Ahir en Xavier Castells exposà el seu camió petit Nazar B al recinte de la fàbrica Fabra i Coats del barri de Sant Andreu i avui diumenge hem donat una volta per la ciutat de Barcelona. A dos quarts de dotze ens hem trobat al seu garatge i el senyor Castells ha escalfat el motor Perkins del seu Nazar. El soroll pausat i sincopat del camió recorda el dels camions Leyland dels anys 1950 i 1960. Aquest fet ens indueix a suposar, amb cert fonament, que aquest vehicle munta un autèntic motor Perkins importat d'Anglaterra. Els motors anglesos produïts aquells anys presenten aquesta característica. Tal hipòtesi es reforça arran de la suavitat de funcionament que manifesta un motor de més de cinquanta anys d'antiguitat.
L'interior de la cabina del Nazar d'en Xavier Castells, amb el motor encès al ralentí, escalfant-se:
Detall costumista: la caixa de puros Farias, el tabac que fumaven els hòmens del transport en els anys 1960 i 1970:
Amb el motor a punt, ben escalat, hem enfilat a tota marxa el carrer de Mallorca, enmig de la mirada encuriosida i sorpresa dels vianants i dels automobilistes i llurs acompanyats que ens hem trobat en el camí. Hem fet parada en un dels xamfrans que delimiten el temple expiatori de la Sagrada Família, consagrat com a basílica el novembre de l'any 2010 en una cerimònia oficiada pel Sant Pare. Un maridatge curiós: el d'un temple modernista projectat per l'arquitecte Antoni Gaudí conegut arreu del món i el d'un camió ideat per un napolità resident a Saragossa i ben traçut -o que tenia la mà trencada- en el disseny de vehicles fa més de cinquanta anys.
El Nazar B al xamfrà dels carrers de Mallorca i Nàpols:
El Nazar davant de la façana principal de la basílica de La Sagrada Família, que afronta amb el carrer de Nàpols i encarada a l'oest:
Reprenguérem la marxa i a través dels carrers que creuen el barri del Fort Pienc avançarem decidits i a bon ritme pel passeig de Colom fins al cim de la muntanya de Montjuïc passant per davant de l'hotel Miramar. Des de dalt de Montjuïc, que oferia una ampla i completa visió de la ciutat de Barcelona i de les ciutats i muntanyes que l'envolten, en aquest diumenge clar i lluminós, davallaren pel carrer de l'Estadi, on hi ha l'estadi olímpic Lluís Companys, fins arribar a través de l'avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia a l'avinguda de la reina Maria Cristina. Allà férem la segona parada del tomb.
El Nazar aparcat a l'avinguda de la Reina Maria Cristina; al capdamunt, el Palau Nacional de Montjuïc, que avui dia acull el Museu Nacional d'Art de Catalunya, i al mig, la font màgica de Montjuïc.
Des de la plaça Espanya emprenguérem el camí de tornada al garatge circulant a tot drap per l'avinguda de la Gran Via de les Corts Catalanes. En un semàfor on ens haguérem d'aturar, un noi jove que conduïa un Mini clàssic li preguntà a en Xavier Castells quina marca de camió portava i on fou fabricat. La cara de sorpresa que manifestava el jove en oir les respostes era indescriptible. I en un altre semàfor, a l'alçada de la plaça de Tetuan, en la confluència de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el passeig de Sant Joan, el conductor d'un camió Iveco grua que es presentà com a mecànic, elogià el Nazar, un vehicle que segons manifestà tenia ànima, a diferència dels vehicles que es produeixen actualment. Desconeixem si el Nazar té ànima -els nostres coneixements sobre aquesta matèria són força limitats- però l'impacte que la seva presència suscita en els carrers de Barcelona és un fet incontrovertible i que en podem donar fe.
