Trobada a Vilafranca del Penedès el dissabte 21 de març de 2015 (I)

Organitzat per l'amic Jordi Núñez, fill de l'Arboç, ens trobarem el passat dissabte 21 de març, dia que es produeix l'arribada de la primavera amb les connotacions positives que comporta, a Vilafranca del Penedès amb l'ànim de visitar, si era possible, car cap activitat ni visita estava programada, algunes de les principals empreses de transports que hi ha a la capital de l'Alt Penedès. 

La primera visita fou a les naus que Transports Montserrat, de Sant Sadurní d'Anoia, té al polígon industrial Domenys II, el més gran de Vilafranca del Penedès. Les naus eren tancades i barrades i des de fora estant fotografiarem tres camions Pegaso estacionats al pati d'una de les naus de l'empresa. Dos vehicles, l'un de Transports Montserrat i l'altre de Transports Urpí, eren equipats amb cisternes, fet lògic car ens trobàvem en el país per excel·lència del cava i de grans vins. Al seu costat els acompanyava un Pegaso Comet. Fotografies dels tres Pegasos. Per veure el Comet cal posar-li certament una mica d'il·lusió i fixar la mirada. Però de ser-hi, hi és:

Aquest Pegaso de tres eixos, matriculat poc abans del llançament del model bocanegra, amb la seva cisterna per traginar líquids, és d'una gran bellesa:

Després de gaudir dels Pegasos que es podrien inexorablement i lentament a l'exterior d'aquesta nau del polígon industrial de Domenys II, visitarem la nau pròxima on Autocars Girona, empresa que ara pertany a Transports Ciutat Comptal SA, hi tanca els seus vehicles. El senyor Josep Carol, mecànic de la casa de tota la vida, feinejava dins la nau. Per alguns gremis professionals, com antany, els matins dels dissabtes també són laborables. Exterior de la nau on Autocars Girona hi tanca llurs cotxes:

El primer vehicle retratat fou aquest Man amb carrosseria Irizar matriculat el 1992, l'any de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona:

Aquest autocar petit, carrossat per Irizar no donà el resultat que s'espera d'una casa del prestigi de Man. Les lletres Iveco, clavades al marc inferior del vidre posterior del vehicle, fixen eficaçment el vidre que ballava. 

Un dels autocars grossos de la casa munta una carrosseria Irizar. El senyor Carol ens comentà la impressió que li causà la visita a les instal·lacions d'aquest carrosser basc. Una successió de naus immenses que apliquen el procés de construcció de carrosseries en cadena, el mètode que inventà Henry Ford. Posat el xassís a la cadena de producció, se li van acoblant successivament totes les peces que formen la carrosseria fins a acabar-la.

La construcció de carrosseries d'autocars i autobusos en cadena abarateix el cost de producció. Aquest menor cost de producció repercutit al client permet d'oferir carrosseries amb un preu força competitiu i ajustat. La qualitat d'aquesta carrosseria industrial no és pas comparable amb la d'altres carrossers com Beulas. El treball artesanal d'un carrosser de tota la vida, com can Beulas d'Arbúcies, es reflecteix en el preu final i en la qualitat de la carrosseria. Ningú ven duros a quatre pessetes. 

Bonica carrosseria Iizar PB que vesteix un autocar de can Girona:

Dos autocars més de la casa, un Mercedes Benz amb carrosseria Noge i un Vanholl destinat al servei urbà de Vilafranca del Penedès:

Bonic autocar Mercedes Benz carrossat per en Noge d'Arbúcies:

El senyor Carol, que és un mecànic de debò, com els d'abans, un gremi que s'extingeix, conserva una fotografia de quan féu el servei militar a Girona estintolat en un autocar Dodge equipat amb un motor dièsel de la casa Barreiros. Canviar motors de benzina per dièsels era una pràctica força comuna fa cinquanta anys. El senyor Carol li agradaren els vehicles i la mecànica de ben jovenet: 

L'Antoni Girona, fill de Vilafranca del Penedès i fundador de l'empresa que porta el seu cognom, Autocars Girona, comprà un primer autocar, un Sava, amb el qual feia el servei urbà a Vilafranca del Penedès. També féu el servei de fàbriques: el transport dels treballadors d'algunes de les principals industrials vilafranquines que produïen mobles, la cimentera i el distribuïdor oficial del butà. Els caps de setmana també prestava serveis discrecionals d'excursions. Per atendre aquests serveis el senyor Girona amplià successivament la flota d'autocars.

