FUSTES PEIX de Porqueres (Pla de l'Estany).

Avui dissabte, uns quants amics convocats per en Joan Mercadé ens hem trobat a Mata, un llogarret de Porqueres per visitar les instal·lacions que l'empresa Fustes Peix té al peu de l'antiga carretera de Girona a Banyoles. Aquesta empresa familiar fa més de seixanta anys que treballa a bosc. Disposa d'una colla de treballadors que desembosquen fusta i llenya per la seva posterior venda.

L'origen d'aquesta empresa forestal es troba al Ripollès, concretament, al poble de Queralbs, a la vall de Ribes, on l'any 1926 hi nasqué el senyor Joan Peix. Fet el servei militar a Barcelona, treballà per l'empresa Sala forestal de Celrà. Amb un carro i un cavall marxava a les tres de la matinada cap als boscos de Santa Pau, a la comarca de la Garrotxa, a carregar troncs. L'animal de bast, un cavall o un burro, ja coneixia la ruta i feia el camí tot sol, sense cap ordre. Aquest fet permetia de dormir als ocupants del carro. Hi trigava un dia sencer en completar el trajecte. Una feina d'una duresa extrema.

Plegat de Sala Forestal, una de les empreses forestals més importants de la demarcació de Girona, s'establí pel seu compte a Fontcoberta. Vivia al mas Pere, una casa de pagès que ocupaven els seus sogres. El primer camió que tingué, a principis dels anys 1950, fou un Ford procedent de l'exèrcit. Arreglat el camió, carregava carbó a bosc i el traginava fins a Barcelona. Tornava a Fontcoberta amb les càrregues generals que sorgien.

Al cap d'uns pocs anys comprà el seu segon camió, un Austin anglès. Les feines de bosc trinxaven els camions. Després vingué un Ebro B45 adquirit al Garatge Camps, el concessionari oficial de Girona, estrenat nou; més endavant treballaren amb un camió Avia i un Pegaso 1100; aquests dos vehicles també foren estrenats nous.

Hi ha una anècdota curiosa de consignar succeïda amb el Pegaso 1100. En Vicenç Martí nascut l'any 1949 a Falgons, un poble integrat al municipi de Sant Miquel de Campmajor, entrà a treballar de ben jovenet a Forestal Peix. Un dia abans de casar-se amb la filla del senyor Peix, l'amo de l'empresa, bolcà a les nou del matí al bosc de Santa Llogaia el Pegaso 1100. El camió estigué ajagut un parell d'hores. A les onze del matí, treballava el Pegaso altre cop amb absoluta normalitat. Atès que el retrovisor era plegat, no es danyà pas. El dia següent celebrà el casament amb la filla del senyor Peix i es convertí en el seu gendre.

En la primera meitat dels anys 1970 Motor Ibèrica SA produí la sèrie P, gamma de camions que volia plantar cara a Pegaso i Barreiros. L'empresa de Girona Fustes Farreras Nadal SA, que sempre treballà amb camions de la casa Ebro, tingué dos camions Ebro D700 i un Ebro P-160 equipat amb un bolquet per la distribució de taulons de fusta; a dia d'avui té camions Volvo. En el ram de la recollida de la llet hi hagué uns quants transportistes que treballaven amb Ebros de la sèrie P proveïts de cisternes. L'Adjutori Rifà, de Tavèrnoles, que recollia llet per la Letel de Vic tingué un Ebro P-137. En Xavier Pujol, de Banyoles, i en Joan Colomer Muntada, d'Olot, tingueren el model P-160. I Transports Costa, del Mallol, tingué el P-200. En Joan Vila ens informa que en Pere Bustins, de Banyoles, tingué un Ebro P-200 dotat d'un motor Perkins de vuit cilindres disposats en V que recollia llet per la Cooperativa Lletera de Banyoles. Fins fa relativament pocs anys hi hagué dos Ebros P-137 que encara treballaven. L'un era de Construccions Frigolé, de Canet d'Adri, carrossat amb un bolquet; i l'altre era d'en Joaquim Puig Ribot, de Tordera, que muntava un motor Perkins anglès, treball que executà en Pere Liu.

A diferència de la cabina que muntava el model D de la casa Ebro, dotat de poca visibilitat, la cabina del model P amb un gran vidre davanter era vertaderament panoràmica i oferia al conductor una visibilitat completa, nítida. I mentre que els camions Avia, la competència directa, eren més flacs i ràpids, els Ebro eren més forts. 

