Alguns majoristes de peix de Cambrils (El Baix Camp).

Cambrils, localitat costanera del Baix Camp amb un port pesquer d'un pes econòmic considerable, acumula dos fets històrics remarcables. En el curs de la Guerra dels Segadors, tropes catalanes que fugien de l'avanç de l'exèrcit castellà es refugiaren a la localitat. El 12 de desembre de 1640 Cambrils fou assetjada pels castellans comandats per en Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de Los Vélez. Antoni d'Armengol, que comandava la defensa de la ciutat assetjada, ordenà la resistència. La caiguda de la ciutat dos dies després desfermà una brutal repressió i crueltat de les tropes castellanes que suscità fins i tot crítiques d'alguns oficials castellans. Un miler de defensors, també d'Antoni d'Armengol, en Jacint Vilosa i en Carles Bertrolà i de Calders, els caps militars catalans, foren assassinats. En aquesta localitat també va néixer el 3 d'octubre de 1868 Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, bisbe de Solsona, arquebisbe de Tarragona i Cardenal, mort a l'exili en no haver donat suport a l'alçament feixista del general Franco i no haver signat la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 que donava suport a la seva sublevació militar contra la Segona República. 

Dues imatges de Cambrils de la dècada de 1960, amb el port i el Passeig Marítim: 

La torre del port de Cambrils aixecada l'any 1664:

El port de Cambrils sempre ha tingut una intensa activitat pesquera. S'hi pesca principalment, segons els mesos de l'any, lluç, galeres i raps. Tal activitat fou acompanyada dels majoristes de peix, famílies del poble que l'adquirien i el venien al major i al detall en les seves peixateries. Aquestes famílies foren els germans Francisco, Carles i Josep Borràs, que foren cadascun majoristes de peix pel seu compte, el primer, tingué Peixos Sisquet; Benito Gil; els germans Francisco, Esteve i Anton Matas, que tingueren per fer la feina un Ford Barbes i un Leyland Comet; en Miquel Sans; i Peixos Victòria, de la família Savall Berenguer.

Els majoristes de peix de Cambrils també es proveïen en els ports de l'Ametlla de Mar, Tarragona, Sant Carles de la Ràpita i Mercabarna pel peix del nord. El peix de Cambrils, molt apreciat per la seva qualitat i que ha originat restaurants reconeguts com Casa Gatell, fundat el 1914 i tancat el 2011, de la família Pedrell, Casa Gallau, de la família Morell, també desaparegut, i Casa Macarrilla, de la família Martí, es venia a les peixateries locals, i a Reus, Salou, Vila-seca i Tarragona.

El camió Nazar que tingué el senyor Benito Gil per transportar el peix fresc que adquiria al port de Cambrils i distribuïa a peixateries de municipis de la comarca del Baix Camp, fou adquirit l'any 1994 pel fill d'en Francisco Borràs, de Peixos Sisquet, amb l'ànim de restaurar-lo: 

Un dels tres camions Avia que tingué en Francisco Borràs al costat de les caixes de fusta plenes de peix que es subhastava en el mollet de Cambrils: 

Un atractiu addicional que els estiuejants de Cambrils tenien en la dècada de 1960 fou La Genoveva, un vell i trinxat autobús que en els anys 1950 i 1960 feia la línia del nucli antic de Cambrils fins el port:

Agraïm la informació facilitada pel Sr Xavier Gil Tost sobre els majoristes de peix de Cambrils que hem recollit en aquest article.

Semblances congruents.

El món del disseny avança a través de la còpia i millora incessant dels models preexistents. Centrant la qüestió en el sector de l'automoció, i més concretament, en els vehicles industrials produïts a l'estat espanyol d'ençà del 1940 fins l'any 1990, les cabines de camions i carrosseries d'autobusos i autocars, si no foren construïdes directament sota llicència, presentaven semblances poc dissimulades. Els qui projectaven les cabines i carrosseries tenien sempre revistes estrangeres amb les novetats dels grans constructors europeus. Tals dissenys eren per força reinterpretats d'acord amb els gustos, les capacitats i els proveïdors que hi havia. Els interessats en aquesta matèria saben sobre quins models estrangers es projectaren els dissenys de les cabines dels camions construïts en el període comprès del 1940 a 1990.  El cas de Motor Ibèrica SA és típic i paradigmàtic d'aquest fet.

Portem a col·lació l'anterior comentari per causa de les semblances que hi ha, en primer lloc, de la carrosseria d'un autobús produït per Carrosseries Zane de Saragossa l'any 1966 i la que fou muntada sobre un xassís Berliet. El lateral i la part davantera vidriada, incloent-hi el sostre, presenten una similitud sorprenent. Tal semblança és poc creïble que sigui fruit de la casualitat.

La única diferència apreciable de les dues carrosseries d'autobusos és la part inferior frontal. El model de Carrosseries Zane, més arrodonit, conté, en la part davantera, els llums rodons verticals i dues calandres cromades, elements heretats de la configuració dels autocars i autobusos Nazar. En canvi la carrosseria muntada damunt del xassís Berliet presenta, en la nostra opinió, uns llums, calandra i para-xocs més moderns i integrats. Llur acabat és més fi i polit que no pas l'espanyol. La qualitat dels materials francesos i la diversitat de proveïdors ajudà a tal acabament més refinat.

