traves de les autoritats de l'època.

Durant els anys 1940 no hi havia gaire corrent elèctrica. Es disposava d'un grup electrògen de la marca Hispano Suïssa per a produir electricitat. Hi ha l'anècdota que l'Antoni Sabater Esteve, amoïnat per l'absència d'electricitat, va tenir la pensada d'usar un motor d'un vaixell de pesca per a produir corrent: es va arreglar i collar a terra, però la vibració el va fer desfer i va començar a botar i saltar pel mig del pati.

Cal lamentar un succés ocorregut l'any 1944. La màquina més gran de trencar avellanes es va destruir en un incendi. El magatzem era ple degut a que s’havia de fer un embarcament l’endemà. El fum es veia de lluny. L’incendi va trigar setmanes a apagar-se, degut a la brasa que feien els fruits secs.

Un cop represa l'activitat industrial a mitjans dels anys 1950, quan es refinava, tot Reus feia olor d’oli. En aquells anys i en la dècada de 1960 es produïen més de 500.000 pots. Una producció molt important aleshores. A finals de la dècada del 1950, l'Antoni Sabater compra un camió Austin per a substituir el vell Berliet. En aquesta fotografia hi ha part de la família Sabater en la caixa del camió Austin amb el tap obert. A l'esquerra, assegut, el senyor Antoni Sabater:



La maquinària que usava Can Sabater era fabricada per INDÚSTRIES JOAN BUSQUETS CRUSAT SA, també de Reus. Atesa l'estreta relació comercial entre ambdues empreses, hi havia un acord en virtut del qual la maquinària de tancar llaunes i trencar avellanes, primer les venia a Cal Sabater, i allí es feien les innovacions i proves. Un cop superat el control de qualitat i el banc de proves d'aquesta maquinària a OLIS SABATER, s'iniciava la comercialització a la resta de clients.

Des del seu fundador, sempre hi ha hagut un descendent directe de la família Sabater a la Cambra de Comerç de Reus.

Des d'ací volem agrair molt especialment a les germanes Sabater, les dades d'aquesta important empresa i la recerca de les fotografies dels camions que van tenir, les quals són d'un gran interès històric per als afeccionats a l'automoció industrial.

dijous, 23 de setembre del 2010

"Maletes perdudes" d'en Jordi Puntí.

"Tenim el mateix record. És molt d’hora. Acaba de sortir el sol. Tots tres – pare, mare i fill –badallem de son. La mare ha fet te, o cafè amb llet, i ens el bevem perquè sí. Som al menjador, o a la cuina, tan quiets i en silenci que semblem estàtues. Els ulls se’ns tanquen. Aviat escoltem un camió que s’atura al davant de casa i fa sonar un cop el clàxon. Tot i que l’esperàvem, el rugit és tan greu que ens espanta i ens desvetlla. Els vidres de les finestres tremolen un segon. Els veïns es deuen haver despertat. Sortim al carrer a acomiadar el nostre pare, que puja al camió, treu el braç per la finestra i assaja un somriure mentre ens fa adéu. Es nota que li sap greu anar-se’n. O no. Només s’ha estat dos dies a casa, tres com a màxim. Els seus dos companys, a dalt del camió, ens criden i també ens fan adéu amb la mà. El temps passa a càmera lenta. El Pegaso es posa en marxa i s’allunya pesadament, com si també li fes mandra. La mare porta un batí i potser se li escapa una llàgrima, potser no. Nosaltres, els fills anem en pijama i sabatilles i el fred ens glaça els peus. Entrem a casa i ens fiquem un altre cop al llit, que encara conserva una mica d’escalfor, però ja no ens tornem a adormir per culpa dels pensaments. El cap no para. Tenim tres, quatre, cinc, set anys, i hem viscut la mateixa escena unes quantes vegades. Aleshores no ho sabem, però aquest és l’últim cop que veiem el nostre pare. Tenim el mateix record".

Així comença una de les novel·les que més èxit ha conreat aquests darrers mesos: "Maletes Pedudes" d'en Jordí Puntí, publicat per l'editorial EMPURIES.