La jubilació del senyor Girona comportà la venda de l'empresa a Transports Generals d'Olesa. TGO la vengué al cap d'un temps a l'actual propietari, Transports Ciutat Comtal, empresa integrada a Moventis-Sarbus, un dels grans transportistes de viatgers del país.

A la paret de l'oficina del garatge que visitarem hi ha penjades fotografies d'alguns dels autocars que can Girona ha tingut en el curs dels anys. La primera fotografia és d'un Pegaso amb carrosseria Beulas Eurocar matriculat l'any 1976:

El segon vehicles fou un Pegaso comprat d'ocasió a Autocars Nicolau de Calafell, matriculat l'any 1975 i que féu principalment transport escolar:

Autocars Girona també tingué aquest autocar amb carrosseria Camelsa i motor Perkins comprat d'ocasió a una empresa de Sant Vicenç de Castellet. Donà un rendiment força pobre:

Un autocar Sava petit destinat al servei urbà que disposava d'accés per persones amb mobilitat reduïda fou comprat d'ocasió a Transports Metropolitans de Barcelona:

Un altre microbús Mercedes Benz que tingué Autocars Girona:

Autocars Girona tingué un autocar Daf carrossat per Ebrocar, un carrosser saragossà. El xassís, motor i demés elements mecànics eren força bons. En canvi la carrosseria construïda per Ebrocar fou un desastre absolut, una pura ruïna. La carrosseria, d'un disseny innovador i modern, presentava molts problemes de corrosió, baixa qualitat, acabats deficients i vibracions. Se n'hagueren de desempallegar aviat. Dues fotografies del Daf carrossat per Ebrocar, un carrosser que treballà molt pocs anys: 

Un dels cotxes més valorats pel senyor Carol és aquest Man carrossat per Obradors de Manresa. Donà un gran rendiment. Estrenat nou, féu més d'un milió de quilòmetres sense cap problema:

El senyor Carol ens explica que compraren nou un Pegaso 5036 carrossat per Irizar que sortí dolentíssim. Els problemes mecànics i de frens, amb el perill que comportava, sovintejaven. No frenava. Els Pegasos que ha tingut la casa no foren, en general, gaire bons. Tenien problemes mecànics de tota mena i greus problemes de frens. En canvi, els autocars Barreiros que tingueren eren una mica més valents.

Tres autocars retratats en un viatge a França:

Un microbús de la casa que feia transport escolar:



El Man participant en una activitat lúdica:

D'esquerra a dreta, en Xavier Maraña, el senyor Josep Carol, que ens rebé i atengué amb una extraordinària amabilitat, i en Jordi Núñez: 

Aquesta fou la primera de les activitats que feren a Vilafranca del Penedès. La resta d'activitats les exposarem en els propers articles.

El servei de trens del ferrocarril de cremallera de Monitrol a Montserrat de la Societat de Ferrocarrils de Muntanya a Grans Pendents el setembre de 1931 (l'Antiga de Ripoll).

La societat de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents fou una companyia ferroviària catalana de capital privat que construí dues línies de ferrocarril de muntanya: el cremallera de Monistrol al monestir de Montserrat i el de Ribes de Freser al santuari de Núria, al cor del Pirineu. 

L'augment incessant de visitants que tenia el Monestir de Montserrat, de mal arribar-hi per la seva ubicació enmig d'una muntanya abrupta i entallada, propicià que el senyor Joaquim Carrera, director de l'execució de la línia de tren de Barcelona al Rosselló per Figueres, projectés un ferrocarril amb sistema de cremallera entre l'estació de tren de Monistrol i el monestir de Montserrat. Amb aquest propòsit constituí, amb la participació dels senyors Romà Macaya i Josep Carbonell, la societat de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents el 31 de desembre de 1881. El 27 de juliol de 1882 s'atorgà a aquesta societat la concessió per la construcció i execució del ferrocarril de cremallera de Monistrol al monestir de Montserrat. L'any 1892, al cap de deu anys, finalitzaren les obres. I el 6 d'octubre de 1892 es posà en funcionament el cremallera.

