Notes d'en Josep Vicenç Foix sobre en Josep Clua, en Pep Boig.

Des de Cervera, per Agramunt, arribarem a Artesa de Segre. Artesa és un gran nus de comunicacions. 

Ja a Artesa, podem anar d'aquesta contrada (La Noguera) al Pallars Jussà, capital Tremp. Només cal tramuntar el serrat i el pas de Comiols, que fa la partió de les aigües del país: les de la Noguera Pallaresa i del Segre. És agradable una parada en el pas de Comiols, que és a uns mil metres. L'aire sempre hi és fresc i aprimat, agradable. Ens hi aturàrem a hora baixa. En el rodal hi havia una pau prodigiosa. De la banda de ponent vèiem el Montsec, pura geologia carminada amb un sol ponent escenogràfic, com la boca d'un forn de proporcions gegantines. Del cantó de llevant, una llum suau, moribunda, dolça, cobria la depressió de les terres del Segre i es perdia en una boirina llunyana d'una delicadesa de matisos de color gris que ens arrossegava l'ànim. L'aire del pas de Comiols estava saturat de l'aroma dels pins dels seus vessants. 

Aquesta és la impressió que el port de Comiols li va causar a l'escriptor Josep Pla, recollida en el seu llibre Guia de Catalunya, il·lustrat amb fotografies d'en Francesc Català-Roca i publicat per l'editorial Destino de Barcelona.

Enguany s'escau el vinticinquè aniversari del decés del poeta i narrador Josep Vicenç Foix. Nascut l'any 1893 a Sant Vicenç de Sarrià, un antic poble annexionat a la ciutat de Barcelona, i mort el 29 de gener del 1987, va compaginar la feina a la pastisseria familiar, molt acreditada a Barcelona per la qualitat de les seves realitzacions, amb l'elaboració d'una obra literària personal de gran interès. Format en el corrent noucentista i amb un profund coneixement del català, va bastir una obra en vers i prosa que traspua una viva preocupació per l'estil i el llenguatge.

En el llibre Darrer Comunicat, publicat dins la col·lecció Els llibres de l'Escorpí, en Josep Vicenç Foix narra un viatge en un òmnibus que conduïa en Josep Clua i Maluquer, en Pep Boig, en què travessen pobles malaparellats de la Noguera. Descriu amb precisió la resta dels usuaris que viatgen dins l'òmnibus, dones de vint a trenta anys vestides fastuosament amb robes honestes. D'en Pep boig, que el descriu com un home alt, caraplè i galtavermell, l'esparvera la rapidesa amb què condueix el vehicle per aquelles carreteres.

Portada del llibre que conté la descripció del viatge d'en Josep Vicenç Foix cap a la serra de Comiols, en un òmnibus menat per en Pep Boig:

Capítol del llibre dedicat al Pep Boig:

A la dècada dels anys 1920 i 1930 els conductors d'òmnibus gaudien d'un gran prestigi i reconeixement social; un reconeixement que avui dia ens semblaria desproporcionat i fora de lloc. Disposaven de suficient autoritat pel repartiment i assignació dels seients entre els usuaris que traginaven embalums, caixes i cistelles. Aquests xofers precisaven de coneixements mecànics per improvisar solucions a les panes dels vehicles que conduïen.

El prestigi dels xòfers d'autobusos i autocars va mantenir-se inalterat en els anys 1940 i 1950. Va entrar en crisi amb la generalització dels automòbils particulars en la dècada dels anys 1960 i la davallada dels serveis de mercats que cobrien les línies regulars de viatgers. Les conseqüències del Seat 600 als pobles i ciutats de Catalunya, en la dècada del 1960, és un fenomen que no ha estat pas prou estudiat. Va constituir una autèntica revolució en tots els sentits. El que no van assolir els teòrics marxistes, molt en voga aquells anys, ho va realitzar el popular Seat 600.

Els autocars de la Hispano Muntanyesa cobrien la línia regular de Tàrrega, on hi havia l'estació de tren, cap a Agramunt, Artesa de Segre, Tremp i La Pobla de Segur. La Hispano Muntanyesa era una empresa de transport de viatges que abastava la comarca de La Noguera i el Pallars. Encara hi ha vells a Tremp i La Pobla de Segur, de famílies molt arrelades al Pallars, que recorden en Pep Boig, un conductor llegendari en aquells verals.

En Josep Vicenç Foix a principis dels anys 1920 va patir una afecció pulmonar, el tractament de la qual requeria un canvi d'aires, respirar aires secs i purs. Atès que el seu pare procedia d'un poble de la comarca del Solsonès, va decidir de reposar en un mas de la serra de Comiols. L'alçada de l'indret, a mil metres sobre el nivell del mar, i la qualitat de l'aire exposada per en Josep Pla a la seva Guia de Catalunya afavorien la recuperació dels problemes pulmonars. 

La impressió que va causar-li el caràcter i conducció del Pep Boig va merèixer-li la redacció d'unes notes, amb l'estil narratiu d'influx poètic molt present en la seva obra. En aquestes notes descriu en Pep Boig com un home galant amb les dones. El cert és que amb el seu òmnibus baixava per una drecera del cap de la serra de Comiols fins a l'hostal vell de Folquer, l'hostal de Baix, on obsequiava les minyones de la casa. Fotografia de l'Hostal de Baix, propietat dels amos de la Casa Gran de Folquer, a principis del segle XX amb una diligència de La Catalana: 

Quan els amos de la Casa Gran de Folquer es desplaçaven amb l'òmnibus que conduïa en Josep Clua Maluquer, ell, que n'era parent, els ubicava al seient posterior del conductor. Per reservar-los-hi el seient, agafava amb els braços la criatura de la família i l'asseia al seient. Un cop reservat el seient, permetia d'accedir-hi la resta del passatge.

Òmnibus Hispano Suiza de la companyia La Hispano Muntanyesa, amb matrícula L-20, que conduïa en Josep Clua Maluquer:

Als anys 1940 i 1950, la línia regular d'autobusos tenia tres conductors: en Bayona i en Sastre, que cobrien la línia de Barcelona fins a la Pobla de Segur, homes elegants sempre abillats amb vestit, camisa i corbata; i en León, un xòfer que cobria la línia de Tàrrega a Artesa de Segre i traginava la correspondència, que sempre vestia amb una granota blava.

Una de les cases principals de la serra de Comiols en el segle XX era cal Batlle, la casa primigènia de la qual era aixecada a l'entrada de l'antic poble de Comiols. Arran de la construcció i entrada en funcionament del camí ral d'Artesa de Segre a Isona, els amos d'aquesta casa van desteular l'antiga casa i van construir una casa nova al peu de la carretera general. Cap als anys 1950, a cal Batlle hi havia una donada, una dona sordmuda que a canvi de treballar-hi tenia dret a habitació, alimentació, vestimenta i assistència mèdica. Una dona extremament treballadora que avui dia reposa a l'antic cementiri de Comiols. Una altre modalitat de la figura del donat, més usual, era la prestació d'aquests drets a canvi del lliurament dels seus béns.

Agraïm a la senyora Elvira Maluquer i Sostres la informació facilitada per la redacció d'aquesta crònica sobre en Pep Boig, un conductor inoblidable d'un temps extingit que va tenir la sort que un poeta de l'alçada d'en Josep Vicenç Foix li dediqués un article.