Maletes-perdudes

Pegaso Tecno de mudances de la CASA ROJALS, fotografiat al "Cinc d'Oros", confluència del Passeig de Gràcia amb l'avinguda Diagonal de Barcelona:

Pegaso Tecno de mudances de la Casa Rojals de Barcelona

"Maletes perdudes" ha consagrat i encimbellat definitivament a en Jordi Puntí (Manlleu 1967) com un dels grans narradors actuals en català, amb una reflexió molt suggerent, particularment vigent avui dia: "què hi cap en una maleta? A vegades una vida sencera". En la contraportada d'aquest llibre, hi ha la següent presentació:

"En Christof, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l’han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots el mateix nom? Els cristòfols, doncs, refan pas a pas la vida del seu pare:la infantesa en un orfenat, la joventut en una pensió i, sobretot, els viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli. Maletes perdudes narra els destins encreuats d’aquesta família impossible, i només la intervenció dels quatre fills dóna sentit a la galeria de personatges que desfilen per aquestes pàgines: vides descosides i abonyegades com les maletes que es perden pel camí. Escrita amb l’estil net i ric que ja coneixem de les narracions d’Animals tristos, la primera novel·la de Jordi Puntí és divertida, optimista, àgil i plena d’aventures que atrapen el lector des de la primera pàgina."

L'èxit de lectors i de la crítica especialitzada coincideixen en la qualitat literària i l'originalitat argumental d'aquest llibre que ràpidament captiva al lector, procurant-li una gran distracció. Si teniu ocasió, gaudiu-lo.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Els autocars de Can Olivet de Banyoles: finals dels anys 1960 i començaments del 1970 (VIII)

En aquesta crònica hi ha els vehicles de Can Olivet de finals dels anys 1960 i començaments de la dècada de 1970. Són els anys de la consolidació de l'empresa i en que sovintegen els viatges per països europeus. També es comencen a adquirir els primers autocars Pegaso carrossats per SETRA SEIDA.


46) AUTOCAR AVIA amb matrícula GI-85128.
Xassís núm. 3922763
Motor núm. 354-U-72120
HP: 29
Places: 36
Pneumàtics: 8,25 x 20
Carrosseria: Ugarte, de Logronyo.
Aquest autocar el va matricular el 1 de juliol de 1969 el senyor Antoni Cassà i Jordà, d'Olot. El senyor Cassà va vendre'l a la senyora Teresa Albert i Noguera, d'AUTOCARS VILÀ, de Malgrat de Mar (Maresme). El 27 de gener de 1974, la senyora Albert va vendre'l a AUTOCARS BRUGUES OLIVET SA, amb domicili al carrer Nord 117, de Banyoles, per 410.000 pessetes. Aquesta societat va alienar-lo al senyor Lluís Serra i Boada, el 1 de desembre de 1974, per 400.000 pessetes, aportant-lo posteriorment a la societat GIRONABUS i esdevenint el vehicle 5 d'aquesta empresa. Finalment, el 8 de novembre de 1978 fou venut al senyor Joaquim Casademont i Font, de Girona, per 275.000 pessetes.

img593

Documentació administrativa:

img589

img590

img591

img592

img594




47) AUTOCAR AVIA 2500N amb matrícula GI-89265.
Xassís núm. 1325336
Places: 20
Es va matricular el 3 de gener de 1970. Era inscrit a nom del senyor Lluís Serra i Boada, amb adreça al carrer Santa Maria 23, de Girona. El senyor Serra va vendre'l al senyor Joan Brugués i Prat. Finalment, el senyor Brugués va vendre'l al senyor Manuel Fernández, de Pallejà (Baix Llobregat) per 100.000 pessetes.