No tenim pas coneixements per afirmar quina de les dues carrosseries fou produïda abans. Les diferències que els dos models tenen en la part inferior davantera, que és la més visible, on es localitzen els llums i les graelles cromades, enervaven qualsevol possible exercici d'una acció judicial per plagi industrial. En el món del disseny, cal ser caut i previngut davant possibles reclamacions per plagi.

Una altre manifestació de dissenys semblants és la petjada que les cabines que el constructor alemany Henschel deixà en dos fabricants espanyols, de la dècada de 1960, de vocació generalista i producció exigua.

El primer fabricant fou Motores Sura SA, de Barcelona, que produí els camions i autocars Henschel Hispania, més tard comercialitzats amb la marca Rubel, les cabines dels quals presentaven una gran semblança amb el model germànic per raó dels acords celebrats amb el referit constructor que l'autoritzava a produir motors amb llicència i usar llur marca comercial que gaudia aleshores d'un enorme prestigi i reconeixement. 

Presentació dels camions Henschel Hispania, en versió xassís cabina, l'any 1963, a Montjuïc:

Camions Rubel produïts pel constructor català Motores Sura SA:

I el constructor aragonès Lerma Autobastidores Industriales SA (LAI) també produí camions equipats amb unes cabines que tenien una filiació patent amb les del constructor alemany Henschel. De ben segur que LAI, que tenia acords comercials amb Motores Sura SA -l'empresa catalana era proveïdora de motors dièsel i el promotor de LAI n'era ensems accionista-, disposava també d'un acord amb el constructor alemany per produir les referides cabines.

Camió en versió xassís cabina de la marca Albatros produït per LAI i equipat amb motor Henschel Sura:

Camions Karpetan que fabricà a Saragossa Lerma Autobastidores Industriales SA dotats de motors Perkins:

En major o menor mesura, tots els constructors espanyols de vehicles industrials hagueren de recórrer als models dels fabricants europeus per projectar llurs cabines i carrosseries. Aquesta actuació també la feien els principals fabricants de vehicles. Fa molts anys que aquesta pràctica s'ha normalitzat amb el desenvolupament conjunt de vehicles per part d'un gran nombre de fabricants que abasta o comprèn tots els elements i components del vehicle.

Fóra del més gran interès esbrinar sobre quin model es desenvoluparen els vehicles industrials produïts a Espanya en els darrers vuitanta anys. Les sorpreses, en alguns casos, en aquest camp serien considerables. 

La restauració del Pegaso 1065 que fou del Garatge Baulenas de Granollers (Vallès Oriental).

Garatge Baulenas, de Granollers, fou un establiment al servei de l'automoció de gran importància en el curs del segle XX. La seva història visualitza les vicissituds que la motorització del país ha sofert. La seva activitat principal foren la reparació de tota mena de vehicles (motocicletes, turismes, camions, òmnibus i tractors). La bona reputació que aviat guanyà pel servei i qualitat en les reparacions i manteniment de vehicles a la comarca del Vallès Oriental propicià que tinguessin la primera representació oficial d'un casa d'automòbils, Elizalde SA, empresa fundada a Barcelona per iniciativa dels senyors Arturo Elizalde i Rouvier, Rafael Biada i Navarro i Josep Maria Vallet i Arnau, que tenia una fàbrica a l'illa delimitada pel Passeig de Sant Joan i els carrers Bailén, Còrsega i Rosselló, on fabricà vehicles des de l'any 1915 fins el 1925. Amb la mort del seu promotor principal, el senyor Elizalde, el desembre de 1915, l'empresa cessà la fabricació de vehicles i només construí motors per l'aviació. 

Amb la desaparició dels vehicles Elizalde, i extinció de la representació oficial atorgada, aprofitant el desembarcament a Catalunya dels principals constructors de vehicles nord-americans -Ford, Chevrolet i Studebaker-, esdevingueren cap a l'any 1926 representants oficials de la casa Ford. Aquest fet era un reconeixement del seu prestigi i la seva capacitat de vendre els vehicles que representaven a la comarca del Vallès Oriental:

Garatge Baulenas en la dècada de 1920 reparaven tota mena de vehicles, també bicicletes, venien recanvis de totes les marques i alhora disposaven de turismes de lloguer i servei de pupil·latge.

Publicitat l'any 1926 del Garatge Baulenas i la seva condició de representant oficial de la casa Ford. També muntaven pneumàtics Michelin i Pirelli. El taller era situat al carrer de Prim cantonada amb la carretera de Cardedeu, de Granollers:

En la dècada de 1930 Garatge Baulenas fou representant, a les comarques del Vallès Oriental i d'Osona, de la casa Chevrolet. Per atendre els serveis als automobilistes i xofers de camions, que incloïa pneumàtics, subministrament de benzina i engreixat, tenien locals a Granollers i un a Vic, al carrer de Manlleu.

