Els meus records d'un viatge a Alemanya amb un Pegaso 1031: crònica d'en Xavier Castells i Quintana.

TRANSPORTS CASTELLS va comprar el gener del 1962 dos camions Pegaso 1031 al concessionari oficial Motormovil SA, ubicat a la Gran Via de les Corts Catalanes cantonada amb el carrer Rocafort, de Barcelona. Les caixes foren construïdes per CARROCERIAS GOCUMA de Castelló de la Plana. Eren unes caixes metàl·liques de transports generals molt altes i amb poc tendal per a evitar que el fil que transportaven es mullés amb les pluges. Es van estrenar el març del 1962.

Un dels Pegasos 1031 tot just carrossat per CARROCERIAS GOCUMA, fotografiat a Castelló de la Plana:



El Pegaso 1031 era un Pegaso Barajas gran. Havent vist les necessitats dels transportistes, ENASA va allarga-li un metre el xassís, va engrandir el pas de roda i, a diferència del Barajas que se li aixecava la part posterior, el 1031 quedava plana. El vidre posterior de la porta, corresponent a l'espai de llitera, era de vidre en lloc de xapa.

Aquests dos Pegasos 1031 treballaven bàsicament per l'empresa HILATURAS FABRA Y COATS SA del barri de Sant Andreu de Barcelona. Feien la ruta dos cops per setmana de Barcelona a Madrid. Carregaven fil i merceritzats de HFyC SA al magatzem del carrer Berenguer de Palou i el transportaven fins a un magatzem del carrer Cervantes enfront de l'hotel Ritz, de Madrid. Tornaven de Madrid carregats amb material de l'empresa STANDARD ELÉCTRICA SA de Villaverde que es dipositava al magatzem de TELEFÓNICA SA de Barcelona per ser posteriorment repartit per les centrals de telèfons.

Com que aquests dos Pegasos eren el mateix model 1031, amb la mateixa carrosseria, càrrega i ruta -Barcelona a Madrid i tornada a Barcelona-, la companyia Michelin va proposar al meu pare Josep Maria Castells Llorens de provar uns pneumàtics tipus "X": van ser dos viatges de cada camió per comprovar el consum dels vehicles. Segons la carta signada pel meu pare el 3 de març del 1962, els resultats d'aquests nous pneumàtics foren prou satisfactoris amb un estalvi de carburant i major seguretat i estabilitat en la circulació dels dos camions:

Desembre del 1968. Havíem arribat a Madrid des de Barcelona. Transportaven l'embalatge de fusta buit de l'empresa STANDARD ELÉCTRICA SA, que anteriorment havia protegit la mercaderia cap a Barcelona. Vam descarregar-la a la factoria de Villaverde i anàrem cap a Madrid a carregar a la central de STANDARD ELÉCTRICA SA, del carrer Ramírez del Prado 8. Allà hi tenien preparada una càrrega per SEL AG, d'Stuttgard (Alemanya), sigles d'STANDARD ELEKTRIK LORENZ AG. Aquest era el meu tercer viatge i em començava a agradar.

Un cop carregat el camió amb unes 10 tones de material telefònic, en Joan i jo vàrem enfilar la Nacional I. A uns 50 quilòmetres de Madrid, al municipi de El Molar, començaven les pujades del port de Somosierra. Allà hi férem la primera parada, a un restaurant que crec recordar es deia "VISTA SIERRA" Feia molt de fred. El maleit fred de Castella a l'hivern.

Ben sopats, carretera i manta amunt. Passar el port de Somosierra d'uns 1.400 metres d'alçada sobre el nivell del mar, tot nevat, i davallar cap a Aranda de Duero, Burgos, Miranda de Ebro i Vitòria, ja en el País Basc. Seguirem cap a Beasain, Hernani, Renteria i IRUN-FRONTERA.

A Irún-Frontera començava una gimcana en la qual perdies moltes hores de temps. La maleïda i absurda paperassa administrativa: papers amunt, papers avall, anar d'una oficina a un altre, esperar que el funcionari tornés d'esmorzar o dinar, la recerca dels segells i de les pòlisses, retornar a la primera oficina, etc. Quatre renegs i que hi farem. Paciència. Un exemple típic dels interessos creats d'uns quants vius amb els perjudicis econòmics per a un país, l'Espanya d'aleshores, que s'estava tot just recuperant de la devastació de la guerra civil. Absolutament demencial. Aquest era el veritable problema del transports aleshores: l'absurda i costosa paperassa administrativa necessària per a traspassar fronteres.

