Notes d'en Josep Vicenç Foix sobre en Josep Clua, en Pep Boig.

Des de Cervera, per Agramunt, arribarem a Artesa de Segre. Artesa és un gran nus de comunicacions. 

Ja a Artesa, podem anar d'aquesta contrada (La Noguera) al Pallars Jussà, capital Tremp. Només cal tramuntar el serrat i el pas de Comiols, que fa la partió de les aigües del país: les de la Noguera Pallaresa i del Segre. És agradable una parada en el pas de Comiols, que és a uns mil metres. L'aire sempre hi és fresc i aprimat, agradable. Ens hi aturàrem a hora baixa. En el rodal hi havia una pau prodigiosa. De la banda de ponent vèiem el Montsec, pura geologia carminada amb un sol ponent escenogràfic, com la boca d'un forn de proporcions gegantines. Del cantó de llevant, una llum suau, moribunda, dolça, cobria la depressió de les terres del Segre i es perdia en una boirina llunyana d'una delicadesa de matisos de color gris que ens arrossegava l'ànim. L'aire del pas de Comiols estava saturat de l'aroma dels pins dels seus vessants. 

Aquesta és la impressió que el port de Comiols li va causar a l'escriptor Josep Pla, recollida en el seu llibre Guia de Catalunya, il·lustrat amb fotografies d'en Francesc Català-Roca i publicat per l'editorial Destino de Barcelona.

Enguany s'escau el vinticinquè aniversari del decés del poeta i narrador Josep Vicenç Foix. Nascut l'any 1893 a Sant Vicenç de Sarrià, un antic poble annexionat a la ciutat de Barcelona, i mort el 29 de gener del 1987, va compaginar la feina a la pastisseria familiar, molt acreditada a Barcelona per la qualitat de les seves realitzacions, amb l'elaboració d'una obra literària personal de gran interès. Format en el corrent noucentista i amb un profund coneixement del català, va bastir una obra en vers i prosa que traspua una viva preocupació per l'estil i el llenguatge.

En el llibre Darrer Comunicat, publicat dins la col·lecció Els llibres de l'Escorpí, en Josep Vicenç Foix narra un viatge en un òmnibus que conduïa en Josep Clua i Maluquer, en Pep Boig, en què travessen pobles malaparellats de la Noguera. Descriu amb precisió la resta dels usuaris que viatgen dins l'òmnibus, dones de vint a trenta anys vestides fastuosament amb robes honestes. D'en Pep boig, que el descriu com un home alt, caraplè i galtavermell, l'esparvera la rapidesa amb què condueix el vehicle per aquelles carreteres.

Portada del llibre que conté la descripció del viatge d'en Josep Vicenç Foix cap a la serra de Comiols, en un òmnibus menat per en Pep Boig:

Capítol del llibre dedicat al Pep Boig:

A la dècada dels anys 1920 i 1930 els conductors d'òmnibus gaudien d'un gran prestigi i reconeixement social; un reconeixement que avui dia ens semblaria desproporcionat i fora de lloc. Disposaven de suficient autoritat pel repartiment i assignació dels seients entre els usuaris que traginaven embalums, caixes i cistelles. Aquests xofers precisaven de coneixements mecànics per improvisar solucions a les panes dels vehicles que conduïen.

El prestigi dels xòfers d'autobusos i autocars va mantenir-se inalterat en els anys 1940 i 1950. Va entrar en crisi amb la generalització dels automòbils particulars en la dècada dels anys 1960 i la davallada dels serveis de mercats que cobrien les línies regulars de viatgers. Les conseqüències del Seat 600 als pobles i ciutats de Catalunya, en la dècada del 1960, és un fenomen que no ha estat pas prou estudiat. Va constituir una autèntica revolució en tots els sentits. El que no van assolir els teòrics marxistes, molt en voga aquells anys, ho va realitzar el popular Seat 600.

Els autocars de la Hispano Muntanyesa cobrien la línia regular de Tàrrega, on hi havia l'estació de tren, cap a Agramunt, Artesa de Segre, Tremp i La Pobla de Segur. La Hispano Muntanyesa era una empresa de transport de viatges que abastava la comarca de La Noguera i el Pallars. Encara hi ha vells a Tremp i La Pobla de Segur, de famílies molt arrelades al Pallars, que recorden en Pep Boig, un conductor llegendari en aquells verals.

