Fotografies d'autobusos i autocars arreplegades per en Josep Vert i Planas (XII).

El vehicle més antic que hem publicat en aquest espai és retratat en aquesta fotografia procedent de l'arxiu del senyor Vert. Un Purrey amb la matrícula GI-15. Aquest artefacte, propietat del senyor Tomàs Baguer, de Figueres, segons consta en la relació dels primers vehicles matriculats a la província de Girona facilitada pel senyor Joan Brugués i Prat, veí de Banyoles, tenia una alçada considerable respecte dels vehicles produïts aleshores que servia per mesurar i fixar les mides de l'ull del pont que les autoritats construïen aleshores:

Relació dels primers vehicles que circularen a les comarques gironines que consigna el Purrey del senyor Baguer i els dos primers vehicles que tingué la companyia Anónima de Transportes SA d'Olot.

El Purrey fou un dels molts invents que proliferaren en els primers anys del segle XX quan alguns inventors maldaren per adaptar les màquines de vapor sobre rails a les carreteres. El vehicle Purrey, desenvolupat per l'enginyer Valentí Purrey, comptà amb el suport d'en Llorenç Oller. Foren dos personatges fascinats pels ginys de vapor que floriren aleshores. El Purrey era un vehicle dotat d'una caldera, un dipòsit d'aigua i un motor; la caldera s'alimentava amb carbó.

Un altre òmnibus de vapor, segurament també un Purrey, que feia la línia regular d'Olot a Girona:

La ciutat d'Olot, malgrat les nombroses industries que acollia, sempre estigué deficientment comunicada amb les altres capitals de comarca de Girona. A desgrat de la riquesa que tals industries aportaven a la hisenda pública espanyola, òrgan que presentava un dèficit crònic d'ingressos tributaris, l'administració competent, més enllà de bones paraules, mai tingué un interès real en la construcció de carreteres que trenquessin l'aïllament secular que experimentava la comarca de La Garrotxa. A la resta del país succeïa el mateix.

Els pocs ingressos públics, com és norma a Espanya, eren malbaratats en despeses absurdes i demencials. La situació actual, que fa quatre-cents anys que dura, manté la norma del balafiament dels recursos públics paral·lel a l'augment del deute públic. Tal balafiament es manifesta, per exemple, en el camp de les infraestructures. I el problema està tan enquistat i podrit que és purament il·lusori pretendre una reforma real de l'estat que comporti la  implantació de criteris racionals en la planificació i execució de les infraestructures, amb prioritat de les que són de debò estratègiques. La prova més clara és la paralització del corredor mediterrani. No interessa per motius estrictament polítics; la seva rendibilitat i beneficis econòmics és completa, absoluta, garantida. O aturar el creixement del port de Barcelona i supeditar les connexions directes de l'aeroport del Prat als interessos de l'aeroport de Madrid. 

En els primers anys del segle XX Olot no disposava de connexió ferroviària. El carrilet de Girona, que s'executà per trams, arribà a Olot el novembre de 1911. El darrer tram del carrilet, comprès entre Sant Feliu de Pallerols i Olot, trigà nou anys en completar-se; concretament de l'any 1902 fins el 1911. El carrilet d'Olot, que fou traspassat a la Companyia Ferrocarrils de Via Estreta l'any 1963, cessà la seva activitat amb el tancament de la línia l'any 1969.

Per resoldre el problema de l'abastiment de matèries primeres i el transport del producte acabat, que aleshores es feia amb carros, uns quants industrials d'Olot fundaren la Anònima de Transportes SA. Per portar a cap l'objectiu que la mercaderia arribés a Barcelona, per ser distribuïda o bé exportada, i atès que l'estació de tren més propera era a Sant Joan de les Abadesses, vila de la comarca del Ripollès connectada amb Olot per la carretera del coll de Canes, aquells intrèpids industrials importaren d'Anglaterra un Locomòbil construït per la casa J. Forrben. Era una màquina de vapor, amb una caldera que cremava fusta o carbó, concebuda per circular per les carreteres sense via fèrria.