 

Garatge Baulenas, en aquells anys, tenia servei de taxi i d'autobusos, canvi i reparacions de pneumàtics i recanvis de tota mena. Un servei completíssim.

La representació dels vehicles Chevrolet a Granollers i Vic, les capitals del Vallès Oriental i d'Osona, era una cosa natural i lògica. L'antiga carretera nacional 152 tenia un trànsit considerable de camions que treballaven per les industries ubicades a les conques dels rius Ter i Freser. Els vehicles que es desplaçaven des de Barcelona a les comarques d'Osona, Ripollès i Cerdanya per força passaven per Granollers. La fonda Europa de Granollers, que els dies de mercat s'omplia de pagesos que hi dinaven, també era freqüentat pels xofers de camions que treballaven per les indústries tèxtils i metal·lúrgiques d'Osona i el Ripollès. Davant de l'establiment, al centre de Granollers, a tocar de la carretera general de Barcelona a Puigcerdà, era ple de camions aparcats. Un fet avui dia inimaginable.

Acabada la Guerra Civil, una catàstrofe que causà un daltabaix irreparable i fou una calamitat per la població, amb l'incendi del garatge Baulenas de Granollers, localitat que patí successius bombardeigs indiscriminats per l'aviació italiana amb el resultat de morts i ferits, era el moment de la represa i la reconstrucció. El Garatge Baulenas centrà la seva activitat en reparar i refer vehicles danyats per la guerra. També produïren, com les famílies Permanyer a Barcelona i Tatxó a Manresa, el gasogen Baulenas apte per a camions, turisme i òmnibus.

L'agost de 1949 el Garatge Baulenas es transformà en una societat mercantil, Garage Baulenas SL, curiosa denominació car mantingué les dues lletres G, que és la forma catalana i francesa. L'activitat principal de reparacions de vehicles es feia a Granollers i a Vic. També foren representants dels automòbils francesos Simca, d'importació restringida a unes poques unitats a l'any.

L'any 1952 el senyor Baulenas comprà al senyor Manuel Planas el Garatge Internacional de Girona que reparava, en un local de la plaça Calvet i Rubalcaba, tota mena de vehicles i prestava servei de pupil·latge. El nom comercial de l'activitat de reparació de vehicles fou canviada a la de Garatge Baulenas i traslladada a un local més gran del carrer Figuerola, a prop del passeig de la Devesa de la ciutat de Girona. D'aquesta manera, el Garatge Baulenas en la dècada de 1950 reparava tota mena de vehicles a Granollers, Vic i Girona.

A la dècada dels anys 1950 l'activitat principal del Garatge  Baulenas de Girona era la transformació i reparació de camions subhastats per l'exèrcit per atendre la demanda que hi havia. També compraven xassissos i muntaven camions sencers: l'acoblament del motor, el diferencial, una cabina, la part elèctrica, activitat que proporcionava un gran rendiment econòmic. 

Locals que tenia el Garatge Baulenas en les dècades de 1940 a 1960, període en que foren representants dels pneumàtics Firestone:

El Garatge Baulenas, amb el subministrador de benzina, a la confluència del carrer Prim i la carretera de Cardedeu:

Estand a la Fira Mostres de Granollers de 1959 del Garatge Baulenas amb una furgoneta DKW Auto Unión produïda per Imosa (Arxiu Municipal de Granollers):

En la dècada de 1960, Garatge Baulena fou representant dels vehicles Pegaso fabricats per ENASA. Les autoritats visitant el pavelló del motor de la fira de mostres de Granollers l'any 1963 (Arxiu Municipal de Granollers):

La representació dels vehicles Pegaso obligà al Garatge Baulenas a disposar a Granollers d'un edifici de dues plantes per l'exposició de vehicles, oficina per personal administratiu i la gerència, venda de recanvis, taller i magatzem. Un edifici gran i adaptat a les mides dels camions i autocars que acudien al taller.

Els efectes positius que el Pla d'Estabilització Econòmic generà sobre l'economia espanyola amb l'increment de la producció industrial, ben visibles a partir de 1960, va produir una reorientació del negoci. L'època de les reconstruccions i transformacions de vehicles, practicat grosso modo des de 1940 a 1960, s'havia acabat. La capacitat dels fabricants nacionals de vehicles de satisfer la gran demanda per motoritzar el país, va propiciar centrar l'activitat en la venda de camions i autocars Pegaso i la seva reparació, manteniment i venda de recanvis. Per assolir l'anterior objectiu el gerent de Garage Baulenas SL, el senyor Enric Vergés, va traspassar els dos tallers de Girona i Vic.

Amb la compra de Sava per part de ENASA, Garatge Baulenas SL esdevingué representant oficial de Sava al Vallès Oriental i al Maresma, amb una exposició i un taller a Mataró. Complir amb les obligacions derivades de ser concessionari oficial Pegaso al Vallès Oriental fou, en el període comprès de la dècada de 1960 a la de 1990, l'activitat principal de Garatge Baulenas SL. S'abandonaren els serveis dels anys 1950: reparació d'automòbils, servei de lloguer de turismes i de taxi i d'autobús, pupil·latge, subministrament de carburant.