En Josep Vicenç Foix a principis dels anys 1920 va patir una afecció pulmonar, el tractament de la qual requeria un canvi d'aires, respirar aires secs i purs. Atès que el seu pare procedia d'un poble de la comarca del Solsonès, va decidir de reposar en un mas de la serra de Comiols. L'alçada de l'indret, a mil metres sobre el nivell del mar, i la qualitat de l'aire exposada per en Josep Pla a la seva Guia de Catalunya afavorien la recuperació dels problemes pulmonars. 

La impressió que va causar-li el caràcter i conducció del Pep Boig va merèixer-li la redacció d'unes notes, amb l'estil narratiu d'influx poètic molt present en la seva obra. En aquestes notes descriu en Pep Boig com un home galant amb les dones. El cert és que amb el seu òmnibus baixava per una drecera del cap de la serra de Comiols fins a l'hostal vell de Folquer, l'hostal de Baix, on obsequiava les minyones de la casa. Fotografia de l'Hostal de Baix, propietat dels amos de la Casa Gran de Folquer, a principis del segle XX amb una diligència de La Catalana: 

Quan els amos de la Casa Gran de Folquer es desplaçaven amb l'òmnibus que conduïa en Josep Clua Maluquer, ell, que n'era parent, els ubicava al seient posterior del conductor. Per reservar-los-hi el seient, agafava amb els braços la criatura de la família i l'asseia al seient. Un cop reservat el seient, permetia d'accedir-hi la resta del passatge.

Òmnibus Hispano Suiza de la companyia La Hispano Muntanyesa, amb matrícula L-20, que conduïa en Josep Clua Maluquer:

Als anys 1940 i 1950, la línia regular d'autobusos tenia tres conductors: en Bayona i en Sastre, que cobrien la línia de Barcelona fins a la Pobla de Segur, homes elegants sempre abillats amb vestit, camisa i corbata; i en León, un xòfer que cobria la línia de Tàrrega a Artesa de Segre i traginava la correspondència, que sempre vestia amb una granota blava.

Una de les cases principals de la serra de Comiols en el segle XX era cal Batlle, la casa primigènia de la qual era aixecada a l'entrada de l'antic poble de Comiols. Arran de la construcció i entrada en funcionament del camí ral d'Artesa de Segre a Isona, els amos d'aquesta casa van desteular l'antiga casa i van construir una casa nova al peu de la carretera general. Cap als anys 1950, a cal Batlle hi havia una donada, una dona sordmuda que a canvi de treballar-hi tenia dret a habitació, alimentació, vestimenta i assistència mèdica. Una dona extremament treballadora que avui dia reposa a l'antic cementiri de Comiols. Una altre modalitat de la figura del donat, més usual, era la prestació d'aquests drets a canvi del lliurament dels seus béns.

Agraïm a la senyora Elvira Maluquer i Sostres la informació facilitada per la redacció d'aquesta crònica sobre en Pep Boig, un conductor inoblidable d'un temps extingit que va tenir la sort que un poeta de l'alçada d'en Josep Vicenç Foix li dediqués un article.

Una diligència de La Catalana a l'Hostal de Baix de Folquer l'any 1902.

El camí històric de Ponts fins a Isona, la Aeso dels romans, a la conca de Tremp, passava per la Casa Gran de Folquer, una masia imponent bastida damunt d'un turonet aprofitant unes construccions més antigues, possiblement d'origen preromànic. La seva situació estratègica va facilitar la seva ocupació per l'home des de temps remots.

El paisatge que ofereix la Casa Gran de Folquer és espaterrant. Al sud, les extenses planures d'Agramunt i Cervera, amb el turó de Montmagastre, que emergeix al mig; al sud-est, Montserrat; al sud-oest, les muntanyes de la serra de Prades; a l'est, la muntanya que acull el poble de Pallerols de Rialb i l'ermita de Sant Marc, el Pedraforca i la serra del Verd; al nord, la serra de Comiols, amb el poble abandonat del mateix nom i el poble de Gavarra en un extrem; al nord-est, la serra de Boumort i la cua de la serra del Cadí;  a l'oest, el majestuós Montsec s'alça, elegant, sobri, imponent i solitari. Els dies clars, freds i nets de núvols, propis de l'hivern, el camp visual abasta una extensió de cent quilòmetres.

