dissabte, 30 de juny de 2018

Treballs quotidians dels rosincs en el curs del segle XX.

Roses, a diferència d'altres pobles costaners, no ha tingut mai indústria. Ara per ara només hi ha la Zodiac, empresa de capital francès que produeix, amb una plantilla molt magre, embarcacions pneumàtiques. A excepció de Barcelona i els municipis que l'envolten, que foren centres industrials diversificats de primer ordre, dels pobles costaners de la comarca del Maresme que, capitanejats per Mataró, hi arrelà una potent indústria tèxtil, o l'activitat de la transformació del suro a Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà, no es produí a l'Alt Empordà un fenomen semblant.

Els dos extrems del país, l'Alt Empordà al nord i les comarques del Baix Ebre i el Montsià al sud, presenten uns trets semblants: zones ventoses dominades per un clima sec, nombrosos aiguamolls, una economia basada en el sector primari -la pesca i l'agricultura- i una implantació irrisòria del sector industrial. Sort n'ha tingut l'Alt Empordà del fenomen turístic: ha esbandit la misèria secular d'aquesta terra. A les Terres de l'Ebre, el desvetllament del turisme és més tardà i presenta una menor intensitat, fet que ha propiciat una major preservació del territori sense la perpetració de les disbauxes urbanístiques demencials causades a Roses i a Castelló d'Empúries mitjançant la construcció, en antics aiguamolls dessecats, de les urbanitzacions de Santa Margarida del Salatar i d'Empuriavabrava aixecats en el curs dels anys 1960. Un desgavell irreversible fruit de la depredació promoguda per un quants especuladors sense miraments i escrúpols que actuaven sota l'empara legal i administrativa del règim del general Franco. Un nyap monumental que ha malmès per sempre més el golf de Roses. Sort n'hi hagué que la recuperació de la democràcia i les accions valentes dels grups en defensa del territori aturaren l'urbanització de l'espai de la Rubina, encaixonat entre Santa Margarida i Empuriabrava, que formen part dels aiguamolls de l'Empordà. 

Figueres, la capital de la comarca de l'Alt Empordà, sempre fou un centre comercial i administratiu amb una presència considerable de funcionaris i militars forans. I els pobles costaners tingueren una vida migrada, estantissa i depauperada fins que la irrupció del turisme, a mitjan dels anys 1950, canvià radicalment aquest estat de coses.

Un carro carregat de semals per la recollida del raïm. La vinyes i les olivedes foren dos conreus de gran importància a Roses. Ara per ara hi ha esforços persistents per recuperar la vinya al cap de Creus: 

9500

El terme municipal de Roses, que abasta una porció considerable del Cap de Creus, un espai avui dia  protegit per un pla especial, tenia més de cinquanta masos habitats amb activitat agrícola i ramadera. Els principals masos eren la Torre del Sastre, el mas Marès, el mas Montjoi de Baix, el mas Montjoi de Dalt, mas Palou, mas Berta, mas Pairet, mas de la Llobatera, el Molí del mas d'en Coll, mas Puigmirat, mas Coll, mas de l'Alseda, mas dels Arbres, mas d'en Bech, mas Perafita, mas Romanyach, mas d'en Caussa, mas d'en Figa, mas de la Regollosa, mas Romà, mas Patiràs, mas Queralbs, mas Guillot, mas Rahola, mas d'en Just, mas d'en Negre, mas Giralt, mas Seniqueda, mas Glasell, mas de la Creu d'en Cobertella, mas Ponach, mas de la Jacona, mas de la Farella, mas Fornas, mas Perpinyà, mas de la Casa Cremada, mas Coll del Bombo, mas Llevant de cala Rostella, mas dels Sortells, mas de la Riba, mas Fabar, mas Eura Morell i mas del Puig del Gall. 

Tots aquests masos estigueren habitats fins a finals dels anys 1950 a desgrat que el cap de Creus, un espai rocallós poc apte per l'agricultura, amb pluges magres i que pateix insistentment els embats furients de la tramuntana, dificultava sobreviure a l'hivern amb unes condicions mínimes. La pobresa era un fet cert.

L'onada de fred del febrer de 1956, que matà moltes oliveres, arbre de gran importància per a sostenir la vida dels masos, i els beneficis que el turisme reportà foren dues circumstàncies que precipitaren l'abandonament del masos del cap de Creus i l'èxode de llurs ocupants cap als pobles costaners on les condicions de vida eren més favorables i satisfactòries.

La major part de masos del municipi de Roses, alguns del quals construïts amb carreus magnífics,  són avui dia abandonats. Molts pocs es conserven com residències d'estiu i petits hotels i cases de turisme rural. Només can Pairet, a tocar de la riera de la Trencada, manté activitat ramadera: la Rosita, la seva estadant, hi té un ramat de cabres. Un món completament extingit.

