L'engrandiment de les cabines dels camions Ebro P a càrrec de Horfasa d'Alcarràs (Segrià).

Amb el propòsit de fer-se un lloc en el mercat de camions de major tonatge, pes, volum, Motor Ibèrica SA presentà en el Saló de l’Automòbil que tingué lloc a Barcelona l’any 1973 dos models de la nova sèrie P, el P-112 i P-137. La gamma P fou ampliada successivament amb més models, també dues versions tractores, els models P-270T i P-320T. 

Les vendes dels camions Ebro P, d'acord amb les expectatives dipositades per Motor Ibérica SA que féu una gran inversió en llur desenvolupament i llançament, foren francament discretes. Un volum de vendes d'una certa intensitat els primers anys acompanyat d'una accelerada minva els darrers anys. El Ebro P-137 fou el model més venut. També el que estigué més temps en producció, des de 1973 fins el 1984, any que desaparegué la gamma P. Els models de major tonatge tingueren, en comparació de les unitats matriculades de la competència, unes vendes irrisòries malgrat presentar millores considerables sobre els models de Pegaso i Barreiros: una cabina abatible i innovadors elements de seguretat. 

Ebro P137 i Ebro E110: 

Camió Ebro P200 equipat amb un bolquet:



Camió Ebro P200 arrossegant un remolc:



Camió Ebro P260:



Tractora Ebro P270T:



Publicitat de la gamma Ebro que Motor Ibérica SA produïa a la segona meitat de 1970:

La publicitat del camió Ebro P200 emfatitzava la seva vocació de camió de llarga distància, interprovincial, aptitud que no s'adeia amb la cabina esquifida que servien de fàbrica:  

Dos camions Ebro P200 equipats amb la cabina de fàbrica:

En Gonzalo Latorre creu que la gamma P de Ebro fou una foguerada que s’apagà aviat. Llur presentació fou una novetat considerable entre els transportistes. La cabina era atractiva i bella, el soroll del motor suscitava una gran atracció. Tanmateix era una cabina incòmoda, amb poc habitable, estreta. I és un fet inconcebible que Motor Ibérica SA no produís de fàbrica els distints models amb una cabina gran per trajectes de llarga distància malgrat que els models superiors –incloses les tractores- s’havien concebut per trajectes de llarga distància. Aquest factor i la poca fiabilitat dels motors Perkins de sis i vuit cilindres –particularment aquest últim- que equipaven provocà ben aviat una davallada de les vendes malgrat que el preu de compra era inferior al preu dels models de la competència. Els preus dels camions Ebro P d’ocasió era molt baixa, manifestació del poc interès  que suscitava entre els transportistes. Els motors Perkins, que eren solvents amb poca cilindrada i potència, fallaven en configuracions de major cilindrada i potència. Hi ha l’opinió que aquests motors, delicats, eren poc coneguts pels mecànics de Motor Ibèrica SA que n’havien de fer el manteniment i reparar-los.

L’absència de cabina gran en la gamma P, concebuda per trajectes de llarga distància, propicià que alguns tallers escampats arreu de l’estat espanyol engrandissin les cabines irrisòries que muntaven els camions Ebros P. A Catalunya, Horfasa, empresa fundada pel senyor Marcel Montoy que construeix calderes i treballs de ferro, que començà produint atifells de llauna, engrandia, a la fàbrica que tenia aleshores a Alcarràs, en el període comprès entre l’any 1975 i 1981, cabines de camions Ebro P adquirits per transportistes lleidatans i aragonesos. Executat l’engrandiment de la cabina, el transportista havia de pintar de nou la cabina i entapissar-la en un taller especialitzat. Una llauna que penalitzà les vendes d'aquesta gamma de camions. A Balaguer, Toldos Monclús fou un acreditat tapisser de cabines de camions i productor de veles de caixes. Fruites Godoy de Lleida tingué un Ebro P260 amb una cabina engrandida per Horfasa.

Quatre tractores Ebro P 270T i P320T amb les cabines convenientment allargades, engrandides artesanalment, per tallers i planxistes:

Al Segrià, foren majorment engrandides les cabines dels Ebro P260, de tres eixos. D’aquest model, a Lleida, en la segona meitat de la dècada de 1970, hi hagué dotze unitats aproximadament. Transportaven fruita cap al nord d’Espanya, Madrid i Sevilla. Una feina aleshores ben remunerada. El carrosser Sans Gasol –més tard Gasol- de Mollerussa, que tenia bones relacions amb Autotractor SA, concessionari oficial Motor Ibérica SA a Lleida, propietat de la família Rocafort, que havia ostentat la representació dels camions Ford en la dècada de 1930, carrossà uns quants Ebros P amb voluminoses caixes de transport de fruita. La família Rocafort també tenia l’Hotel Condes de Urgel, a Lleida, tancat de fa poc, i els Tallers Rocafort, que reparava màquines de tren, d'un gran volum de treball. 

Els transportistes del pla de Lleida treballaven en dues activitats principals: la fruita i el gra. Quant a la fruita, els camions, ben carregats, distribuïen la fruita als mercats de Bilbao, Santander, Oviedo, Madrid -aleshores ubicat al barri de Legazpi- i Sevilla. I també transportaven gra descarregat al port de Tarragona cap els productors de pinso i farineres de la ciutat de Lleida i pobles de la seva àrea de influència. Avui dia el gra procedeix de França. 

No tenim constància que a Catalunya hi hagi hagut cap més taller que treballà en la reforma i ampliació de les cabines dels camions Ebro P. Agraïm als senyors Claudi Herguido i Gonzalo Latorre la informació recollida en aquest article.