Locomòbil de la casa J. Forrben, comprat l'any 1908 per la companyia Anónima de Transportes SL, que arrossegava tres vagons de dos eixos amb una capacitat de càrrega d'unes quatre tones per vagó. Li fou assignada la matrícula GI-18 i estigué en actiu fins l'any 1911:

El locomòbil de la Anónima de Transportes creuant un pont:

Aquest Locomòbil feia principalment la ruta entre les fàbriques d'Olot fins a Sant Joan de les Abadesses pel coll de Canes. Engrescats pel positiu i satisfactori rendiment del primer Locomòbil, els responsables de l'Anònima, l'any 1909, en compraren un segon. Volien transportar més mercaderies produïdes a les fàbriques d'Olot. Li correspongué la matrícula GI-40. Com el Titanit, que s'enfonsà en el viatge inaugural, el segon Locomobil s'estimbà en el seu primer viatge d'Olot a Sant Joan de les Abadesses per Ridaura i el coll de Canes. 

El segon Locomòbil de l'Anònima estimbat en un barranc de la carretera del coll de Canes: 

Les mercaderies de les fàbriques d'Olot, constatat el fracàs del Locomòbil, foren transportades en carros de gran capacitat. Amatents a les novetats que es produïen, a partir dels anys 1920 l'Anònima adquirí els primers camions amb motor d'explosió que de mica en mica arraconaren els carros. En els anys 1950, a redós del creixement de les indústries olotines, l'Anònima incrementà la flota de vehicles amb els primers camions Pegaso. La crisi econòmica de l'any 1973, amb l'impacte que causa al sector industrial, l'afectà greument. La seva activitat s'esllanguí progressivament fins que l'any 1983, ofegada pels deutes, tancà les portes per sempre. 

Un dels altres vehicles a vapor que aparegué aleshores, i del qual n'hi ha dues fotografies a l'arxiu d'en Josep Vert, fou projectat per l'enginyer militar francès Charles Renard. Es tractava d'un comboi de tres o quatre vagons arrossegats per un locomòbil: 

Continuarà.

Més fotografies del Pegaso 1086 de Transports Brosa-Morera d'Olot (La Garrotxa).

El senyor Brosa comprà en la primera meitat dels anys 1960 un Pegaso Comet per fer transports generals. Treballava per les fàbriques de la comarca de La Garrotxa: industries tèxtils, de producció d'embotits, elèctrica i de construcció de maquinària diversa. 

Treballar per les fàbriques de la Garrotxa el féu entrar en contacte amb la casa Comercial Morera de la ciutat d'Olot, la capital de la comarca. Can Morera venia gra, pinso, patates i fruits secs en diverses botigues obertes en les ciutats que ostentaven la condició de capitals de comarca a la província de Girona.

L'any 1974 el senyor Planella i l'empresa Comercial Morera compraren a mitges un dels primers Pegaso 1086 que hi hagué a la Garrotxa. Era un Pegaso de quatre eixos dotat d'una cabina quadrada fixa. La titularitat indivisa del camió es recollia en llur visera: TRANSPORTS BROSA-MORERA. Aquest camió, estrenat nou, fou comprat a Auto Remolcs Girona SA i muntava una caixa de polièster per transports generals construïda pel carrosser Sol-Xar de Girona.  Li correspongué la matrícula GI-8107-D.

El Pegaso 1086, amb la caixa enlairada, retratat davant del magatzem que can Morera tenia a la ciutat d'Olot:

El senyor Brosa i el seu Pegaso:



Una filla del senyor Brosa dins la cabina del camió, amb la matrícula verda, poc després d'haver-lo carrossat Sol-Xar:

Aquest Pegaso 1086 el conduí personalment el senyor Brosa. I llogà un xofer que conduia el Pegaso Comet. El senyor Pere Brosa es jubilà amb aquest Pegaso gros; la participació indivisa que el senyor Brosa tenia sobre el camió la comprà l'altre soci, l'empresa Comercial Morera, que llogà a en Xavier Batlle, un xofer de Santa Pau, per conduir-lo.