L'esclat de la guerra civil el juliol de 1936 comportà la col·lectivització del servei. Els sindicats es feren càrrec del ferrocarril. En els anys 1940, la manca d'inversions agreujà la prestació del servei. El 25 de juliol de 1953 el Cremallera patí un greu accident amb diversos morts i ferits. La causa fou un manteniment deficient de les instal·lacions i l'antiguitat de la maquinària que prestava el servei. Aquest accident tocà de mort el Cremallera de Montserrat que cessà definitivament la seva activitat el 12 de maig de 1957.

El nombre creixent de visitants al monestir de Montserrat, amb la saturació dels aparcaments de vehicles privats, impulsà la redacció d'un projecte de recuperació del ferrocarril promogut per la societat Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. El projecte redactat fou exposat públicament l'any 1999. El juliol de 2001 s'emprengueren les obres de recuperació del Cremallera amb la construcció de dues noves estacions, l'una al peu de la muntanya dotada d'un gran aparcament i l'altre al monestir. Un trajecte ràpid, còmode i segur que ofereix un panorama extraordinari.  

L'Antiga, una botiga d'antiguitats de Ripoll que disposa d'articles meravellosos de decoració, seleccionats per la seva gran qualitat i bellesa, una tria fruit del bon gust de la seva responsable, la Marta, té el full d'horaris del Ferrocarril de Cremallera de Monistrol a Montserrat de l'any 1931 que explotava la Societat de Ferrocarrils de Muntanya a Grans Pendents. Aquest establiment també ofereix un taller de restauració d'antiguitats i una escola per aprendre les tècniques de la restauració. 

L'Antiga de Ripoll, a la plaça Nova de Ripoll:

Anunci original del servei del cremallera de Monistrol al monestir de Montserrat en vigor des del 14 de setembre de 1931. Curiós el català vacil·lant manifestat en algunes paraules i que reflecteix les dificultats d'implantació del català normatiu redactat per en Pompeu Fabra:

Imatge de la plaça Gran de Ripoll els primers anys del segle XX amb les parades de roba plantades pels marxants de roba un dissabte qualsevol, dia de mercat: 

El Ripollès és l'altre comarca que acollí la segona línia de ferrocarril d'alta muntanya executada per la  Companyia de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents. La línia té un recorregut de dotze quilòmetres i mig. Arrenca a Ribes de Freser, té una estació a Queralbs i mort al santuari de la vall de Núria i les estacions d'esquí que l'envolten.

Pont de la línia del cremallera de la Vall de Núria per salvar el riu Freser, en el tram del nucli urbà de Ribes de Freser, i que posa de relleu la magnitud d'aquesta obra executada amb capital privat: 

Imatge idíl·lica de Ribes de Freser, acreditat poble d'estiueig on neix la línia del cremallera i que també disposa d'una estació del tren de Barcelona a Puigcerdà:

 

La construcció de la línia del tren cremallera de Núria principià el maig de 1928. Els engorjats per on s'enfilava la línia i les obres d'enginyeria civil que calgué executar -ponts i túnels- requerí d'un contingent de treballadors que oscil·là entre els vuit-cents i el mil efectius. La vall de Núria, punt d'arribada de la línia del cremallera: 

A finals de desembre de l'any 1930, amb les obres acabades, es feren les primeres proves amb trens cremallera dotats de motors elèctrics. El 22 de març de 1931, poques setmanes abans de l'adveniment de la Segona República, s'inaugurà oficialment la línia. La construcció d'aquesta línia també fou afavorida per la pràctica dels esports d'hivern a la Vall de Núria, una activitat en què Catalunya fou capdavantera per l'afició que al país sempre hi ha hagut envers el muntanyisme.  

Pioners en la pràctica de l'esquí. Les senyores duien faldilles car la moda dels pantalons femenins encara no s'havia implantat:

 

Tanmateix l'explotació del tren cremallera no fou pas flors i violes. Coincidí amb la greu crisi econòmica de l'any 1929 que afectà en major o menor mesura els països occidentals fortament industrialitzats. Els temps convulsos de la Segona República fou un altre escull. I per acabar-ho d'adobar hi hagué els tres anys de guerra civil. Acabada la guerra, es produïren els terribles aiguats torrencials de l'octubre de 1940 que causà danys molt greus a la línia del tren, sense que la societat que l'explotava disposés de capital per arranjar-los satisfactòriament. 