Paisatge que s'albira des de la Casa Gran de Folquer, encarat al sud, amb la muntanya de Montmagastre, en primer terme, i les boires matineres que s'eleven del riu Segre:



La serra de Comiols i el Montsec, al nord i a l'oest de la Casa Gran de Folquer, constituïren la línia de frontera de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, o sigui, la cristiana i la mora, amb la presència de torres de guaita i defensa al llarg d'aquests serres per consolidar l'avanç i reconquesta dels cristians. L'antic poble abandonat de Comiols, construït sobre una roca per facilitar-ne la defensa, fotografiat en una tarda tempestuosa de finals d'agost:

Algunes cases que formaven part de l'antic poble de Comiols amb la seva torre de defensa, rodona, i en Joan Maluquer i Margalef cobert amb una capelina per protegir-se de la pluja:

L'església de Sant Romà de Comiols, d'estil romànic, va ser restaurada uns anys enrere. Aquest poble, abandonat cap a l'any 1900 arran de l'obertura de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp en 1870, disposa d'una panoràmica extraordinària sobre la comarca de La Noguera. És un balcó d'una bellesa i una gràcia indescriptibles. 

Arquitectònicament, la Casa Gran de Folquer presenta tres cossos distribuïts en tres pisos. Els més antics són els cossos encarats a l'est i al sud. A la llinda d'una finestra del cos més antic de la casa hi ha un nom i una data: Thomas 1502. Segurament que correspon al mestre d'obres que va fer-hi unes reformes. Al segle XVIII es va aixecar el tercer cos de la casa, orientat a l'oest. Aquesta circumstància acredita que era una masia rica. Cossos est i sud de la Casa Gran amb el pou d'aigua enmig de l'era:





Els tres cossos que constitueixen la Casa Gran de Folquer:



El cos oest de la Casa Gran de Folquer, aixecat al segle XVIII: 

 

L'església de Folquer, dedicada a Sant Gil, patró dels pastors. Llur retaule es conserva al Museu Diocesà de Lleida. A l'esquerra hi havia l'antiga rectoria que va enderrocar-se a la dècada del 1970. La campana d'aquesta església és un obús procedent de la guerra civil de 1936-1939:



En aquella època la finca tenia una extensió superior a les quatre-centes trenta hectàrees amb diversos masos al seu interior i fonts d'aigua. Les fonts del Safareig o de la Colomina, de la Guineu, del Canalet, de l'Auró, al barranc del Mascarot, Patanera, del Frare i del Redon, al trencant amb la finca de Cal Rei de Montmagastre, garantien el proveïment d'aigua en un país sec on hi predomina el conreu de cereals. Històricament però també va haver-hi vinyes. En unes reformes d'envergadura executada pocs anys enrere al cos est, el més antic, de la Casa Gran de Folquer, va trobar-se unes tines i bocois que acreditaven aquest fet. Segurament que la fil·loxera va arruïnar aquest conreu.

Els qui usaven el vell camí de Ponts a Isona, que seguia una calçada romana, s'aturaven a la Casa Gran, que feia les funcions d'hostal de posta. Dins d'aquells carreus sojornaven, prenien un mos i canviaven els cavalls per poder superar el coll de Comiols i accedir al Pallars Jussà.

L'Arthur Young, un anglès que el juliol de 1787 va recórrer Catalunya i va recollir en un llibre titulat "Viatge a Catalunya" llurs records i vivències, narra que va anar a parar a la casa Gran de Folquer. Des de la casa va veure un tempesta amb llampecs que va meravellar-lo. Escriu elogiosament de la Casa Gran: del tracte rebut, de la qualitat del llit i del mobiliari disponible a la casa. Disposava de la seva pròpia capella per la celebració dels oficis religiosos com era costum en les masies principals del país.

"Viatge a Catalunya" és l'obra d'un viatger anglès, il·lustrat i profundament encuriosit per Catalunya. Aquesta obra, citada per l'historiador Pierre Vilar, descriu un país i una gent molt disciplinada i treballadora. Li sobta que es treballi els diumenges en un país catòlic, o el tracte correcte dels animals, particularment de les ovelles, en contrast amb l'actitud dels anglesos. El propietari de la Casa Gran de Folquer el qualifica de "Gentleman farmer". 

Amb l'obertura de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp, cap a l'any 1870, que flanquejava el barranc del Mascarot o Montargull com és oficialment anomenat, l'antic camí de Ponts a Isona que discorria per la Casa Gran de Folquer va caure en desús. Aleshores els propietaris de la Casa Gran de Folquer van obrir un hostal de posta al peu de la nova carretera. Les diligències s'aturaven per canviar els cavalls i enfilar el coll de Comiols.

