Alguns dels vehicles que participaren a la via catalana del 11 de setembre de 2013.

Avui fa just un mes de la celebració de la cadena humana que va enllaçar el país de punta a punta, una cadena de quatre-cents quilòmetres, paral·lela a la línia de la costa, des del Pertús fins a les Cases d'Alcanar. Va cobrir en part la comarca del Vallespir i també va arribar a Vinaròs. Hi van participar més d'un milió i mig de catalans. Las gran participació va obligar a desdoblar la cadena humana en alguns trams. La temença que hi havia dels buits a les Terres de l'Ebre es va esvair. Hi va haver una gran participació d'ebrencs i d'altres catalans vinguts en autocars d'altres racons del país. 

En l'organització d'aquesta fenomenal cadena humana hi van treballar un munt de persones desinteressadament durant molts mesos. Van planificar el traçat i la delimitació dels trams, amb la distribució dels participants. A cada tram hi havia assignat un fotògraf i espais per atendre necessitats de tota mena. Un cop acabada la cadena, no hi va haver cap deixalla. Un comportament admirable, cívic, educat, pacífic i ordenat de més d'un milió i mig de catalans que hi participaren. Si l'objectiu era de difondre el missatge arreu del món, de ben segur que s'ha assolit. I l'imatge festiva que es va oferir es un missatge potent i entenedor.

El dia 11 de setembre de 2013 el passeig de la Bonanova a prop de la Via Augusta presentava molt poc trànsit, propi d'un dia festiu, com s'aprecia en aquesta fotografia:

Per la tarda, a les 17.14 hores la confluència del passeig de Gràcia amb l'avinguda Diagonal, per on discorria un tram de la cadena humana, oferia aquest aspecte de festa i alegria. Les mascotes no van ser alienes a aquest esdeveniment participant-hi al costat dels seus amos:

La gernació aplegada al passeig de Gràcia il·lustra la força i empenta d'aquest moviment popular que veu en la creació d'un estat propi per a Catalunya un anhel de llibertat, progrés econòmic i cohesió social. L'actitud del govern espanyol sembla confirmar cada dia que passa l'encert i validesa d'aquesta opció:

El civisme i respecte presidí el comportament dels congregant al tram de la via catalana que discorria pel passeig de Gràcia i l'avinguda Diagonal de Barcelona:

Dos cotxes de la Guàrdia Urbana de Barcelona, mobilitzats per regular el trànsit:

Dos camions de la brigada municipal de l'Ajuntament de Barcelona aparcats esperant l'acabament de la celebració de l'acte per atendre les labors de neteja: 

Dos guàrdies urbans de l'Ajuntament de Barcelona que regulaven el poc trànsit de vehicles que hi havia en aquell moment en un dels indrets més coneguts i cèntrics de Barcelona:

Una furgoneta d'antiavalots de la Guàrdia Urbana de Barcelona, la presència de la qual era completament innecessària:

El diumenge posterior a la celebració de la Diada els diaris El Punt-Avui i Ara van publicar en llurs suplements dominicals un recull de les fotografies de la cadena humana del dia 11 de setembre. Nosaltres hem seleccionat aquestes fotografies perquè ens han agradat i s'escauen amb la temàtica d'aquest espai. La primera fotografia és un senyor amb un carro i el cavall a Arc de Barà, lluint una estelada:

Un grup de participants fotografiats a Amposta; darrera d'ells, dos autocars, un de la Teisa d'Olot i l'altre de La Hispano Hilarenca SA, de Salt. Molts gironins es desplaçaren fins a l'Ebre per a cobrir la cadena humana en aquell cantó poc poblat:

El senyor Joan Brugués ens va comentar dies abans de la Diada que Autocars Olivet havia llogat tots els autocars grossos per transportar els participants a la via. Tant aquesta Diada com la de l'any passat, ha estat d'un gran profit i rendiment per les empreses d'autocars.

Membres de la comunitat Sikh de Badalona, la tercera ciutat més gran de Catalunya, també van participar en la cadena humana del dia 11 de setembre de 2013. En aquesta fotografia són retratats davant de l'antiga fàbrica de l'Anís del Mono: 

Un camió Leyland, que s'està restaurant, també va participar a la cadena humana carregat de participants que voleiaven senyeres i estelades:

I una fotografia d'una gran bellesa: un pare que enlaira amb els seus braços el seu fill, una imatge carregada de tendresa i emotivitat:

I la pregunta final a formular és: i ara què? Bé, això segurament no ho sap ningú. Que succeirà demà ningú ho sap del cert. Sembla que la il·lusió per un estat propi no s'ha afeblit, ans el contrari, és més clara i evident per un segment major de catalans.