L'endemà al migdia, després de compra pa, queviures i molt vi per regalar a les fronteres i fàbriques, creuem la frontera i ens endinsem a Les Landes de Gascunya fins arribar a Burdeos. Les Landes és un territori molt extens en la costa Atlàntica, plagat d'arbres i de terra sorrosa que impedia de construir-hi absolutament res. A més, en alguns indrets les fortes ventades malmetien periòdicament molts arbres que després calia tallar i apilonar en muntanyes de fusta.

A Burdeos la carretera era paral·lela a la ria i transitarem pels molls fins a creuar el pont sobre el riu Garona per agafar la carretera en direcció a Clermont-Ferrand, anomenada "la souterraine", que també arribava a la capital, Paris. Aquí estic assegut al para-xocs del Pegaso en ruta cap a Alemanya:

A les carreteres franceses hi havia molts restaurants anomenats LES ROUTIERS, amb un anagrama amb un cercle blanc i vermell. Aquests restaurants feien un preu molt assequible per els conductors de camions i si t'agradava la cuina i el menjar francès, tot anava bé.

Clermont-Ferrand ho considero la meseta castellana de França, pel fred, encara més intens i desagradable que a Castella. Allà van néixer les rodes MICHELIN i encara hi ha una fàbrica de pneumàtics. Aleshores era una ciutat industrial i senyorívola, segons les ocurrències i impressions que em va causar aquesta ciutat quan la travessava, perquè en el camió passaves per tot arreu però mai ho visitaves, llevat d'una avaria o una demora de la càrrega.

Quan ens aturàvem amb el Pegaso a els ROUTIERS, menjàvem abundosa i contundentment per a no glaçar-nos de fred en el viatge. Els camions xatos portaven el motor dins de la cabina, i disposaven d'una bona calefacció proporcionada per l'escalfor del motor, graduable amb les cortines davanteres movibles. En canvi, el Pegaso 1031 tenia el motor en V situat sota la cabina i l'escalfor que desprenia el motor escalfava la caixa. La cabina d'aquest Pegaso era una glaçonera. Fins i tot havíem encès un fogonet de gas però no era efectiu. La única solució, mantes a dojo.

Una altre peculiaritat única d'aquest vehicle eren els entapissats dels seients, amb un bastiment de tub recobert amb un plàstic fi. Aquest invent permetia un seient tou i sense molles. Tanmateix, calia dur un coixí de casa per a una major comoditat.

L'avantatge de la cabina plana era que sota la llitera hi cabia un matalasset i hi podien dormir dues persones. La llitera també era prou curiosa: era en somier sobre un rectangle de tub com el dels seients; s'hi estenia un tros de tendal amb forats per a passar-hi una corda que es tibava i disposaves del somier per a descansar.

De Clermont-Ferrand enfilarem a Besanson fins a Montbeliard, conegut per donar nom a una de les millors races de vaques de França i famosa mundialment, la raça Montbelliarde, que també tenim a la comarca d'Osona. Quan passàvem per aquell cantó, veiem les vaques montbelliardes que pasturaven mansoies i lliures pels prats. Després seguirem cap a Belfort, Mulhouse, Colmar i el final d'etapa en terres franceses, Estrasburg, ciutat meravellosa amb els seus canals, monuments històrics i les cases antigues ben arranjades, endreçades i polides.

A Estrasburg calia complimentar tota la paperassa invertint-hi un dia i mig: "vous parlez français?". I amunt i avall: "allez a l'otre bureaux", "tornez ici", "Patience". L'endemà creuàvem el pont i ja érem a Alemanya, a la ciutat fronterera de Kehl, parada i fonda. A Kehl no ens enteníem tant amb els duaners. Trèiem una mica de vi i tot funcionava millor: "tankeshen".

Al pas fronterer de Kehl es concentrava en aquella època tot el trànsit de camions espanyols que accedien a Alemanya i països de més amunt. Per aquest motiu, hi havia molt bon ambient. Fins i tot els dos gasthaus freqüentats pels camioners espanyols s'amotllavem perfectament a les necessitats incloent-hi les comandes que necessitaves per telèfon en alemany. Sens dubte, els alemanys raonen les coses i les executen com cal.