A quarts d'una arribarem a destí. Fou el moment de tancar el Nazar al garatge, al costat dels altres vehicles de l'empresa Transports Castells:
El Nazar B al costat d'un camió i d'un furgó Iveco de Transports Castells de Barcelona:
L'experiència de circular una estoneta amb el Nazar B per la ciutat de Barcelona, tranquil·la un diumenge del mes de novembre, amb la fressa del motor, la rigidesa dels seients folrats d'escai, la duresa de la direcció i els frens, la complexitat de l'operació de canviar les marxes -la primera, com sempre ocorria en els camions d'aleshores, rasca; i la resta de marxes, si no es té un bon coneixement del canvi, no hi ha pas manera d'accionar-les-, la velocitat normal de circulació -que és de vuitanta quilòmetres/hora amb el camió descarregat i en una carretera plana- i l'atenció constant que la seva conducció exigeix, juntament amb les carreteres estretes i serpentejants que hi havia en els anys 1960, glaçades a l'hivern, les panes sovintejades, el fred a l'hivern i la calor a l'estiu que envaïa la cabina, les jornades inacabables amb la son i la lassitud que se'n derivava, el repàs i el manteniment dels vehicles els caps de setmana, constitueixen una manifestació dels afanys i dificultats que la professió de transportista tenia fas dècades. Els transportistes es guanyaven bé la vida però a costa de molts afanys personals i de llur família.
La restauració d'aquest Nazar, que s'ha incorporat en el paisatge urbà de la ciutat de Barcelona -no en va cada dia feia la ruta de Roda de Ter fins a Barcelona- constitueix un homenatge del senyor Castells a la professió de transportista, la qual, son pare, també exercí amb la creació d'una empresa de transports considerable.
El Nazar aparcat a l'avinguda de la Reina Maria Cristina; al capdamunt, el Palau Nacional de Montjuïc, que avui dia acull el Museu Nacional d'Art de Catalunya, i al mig, la font màgica de Montjuïc.
Des de la plaça Espanya emprenguérem el camí de tornada al garatge circulant a tot drap per l'avinguda de la Gran Via de les Corts Catalanes. En un semàfor on ens haguérem d'aturar, un noi jove que conduïa un Mini clàssic li preguntà a en Xavier Castells quina marca de camió portava i on fou fabricat. La cara de sorpresa que manifestava el jove en oir les respostes era indescriptible. I en un altre semàfor, a l'alçada de la plaça de Tetuan, en la confluència de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el passeig de Sant Joan, el conductor d'un camió Iveco grua que es presentà com a mecànic, elogià el Nazar, un vehicle que segons manifestà tenia ànima, a diferència dels vehicles que es produeixen actualment. Desconeixem si el Nazar té ànima -els nostres coneixements sobre aquesta matèria són força limitats- però l'impacte que la seva presència suscita en els carrers de Barcelona és un fet incontrovertible i que en podem donar fe.
A quarts d'una arribarem a destí. Fou el moment de tancar el Nazar al garatge, al costat dels altres vehicles de l'empresa Transports Castells:
El Nazar B al costat d'un camió i d'un furgó Iveco de Transports Castells de Barcelona:
L'experiència de circular una estoneta amb el Nazar B per la ciutat de Barcelona, tranquil·la un diumenge del mes de novembre, amb la fressa del motor, la rigidesa dels seients folrats d'escai, la duresa de la direcció i els frens, la complexitat de l'operació de canviar les marxes -la primera, com sempre ocorria en els camions d'aleshores, rasca; i la resta de marxes, si no es té un bon coneixement del canvi, no hi ha pas manera d'accionar-les-, la velocitat normal de circulació -que és de vuitanta quilòmetres/hora amb el camió descarregat i en una carretera plana- i l'atenció constant que la seva conducció exigeix, juntament amb les carreteres estretes i serpentejants que hi havia en els anys 1960, glaçades a l'hivern, les panes sovintejades, el fred a l'hivern i la calor a l'estiu que envaïa la cabina, les jornades inacabables amb la son i la lassitud que se'n derivava, el repàs i el manteniment dels vehicles els caps de setmana, constitueixen una manifestació dels afanys i dificultats que la professió de transportista tenia fas dècades. Els transportistes es guanyaven bé la vida però a costa de molts afanys personals i de llur família.
La restauració d'aquest Nazar, que s'ha incorporat en el paisatge urbà de la ciutat de Barcelona -no en va cada dia feia la ruta de Roda de Ter fins a Barcelona- constitueix un homenatge del senyor Castells a la professió de transportista, la qual, son pare, també exercí amb la creació d'una empresa de transports considerable.