Hi ha alguns fets irrefutables. Avui dia la centralitat política a Catalunya és clarament sobiranista i aposta decididament i sense complexos per tenir un estat propi. Anys enrere, un independentista era contemplat amb condescendència en el millor dels casos -la figura de l'il·luminat- o bé directament amb menyspreu. Avui dia els catalans partidaris de mantenir-se dins d'Espanya han de justificar la seva proposta. I sincerament, de motius i arguments per mantenir-nos en la situació actual, més enllà dels sentimentals i de la por, no n'hi ha o encara no els han formulat. Un discurs fonamentat en la por i l'amenaça no és gaire edificant ni atractiu.

També sembla que el President Mas està decidit a impulsar el procés. Què això ara va de debò. L'actitud de la puta i la ramoneta, tan criticada al President Pujol, sembla que s'ha acabat. I el gran aliat del sobiranisme català és paradoxalment el govern espanyol i els aparells de l'Estat: una monarquia desacreditada, un Tribunal Constitucional completament polititzat sense autoritat ni respecte, uns presidents autonòmics que incapaços de resoldre degudament les seves competències i presentar una gestió creïble als seus electors, fugen d'estudi ficant cullerada en aquest contenciós. 

Llegir la premsa de Barcelona i de Madrid és contemplar dos móns absolutament diferents. Alguna cosa grinyola. Per molts catalans, amb Espanya no hi ha res a fer. Aquest és un convenciment general i creixent. Un dèficit fiscal brutal i sense parió a cap país d'Europa que tots els catalans patim amb retallades en sanitat, educació i prestacions socials; un incompliment constant en el capítol d'infraestructures; una gestió lesiva als interessos dels país en el capítol de ports i aeroports; una falta de respecte i consideració de l'esforç de tots els catalans; una ofensiva en l'aspecte cultural i lingüístic; un ofec econòmic per trencar la cohesió social i col·lapsar la Generalitat de Catalunya. I aquest memorial de greuges, real i constant, ens el recorden cada dia. No sembla una política gaire intel·ligent per apaivagar el sobiranisme creixent.

I Espanya, que ha estat un gran país, té profunds motius per a la reflexió. Algunes coses s'han fet malament i cal acceptar-ho per redreçar la situació. Fins fa quatre dies alguns polítics -de dretes i esquerres- donaven lliçons d'economia i creixement econòmic arreu del món, amb una actitud sovint xulesca i prepotent; i ara el país té greus dificultats per poder satisfer els interessos del descomunal deute públic contret, que augmenta cada dia que passa; té poc prestigi internacional, com s'ha visualitzat amb la candidatura olímpica de Madrid; tampoc té una diplomàcia gaire eficaç com es va manifestar amb les expropiacions d'empreses espanyoles a l'Argentina i Bolívia.

A nivell intern, Espanya presenta greus problemes de difícil solució: un atur molt alt que no es redueix; una devastació del teixit industrial i de les petites i mitjanes empreses; un creixement accelerat de les diferències socials entre rics i pobres, en què l'esforç fiscal del país recau bàsicament en la classe mitjana, cada cop més empobrida; una absència d'alternativa econòmica al sector immobiliari i al turisme; un sector bancari receptor de transferències de diners públics, completament esfondrat i que ofega les petites i mitjanes empreses negant-los-hi crèdits i finançament; un gran empresariat que viu de les contractacions d'obres públiques licitades en el Butlletí Oficial de l'Estat; uns polítics incapaços d'admetre els seus errors i que tothora pontifiquen; un desmantellament accelerat de prestacions socials bàsiques com ho són les pensions i la sanitat; una mala preparació dels estudiants; una fugida del capital humà cap a l'estranger perquè aquí no troben oportunitats laborals; una estructura administrativa mastodòntica i poc eficaç; i un estat autonòmic -el cafè per a tothom- que no funciona, molt onerós i poc viable.

Acabem. Des d'una perspectiva democràtica, no s'entèn l'oposició tancada a la celebració d'una consulta al poble català perquè es pronunciï respecte de l'estatus de Catalunya. Països profundament democràtics com el Regne Unit i Canadà celebraran i han celebrat referèndums d'aquesta mena. Perquè és cert que tots els territoris que han esdevingut un estat cap d'ells ha volgut tornar a la situació anterior. I aquesta veritat empírica la sap molt bé el senyor Artur Mas, President de la Generalitat de la Catalunya, i el senyor Mariano Rajoy, president del govern espanyol. Es tracta de recuperar la sobirania que tenia Catalunya fins el 1714, arrabassada per les armes. Que els catalans puguin gestionar els seus propis interessos, amb el dret a equivocar-se i esmenar-ho, com qualsevol país plenament lliure i sobirà.