Els primers dies de novembre de 1975, pocs dies abans de la mort del dictador Francisco Franco, Fustes Peix comprà al concessionari oficial de Girona, el Garatge Camps, un camió Ebro P-137.



L'Ebro P-137 és carrossat amb una plataforma construïda per can Fluvià de Girona  i una grua Vallman amb un modest i senzill seient, usada amb profusió per les empreses forestals fa uns quants anys:





Una cabina de dimensions petites si es pren com a referència la mida del pneumàtic:





El lloc de conducció, amb un tablier carregat d'indicadors rodons d'accentuat gust italià, i la làmina de fusta que l'embelleix, li confereix una acusada i notable elegància, distinció i refinament:



El senyor Vicenç Martí en té un bon record de l'Ebro. Aquest camió, que fou el primer que es vengué a les comarques gironines, el gasoli no li arribava a la bomba d'injectors, provocant que el motor s'apagués. La falta de gasoli causava l'ofegament del motor. Aquesta incidència, que la gent del ram del transport en diu desensebar, paraula que no hem trobat pas al diccionari, però que reproduïm per l'interès que l'argot presenta, fou solucionat dins del període de garantia pels mecànics del Garatge Camps amb el canvi d'instal·lació de les peces que ho causava. Els treballs forestals, extremament carregosos, causava un trencament constant dels paliers del camió. La xapa de la cabina també se'n ressentí dels cops rebuts. Donat de baixa dels treballs forestals, la família Peix Martí l'encertà tancant l'Ebro P-137 en un garatge de l'empresa i conservar-lo durant tots aquests anys.  

Un Jeep Comando construït per Viasa i equipat amb un motor Perkins que el senyor Martí usa diàriament per anar a bosc:







Un tractor Massey Ferguson fabricat per Motor Ibèrica SA a Barcelona i equipat amb un motor Perkins dièsel que rendeix seixanta-cinc cavalls de potència:



Una grua muntada en un remolc construït sobre el xassís d'un camió Ebro:



L'altre camió que té l'empresa, que cada dia va a bosc, és un Renault 230.26, comprat nou al concessionari oficial Dodge-Renault de Girona. Munta un motor derivat del Super Azor Gran Ruta amb un turbo acoblat. Solament se li ha fet motor en una ocasió, usant les peces procedents d'un altre motor comprat de segona mà.

Permís de circulació del segon camió que té Fustes Peix, el Renault 230.26:



El rombe Renault incrustat al mig de la calandra és una pura entelèquia: el camió és un Barreiros 6x4 pur. Engegat que fou pel senyor Martí emetia el soroll inconfusible que identifica els motors de la casa de Villaverde, amb el roncar pausat del ralentí: 



Més fotografies d'aquest Barreiros desvirtuat per l'apropiació feta per Renault, nou propietari de l'empresa, amb un rombe xaró, que treballa cada dia a bosc. El camió és proveït amb una grua i el seu seient:















Fotografia del grup que ens aplegarem a l'empresa Fustes Peix, a Mata. municipi de Porqueres. D'esquerra a dreta, Xavier Pujol, Pere Liu, Vicenç Martí, Joan Mercadé i Joan Brugués:



Jubilat el senyor Peix de l'empresa forestal que fundà, el succeí al capdavant del negoci el seu gendre, el senyor Vicenç Martí. Extreuen fusta dels boscos que s'estenen des de Sant Miquel de Campmajor fins a Figueres, fusta que té diversos usos. 

Acomiadats del senyor Martí i de la resta d'amics, ens desplaçarem fins una nau pròxima de can Peix on hi ha tancats dos camions Avia. El responsable de l'empresa, que feia feines de manteniment, amb gran amabilitat ens consentí de fer fotografies als dos camions. El primer Avia, de xassís llarg i amb una plataforma dotada de marquesina, apte per a transportar farratge, té la cabina devastada, ben podrida: 







El segon Avia, més antic i propietat del senyor Ramon Nogué de Banyoles, que llueix una combinació de colors encertadíssima i munta una caixa metàl·lica original, presenta un estat de conservació admirable, exemplar:

Ha estat un dia ben aprofitat gràcies a l'amabilitat amb què el senyor Vicenç Martí ens acollí a casa seva. I també, l'activitat no programada de retratar dos camions Avia, un dels quals, propietat del senyor Nogué, una autèntica relíquia que ha arribat fins els nostres dies admirablement ben conservat.  

Els primers òmnibus de circularen pel país: la línia regular de Castellterçol-Centelles.