En aquesta crònica exposem totes les fotografies que la família Brosa, grans col·laboradors d'aquest bloc, conserva del Pegaso 1086, el camió  amb què treballà el senyor Pere Brosa en els anys 1970 i fins la seva jubilació.

Peces i detalls de Nazar.

Hi ha articles que no saps quin títol posar-los-hi. Rumies i no te'n surts. Et capfiques i no trobes pas un títol que s'escaigui. En aquest cas, més val desistir de trobar-lo. Davant d'aquest repte, que no hem pogut superar perquè ens ha superat, un títol lacònic d'unes poques paraules però carregat de simbolisme i perfectament entenedor per als afeccionats als camions i a la història del transport creiem que és suficient. Fa el fet. El títol ho expressa tot i alhora no expressa gaire res. Ves, què hi farem. Tal vegada, amb les vacances tot just estrenades alguns pensaments del cap ens han fugit i no els recuperarem pas fins al setembre.

Els lectors dels articles que es publiquen en aquest espai saben de l'atenció prioritària que atorguem sobre tot el que té relació amb els vehicles Nazar. Una dèria com qualsevol altre. No cal escarrassar-s'hi gaire per entendre-ho.

Aquesta interès envers Nazar també deriva de la vinculació que hi van tenir, en el seu moment, dos puntals d'aquest bloc: el senyor Joan Brugués i Prat, empresari jubilat del ram del transport de viatgers per carretera, n'era client: va treballar amb un petit autocar Nazar Ocell Blau de vint-i-cinc places comprat usat a un empresari d'Olot, el senyor Miquel Canal i Morató. I en Pere Liu va ser el cap de mecànics del concessionari oficial Nazar a les comarques gironines. Dues fotografies del Nazar del senyor Brugués desballestat al pati exterior de la nau de Banyoles:

Uns bons amics que coneixen l'afició que professem cap a la marca Nazar van tenir un detall que recordarem tota la vida perquè ens va omplir de felicitat i ara el compartim amb tots vosaltres.

A la trobada de camions clàssics celebrada a La Rioja el març de l'any 2012 organitzada pel senyor Luis Martínez López, Luis El Colorao, uns bons amics asturians van lliurar-nos la tapa del radiador d'un camió Nazar A. Aquest camió va estar abandonat una colla d'anys en un solar fins que un dia un desballestador va arribar amb el seu camió per endur-se'l. Abans que el camió es perdés per sempre més, aquests afeccionats van llevar-li la tapa del radiador. Convenientment polida a Girona i inscrustada en un quadre de fusta fosca que li confereix elegància i distinció, ocupa un lloc destacat a casa

Fotografia de la tapa del radiador incrustada en un quadre instants després de ser obsequiada pel tió la nit de Nadal a Ripoll:

Aquesta peça en un camió Nazar A dipositat en una masia de Sant Climent Sescebes:

Un altre bon amic, afeccionat a les motos Montesa i conegut per la seva proverbial discreció, van regalar-nos aquesta setmana dos banderins de la casa Nazar, convenientment emmarcats. El de la dreta correspon al lleó de Saragossa, que identifica la marca; el de l'esquerra és d'un camió Nazar A, el primer model presentat l'any 1960, idèntic al de Sant Climent Sescebes:

Internet, aquesta eina tan extraordinària, permet de trobar en ocasions peces de gran interès pels admiradors del llegat industrial del napolità Vincenzo Angelino Gervasio. Les seves creacions en el sector de l'automoció, transcorreguts més de trenta anys del seu decés i extingits els prejudicis que va suscitar la seva trajectoria empresarial, comença a ser reconeguda pels afeccionats als vehicles industrials. 