Estand dels camions Pegaso i Sava a la Fira de Mostres de Granollers l'any 1971 (Arxiu Municipal de Granollers):

Per causes de naturalesa distinta produïdes alhora, cap a l'any 1992, Garatge Baulenas SL es trobà amb problemes econòmics. Per fer-hi front, s''hipotecà la nau on es prestava l'activitat de reparació de camions a Granollers. Davant la impossibilitat de poder atendre els crèdits amb garantia hipotecària, l'activitat cessà cap a l'any 1995 i la nau fou executada judicialment en subhasta pública dos anys més tard i adjudicada a un tercer. Sense activitat i deixada de la mà de Déu fou objecte de pillatge, depredació i un focus de brutícia i insalubritat. 

Estat que presentava l'antiga nau de Garatge Baulenas SA fa pocs anys, després de més de vint anys d'abandonament:

En la nau fou abandonat, sense que cap creditor el reclamés pel seu poc valor econòmic, un Pegaso 1065 Europa del Garatge Baulenas equipat amb una grua que remolcava els camions i autocars en pana. El camió, matriculat el 1967, muntava un motor de cent setanta cavalls de potència i, de fàbrica, tenia un canvi de sis marxes:

Curiosament, el Pegaso 1065 fou respectat pels qui entraren en la nau abandonada. No fou pas objecte de pillatge ni patí robatoris. Els vidres foren respectats. La cabina no fou guixada. Fa uns mesos es féu públic, a través de les xarxes socials, la conservació del Pegaso 1065 dins l'antiga nau de Garatge Baulenas a Granollers. Un afeccionat ha tingut la iniciativa, lloable i encertada, de promoure'n la restauració. La restauració ha començat. Se n'encarrega Ballestas y Frenos Egara SL de Terrassa, que ja ha restaurat prèviament elements d'altres camions clàssics amb resultats òptims i satisfactoris. 

El Pegaso 1065 a la nau que Ballestas y Frenos Egara té a Terrassa (Vallès Oriental):

Hem de congratular-nos per la iniciativa de restaurar aquest Pegaso que forma part del record de molts granollerins i residents del Vallès Oriental. I a conseqüència del valor que té aquest camió, fora del major interès que el seu nou propietari en recuperés l'estat original que tenia fa trenta anys.

Més fotografies de vehicles Nazar de la sèrie A produïts a Saragossa.

L'aparició, en el món d'internet, que en part fa les funcions de dipòsit global de tota mena d'informació i documents, de fotografies de vehicles Nazar espargides en llocs distints, n'estimula i propícia llur recopilació, ordenació i presentació d'acord amb uns criteris preestablerts en funció de la matèria, en espais específics per raó de l'objecte, per facilitar-ne la consulta i difusió als interessats. 

De tant en tant posseïdors de fotografies de vehicles Nazar les compateixen a internet. Acostuma a ser generalment gent jove amb capacitat d'accés a internet, que divulga amb la més absoluta generositat les fotografies de familiars que posseïren un vehicle de la marca Nazar. Els espais d'internet on els usuaris hi comparteixen lliurement fotografies de temàtiques concretes com les relacionades amb municipis, activitats econòmiques i similars permeten esporàdicament de trobar vehicles que hi hagué a la dècada de 1960, produïts en factories espanyoles.

Les dues primeres fotografies, que són una autèntica troballa, foren compartides per un integrant d'un fòrum de motocicletes. Són dos furgons Nazar A amb carrosseria metàl·lica tancada, matriculats a Múrcia: 

Publicitat del microbús Nazar construït sobre la carrosseria del furgó A, model que estigué poc més de dos anys en producció, en el període comprès entre el 1961 i 1963:

El segon vehicle és un camió Nazar A de 5,5 Tm que fou d'un constructor o transportista, ben segur que un treballador autònom, del municipi de Vila-Joiosa, capital de la comarca de la Marina Baixa, municipi costaner que a partir de la dècada de 1960 tingué un considerable creixement urbanístic per l'atractiu turístic que llurs platges suscitava. Tal vegada llur primer cognom era Llopis. El Nazar, que no tenia la calandra refistolada, l'element estètic principal de la cabina, equipava el bolquet que Factorias Nápoles SA oferia de fàbrica.

Dos Nazars A de 5,5 Tm, amb versió xassís i cabina i carrossat amb un bolquet:

I l'últim Nazar és un camió A de 6 Tm, el més popular i que tingué majors vendes d'aquesta sèrie, que tingué la família Alcaide, matriculat a València, amb la seva visera, element aleshores corrent: 

Una unitat del Nazar A de 6 Tm fotografiat a la fàbrica de Saragossa:

És curiós que els quatre vehicles Nazar exposats en aquest article foren matriculats en tres províncies limítrofs, València, Alacant i Múrcia, que formen part de l'arc mediterrani, que ja aleshores manifestava un considerable dinamisme i creixement econòmic.

