El camions de Can Sans de Castellar del Vallès (Vallès Occidental)

Castellar del Vallès, municipi proper a Sabadell, va tenir fins a mitjans del segle XIX una economia bàsicament agrícola basada en cultius mediterranis -vinya, cereals i oliveres. Durant la segona meitat del segle XIX irromp la indústria tèxtil aprofitant l'aigua del riu Ripoll; ocupa un lloc preeminent l'empresa VÍDUA DE JOSÉ TOLRÀ S.A, fundada per en Josep Tolrà i Abella l'any 1856.

VÍDUA DE JOSÉ TOLRÀ S.A. fou una de les principals filatures de Catalunya molt coneguda per la qualitat de llurs teixits, assolint nombrosos premis en les diverses exposicions en que participà a finals del segle XIX. En l'aspecte social, els amos de can Tolrà sempre van tenir una gran preocupació per les condicions de vida de llurs treballadors, els quals es succeïen de pares a fills: l'any 1898 es va crear una caixa de pensions per cobrir la jubilació i malalties del personal.

En la postguerra, la família Valls Taberner, propietària de MANUFACTURAS VALLS SA, un dels principals grups tèxtils catalans, va adquirir una participació majoritària a VIDUA DE JOSÉ TOLRÀ SA. Aquest fet va suposar un fort impuls per a aquesta empresa vallesana gràcies a la gestió d'en Domingo Valls Taberner i llur nebot Josep Maria Valls Rusiñol, en "Pepin", com era conegut per la família i els amics.

L'any 1949 va succeir una tragèdia que va commocionar la burgesia barcelonina de la postguerra: en Pepin Valls Rusiñol, gerent de l'empresa, i en Josep Basora, director de la fàbrica, foren assassinats a la fàbrica de Castellar del Vallès. Aquest fet va afectar particularment el meu avi matern, en Fernando Nogués i Albareda, i en Llorenç Mayol de Balanzó, padrí de la meva mare, per l'íntima amistat forjada amb en Pepin Valls quan estudiaven plegats a l'Institut Químic de Sarrià de Barcelona.

Els meus avis materns, en Fernando Nogués Albareda (1922-1953) i la Maria Luisa Guizy Terrés (1923-2010), fotografiats possiblement a l'avinguda Diagonal l'any 1946. Al fons, un dels escassos camions que hi havia en aquella Barcelona sòrdida, depauperada i exsangüe:

VÍDUA DE JOSÉ TOLRÀ SA va patir la crisi del tèxtil iniciada durant la dècada del 1970. L'any 1986 va presentar suspensió de pagaments. I l'any 1995 va tancar definitivament les portes.

La riquesa generada per l'empresa VIDUA DE JOSÉ TOLRÀ SA a Castellar del Vallès va ser la causa que en Lluís Sans i la Josefa Vila, fills de Sant Quirze de Safaja i de Castellterçol, respectivament, obrissin l'any 1921 una lleteria a la carretera de Sabadell.

L'any 1943 es va incorporar al negoci els tres fills d'en Lluís Sans i la Josefa Vila: en Joan, en Miquel i en Josep. S'amplia el negoci a la venda de farratges i grans, traslladant-se a un magatzem més gran de la plaça del Molí. Per a atendre el transport de blat, ordi i blat de moro es van comprar diversos camions d'ençà dels anys 1950.

Per al repartiment per Castellar del Vallès, Can Sans usava un carro amb un cavall. Fotografia del carro de Can Sans participant en la festivitat de Sant Antoni del porquet celebrada el 17 de gener del 1950 en aquest municipi:



El primer camió de Can Sans fou aquest Dodge, matriculat a Lleida, amb una caixa de fusta per al transport de gra i farratges:

Aquest camió, anys més tard, va pertànyer a l'empresa TRANSPORTS CARBONELL MOLIST de Sant Feliu de Codines.

El segon camió fou un Brockway nordamericà, del qual en Josep Sans no en conserva cap fotografia. Tots els camions de Can Sans eren reparats per en Francesc Vilaclara, un mecànic d'ofici que enginyava tota mena de solucions davant de l'escassedat de peces.

