Les bòbiles d'en Joan Serret al barri d'Artigas de Badalona.

Les bòbiles són forns on es couen els maons, rajols, totxos i teules. Aquests forns eren posats damunt de terrenys argilosos d'on s'obtenia l'argila que barrejada amb l'aigua produïa el fang que emmotllat i assecat es coïa als forns que cremaven les vint-i-quatre hores del dia. Generalment, els amos dels terrers els llogaven a fabricants de totxos i rajols que coneixien l'ofici i sabien fer funcionar el forn i coure el material. 

L'encesa dels forns era una activitat molt delicada i costosa per la quantitat de llenya que necessitava. Els forns cremaven els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. Les bòbiles treballaven de dia i nit en diversos torns. Hi havia una família que s'encarregava de la vigilància de les instal·lacions i del foc del forn.

A Catalunya cada poble tenia bòbiles pròpies sobre argilers. Hi ha pobles on l'activitat productora de totxos va ser destacada com Calaf, Jorba o La Bisbal d'Empordà. L'aigua, imprescindible per disposar del fang, s'acostumava a transportava a través d'un aqüeducte que partia d'una mina d'aigua més o menys allunyada.

Aquest aqüeducte des de la mina d'aigua fins a la bòbila transcorria per finques alienes que exigia la constitució de servituds d'aqüeducte i de pas per atendre reparacions, amb l'abonament de la corresponent indemnització als propietaris de les finques sobre les quals discorria l'aqüeducte i llur constància en el registre de la propietat. Alguns d'aquests assentaments registrals de les servituds d'aqüeductes s'han mantingut en les inscripcions de les finques afectades, malgrat que la bòbila i l'aqüeducte ja fa molts anys que ha desaparegut.

Els pocs mitjans de transport que hi havia al país fins els anys 1920, bàsicament els animals de bast, comportava que la producció de béns es regís pel criteri de proximitat. Els materials es fabricaven a peu d'obra. La construcció de les cases de pagès disseminades arreu del país necessitava d'un forn de calç per produir l'argamassa que impermeabilitzava les parets de les cases i masies. Aquests forns de calç s'aixecaven en un lloc proper a la casa que es construïa. El país n'és ple de forns de calç desapareguts. En canvi les parets de pedra dels marges se'n deia de pedra seca per l'absència d'argamassa.

També s'aixecaven bòbiles per produir maons, totxos i teules en indrets propers a les cases en construcció que necessitaven aquests materials. La construcció de l'Hostal Vell o de Baix de Folquer devers l'any 1870 causada per l'obertura de la carretera general d'Artesa de Segre fins a Isona pel port de Comiols, que constitueix la partió natural de les comarques de La Noguera i del Pallars Jussà, va ser possible perquè es va muntar una teuleria que proveïa les teules. Una diligència de La Catalana aturada davant de l'Hostal Vell de Folquer:



Aquesta teuleria era prop de l'església de Folquer, consagrada a Sant Gil, atès que disposava d'una argila d'excel·lent qualitat i una bassa d'aigua per produir el fang. Aquesta teuleria va funcionar uns quants anys per produir totes les teules de l'Hostal Vell, les teules grosses del carener al trencant d'aigües i les teules de la coberta que escorren les aigües avall. També van atendre la demanda de teules per refer les cobertes de les masies de Folquer -la Casa Gran, La Colomina, Els Masiots, La Casanova, Les Torres i Santacreu- i l'església de Sant Gil i la rectoria.     

A la carretera de Santa Coloma de Gramenet a Badalona -els veïns de Sant Adrià de Besòs la coneixien com la carretera de La Roca del Vallès- que transcorria pels barris d'Artigas i La Salut hi havia un seguit de bòbiles regentades per famílies distintes, algunes de les quals vivien en la pròpia bòbila. 