I acabem aquest breu article amb una fotografia d'un gran interès facilitada pel Sr Francesc Parramon. La nau que l'empresa Transports Parramon, propietat del seu pare, el Sr Bonaventura Parramon Cabanas, tenia a Manlleu cap a l'any 1980 amb la flota de vehicles: un Pegaso 1083, un Ebro P-200, dos Ebros D, una furgoneta Ebro F108 i una Sava J4 i el furgó Nazar B comprat al Sr Martí Calle, que en fou el representat a Osona, l'any 1965, tancat una colla d'anys i que el senyor Xavier Castells Quintana ha restaurat fa uns anys i exhibeix en les trobades convocades de vehicles clàssics suscitant sempre una considerable admiració per llur bellesa, originalitat i encert de la restauració executada, basada en un respecte i fidelitat absoluta a la configuració original del vehicle: 

De ben segur que la publicació aviat d'un llibre sobre les empreses que produïren vehicles industrials a Espanya a càrrec d'un especialista en la matèria, que acumula grans coneixements, contribuirà a conèixer amb major exactitud aquest món, força inconegut per la trajectòria industrial erràtica i vicissituds sofertes d'algunes de les empreses objecte del llibre. 

Agraïm la generositat dels qui han compartit a internet les fotografies dels vehicles Nazar consignats en aquest article, dels quals, malauradament, no en tenim cap informació.

Peixos Negre de Roses (Alt Empordà).

Els orígens de l'empresa familiar Peixos Negre de Roses es troben en la figura de l'Emili Negre, fill del port de Llançà, d'una família de pescadors, que a finals del segle XIX féu d'importador de bacallà aprofitant que la línia de tren de Portbou a Barcelona, via ferroviària que enllaçava amb França i la resta de països europeus, tenia una estació en el seu poble. 

L'Emili Negre fou mobilitzat pel decrèpit exèrcit espanyol i hagué de participar en la Guerra de Cuba de 1898 contra els Estats Units, una potència militar de primer ordre. La seva actuació va merèixer-li el reconeixement de la llorejada de Sant Ferran que és la màxima condecoració militar espanyola al valor. Consumada la desfeta militar espanyola que desembocaria en la signatura del Tractat de París el 10 de desembre de 1898, amb la liquidació i pèrdua de les darreres possessions espanyoles d'ultramar, l'Emili Negre retornà a Llançà i es posà a treballar en la importació de bacallà procedent dels països nòrdics que arribava en el tren de la línia de Portbou a Barcelona. El bacallà el distribuïa arreu de Catalunya usant majorment el tren. Tal activitat el posà en contacte amb els principals majoristes de peix de Barcelona. 

L'Emili Negre, casat amb l'Herminia Claucells, tingué l'any 1911 un fill que posà el nom de Jaume. En Jaume Negre Claucells, també del port de Llançà, treballà de bon jovenet, d'acord amb l'activitat tradicional de llur família, de pescador. Es casà amb l'Anna Fabregó i Solà, l'Anita, de Portbou. A conseqüència de la Guerra Civil Espanyola, com molts joves del país, malgrat tenir dos fills petits, fou mobilitzat per l'exèrcit de la República. Fou destinat al front, on fou ferit. Fou retornat a Catalunya per guarir-se les ferides i recuperar-se. Acabada la Guerra Civil l'abril de 1939, reprèn la seva feina de pescador per alimentar la seva família. Tingué tres fills, l'August, en Josep, en Pitu per motiu, i la Marina. 

En els depauperats, crus i esllanguits anys 1940, els anys d'escassedat, privacions i cartilles de racionament, entrà en contacte amb majoristes de peix de Barcelona i els subministrava els fruits de la seva activitat de pescador. Proveït amb un carro que tenia al port de Llança, traginava les caixes de fusta amb el peix fresc pescat fins a l'estació de tren de Llançà on era carregat en un vagó i transportat al mercat del Born de Barcelona, que en aquells anys era el mercat central de la ciutat on treballaven els majoristes de carn, peix, fruita i verdura. L'activitat de proveïment de peix fresc als majoristes del mercat del Born fou portada a cap pel senyor Jaume Negre en el curs de la dècada de 1940. 

Cap a l'any 1950 en Jaume Negre, fatigat, abandonà l'activitat pesquera que feia al port de Llançà i s'instal·là, amb la seva família, a Figueres, la capital de la comarca de l'Alt Empordà. L'August, el fill gran, féu d'aprenent de mecànic, i en Pitu es posà d'aprenent de farmàcia. La vida a Figueres en comparació de la de Llança era més distreta i tranquil·la. 