Aquesta fotografia d'un mas del cap de Creus palesa les dificultats extremes en què es mantenien els pagesos que ocupaven aquest espai; una vida inhòspita plena de privacions:

8869

Un vell camió Ford matriculat l'any 1930, d'un transportista de Roses, que feia transports de proximitat i de peix fresc, amb llur marquesina amb baranes per carregar els fardells i caixes petites:

IMG_0006 (2)

claveria005

La reparació d'un automòbil el gener de 1954 amb els pocs recanvis i peces disponibles. Si el vehicle era de fabricació estrangera, proveir-se de peces a qualsevol desballestament del Rosselló era la solució més ràpida i eficaç:

9274

Les motors de les barques de pesca del port de Roses, activitat que sempre ha tingut un pes considerable en la vida del poble, era una pràctica corrent:

9275

Un camió, amb la marquesina carregada de caixes i fardells, d'un ordinari del poble: 

8474

Repassar, adobar i recosir les xarxes de pesca era la feina que les dones dels pescadors practicaves els matins, després de l'arribada de les barques al port:

IMG_0350

Un tricicle de la casa Trimak que repartia les bombones de butà a Roses en les dècades de 1960 i 1970:

IMG (2)

Roses tingué a partir de l'any 1960 un creixement urbà considerable centrat en dos sectors: l'execució de la urbanització de Santa Margarida del Salatar, promoguda per en Miguel Mateu i Pla, home que posseïa una fortuna considerable, propietari del Castell de Peralada, ex propietari de la Hispano Suiza i primer alcalde de la ciutat de Barcelona sota la dictadura del general Franco, en un espai d'aiguamolls, i la urbanització del puig Rom, una muntanya amb un pendent acusat el cim de la qual acull les restes d'un castell visigòtic. La construcció dels habitatges en les parcel·les costerudes del puig Rom presentava una dificultat patent. Una altre obra que s'executà a partir de 1954 fou la base militar del puig del Pení, comandada per militars nord-americans, al cor del cap de Creus.

L'execució d'aquestes dues grans urbanitzacions generà un gran volum de feina i la demanda de camions i maquinària d'obra civil. Els únics vehicles amb capacitat per escalar el puig Rom carregat de material eren els camions Unimogs alemanys. En Josep Quintana Clé, fill del poble d'Anglès, i l'Àngel Oliva, que fou representant de la casa Barreiros i Simca a Figueres, cercaven arreu Unimogs per satisfer la demanda dels constructors i transportistes que treballaven en la urbanització del puig Rom. La presència de l'exèrcit nord-americà en el cim del Pení afavorí la presència d'uns pocs automòbils, jeeps i camions importats dels Estats Units que suscitaven l'admiració de la gent de l'Alt Empordà. 

Dues brigades de treballadors enfilades en dos camions de grans dimensions, aquells anys, que treballaven en l'execució de les urbanitzacions:

8437

8436

Un orguenet en el cim d'un carro tirat per un cavall per guanyar un jornal a l'estiu i fer més suportable l'hivern ensopit i trist de Roses:

002

Dos tallers de reparació de motocicletes. El segon, amb més motos, fou concessionari oficial Bultaco i Mobylette:

8434

8433

L'alegria de posseir una motocicleta amb la llibertat de moviment que conferia en els primers anys de la dècada de 1960:

9878

Amb l'arribada massiva dels turistes d'altres països europeus, els restaurants, fondes, hotels i comerços de tota mena experimentaren un creixement inusitat. Quatre imatges d'un dels carrers principals de Roses, el carrer del doctor Pi i Sunyer, ple de vida i animació, els anys 1962, 1964 i 1968:
 
Albert Cervera 1962

Albert Cervera 1964

Alber Cervera 1968

9489

L'afluència de turistes a l'estiu propicià la implantació d'un servei de primers auxilis amb ambulància Seat 1500, gestionat per la Creu Roja Espanyola:

AlbertCervera014 (1968)

Un vell sortidor de benzina, el poste com en deia la gent del país, suficient per atendre els pocs vehicles que hi havia a Roses a l'hivern, donà pas a una moderna benzinera amb uns quants sortidors per satisfer la demanda de carburant que Roses experimentava a l'estiu: 

9031

La moderna benzinera de Roses fotografiada l'any 1970:

JordiTorres3(1970)

El fabulós creixement comercial i hoteler de Roses no ha minvat l'activitat pesquera del municipi. El port de Roses, que disposa d'una drassana i una empresa comercialitzadora de peix, és un dels més importants de la Costa Brava. Quatre imatges que recullen la carregada de les caixes de peix als camions i furgonetes per transportar-les als llocs de venda: 

8532

8809

8812


IMG_0001 (2)

El proper article abordarà l'evolució urbanística del municipi de Roses, del poble i dels seus voltants meravellosos a través de les fotografies extretes de l'arxiu municipal de Roses.

Cap comentari:

Publica un comentari