A Kehl vaig descobrir la llet concentrada, producte desconegut a Espanya, ideal per a prendre's un got de llet en qualsevol moment i lloc. A Kehl succeïa a vegades que algun xòfer havia de tornar precipitadament a Espanya i havia de deixar el camió a Alemanya; o anant-hi dos xòfers, un havia de tornar abans d'hora per una malaltia, de manera que en algunes cabines de camions de retorn hi encabien tres i fins i tot quatre persones.

Un altre dia de frontera i cap a Stuttgart fent marrada per Karlsruhe i vorejant la Selva negra. Arribats a Stuttgart, descarregarem el camió a l'empresa STANDARD ELEKTRIK LORENZ AG. Un cop descarregada la mercaderia, a darrera hora de la tarda quan fosquejava reculàvem 150 quilòmetres fins a Kehl, que el consideràvem un territori nostre, amable, familiar i proper, per a dormir en un gasthaus, encara que fos tard. Abans de marxar cap a Stuttgart havíem reservat habitació i el cos agraïa un bon llit d'hotel.

Nosaltres havíem de tornar a Espanya sense càrrega, però no se per quina raó ens vam complicar la vida acceptant una càrrega a Madrid. Tindríem un viatge rodó i el cap de l'empresa estaria content amb nosaltres per duplicar el preu del port. Realment, vam fer el passerell sense valorar-ho correctament.

La càrrega eren uns avets per a les festes nadalenques de Madrid, en aquells anys una novetat que despuntava i feia la competència als pessebres. S'havia de recollir a uns pocs quilòmetres de Kehl, sense haver-hi una carretera directa. S'havia d'entrar a França, seguir uns quilòmetres avall d'Estrasburg per una carretera paral·lela a la llera del riu Rin, creuar un pont medieval i passaves de nou a territori alemany. No tinguérem cap problemes a la frontera francesa amb el camió buit de càrrega: "Rien de charge-en avant".

Creuat el pont sobre el riu Rin, havíem de trobar-nos amb un senyor en una parada d'autobús a les 10 del matí. Ens vam trobar amb el senyor i boscs amunt fins arribar a una casa de fusta on hi havia un grup de persones amb el responsable del negoci, un matrimoni molt ben abillat amb roba de muntanya.

Carregarem el camió lligant els arbres que sobresortien una mica pels laterals de la caixa. Destaparem la caixa pel risc que el tendal es trenqués amb les branques dels avets. Menjàrem amb ells salsitxes i patates amb cervesa. Tornarem cap a Estrasburg per fer nit a la frontera, entrar a Alemanya, recollir la documentació i cobrar de l'agència ja que en aquell temps si no hi tenies confiança els ports es cobràvem per endavant. Quina diferència amb ara. Solament duiem un paper amb la quantitat d'avets carregats.

Pel matí estàvem a la duana amb el paper de la càrrega expedit pel llenyataire, imprescindible per a poder entrar a Alemanya. Calia complimentat tot el paperam de la mercaderia per a poder creuar la frontera; sense la documentació preceptiva no ens podíem bellugar. Era un cas veritablement especial, fent-me un fart de travessar el pont sobre el Rin entre l'oficina francesa i l'alemanya: l'oficina alemanya em lliurava un paper que l'oficina francesa no acceptava. Tornava a Alemanya a cercar un altre document i els francesos, pesats, escrupolosos i maniàtics, tampoc l'acceptaven.

Aquesta conyeta va durar dos dies, temps suficient per a visitar al dentista per un queixal que em mortificava de dolor. Finalment, vàrem poder entrar en territori alemany. L'endemà pel matí vàrem complimentar la paperassa i burocràcia alemanya, cobrarem i ens van ordenar que marxéssim de pressa perquè les festes nadalenques s'acostaven. Quan érem ja a França, ingenus de nosaltres, creiem que tot estava solucionat.

Que n'estàvem d'equivocats. Els francesos no ens permetien de circular perquè el camió carregat tenia la caixa descoberta sense tendal. No ens lliuraven el precinte per a circular per França i anar a un tercer país. Calia estendre el tendal i el cable de fixació. A peu cap a Alemanya per a disposar d'un precinte, acompanyat per un treballador de l'agència de duanes que ens havia informat que no calia precinte per ser una mercaderia visible. Ell mateix va col·locar el precinte al Pegaso. Ara solament ens esperavem 800 quilòmetres fins a la plana rossellonesa i La Jonquera.