L'any 1959, amb el Pla d'Estabilització Econòmica que la dictadura del general Franco hagué d'adoptar per necessitat, es produeix la represa de l'activitat econòmica i l'arribada incipient dels primers turistes que descobreixen les meravelles de la costa de Girona. També comença la febre urbanitzadora desaforada que ha causat estralls irreparables a l'Empordà. Davant d'aquest fet, la família Negre resol de recuperar la seva activitat del peix però concentrant els esforços en la comercialització i el transport del peix fresc. L'activitat de pescar en el mar era penosa i poc agraïda aleshores. I el guany es trobava en el transport i venda del peix fresc. Els dos primers vehicles que comprà la família Negre, en els primers anys 1960, per servir el peix fresc als seus clients de la comarca de l'Alt Empordà, foren una furgoneta Citroen i un petit camió Chevrolet ex militar equipat amb un motor dièsel Perkins:

En Pitu Negre, amb el cigarret a la boca, estintolat en el Chevrolet el 15 de juliol de 1962 en ocasió de la festa de Sant Cristòfol:

Els pobles costaners de l'Alt Empordà, singularment Roses, s'omplien de gom a gom a l'estiu de turistes europeus que volien gaudir del paisatge, les platges, el clima i els preus irrisoris dels productes i serveis per comparació a llurs països d'origen. La família Negre proveïa peix fresc als hotels Marina i Modern i l'hostal cal Català de Roses.

En Jaume Negre, un home del país viu i espavilat, s'adonà que el peix pescat als ports de l'Alt Empordà era insuficient per atendre la demanda que es produïa a l'estiu per causa del turisme. Hi havia una necessitat de peix fresc i no es cobria: el proveïment de peix fresc era un negoci considerable.

En Jaume Negre i els seus dos fills, l'August i en Pitu, contactaren amb majoristes de peix fresc bascs i gallecs, que tenien un gran volum de peix, per proveir-los el peix que els establiments hotelers, restaurants i peixateries de l'Alt Empordà reclamaven per atendre la seva clientela. Dos dels majoristes principals amb què treballà la família Negre foren els senyors Agrafojo de A Coruña i Manuel Barros de Vigo.

El peix fresc comprat als majoristes gallecs i bascs era transportat en tren fins a Barcelona. En una via morta de l'estació de França les caixes de peix eren carregades en els camions de la família Negre i transportades fins a llur magatzem central del carrer Pere III de Figueres. Des d'allà era distribuït el peix a la ciutat de Figueres i als pobles de Roses i Llançà; en menor mesura, també arribava a Sant Pere Pescador i Cadaqués. La nòmina de clients també s'incrementà: el Motel Empordà que fundà a Figueres l'any 1961 el restaurador Josep Mercader, nascut a Cadaqués, on hi tenia sempre una taula reservada l'escriptor Josep Pla Casadevall, l'hotel i restaurant Duran, Hotel Bon Repòs i uns quants restaurants escampats en la comarca.

El mercat del Born, que era el mercat central d'hortalisses i verdures de Barcelona fins la posada en funcionament de Mercabarna l'any 1971, vist, en els anys 1960, pels fotògrafs Xavier Miserachs, Joan Colom i Marià Ignasi Marroyo:













El Mercat central del Peix de Barcelona era ubicat en una nau del carrer de Wellington de Barcelona, des de 1953 fins l'any 1983:



El port de Roses en els anys 1960:



La platja de l'Almadrava de Roses, amb la casa Rozes, projectada per l'arquitecte Jose Antonio Coderch de Sentmenat l'any 1961 per encàrrec d'un metge de Perpinyà, sobre la punta de l'Almadrava, en primer terme:



La urbanització de Santa Margarita i els canals navegables que l'envolten, limítrof amb el municipi de Castelló d'Empúries:



Fotografies de l'Hotel Empordà, promogut pel Sr Josep Mercader i projectat per l'arquitecte Bonaterra, aixecat en una finca triangular delimitada per la intersecció de l'antiga carretera i la nova carretera nacional II:










El Motel Empordà i la plana empordanesa:



El Rallye Hotel de Figueres, també a tocar de la carretera nacional II:

L'any 1962 la família Negre obrí al carrer Nou de Figueres, amb el nom de Pescados Cap de Creus, la primera peixateria. I l'any següent, annex al magatzem de distribució de peix del carrer Pere III, obriren la peixateria Anita. A la casa de l'avi Emili, al port de Llançà, obriren una peixateria que només venia peix a l'estiu.

L'any 1964 en Jaume Negre comprà a la família Balló, de Figueres, que eren distribuïdors de begudes carbòniques, una fàbrica de gel situada en una finca delimitada per l'avinguda de Rhode, riera de Ginjolers i els carrers de Sant Telm i d'en Mairó, usat per transportar el peix fresc capturat pels pescadors de Roses. La fàbrica, a causa de les denúncies dels veïns per les fresses que produïen les màquines, fou traslladada de llur ubicació original, a primera línia de mar i pròxima al port, a un solar situat a la confluència dels carrers Ramon i Cajal i mossèn Carles Feliu.

El primer camió que la família Negre tingué per fer la ruta Figueres-Barcelona-Figueres fou un Avia gros equipat amb un motor dièsel Perkins i una caixa de fusta del carrosser Auto Ampurdan de Figueres. Un vehicle delicat i molt ràpid, ideal per transportar peix fresc. Tots els camions de la família Negre foren carrossats per Auto Ampurdan i el manteniment i reparacions era confiat als Talleres Àlvarez de Figueres, especialista en camions i autocars, que tenia en plantilla els mecànics més qualificats de la comarca. 