A finals dels anys 1950 es va comprar un camió Leyland important d'Anglaterra, matriculat i recollit a Bilbao. La caixa que muntava fou construïda per un carrosser de Lleida. El Leyland Comet fotografiat participant en la celebració de Sant Cristòfol a Castellar del Vallès:



Una altre fotografia del Leyland abonyegat per un petit xoc:



Fotografia presa l'any 1961 del Leyland Comet bolcat a Gironella (Berguedà) per un batzac del carrilet de Manresa a Olvan-Colònia Rosal. De resultes del xoc, el Leyland va anar a espetegar a la riba del riu Llobregat. Solament hi hagué una trencades de les molles del camió per la col·lisió amb les pedres:



No és casualitat que aquest Leyland hagués estat carrossat a Lleida. Després de la guerra civil, a les comarques de Lleida va desenvolupar-se una important indústria carrossera i de maquinària agrícola amb nombrosos tallers. A Tàrrega, capital de la comarca de l'Urgell, hi havia l'empresa JOSÉ TREPAT GALCERAN SA, reconegut fabricant de maquinària agrícola fundat l'any 1916 i especialitzat en segadores; actualment hi ha el grup ROS ROCA, multinacional catalana fundada l'any 1953 i dedicada a la fabricació d'equips de recollida i neteja, plantes de tractament i recollida pneumàtica, i propietària de la marca ÍNDOX.

Publicitat de l'empresa INDUSTRIAS J. TREPAT SA de Tàrrega:

A començaments dels anys 1970, els germans Sans van comprar un Pegaso 1065 "Europa" al concessionari oficial de Terrassa. Fou carrossat a Sallent, i va donar un resultat excel·lent:

Durant aquests anys també es va adquirir un camionet Avia, ja usat, a Sabadell, per al repartiment per la comarca. En Josep Sans en serva també molt bon record d'aquest camió.



Avui dia Cal Sans disposa d'un MAN comprat a començaments dels anys 1990 per a atendre les comandes i transports.

L'any 1991, en Josep Sans va fer-se càrrec del negoci. L'any 2007, AGROSANS es va traslladar a una moderna nau al polígon de Can Carner de Castellar del Vallès, al peu de la carretera de Sabadell. Durant aquests anys AGROSANS ha esdevingut una de les principals marques de menjar d'ocells, i el futur d'aquesta empresa familiar és garantit amb la incorporació al negoci d'en Jordi i d'en Xavier Calm, les noves generacions.

Vull agrair molt especialment l'amabilitat del senyor Josep Sans explicant-me la història de la seva empresa, així com la paciència i labor d'en Josep Carbonell acompanyant-me infatigablement a la recerca dels camions que hi hagut en aquesta comarca coneguda per llur indústria.

En Llorenç Mayol de Balanzó i PAPELERA INDUSTRIAL S.A.

Dedicat a la memòria del senyor Llorenç Mayol i de Balanzó (Barcelona 1921-2009), qui juntament amb la seva esposa, la senyora Pilar Matas i Vallmajor, van donar-nos suport en moments difícils donant-nos alhora testimoni dels seus profunds valors cristians.

El meu avi matern, en Fernando Nogués i Albareda, va néixer a Barcelona el 30 de novembre de l'any 1922. Gràcies a Déu s'estalvià d'haver de lluitar al front de l'Ebre on milers de joves catalans gairebé adolescents, mal armats i sense instrucció militar de cap mena, moriren absurdament en una guerra que la República espanyola havia perdut feia molt de temps.

Conclosa la guerra civil, va entrar a l'Institut Químic de Sarrià, aleshores dirigit pel cèlebre pare Gil, on va fer amistat amb en Pepin Valls Rusiñol i en Llorenç Mayol de Balanzó. L'íntima amistat entre el meu avi i en Llorenç Mayol va ser la causa que fos el padrí de la meva mare Maria José. En Llorenç Mayol de Balanzó era nét d'en Llorenç Balanzó i Pons (1860-1927), Marqués de Balanzó, títol pontifici, i traductor al català de La Divina Comèdia de Dante Alighieri.

En Llorenç Mayol de Balanzó havia estudiat als col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp, formació que va haver d'interrompre per l'expulsió de l'ordre de Sant Ignasi de l'ensenyament durant la II República. La seva família, originària de Carme, municipi de la comarca de l'Anoia, tenia una fàbrica tèxtil a Molins de Rei.