El restaurant La Violeta de Castellterçol, on hem compartit taula i conversa amb l'amic Josep Carbonell i que afronta amb la carretera general de Caldes de Montbui a Moià, ha fet les funcions des de temps reculats, quan els viatgers es desplaçaven en tartanes i galeres, de parada per dipositar i recollir els passatgers. Aquesta és la causa per la qual, a les parets de l'establiment, hi pengen tres fotografies de tres òmnibus dels primers anys del segle XX. Les tres fotografies presenten per als afeccionats a la història del transport un interès cert. Es tracta dels primers vehicles de transports de viatgers per carretera dotats de motor que hi hagué a Catalunya.

El primer òmnibus presenta les característiques definitòries d'aquesta classe de vehicles en les primers anys del segle passat. Rodes massisses derivades directament del carro, carrosseria de fusta , un seient al sostre i la baca per a traginar mercaderies de tota mena car la major part dels usuaris d'aquesta línia eren pagesos que es desplaçaven a mercat per vendre els seus productes i alhora proveir-se de productes manufacturats. Aquest vehicle cobria la línia de Castellterçol a Centelles. Avui en dia aquesta línia és responsabilitat de l'empresa Sagalés de Caldes de Montbui:  

En Xavier Florez, bon amic i estudiós de les línies regulars de viatgers que hi ha hagut al país, activitat que ha portat a cap cabussant-se en les hemeroteques i diaris oficials de l'època, ens informà que disposa de molt poca informació de la línia de Castellterçol a Centelles. Aquesta línia, que ara per ara és responsabilitat de l'empresa Sagalés, abans fou prestada per una seva filial denominada FYTSA, Ferrocarriles y Transportes SA, empresa continuadora del Tren de Mollet de Vallès a Caldes de Montbui. 

Les altres dues imatges són d'un òmnibus Hispano Suiza, desproveït de matriculat, de la primera fornada d'aquests vehicles que fou construïda a la fàbrica de la Sagrera de Barcelona amb els mateixos elements que l'anterior vehicle: rodes massisses, maneta per engegar-lo, carrosseria de fusta amb seient al sostre i baca. Es tractava d'una galera equipada amb un motor d'explosió. Les carrosseries de fusta a Catalunya es construïren fins els anys 1950 quan, de mica en mica, aparegueren les primeres carrosseries metàl·liques. 

La fotografia recull el moment que l'Hispano Suiza era aturat a la parada de Castellterçol, davant del restaurant La Violeta, que aleshores era una fonda de poble que donava servei als conductors i usuaris de la línia.

La glorieta captada al fons de la imatge, en una finca privada i que encara hi és, mal mantinguda, és una manifestació de l'arquitectura modernista que la burgesia de Barcelona construí a Castellterçol els primers anys del segle XX per a passar-hi els estius. El clima sec de Castellterçol, situat a vuit-cents metres sobre el nivell del mar, era un element considerat per les classes adinerades. La major part de les cases modernistes que s'han conservat fins els nostres dies presenten, avui en dia, en general, una decrepitud visible.

El xofer del òmnibus, amb gorra i abric llarg per lluitar contra el fred que el corsecava a ell i als usuaris:

Els indicis apunten què aquest segon vehicle feia la línia de Moià o Castellterçol fins a Caldes de Montbui o Barcelona. Amb tota seguretat que fou un cotxe de l'empresa Sagalés, la qual, tingué aquells anys uns quants Hispano Suiza. 

Sovint els llocs de posta eren l'origen del naixement d'una fonda amb habitacions. Era una ampliació d'usos per atendre les necessitats dels viatgers. Aquest és l'origen de moltes fondes del país. I també de petits nuclis habitats com La Panadella, Les Quatre Carreteres, a Tona, o els dos hostals de Folquer, el de Dalt i el de Baix, al peu del coll de Comiols.

La troballa d'aquestes fotografies i la poca informació que en tenim, palesa que encara hi ha molta feina a fer en el camp de la història del transport de casa nostra. Agraïm l'amabilitat dels amos del restaurant La Violeta, que ens consentiren de retratar els vehicles que decoraven les parets de l'establiment, i la informació facilitada per en Xavier Florez.

Recull de fotografies del llibre "Imatge de Catalunya-El Pirineu" de l'editorial Destino de Barcelona: text de l'Estanislau Torres i fotografies d'en Francesc Català Roca.