Nosaltres agraïm la gran generositat d'aquests bons amics que ens han regalat aquestes peces de la marca Nazar, tan delicades i apreciades, que suposa un autèntic privilegi cap els receptors.  

Anys 1960: els primers camions Barreiros de l'empresa Transports Josep Hereu de Sant Feliu de Guíxols.

A redós de la bonança econòmica de la dècada del 1960, Transports Josep Hereu va continuar amb la renovació de la seva flota de camions, amb la compra del primer camió Barreiros, un TT90.21, al Garatge Boada de Santa Coloma de Farners. Es va carrossar amb una caixa de fusta de transports generals produïda pel carrosser Terradas de Riudarenes. El Barreiros amb matrícula verda:

Fotografiat participant en la festa de Sant Cristòfol:



Carregat de bales de taps de suro, destinades al port de Barcelona per a llur exportació:

En Josep Hereu recorda que aquest camió tenia un motor prou fiable, per bé que una mica petit de potència. Fotografies d'aquest camió l'any 1981: 

Després va arribar el segon Barreiros, un Halcon, amb una caixa idèntica a l'anterior, obra del carrosser Terradas, reconegut per la qualitat de llurs carrosseries:

El tercer Barreiros va ser un Super Azor amb acerbi. Aquest camió tenia un motor amb més cavalls de potència. Muntava una caixa de fusta fabricada per en Terradas, de Riudarenes. Era conegut amb el motiu de la pava. Aquest camió carregat de taulons per un edifici en construcció:

El Barreiros Super Azor amb dos camions Barreiros de la casa, el Halcon i el 4220, al port de Barcelona, descarregant bales de taps de suro. El Barreiros 4220, comprat també al Garatge Boada i que muntava una caixa produïda pel carrosser Terradas, va tenir un accident a la carretera de Vidreres:

Transports Josep Hereu Vidal va mudar-se de la seu de tota la vida, al carrer Rec 51, al carrer Badajoz 173, al barri del Poblenou, on hi havia nombroses empreses de transports:

A mitjans dels anys 1960, uns quants ordinaris van agrupar-se per compartir l'agència de Barcelona. Disposaven d'una moderna nau al carrer Almogàvers 131, apte per atendre tots els serveis que precisaven. Aquestes empreses eren Transports La Activa Expres de Figueres, Transports Francesc Barnadas SA de Girona, Transports Cuberas de Berga, Transports Josep Hereu i Vidal de Sant Feliu de Guíxols, Transports Mora de Manresa, Transports Pujol de Blanes i Lloret de Mar, Transports Josep Rifà SL de Manlleu, Transports Tresserras SA  d'Olot, Transports Vidal-Fàbrega SA de Girona i La Unión de Transportes SA:

El garatge de Transports Josep Hereu Vidal, a Sant Feliu de Guíxols, l'any 1975:

A desgrat dels transports generals per empreses, Transports Josep Hereu va dedicar-se sempre a la recaderia de Sant Feliu de Guíxols fins a Barcelona, activitat que va ser la causa de la seva fundació per la senyora Josepa Vidal i Bou.

En Pere Brosa i Planella: una vida dedicada al transport per la comarca de La Garrotxa.

Gràcies a l'amabilitat del senyor Joan Mercader i llur muller, avui us expliquem la història d'un transportista de Castellfollit de la Roca, en Pere Brosa i Planella.

En Pere Brosa i Planella, fill de la casa de "Can Planaoliva" del municipi de Montagut, bell poble de l'Alta Garrotxa, va aprendre de jove l'ofici d'anar a bosc, tallar la llenya i fer carbó vegetal a base de la llenya d'alzina. L'ofici de carboner és molt antic i es va conservar fins als anys cinquanta del segle XX, en que arreu del país es continuaven muntant piles de carbó vegetal -les carboneres- d’una manera generalitzada. Avui dia l’elaboració del carbó vegetal al bosc ja és història i llur producció anecdòtica.