Els autocars que van participar en la històrica Diada Nacional de Catalunya celebrada a Barcelona el 11 de setembre de 2012.

El dia s'aixecava agradable amb una mica de xafogor, pròpia dels darrers dies d'estiu a Barcelona. Després d'esmorzar, varem sortir de casa i enfilarem tranquil·lament Passeig de Gràcia avall, on coincidirem en aquella hora del matí amb uns pocs ciutadans que portaven banderes estelades. Els carrers de l'Eixample, com el de Rosselló, presentaven un aspecte buit a quarts d'onze del matí; solament hi circulaven autobusos:

La confluència del Passeig de Gràcia i l'avinguda de les Corts Catalanes, on començava la gran manifestació de la Diada, presentava molt poca gent. Al cap d'unes hores, estaria ple a vessar:

Arribats a la plaça de Catalunya, agafarem l'avinguda Portal de l'Àngel, amb tots els comerços tancats per causa de la festivitat de la jornada. El dia i el temps convidaven a gaudir del barri gòtic de Barcelona, una meravella que els barcelonins no valorem prou i que és un llegat de la puixança i vitalitat de la Catalunya d'aquella època que erem un estat sobirà.

Al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya hi havia una exposició commemorativa dels cinquanta anys de la construcció de la nova seu, a la plaça Nova. Varem entrar per veure les fotografies en blanc i negre de la Barcelona dels anys 1960 que van immortalitzar en Xavier Miserachs, el Francesc Català Roca i l'Oriol Maspons. Unes fotografies interessantíssimes que reflecteixen una Barcelona censurada sovint a la premsa i als llibres. Per contra els fotògrafs podien retratar lliurement, sense limitacions ni censures, una Barcelona prohibida i que oficialment no existia. Unes fotografies d'aquesta exposició:

Un cop visitada l'exposició del Col·legi d'arquitectes, a l'avinguda de la Catedral de Barcelona s'hi celebrava la Setmana del Llibre en Català, que arribava a la trentena edició. Hi havia uns estands amb les novetats que presentaven les editorials. Cada cop hi havia més gent que es passejava amb estelades i banderes catalanes. Vam renunciar a entrar a la Catedral de Barcelona perquè no teníem la vestimenta adient.

Pel carrer dels Comptes, varem anar a parar al Museu Frederic Marés amb el seu pati gòtic, que és pura meravella. Seguint aquell carrer estret i ombrívol varem trencar pel carrer Jaume I i varem espetegar a la Pastisseria La Colmena, plena de gom a gom. Davant d'aquesta pastisseria, una de les més populars de Barcelona, hi havia aquest gos que també participava de la festa que representa la Diada:

Creuada la Via Laietana, varem prosseguir pel carrer de la Princesa, un carrer llarg i trist malgrat el seu nom, que té un dels establiments més originals, antics i coneguts de Barcelona, El Rei de la Màgia:

Al carrer de Flassaders cantonada amb el de la Princesa hi havia els grallers dels castellers de Sants, un barri de Barcelona conegut per la indústria tèxtil que havia acollit:

Després, pel carrer del Comerç i el Passeig de Pujadas, varem anar a parar al Passeig de Lluís Companys i l'Arc de Triomf on hi havia l'envelat per l'arrossada organitzada per Òmnium Cultural i casetes d'entitats de tota mena. A l'Arc del Triomf hi voleiava una estelada de grans dimensions. El formigueig humà era considerable.

Varem pujar pel Passeig de Sant Joan on vaig veure els primers autocars arribats d'arreu que transportaven alguns dels participants en la manifestació organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa" i que aplegaria a la tarda més d'un milió i mig de persones. Aquests tres autocars ben matiners eren de l'empresa Penedès, de l'empresa Prat de Taradell i un Mercedes Benz de la Teisa d'Olot.

A la una del migdia, al carrer d'Aragó arribaven més autocars que duien participants d'arreu del país:

Després de dinar, varem distreure'ns amb la riuada humana que marxava pel carrer de Còrsega cap a la gran manifestació. A les sis de la tarda, varem afegir-nos als ciutadans que feien cap a la manifestació. Al Cinc d'Oros, la confluència del Passeig de Gràcia amb l'avinguda Diagonal, era impossible d'avançar. Varem resoldre de baixar pel carrer de Pau Claris, on hi havia autocars aparcats vinguts de totes les comarques catalanes. 