Un altre dels llibres il·lustrats amb fotografies d'en Francesc Català Roca que l'editorial Destino de Barcelona posà en circulació l'any 1970, successivament reeditat aquella dècada, sobre les imatges que identifiquen Catalunya, abordà el Pirineu català i les comarques que en formen part: la Vall d'Aran, el Pallars Sobirà, la Cerdanya, el Ripollès, el Conflent, el Vallespir, el Rosselló i l'Alt Empordà; també fa una incursió al principat d'Andorra. El llibre, intitulat El Pirineu, fou escrit per l'Estanislau Torres i Mestres, escriptor català nascut al barri del Poblenou de Barcelona la primavera de l'any 1926 i autor d'una obra prolífica centrada en la guerra civil espanyola i els efectes que comportà. La seva afecció per l'excursionisme que li ha permès de conèixer el Pirineu pam a pam, juntament amb la seva prosa clara i directe, tingueren un gran pes sobre els responsables de l'editorial Destino per encarregar-li la redacció d'aquest llibre.

Primer full del llibre Imatge de Catalunya-El Pirineu escrit per l'Estanislau Torres i amb fotografies d'en Francesc Català Roca: 

El llibre comença el seu recorregut per les comarques occidentals i acaba al mediterrani, un ruta  oposada a la que recorre el sol, car arrenca a l'oest i acaba a l'est. La primera fotografia és de la parada d'una línia regular en un poble de la Val d'Aran amb un grup de senyors arraïmats al voltant d'un autobús esgavellat. En Català Roca captà l'instant en què un dels viatgers s'enfilava a la baca del vehicle usant l'escala posterior per a dipositar-hi una maleta:

Els desplaçaments des de Barcelona i les ciutats industrials de la seva corona metropolitana fins als indrets emblemàtics del Pirineu, com l'estany de Sant Maurici, actualment inclòs en el parc d'Aigüestortes, per acampanar i gaudir dels paisatges i les excursions, una activitat practicada a Catalunya des dels primers anys del segle XX afavorida pel moviment de la Renaixença, es feia amb els modestos i populars Seat 600 que arribaven pertot i ben carregats del material imprescindible. Aquesta fotografia és prou eloqüent: 

Andorra, des de principis dels anys 1960, desenvolupà una intensa activitat comercial, turística i bancària impulsada per la seva situació geogràfica, la seguretat jurídica que aleshores proporcionava i la plena sobirania de què gaudia per regular lliurement l'exercici de tals activitats:

Font-Romeu, població de l'Alta Cerdanya famosa per les seves pistes d'esquí i acreditat lloc d'estiueig:

El tren cremallera de Núria connecta Ribes de Freser, població d'estiueig on hi ha una estació del tren de la línia de Barcelona a Puigcerdà, amb el santuari de Núria:

Un  camió Unic amb el seu capó prominent aparcat al costat d'un dels murs del poble fortificat de Vilafranca de Conflent:

Un camionet Renault amb una caixa de transport de bestiar aparcat a Prada de Conflent:

Un càmping, ocupat majorment per francesos, en una població del nord de la Costa Brava on la serralada dels Pirineus desapareix sota les aigües del Mediterrani:

Atès que segons diuen una imatge val més que mil paraules, els llibres il·lustrats que l'editorial Destino oferí als lectors catalans d'ençà dels anys 1960 donen una idea molt precisa com era Catalunya en uns anys que es produïren profundes transformacions que són la base del país que coneixem avui dia.

Guia de Catalunya publicada per l'editorial Destino de Barcelona: text d'en Josep Pla i fotografies d'en Francesc Català Roca.

El setembre de l'any 1971 l'editorial Destino de Barcelona comercialitzà el llibre Guia de Catalunya. El text fou obra d'en Josep Pla i les fotografies s'encomanaren a en Francesc Català Roca, el fotògraf català més important i influent del segle XX. Aquesta obra, escrita pel millor prosista català del segle passat i amb fotografies d'una gran qualitat, tingué molt bona acollida entre els lectors catalans. Segur que la qualitat de l'edició, amb tapa dura, i el prestigi dels seus autors, contribuí a aquest èxit i a la  normalització que d'aleshores ençà es produí de les publicacions de llibres en català després dels quaranta anys de la dictadura feixista del general Francisco Franco.