Amb l'ànim de fer més rendible el negoci, els camions de la família Negre marxaven al Mercat del Peix de Barcelona, situat al carrer de Wellington, carregats amb caixes de peix fresc comercialitzat en les llotges dels ports de Roses i Llançà, i tornaven a Figueres carregats amb el peix fresc transportat en els vagons de trens procedents de Galícia i Euskadi. El peix que es despatxava a Barcelona era de la família Negre i d'altres comerciants de l'Alt Empordà.

Les teranyines del port de Roses enfilaven a la tarda el cap de Creus per pescar el peix blau -sardines, verats, seitons. Cap a les deu del vespre tornaven a port i carregaven el peix encaixat directament en els camions de cal Negre, que marxaven rabent cap a Barcelona per a vendre'l en el mercat central del peix de Barcelona. Completada l'operació de la descarregada del peix, les teranyines salpaven de nou a la mar per calar de nou les xarxes. Aquest peix procedent de la segona pesca era venut a la llotja de Roses. Amb aquest procediment, el guany era doble.

Els camions marxaven a les onze de la nit carregats amb les caixes de peix fresc des dels ports de Roses i Llançà cap a Barcelona per la carretera nacional II: Figueres, creuaven el riu Fluvià a través del pont de Bàscara, Medinyà, la Costa Roja, Sarrià de Ter, Girona, els hostals de la Granota, del Rolls i del Coix, Tordera, en els límits de Barcelona i Girona, i seguint la línia de la costa travessaven els pobles de la comarca del Maresme -Pineda de Mar, Calella, Canet de Mar, Arenys de Mar i el restaurant Hispania, Caldes d'Estrac, Sant Andreu de Llavaneres, Mataró, Vilassar de Mar, El Masnou, Montgat-, Badalona, Sant Adrià de Besòs i Barcelona, final de trajecte. Completaven el viatge, de nit i amb poc trànsit, en dues hores i mitja.

Dues imatges de l'hostal La Granota de Sils el 1968:





Hostal del Rolls, a Sils:







La riera d'Arenys de Mar en els anys 1960:



La carretera Nacional II al seu pas pel poble de Premià de Mar l'any 1962:



El càmping Hispano, al municipi del Masnou, adjacent a la carretera nacional II:




El transport del peix fresc només tenia una premissa o axioma indiscutit: el peix, per llur caducitat accelerada i les regles de mercat que regeixen en aquest producte, que arribava primer al mercat era venut a un millor bon preu.

El peix blau de Roses era molt apreciat al Mercat central del peix de Barcelona ja que arribava viu i fresc. La demanda era considerable i els guanys estimables. Per tenir un bon benefici la mercaderia s'havia de vendre abans de dos quarts de sis del matí.

Dues imatges del poble de Roses devers l'any 1968: 





A la dreta, el camió Avia que comprà la família Negre per al transport de peix a Barcelona:



En pocs anys el camió Avia quedà petit de càrrega i curt de potència per transportar el volum de peix dels ports de Roses, Llançà i Port de la Selva. Fou comprat al senyor Jaume Font Font, que era el representant oficial amb un establiment a la carretera de Barcelona, a Girona, un camió Avia SH-550. Al cap de poc temps, a causa del bon resultat que proporcionà el primer Sava, en compraren un segon, d'origen anglès, amb una cabina amb capó davanter i dotat d'un motor més potent. Els dos camions Sava van anar molt bé. Disposaven d'una relació de marxes equilibrada i precisa amb relació a la potència del motor.

En fer trajectes nocturns, per transportar el peix fresc al Mercat central del peix de Barcelona, els dos Savas foren equipats amb uns potents llums davanters addicionals:





A Roses hi hagué tres camions Sava-BMC de morro: el primer, comprat per la família Negre; el segon, d'en Joan Xarrich, també peixater, que el tingué poc temps; i el d'en Raul Caner, que també treballava en el ram de peix.

El camió Avia, a la Costa Roja, un coll de sòl vermellós on conflueixen els rius Ter i Terri, entre els municipis de Medinyà i Sant Julià de Ramis, partió natural de les comarques del Gironès i l'Empordà, de matinada, patí un accident considerable. Era irrecuperable i fou desballestat.

Tram de l'antiga carretera Nacional II que travessa la Costa Roja en direcció a Medinyà:



Per fer la feina del camió Avia la família Negre comprà al concessionari oficial de Girona un Pegaso Comet. Era un bon camió, una mica lent per transportar peix fresc. Fou el primer vehicle dotat d'una caixa isotèrmica construïda per Auto Ampurdan. El Comet, que conduïa en Jaume, un bon xofer de Torroella de Fluvià, patí un greu accident en el tram de la carretera nacional II que discorre pel nucli urbà del Masnou. El camió xocà violentament de cap contra un camió estacionat momentàniament a la carretera que feia el servei municipal de recollida de deixalles. El xofer sortí disparat de la cabina del Comet, xafada completament, i anà a petar al camió municipal. La causa de l'accident, amb tota seguretat, fou el cansament del conductor. Fou desballestat directament.