En l'espai on s'aixeca el pavelló olímpic de Badalona on hi juga el Club Joventut Badalona, la Penya, al barri de la Salut, hi havia la bòbila de l'Esperança, que fabricava totxos. Aquesta bòbila, segons les dades disponibles, era d'en Francesc Serret i Martorell que va vendre-se-la a principis de la dècada dels anys 1940. Les famílies que menaven aquesta bòbila, procedents de Tortosa, fotografiades als anys 1940:

Altres bòbiles a la carretera de Santa Coloma de Gramenet a Badalona eren la bòbila de Can Vermell, que gestionava el senyor Josep Vidal, a la partió dels barris de La Salut i Llefià, la bòbila de l'Elies i les dues bòbiles d'en Joan Serret i Martorell, germà de l'anterior, al barri d'Artigas, limítrof amb el poble de Sant Adrià de Besòs.

Plànol de l'emplaçament i situació de les bòbiles d'en Joan Serret i Martorell,  la de Dalt i la de Baix, més endavant de les famílies Serret i Bachs, amb llurs instal·lacions i naus, aixecat l'any 1973 quan es va urbanitzar aquest espai del barri d'Artigas:

Emplaçament que ocupaven les bòbiles de Dalt i de Baix, de la família Serret, al barri d'Artigas de Badalona, completament urbanitzat:

Les dues bòbiles de Dalt i de Baix d'en Joan Serret, amb els dos forns i les dues xemeneies; al seu costat, una altre bòbila, la de l'Elies, fotografiades a finals dels anys 1940 des del sanatori de l'Esperit Sant:

Els terrenys on s'aixecaven els dos forns d'en Joan Serret i Martorell eren propietat del comte de Barnola. La producció de totxos, maons i rajoles era completament artesanal i precisava de molta mà d'obra. L'argila es garbellava per netejar-la i es mesclava amb l'aigua acumulada en uns dipòsits per produir fang. El fang s'emmotllava i s'assecava per tots els costats a les eres i els assecadors. Hi havia el risc que la pluja malmetés els totxos que s'assecaven a les eres o patis. Un cop assecats, es coïen en els forns. Les peces que s'havien recremat, s'usaven per a la cimentació dels edificis.

Fotografies d'en Lluís Serret i Vidal, d'una gran qualitat i precisió, que retrata els porxos de les bòbiles d'en Joan Serret i Martorell on s'assecaven els totxos per ser cuits al forn: 

Terreny que ocupaven les dues bòbiles d'en Joan Serret, amb els dos forns i les seves xemeneies, els assecadors i les argiles:

Un forn amb els patis i els assecadors. A l'estiu, amb poc risc de pluges, els totxos s'assecaven a les eres o patis rectangulars envoltades de porxos:

En primer terme, la bassa on s'acumulava l'aigua que es barrejava amb l'argila garbellada per crear el fang imprescindible per produir els totxos, teules, rajols i maons que es coïen al forn:

Porxos i un dels forns de la bòbila d'en Joan Serret. Al fons, un aqüeducte per al subministrament d'aigua:

El forn de la bòbila d'en Joan Serret on hi tancava els seus camions el senyor Sagués en la dècada dels anys 1960:

Una altre fotografia d'aquesta bòbila d'en Joan Serret on es veu l'immens espai que ocupava i amb la Torre Mena i l'antena de Ràdio Miramar de fons:

Un Pegaso 1060 de l'empresa Excavacions Serret carrossat amb un bolquet de la casa Sitges, accidentat en una obra i dipositat en aquesta bòbila:

Nota de preus dels productes que fabricava la bòbila d'en Joan Serret:



Publicitat de la bòbila del senyor Joan Serret i Martorell al barri d'Artigas de Badalona:

Amb la mort d'en Joan Serret i Martorell, el negoci va succeir-lo la seva vídua, la senyora Mercè Vidal i Solanas. Amb el temps, les dues bòbiles se'n farien càrrec el seu fill Lluís Serret i Vidal, i el seu gendre, en Josep Bachs:

La família Serret simultaniejava la producció de rajols, maons i totxos en les dues bòbiles del barri d'Artigas amb l'extracció de sorres i graves, primer amb carros de trabuc i després amb camions, en el curs final del riu Besòs. Aquestes dues activitats seran abordades en el proper article.