Portada de Guia de Catalunya, la versió castellana de la qual fou publicada també per Destino deu anys abans amb el sobri títol de Cataluña: 

La primera fotografia correspon a una avinguda principal de la ciutat de Barcelona, datada cap a l'any 1970. Al capdavant de la filera de cotxes aturats, un policia municipal muntat sobre una motocicleta  Sanglas fabricada al barri del Poblenou de Barcelona. A la dreta, un Pegaso Monotral 6035 A, el número 3.010, adscrit a la línia 7:

A l'era de la masia d'una masia de la comarca de la Selva, a la província de Girona, un vell carro i un Seat 600 sota la capçada d'un arbre:

Imatge de l'Estartit, al cor de la Costa Brava, l'any 1970, atapeïda de cotxes estrangers i d'uns pocs del país:

La Rambla de Figueres, amb els vehicles que circulaven pel país, força més senzills i matussers que l'automòbil suís, aparcat al seu costat, de més categoria:

Les feines del camp encara es feien usant els animals. Un pagès llaurant un camp amb una arada:

Un carro i un cavall solitaris, menats per un pagès, en una via secundària de la Plana de Vic, flanquejada d'arbres que proporcionaven una ombra frescal i tonificant a l'estiu:

Els intrèpids esquiadors que marxaven fins a la Cerdanya per gaudir de les pistes d'esquí ho feien amb els vehicles que tenien a l'abast; en aquest cas, un Seat 600 de la primera sèrie amb els intermitents a la part superior, aparcat a La Molina:

Sabadell, que d'ençà dels anys 1960 experimentà un creixement demogràfic descomunal per l'ocupació que oferien les indústries tèxtils, patí, com la major part de les ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, un desenvolupament urbanístic caòtic amb molts pocs serveis i equipaments públics precaris:

Un cementiri de cotxes a la sortida de Manresa, sobre la carretera que condueix a Solsona. Hi ha dipositat un autocar la carrosseria del qual ens és desconeguda. La cabina d'un Ebro B45 de l'empresa Catasús, distribuïdor del butà a Manresa; i el vehicle, sense cap dubte, més interessant, un camió Nazar B de cinc tones i mitja que l'amic Ramon Cotxarrera, que en tingué un, ens informà que fou de Transports Valls de Santpedor. 

A desgrat que malauradament disposem de poques fotografies de vehicles Nazar, a vegades apareixen en els llocs més insospitats i recòndits com ho és una guia de Catalunya de l'any 1971. Detall de la cabina del camió Nazar B, enmig de l'autocar, el Renault 4/4 i la cabina del camió Ebro B45 de can Catasús:

Un Pegaso 1065 Europa d'un transportista de Castelló, en José Miralles, circulant a la carretera que condueix a les mines de sal de Cardona:

L'aeroport de Barcelona, amb dos avions, el primer dels quals, de la companyia pública Iberia:

La sega en un camp proper a la ciutat de Cervera, la capital de la comarca de la Segarra, travessada per la carretera nacional II:

Dos autocars amb carrosseria Setra Seida a la carretera general d'Artesa de Segre, a la comarca de La Noguera:

Un bar de menjars populars i econòmics a Ponts, lloc de parada obligada per als qui es desplaçaven des de Barcelona fins a Andorra:

Vilafranca del Penedès és un centre comercial de primer ordre:



Un pagès llaurant amb una arada tirada per un cavalls un camp de vinyes:

Dues imatges de la vila de Prades, a la comarca del Baix Camp. La primera, datada l'any 1961, aparegué a l'edició castellana de la Guia de Catalunya; la segona, amb un tractor Lanz arrossegant un remolc, és de l'edició en català de 1971:

La carretera de les costes del Garraf que comunica Castelldefels amb Sitges, o sigui, les comarques del Baix Llobregat amb la del Garraf:

Una tartana circula davant per davant de la Torre dels Escipions:



Uns camions aparcats a Tortosa, al peu del castell de la Suda, a les Terres de l'Ebre:

Un Simca 1000 i una Vespa creuen el riu Ebre a bord d'una barcassa. Aquests transbordadors foren d'una gran utilitat fins els anys 1980:

Un pagès de fesomia i vestimenta ebrenca es desplaça amb el seu carro i cavall. Una imatge completament extingida com ho és la Catalunya de l'any 1970. Avui dia, al país hi bufen uns altres aires; les pors han desaparegut i s'albira un marc amb una major llibertat:

En el proper article abordarem una selecció de fotografies d'un altre dels llibres il·lustrats que l'editorial Destino publicà en els anys 1970. Aquest format de llibres, en veient l'èxit que tingué, fou després reproduït per altres editorials catalanes com Edicions 62.