Fotografies d'aquest autocar Avia 2500 preses al garatge del carrer Pere Alsius, de Banyoles:

img598

img599

img600

Documentació administrativa:

img596

img595

img597




48) AUTOCAR PEGASO 6042 amb matrícula GI-99301
Xassís núm. 899.208
Motor núm: 92100677
HP: 31
Places: 48
Pneumàtics: 9,00 x 20
Carrosseria: Ciscar de Saragossa.
Aquest autocar Pegaso fou comprat al concessionari oficial de Girona, AUTOREMOLCS GIRONA SA, el dia 28 de febrer de 1971. Va circular un mes amb placa verda i va inscriure's a nom del senyor Joan Brugués i Prat, amb adreça al carrer Generalísimo 1-3 de Besalú (Garrotxa). El desembre del 1977 es va vendre a l'empresa GIRONABUS SA, esdevenint l'autocar núm. 8. Més endavant, fou venut al senyor Manuel Fernández, de Pallejà (Baix Llobregat).
Els xòfers que van conduir aquest autocar són els següents: en Jaume Suriba i Tubert (del febrer fins el mes de juny de 1971); en Joan Torrent i Caritg (juny-octubre del 1971); en Juan Antonio Esteban i López (anys 1972 i 1973); en Joan Castellà i Mateu (any 1974); en Pere Vilaseca (any 1975); en Jordi Bartrina i en Martí Parcual.

Aquest autocar Pegaso fotografiat al poble de Montcada (L'Horta Nord):

img613

img614

Documentació administrativa:

img608

img609

img610

Autoritzacions d'entrada i circulació per diversos països europeus:

img601

img602

img603

img604

img606

img607

img611

img612




49) AUTOCAR BARREIROS SAETA 35 amb matrícula GI-99708
Xassís núm. 230858
Motor núm. D-34102144
HP: 18
Places: 22
Aquest autocar es va matricular el 10 de març de 1971, sent adquirit per l'empresa FONTANET I TRIADÓ SL, amb adreça al carrer Sant Ignasi 35, de Santa Coloma de Farners. El 1 de desembre de 1974, el senyor Brugués va comprar aquesta empresa. Al cap d'uns anys, FONTANET I TRIADÓ SL fou venuda al senyor Rosendo Palmada, de Vic. Més endavant aquesta empresa es transforma en l'empresa AMPURDAN BUS SA. L'any 1982 aquest Barreiros Saeta 35 és recomprat pel senyor Joan Brugués i Prat, amb adreça al carrer Nord 117 de Banyoles. Fou donat de baixa per a llur desballestament el 31 de desembre de 1984.
Els xòfers foren en Miquel Triadó, en Miguel Martin i l'Enric Portas, que cobria el servei de col·legis de Besalú.

L'autocar Barreiros Saeta 35 fotografiat al camí que volta el llac de Banyoles:

img632

img634

img633

img635

Documentació administrativa i tècnica del vehicle:

img615

img616

img617

img618

img619

img620

img622

img623

img624

img625

img626

img628

img629

img630

img631




50) AUTOCAR PEGASO SETRA SEIDA amb matrícula GI-102414.
Xassís núm. 15112270
Places: 61 + c
Pneumàtics: 10,00 x 20
Carrosseria: Setra Seida.
Butaques: Singla F-10
Aquest autocar fou comprat a AUTOREMOLCS GIRONA SA, concessionari oficial Pegaso a Girona, sent matriculat el 12 de juny de 1971. Fou inscrit a nom del senyor Joan Brugués i Prat, amb adreça al carrer Generalísimo 1-3, de Besalú. L'any 1984 es va transferir a l'empresa BRUGUÉS OLIVET SA de Banyoles (Pla de l'Estany). Es va donar de baixa el 11 de gener de 1990. Es va vendre a un desballestador el novembre de 1993 per 18.000 pessetes.
Els xòfers d'aquest autocar foren en Jaume Surina i Tubert, en Joan Castellà Mateu, en Jordi Bartrina i Anglada i en Martí Pascual i Pou.

img647

img648

img649

img650

Documentació administrativa:

img636

img637

img638

img639

img640

img641

img642

img643

img644

img645

img646




51) FURGONETA MIXTA EBRO F-108
Xassís núm. FO-23745
Motor Perkins
HP: 12
Aquesta furgoneta Ebro es va matricular el 8 de juliol de 1971, a nom del senyor Antonio Ardilla i Picolo. Fou adquirida a l'empresa CARROSSERIES BERTRAN de Banyoles, inscrivint-se a nom del senyor Joan Brugués i Prat, amb adreça al carrer Nord 117, de Banyoles. Es va donar de baixa l'any 1993 per a llur desballestament. Era destinada al servei del garatge.

img658

Documentació administrativa:

img651

img652

img653

img654

img655

img657