A finals dels anys 1970 foren donat de baixa els dos camions Sava. El SH-550 fou directament desballestat. I el Sava-BMC amb morro fou comprat per un pagès de Sant Pere Pescador que l'usà una colla d'anys per traginar les caixes des dels camps de pomeres al magatzem.

Cap a l'any 1979 fou comprat a l'empresa Xocolates Torras de Banyoles un camió Pegaso 1083. Li fou acoblada una caixa isotèrmica construïda per Auto Ampurdan. Proporcionà un resultat excel·lent. Potent, ràpid i fiable. En gran camió en tots els sentits. Carregava el peix de les llotges de Roses, Llançà i de Port de la Selva. Feia la ruta des dels ports de l'Alt Empordà a Barcelona. Si hi havia molta càrrega de peix, a Barcelona es desplaçaven els dos Pegasos, el 1083 i el Comet. Fou desballestat a les darreries dels anys 1980.

En Jaume Negre Claucells morí l'any 1980. L'any 1983, l'August i en Pitu, els dos fills, i en Gabriel Vila, llur cunyat, casat amb la Marina, acordaren la divisió i adjudicació del negoci familiar heretat del pare. L'August, el fill gran, s'adjudicà el magatzem i les botigues de Figueres i Llança; en Pitu, la fàbrica de gel de Roses; i en Gabriel Vila, l'activitat del transport de peix.

En Gabriel Vila succeí a la família Negre en el transport de peix fresc procedent dels ports de Roses, Llançà i El Port de la Selva a Barcelona mitjançant el Pegaso 1083. Donat de baixa el Pegaso, comprà un Iveco 145.70, amb uns acabats justets i després un espaterrant i eficaç Volvo F12, d'un resultat excel·lent.

En Gabriel Vila, al costat de dos treballadors, al magatzem de l'empresa a Roses, a la confluència dels carrers de Ramon i Cajal i de Mossèn Carles Feliu, amb en Jordi Negre, recolzat a la porta del Iveco 145.70 que conduïa:



També comprà el senyor Vila a Pescados Carlos de Blanes un Renault DR365Ti, de dos eixos, equipat amb un motor francès de 374 cavalls de potència, apte per enganxar-hi un remolc, que conduïa en Miquel Cuca. Aquest camió, que tenia una caixa frigorífica molt baixa, era ràpid com un llamp. El conduïa en Jordi Negre Llinares, nebot seu. Aquest camió feia transport de peix fresc nacional i internacional. En els anys 1991 a 1993 es produïren a l'estiu captures fabuloses al cap de Creus de seitons. La llotja de Roses despatxava trenta-mil caixes de peix diàries. En Jordi Negre, a bord del Renault, feia viatges ràpids per autopista a Alcantarilla, comunitat de Múrcia, i a Granada, on tenien un gran apreci pel seitó, anomenat en aquelles terres boqueron, que servien fregit.

A l'hivern, el Renault feia transports internacionals de peix fresc. Era llogat per majoristes de peix del nord d'Espanya i carregava seitons capturats pels pescadors dels pobles de la costa francesa atlàntica: Sant Joan Lohitzune, La Roquel·la, Saint-Gilles-Croix-de-Vie i Lorient. El seitó és pescat a l'Atlàntic tot l'any. El camió, carregat de seitons pescats en aquests ports, era transportat a gran velocitat a Mercamadrid i Mercasevilla. A la planura de Les Landes, sense limitador de velocitat i dotat d'un canvi de marxes llargues, assolia el Renault la velocitat dels turismes de certa potència.

En Jordi Negre Llinares amb el Renault DR365Ti que, com a conductor, tantes satisfaccions li proporcionà:



El Renault fou venut a l'empresa Fruites Garrotxa, d'Olot, un majorista de fruita i verdura que el féu treballar uns quants anys. Un vehicle sensacional. En Jordi Negre, plegat del negoci del transports del seu oncle, treballà per Calsina Carré de Figueres i per Sarfa.

Fa vint-i-un anys, el 1998, en Jordi Negre obrí un restaurant al carrer doctor Barraquer 50 de Roses, especialitzat en peix fresc del cap de Creus que cuina amb gran fidelitat a les receptes llegades per l'avia Maria Pi, emparentada amb la família Pi-Sunyer, i l'avi Bartolo Llinares Galiana, nascut al poble del Campello, proper a la ciutat d'Alacant, que excel·lia en l'elaboració de les paelles. Una experiència gastronòmica inoblidable per la combinació d'una matèria primera de gran qualitat cuinada d'una manera tradicional i honesta.



Agraïm a la família Negre, particularment al senyor Jordi Negre, les dades i fotografies facilitades per compartir en aquest espai la història de la seva família, manifestació del transport del peix fresc en el nostre país. També les dades facilitades per en Miquel Cuca, de Blanes, sobre el primer amo del camió Renault DR365Ti, Pescados Carlos en lloc de Peixos Jaume d'Arenys de Mar.