El carbó vegetal constituïa, junt amb el mineral de ferro i l’energia hidràulica, un element bàsic en el procés d’obtenció del ferro. El funcionament d’una farga donava feina a unes cinquanta persones, entre les quals, una mitjana de vuit carboners s’ocupaven d’elaborar les piles de carbó vegetal. La vida dels carboners es desenvolupava al mateix bosc on era construïda la seva barraca, mentre durava el procés de combustió de la pila de carbó, ja que calia anar-la mantenint i vigilant. Cada cuita de carbó requeria, de mitjana, de dues a tres setmanes.

L’ofici del carboner era molt feixuc i poc rendible econòmicament. Es podia presentar com a dedicació anual o temporal. D’una banda, esdevenia una ocupació anual consistent en la mateixa activitat de carbonar. I d’altra banda, era una dedicació eventual, únicament a l’hivern, període en què les feines agrícoles entraven en una fase de recés. Amb la generalització del butà i altres fonts energètiques aquest ofici s'extingí completament.

En Pere Brosa va comprar el seu primer camió l'any 1956. Era un Dodge equipat amb un motor de benzina que al cap d'uns anys li fou substituït per un motor Perkins Diesel. Fou adquirit al senyor Martí Carreras de la ciutat de Girona. Amb aquest camió continuà la feina d'anar al bosc i transportar llenya. Quan aquesta activitat econòmica declinà va començar a fer transports generals per la comarca de La Garrotxa. En aquesta fotografia presa en la celebració de Sant Cristòfol de l'any 1963 davant de l'església de Castellfollit de la Roca, veiem el Dodge conduint pel senyor Brosa carregat amb aigua embotellada de Caldes de Malavella:

Aquest Dodge participant en una altre celebració de la festivitat de Sant Cristòfol a Castellfollit de la Roca:

L'any 1963 el senyor Pere Brosa va comprar un Pegaso Comet nou al concessionari oficial de Girona. Aquest camió fou carrossat per un taller de Castellfollit de la Roca conegut com en "Nisetu", antic constructor de carros que va reconvertir-se en fabricant de carrosseries de camions amb fusta quan el transport per carretera amb camions es va generalitzar: era un caixa de fusta per a transports generals, molt habitual durant els anys seixanta del segle passat. En aquesta fotografia veiem el Pegaso Comet participant en la festivitat de Sant Cristòfol de l'any 1967 a Castellfollit de la Roca.

Amb aquest Pegaso Comet el senyor Brosa es dedicava a atendre els transports de la comarca de La Garrotxa, una de les comarques amb més empenta econòmica de Catalunya per la important indústria tèxtil, càrnica, elèctrica i de maquinària que hi havia aleshores. Aquest fet li va permetre de tenir relació amb l'empresa COMERCIAL MORERA, d'Olot, dedicada a la venda de gra, pinsos, patates i fruits secs amb diversos punts de venda per les principals capitals de comarca gironines.

L'any 1974 el senyor Planella i l'empresa COMERCIAL MORERA van comprar a mitges un dels primers Pegaso cabina quadrada de quatre eixos que van circular per aquelles contrades: aquest és el motiu pel qual en la visera del camió s'hi llegeix TRANSPORTS BROSA-MORERA. Aquest camió fou comprat de nou i carrossat per Carrosseries Sol-Xar de Girona. En aquesta fotografia es veu aquest camió amb la caixa enlairada davant del magatzem de Can Morera a la ciutat d'Olot.

La important activitat econòmica que durant els anys 1970 va tenir el senyor Brosa, li va permetre de tenir el Pegaso cabina quadrada que conduïa personalment ell i llogà un xofer que conduia el Pegaso Comet. El senyor Brosa es va jubilar amb aquest Pegaso cabina quadrada.

Des d'ací vull agrair la gentilesa de la família Brosa en facilitar-me llur arxiu familiar i poder redactar aquesta crònica que recupera un petit bocí de la història del transport per carretera de la comarca de La Garrotxa.