En alguns trams del carrer de Pau Claris, els autocars eren aparcats en doble fila, una imatge insòlita: 

El carrer de Mallorca també hi havia una filera d'autocars: 

Una altre filera d'autocars al carrer de València, en ple cor del barri de l'Eixample de Barcelona. El primer, un vehicle de l'empresa Autocars Lax de Tamarit de Llitera, i al seu davant, un de l'empresa Autocars Roca de Salt (Gironès):



Autocars aparcats al carrer de Roger de Llúria de Barcelona:

L'Ajuntament de Barcelona va preveure meticulosament els espais per l'aparcament dels mil quatre-cents autocars que van arribar a Barcelona en aquesta Diada històrica en diversos indrets de la ciutat. Tanmateix, la realitat va desbordar les previsions i es va haver d'aparcar on bonament es podia. Per cobrir els serveis de transport, les empreses van haver de recórrer als autocars de reserva que tenen, com aquests dos autocars Pegaso amb més de vint anys d'antiguitat:





Segurament que gairebé tots els autocars de Catalunya eren a Barcelona la tarda del 11 de setembre de 2012. Si algú hagués tingut temps i paciència de fotografiar-los tots, labor impossible, disposaria d'un retrat de tots els vehicles catalans amb llurs matrícules i propietaris. Hi va haver-hi qui no va poder pas assistir a la manifestació perquè no hi havia autocars disponibles.

La impossibilitat de poder-se afegir a la manifestació principal, va determinar d'arribar-nos al monument de Rafael de Casanova, a la confluència de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Ali Bei, que simbolitza la resistència heroica de la ciutat de Barcelona davant de les tropes borbòniques en la Guerra de Successió. Al carrer d'Ali Bei, hi havia aquests autocars de l'empresa Sagalés i Castellà: 





Qualsevol cantonada de l'Eixample era usada per aparca-hi els autocars, com aquest de l'empresa Agustí de Montmeló:

Els animals de companyia, com aquest gatet, acompanyat dels seus amos, també van participar en aquesta Diada històrica:

A les vuit del vespre, era hora de recollir-se cap a casa. El carrer de Girona ens hi duia dretament. El carrer d'Aragó, un dels principals carrers d'entrada a la ciutat de Barcelona, presentava aquest aspecte. A la vorera superior, la de muntanya que els barcelonins en diuen per proximitat al cim de Tibidabo, hi havia una filera d'autocars de colors, mides, empreses i procedències per a tots els gustos:

També va haver-hi autobusos per transportar els assistents a aquesta Diada històrica, com aquest Setra:

En alguns trams del carrer d'Aragó, com el del mercat de la Concepció, els autocars van haver d'aparcar en doble fila: 

Autocars encabits a la confluència del carrer de València amb el de Girona. En aquest cantó de Barcelona hi predominaven autocars de tres empreses, Plana de Tarragona, Sagalés de Caldes de Montbui i Calella de Pineda de Mar:

També els microbusos van ser llogats per transportar-hi participants, com un vehicle de l'empresa Estarriol, de Figueres; davant seu, un autocar carrossat per Beulas de l'empresa olotina Teisa:

Hi havia alguns autocars espatarrants com aquest model de tres eixos carrossat per en Beulas aparcat al carrer de València, a l'alçada del mercat de la Concepció:

El carrer Mallorca també estava ple a vessar d'autocars:

Els mil quatre-cents autocars i autobusos que van transportar els participants en la gran manifestació convocada també van contribuir a l'èxit d'aquesta Diada. N'hi havia tants d'autocars que per evitar embussos van haver de marxar esglaonadament. Aquest bloc, que versa sobre la història del transport al nostre país, se n'havia de fer per força ressò. Un esdeveniment d'aquesta transcendència no podia pas ser negligit.

A diferència de la gran manifestació celebrada el dia 10 de juliol de 2010 per refusar la sentència dictada pel Tribunal Constitucional Espanyol contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya on va sortir vora un milió de catalans emprenyats -segons plàstica definició encunyada pel periodista Enric Juliana-, en aquesta ocasió es palpava una altre ambient, molt més festiu i alegre. En aquella manifestació hi havia emprenyament i desencís i en aquesta un projecte pel futur il·lusionador.

Aquesta Diada era tota una altre cosa respecte la del 10 de juliol de 2010. Les famílies i els amics participaven amb alegria i il·lusió. No es criticava ni s'atacava ningú. El milió i mig de persones que van participar-hi van donar un exemple admirable de civisme, respecte i educació, sense incidents ni males paraules. Hi havia una esperança, un missatge positiu i engrescador cap al futur: Catalunya, nou estat d'Europa.

Els qui van participar en aquesta Diada crec que han interioritzat molt clarament que l'única solució per Catalunya és disposar d'un Estat. Han assumit allò que el President Mas va resumir brillantment el dimecres al Palau de la Generalitat per valorar la Diada: Catalunya necessita un estat propi per ser ella mateixa i per prosperar.