A l'altura de Belfort, va començar a sortir fum pel tap del radiador. Hem cremat la junta de la culata!!!. Queia una nevada impressionant. Crec personalment que si no hagués set la junta de la culata, ens hauríem d'haver parat per la neu que queia i cobria la carretera. Teníem la sort que érem a les portes d'un hostal ROUTIER.

Enfront de l'hostal ROUTIER de Belfort hi havia una gran muralla de pedra fosca que envoltava la ciutat. Em va cridar l'atenció una gran pedra esculpida amb un lleó gravat: semblava que la PEUGEOT l'hagués adoptat com a escut identificatiu.

El Pegaso estava quedant enterrat per la neu. El meu company que tenia nocions de mecànic va començar a desmuntar la culata. Vaig aprofitar per a trucar a Torelló i informar al cap de l'empresa de la pana, i per a reservar una habitació. Vàrem sopar i després el meu company va tornar a la feina desmuntant la culata mentre jo li aguantava el llum portàtil connectat a la cabina. Va aconseguir de treure la junta malmesa i ens allitarem. Pel matí ens arribarem a un recanvista per si tenia alguna junta de culata semblant o podia fer-ne una.

A mig matí, l'amo de l'hostal ens va acompanyar a un garatge de camions. El responsable de Torelló també havia fet via cap a Barcelona per a comprar una junta de culata. Al concessionari oficial Pegaso TALLERES JULIA SA, els mateixos de l'empresa AUTOCARES JULIÀ, no en tenien cap. Tampoc tenien cap junta de culata el concessionari oficial MOTORMOVIL SA, de la Gran Via de les Corts Catalanes. Solament n'hi havia a la fàbrica Pegaso de Madrid, i les havia de vendre forçosament FINANZAUTO de MADRID. Quins interessos creats. El cap de TRANSPORTS CASTELLS amb un Volkswagen "escarbat" cap a Madrid a recollir la junta de culata del 1031.

Nosaltres intentàvem solucionar la pana però no hi havia manera. El mecànic va fer-ne una però no va aguantar. El cap de Torelló estava el matí següent a FINANZAUTO de Madrid. Compra la junta de culata i corre-cuita cap a Irun per la Nacional I, creuar la frontera i amunt cap a Belfort. Al tercer dia, va arribar el cap en el Volkswagen amb la junta de la culata. Va lliurar-nos-la i acte seguit va marxar per a no veure'ns. La vam muntar de matinada.

El Pegaso estava arreglat. Ara tocava desenterrar-lo de la neu amb pales que ens va deixar l'hostaler. Al cap de dos dies, amb les carreteres plenes de neu fins passat Lió, varem arribar el 23 de desembre a la plana del Rosselló amb el Canigó ben nevat. Aturats a la Jonquera, com l'endemà era vigília de Nadal no vam poder complimentar tota la paperassa. Els avets seguien carregats a la caixa del Pegaso.

Un xòfer de l'empresa TRANSPORTS CASTELLS ens va recollir a La Jonquera amb un Seat 600 comercial -era igual que els altres però amb el vidre posterior tapat i solament dos seients- i va dur-nos fins a Torelló per a passar el dia de Nadal amb les famílies. El dia següent, Sant Esteve, ens va retornar a La Jonquera. Sortíem cap a Madrid el dia 28 de desembre per la tarda i vàrem arribar el 31 de desembre pel matí.

El 31 de desembre, a Madrid, vàrem anar al consignatari de la càrrega. Ens va dir de tot com ja us podeu imaginar. Ens va enviar cap a Sant Fernando de Henares, en un petit tancat on hi havia un magatzem. Ens va ordenar que l'esperéssim perquè havia de parlar amb nosaltres. Nosaltres dos i un encarregat vàrem descarregar el camió apilant tots els avets. Tots sabíem que si no plantava de pressa els avets a la terra, el següent Nadal ja els podria llençar tots. No crec que ningú compri un avet de Nadal el dia 1 de gener. Al veure que el propietari no venia varem marxar d'allà perquè teníem preparada càrrega a la factoria d'STANDARD ELECTRICA SA de Villaverde. El cap d'any del 1968, en Joan i jo el vam passar a la cabina del camió circulant per la Nacional II cap a Barcelona.

Aquest Pegaso 1031 es va desballestar cap a l'any 1971.




Xavier Castells i Quintana, Sant Andreu del Palomar, març del 2011.