D'ençà dels anys 1940 aquesta línia del cremallera de Núria s'esllanguí fatalment. La bonança dels anys 1960 amb l'augment dels usuaris de la línia no tingué prou gruix per poder renovar les instal·lacions, maquinària i trens. 

El santuari de Núria, de gran devoció popular: 

La renovació completa de la línia del cremallera es produí amb la intervenció administrativa del servei per part de la Generalitat de Catalunya. L'any 1982 n'esdevingué el primer accionista. I l'any 1984 adquirí la titularitat de la línia a través de la societat de capital públic Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. 

Controlada íntegrament per la Generalitat de Catalunya, aquesta línia ha estat renovada de dalt a baix: vies. catenària i nous trens. També s'han modernitzat les pistes d'esquí de Vall de Núria. Treballs de millora i renovació de la línia del tren cremallera de Núria executada per l'empresa Excavacions Germans Marty de Ribes de Freser:

Estació final del cremallera de Núria:

La integració de les dues línies de tren cremallera del país a la Generalitat de Catalunya n'ha permès la seva recuperació i una època daurada en quant al nombre d'usuaris que anyalment en fan ús. 

El Nazar d'Autocars Xiberta de Celrà (Gironès) i el d'Autocars Lax de Tamarit de Llitera (La Llitera).

L'amic Miquel Segura i Llop, un erudit sobre les empreses d'autocars del país i llurs vehicles, ens envià fa dies l'enllaç del bloc fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com sobre la història, integrants i imatges més o menys antigues de cobles, orquestres i conjunts de Catalunya. Segons l'autor d'aquest bloc, el senyor Josep Loredo i Moner, el seu recull constitueix un humil -i en la nostra opinió, justificat i merescut- homenatge a aquesta professió. D'ençà de l'any 1977 ell va per aquests mons de Déu formant part de cobles, orquestres i conjunts.

En l'entrada publicada el 15 de desembre de 2012 recull la història de la Cobla-orquestra Catalunya de Bordils, fundada entre els anys 1920 i 1930, desapareguda en la guerra civil i recuperada l'any 1952 per en Desideri Brugués. La causa de la seva recuperació al cap de vint anys d'haver desaparegut fou degut al nom conflictiu que l'Orquestra Casablanca que dirigia causava aquells anys i la conveniència de batejar-la amb el nom de Cobla-orquestra Catalunya. 

La Cobla-Orquestra Catalunya feia els seus desplaçaments -els músics més els instruments- en autocars llogats a can Xiberta de Celrà, una empresa familiar de serveis discrecionals i excursions que sempre tingué pocs cotxes. 

  

Casualment, aquest article recull una imatge alegre datada l'any 1962 del moment previ a marxar per fer una actuació. En la baca de l'autocar hi ha un rètol que anuncia "Cobla Orquesta Cataluña-Bordils, Tel. 9". També es precisa els músics que marxaven per cobrir el concert: drets, en Conrad Gou, Ra per motiu, amb camisa fosca i recolzat al vehicle; en Roc Marco, amb les mans al cinturó, camisa blanca i corbata fosca proveït d'ulleres de sol; l'Enric Rigau, en Jordi (trompeta), en Lluís Brugués i el xofer. Dins de l'autocar, l'Eliseu Expósito i un desconegut amb ulleres fosques.

 

Aquest autocar, amb matrícula GI-47857, és un Nazar equipat amb un motor Perkins:

Aquesta entrada també conté una altre fotografia de l'any 1966 on hi apareix el Nazar amb tres senyors que treuen el cap per les finestres del vehicle: en Jacint Xiberta, de Celrà, conductor; en Joan Pujol Albertí, de Sant Feliu de Guíxols; i en Salvador Guardiola i Bonifaci, en Faci per motiu, de Salt. Davant del vehicle, drets: l'Esteve Palet Ribas, de Bordils; l'Enric Dorca Call, en Quique, de Vidreres, en Josep Barretina, de Viladamat; en Conrad Gou i Mulà, en Ra, de Juià; en Francesc Camarasa, en Paco, de Girona; en Francesc Galindo Navarro, de Sant Daniel; l'Antoni Marco Palazón, de Tortellà, municipi de l'Alta Garrotxa; en Lluís Brugués i Agustí, de Bordils; i en Desideri Brugués Gou, en Dèri, també de Bordils.