Com d'altres famílies benestants catalanes de principis de segle XX, els Mayol i de Balanzó tenien una casa a la Rambla de Catalunya núm. 38, els baixos de la qual era el magatzem i oficina de la fàbrica, i una casa d'estiueig al barri de Sarrià, concretament al carrer Major de Sarrià una mica més amunt de la Pastisseria Foix, propietat del poeta Josep Vicenç Foix. Un dels records d'infantesa d'en Llorenç Mayol eren "Les Monrases", unes dones velles i pobres que vivien a precari en una caseta rònega ubicada a la part posterior del jardí de la casa familiar del carrer Major de Sarrià, a tocar del garatge, les quals per a disposar de gas havien d'inserir una moneda en un comptador.

Acabades les llicenciatures, el meu avi Fernando i llurs dos amics emprengueren camins professionals diferents: en Pepin Valls, pertanyent a una de les principals famílies de cotoners de Catalunya, es va dedicar a les empreses familiars com MANUFACTURAS VALLS SA, VIUDA DE JOSÉ TOLRÀ SA o SOCIEDAD ANÓNIMA CROS SA.; el meu avi va endinsar-se en els olis industrials i lubricants creant l'empresa PRODUCTOS AUXILIARES SA, amb fàbrica a l'Hospitalet del Llobregat; i en Llorenç Mayol de Balanzó va escollir el món de la indústria paperera en una fàbrica al municipi de La Masó (Alt Camp).

L'any 1942 tot just recent llicenciat, a en Llorenç Mayol li proposen d'endegar una fàbrica de paper en un antic molí paperer ubicat al municipi de La Masó, el qual funcionava mercès a un dret històric de captació d'aigues del riu Francolí. Els accionistes de la societat que pretenia reconvertir un antic molí paperer en desús en una moderna fàbrica de paper eren el senyor Goberna, propietari de la finca i també d'una coneguda empresa d'elevadors, la família Mas de Xaxàs i un oncle del senyor Mayol. Hi havia ple consens que en Llorenç Mayol era la persona adient per a aquest projecte, constituïnt-se la societat mercantil "PAPELERA INDUSTRIAL SA" amb seu social a Barcelona i fàbrica a La Masó. Fotografia del molí original reconstruït durant els anys 1942 i 1943:

Aquells anys eren de gran dificultats: anys de fam i por, anys d'una brutal repressió amb exiliats i molts empresonats per motius polítics, anys d'un país ensorrat per una guerra civil i per una política econòmica demencial i profundament intervencionista. Hi havia una absència absoluta de matèries primes, maquinària i transports. Les poques matèries primes que hi havia estaven controlades pel govern qui assignava les quotes, provocant un frau conegut popularment com l'estraperlo, que va enriquir a unes quants vius propers al règim franquista. A més, qualsevol activitat econòmica havia de comptar amb el vistiplau administratiu.

A mitjans de l'any 1943, i després de grans esforços per a endegar l'activitat industrial, es van fabricar les primeres mostres de paper, els resultats dels quals no eren gens satisfactoris: la qualitat d'aquest paper n'impedia llur comercialització i venda. Davant d'aquest sotrac, en Llorenç Mayol va resoldre de paralitzar tota l'activitat canviant completament el procés productiu malgrat l'important augment de costos que suposava. Durant els mesos que la fàbrica estigué aturada, els accionistes continuaren abonant les nòmines als treballadors, fet que palesava la confiança en aquest projecte industrial i llur qualitat humana, especialment remarcable en un anys molt difícils. Fotografia on es veu les tasques de construcció d'una nau l'any 1943:

Cap a l'any 1944 es reinicia l'activitat productiva a la fàbrica de La Masó amb uns resultats reeixits: el paper complia amb les exigències i estàndards de qualitat per vendre's. Amb molts esforços i sacrificis, es fabrica paper amb regularitat malgrat les dificultats per atènyer matèries primes. LA PAPELERA INDUSTRIAL SA va generar una important activitat econòmica al municipi de La Masó i pobles limítrofs com Vilallonga del Camp, el Morell, Vallmoll i El Milà: treballadors, manobres, transportistes i mecànics tingueren feina en uns anys molt complicats en que l'economia estava practicament aturada per la política autàrquica executada des del govern espanyol. Fotografia d'un camió descarregant matèria prima a començaments de la dècada de 1950:

En Llorenç Mayol de Balanzó vivia en una senzilla habitació construïda a la pròpia fàbrica, on disposava també d'un laboratori per a les proves i assaigs. Els àpats els feia en una masia propera a la qual es desplaçava en bicicleta. I els caps de setmana agafava el tren a Valls fins a Barcelona per a poder gaudir de la companyia de llur muller, la senyora Pilar Matas i Vallmajor. En els anys 1940 i començaments de 1950 aquest trajecte durava unes quantes hores i els trens eren freds, amb els vidres trencats i degotalls quan plovia. Fotografia d'una de les naus de la PAPELERA INDUSTRIAL SA l'any 1954:

Durant la dècada dels anys 1950 es consolida l'activitat paperera cercant el mercat que no era pas cobert per les grans empreses papereres catalanes com MIQUEL COSTAS I MIQUEL SA, TORRAS JUVINYÀ SA, PAPERERA DE LA RIBA SA, LA GELIDENSE SA, GOMÀ-CAMPS SA, TORRAS HOSTENCH SA, MATIAS GOMÀ TOMÀS SA o GUARRO CASAS SA, per esmentar-ne les principals.

Un dels transportistes que va treballar per a PAPELERA INDUSTRIAL SA fou en Queralt, de Vilallonga del Camp (Alt Camp), qui tenia aquest camió Chevrolet:

En la dècada de 1960 s'estrenen noves instal·lacions amb maquinària més moderna. També augmenta el personal que hi treballava en tres torns. La millora de l'economia espanyola i les perspectives que s'albiraven determinen la renovació de la maquinària. Durant aquells anys, els senyors Mas de Xaxas i Mayol visiten a diverses fires internacionals de fabricants de maquinària de paper per a conèixer les darreres novetats de mercat. També visiten diverses fàbriques de paper espanyoles i escoceses. En aquells anys s'inicia l'exportació a l'estranger, principalment a països sudamericans.Fotografies d'un motor MATACAS muntat l'any 1960:

Amb la crisi econòmica que pateixen els països desenvolupats a mitjans dels anys 1970, PAPELERA INDUSTRIAL SA inicia una davallada de la producció i de les vendes per dues causes principals: la minva de les comandes per la reducció del consum i els impagats dels clients de països sudamericans, que suposaven un alt volum de vendes aleshores. Malgrat els esforços que es van endegar per a cercar nous clients a l'Estat espanyol, no es va poder assolir els percentatges de vendes perdudes a Sudamerica. Fotografia d'un magatzem amb producte acabat l'any 1972:

Durant els anys 1980 s'adopten successives iniciatives per a remuntar la situació econòmica de l'empresa amb ampliacions de capital, reduccions de personal, adquisició de la maquinària més moderna del mercat, major oferta de productes i captació de nous clients, si bé aquestes mesures no van donar els resultats esperats. Amb la jubilació l'any 1985 del senyor Mayol i el nomenament d'una gerència externa tampoc milloren els comptes de resultat. Finalment l'any 1987 LA PAPELERA INDUSTRIAL SA s'acull al procediment concursal, liquidant-se al cap de dos anys.

El senyor Mayol va continuar en el món del paper, del qual n'era un dels grans especialistes que hi havia a Catalunya, col·laborant en el Museu molí paperer de Capellades, un antic molí del segle XVIII on encara s'elabora el paper fet a mà i que compta amb una destaca col·lecció de maquinària, utillatges, papers i documents.

El senyor Llorenç Mayol és el genuí representant d'una mena de professionals i empresaris del segle XX que tenien la passió per la feina ben feta, pel sacrifici i el treball, per la discreció i la prudència, per l'honradesa i la sinceritat, pel proïsme i la dedicació als altres des d'uns pregons i ferms valors cristians. Aquestes actituds rebudes des de l'infantesa van guiar-lo tota la vida deixant un gran testimoni a tots aquells que hem tingut l'extraordinària sort d'haver-lo conegut i tractat.