I en Víctor Lacarta ens ha facilitat una fotografia, tristament retallada, del Nazar Ocell Blau que tingué l'empresa Autocars Lax de Tamarit de Llitera, a la Franja de Ponent, per cobrir la línia regular de viatgers entre Lleida i Tamarit de Llitera:

La informació que en Xavier Florez ens ha facilitat d'aquesta empresa, succintament, és que fou fundada pel senyor Bernabé Lax Rebled, veí de Tamarit de Llitera, per fer la línia regular des del seu poble fins a Lleida. Hi ha constància que el senyor Lax feia la línia de Lleida-Almacelles-Tamarit de Llitera l'any 1939. 

En els anys 1950 amplià les línies regulars. El 1 de desembre de 1952 obtingué la concessió definitiva de la línia V-195 que comprenia l'estació de ferrocarrils de Tamarit de Llitera-El Torricó fins a Saidí. I el 17 d'abril de 1953 li fou atorgada la línia de V-284 entre Lleida i Tamarit de Llitera. Aquesta darrera línia, en els anys 1960, la prestà amb l'espaterrant autocar Nazar Ocell Blau. 

Arran de la mort del senyor Bernabé Lax l'any 1969, els seus fills José Maria, Francisco, Luis i Carlos el succeiren al capdavant de l'empresa. El 13 de desembre de 1996 fou constituïda la societat Luis Lax SL. I l'any 2001 es constituí la societat Autocares Luis Lax SL. Avui dia l'empresa es dirigida pel senyor Carlos Lax Lavilla i llur fill Mario juntament amb els seus nebots Luís i José María. 

Aquesta empresa familiar, que centrà llur activitat en el servei regular de transport de viatgers de les línies de Lleida a Tamarit de Llitera, i més tard a Almacelles i Saidí, també cobreix avui dia serveis de transport discrecional de viatgers pertot l'estat espanyol i la resta de països europeus.

Agraïm al senyors Miquel Segura, Xavier Florez i Víctor Lacarta les fotografies d'aquests vehicles més la informació que l'acompanya amb què hem recuperat dos autocars Nazar que operaren a Girona i a Lleida.

Més fotografies del Pegaso 1086 de Transports Brosa-Morera d'Olot (La Garrotxa).

El senyor Brosa comprà en la primera meitat dels anys 1960 un Pegaso Comet per fer transports generals. Treballava per les fàbriques de la comarca de La Garrotxa: industries tèxtils, de producció d'embotits, elèctrica i de construcció de maquinària diversa. 

Treballar per les fàbriques de la Garrotxa el féu entrar en contacte amb la casa Comercial Morera de la ciutat d'Olot, la capital de la comarca. Can Morera venia gra, pinso, patates i fruits secs en diverses botigues obertes en les ciutats que ostentaven la condició de capitals de comarca a la província de Girona.

L'any 1974 el senyor Planella i l'empresa Comercial Morera compraren a mitges un dels primers Pegaso 1086 que hi hagué a la Garrotxa. Era un Pegaso de quatre eixos dotat d'una cabina quadrada fixa. La titularitat indivisa del camió es recollia en llur visera: TRANSPORTS BROSA-MORERA. Aquest camió, estrenat nou, fou comprat a Auto Remolcs Girona SA i muntava una caixa de polièster per transports generals construïda pel carrosser Sol-Xar de Girona.  Li correspongué la matrícula GI-8107-D.

El Pegaso 1086, amb la caixa enlairada, retratat davant del magatzem que can Morera tenia a la ciutat d'Olot:

El senyor Brosa i el seu Pegaso:



Una filla del senyor Brosa dins la cabina del camió, amb la matrícula verda, poc després d'haver-lo carrossat Sol-Xar:

Aquest Pegaso 1086 el conduí personalment el senyor Brosa. I llogà un xofer que conduia el Pegaso Comet. El senyor Pere Brosa es jubilà amb aquest Pegaso gros; la participació indivisa que el senyor Brosa tenia sobre el camió la comprà l'altre soci, l'empresa Comercial Morera, que llogà a en Xavier Batlle, un xofer de Santa Pau, per conduir-lo.

En aquesta crònica exposem totes les fotografies que la família Brosa, grans col·laboradors d'aquest bloc, conserva del Pegaso 1086, el camió  amb què treballà el senyor Pere Brosa en els anys 1970 i fins la seva jubilació.