Una fotografia d'una diligència de La Catalana, datada l'any 1902 i publicada en 1996 a la revista "La Palanca", editada a Artesa de Segre, que cobria la línia d'Artesa de Segre a Tremp:



Estat que presenta l'Hostal de Baix de Folquer, deshabitat de fa anys:



La companyia La Catalana tenia unes diligències que cobrien les línies de Tàrrega fins a La Pobla de Segur. Un dels conductors més populars fou en Josep Clua Maluquer, en Pep boig com l'anomenaven, per la conducció veloç i temerària que tenia. La concessió d'aquestes línies va adquirir-les més endavant l'Alsina Graells.

Una mica més amunt de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp, una altra propietari important de Folquer, en Colomina, va obrir un altre hostal de posta per renovar el tir dels cavalls de les diligències i prestar serveis als viatgers. Amb l'entrada en funcionament d'aquesta segona posta, l'hostal més antic, el de la Casa Gran de Folquer, era conegut com l'Hostal de Baix o Vell, i aquest com l'Hostal Nou o de Dalt. Amb la generalització dels vehicles a motor els dos hostals van entrar en una lenta decadència fins que van tancar les portes definitivament.

L'Hostal de Dalt de Folquer, convertit en un establiment rural, i que disposa de totes les comoditats de la vida moderna i una piscina per fer més passablement amable la calor de l'estiu:



L'escola de Folquer, construïda davant de l'hostal de Dalt, a tocar de la carretera que condueix a Ponts per Gualter: 





Aquesta escola va aixecar-se a principis dels anys 1930, en el període de la Generalitat de Catalunya en la Segona República Espanyola. La Generalitat de Catalunya va executar un ambiciós programa de formació i instrucció pública arreu del país. Es volia estendre l'ensenyament elemental i les quatre regles a tots els vailets del país.

 En aquesta escola, avui dia enrunada, aprenien a llegir i escriure, a sumar i restar, a multiplicar i dividir, els infants de les masies disseminades de Folquer, Peracolls i d'alguns masos de la Baronia de Rialb. Hi anaven caminat cada dia a escola i, en funció de l'ubicació de la seva masia, invertien una bona estona en els desplaçaments, particularment enutjosos els dies de pluja i de rigorós hivern.

La Casa Gran de Folquer va continuar amb l'activitat agrícola de les masies del país. La casa disposava de quadres amb aviram i bestiar. També hi havien uns horts per proveir-se de verdura, hortalisses i fruita.

A la batalla del Segre, un episodi militar de la Guerra Civil Espanyola ocorregut l'any 1938 i que va suposar un dels últims fracassos de l'exèrcit republicà, Folquer va ser escenari de durs enfrontaments militars. La Casa Gran va ser un quarter de comandament militar i posteriorment un hospital i banc de sang pels ferits.

La primavera de l'any 1939, quan els propietaris varen recuperar la possessió de la finca i les masies, van trobar-se la finca aixecada per trinxeres i nius de metralladores. En els anys posteriors s'hi trobava material de guerra abandonat, principalment bales, granades de mà i bombes. L'interior de la Casa Gran de Folquer també va ser danyada per la Guerra Civil. Estava completament trinxada i espoliada.

Per compte de la propietat, els interiors de la Casa Gran de Folquer van ser completament reconstruïts i renovats sota la direcció de l'arquitecte Josep Maria Sostres Maluquer, fundador del Grup R, arquitectes que seguien l'ideari del GATEPAC, Grup d'Artistes i Tècnics Espanyols pel progrés de l'Arquitectura Contemporània, que promovien l'arquitectura i l'urbanisme racionalista molt en voga en l'Europa entreguerres. Amb ple respecte de les pautes de l'arquitectura tradicional de la masia catalana, en Josep Maria Sostres va executar una reforma que l'actualitzava i usava els pocs materials que tenia a l'abast. Va comprar-se mobiliari antic a uns antiquaris per moblar-la. El resultat va ser una confortable masia projectada per l'ús de segona residència.

El darrer masover de la Casa Gran de Folquer va ser en Joan Clop, casat amb l'Elvira París. La seva família n'havien estat els masovers de moltes generacions enrere. És recordat per l'extraordinari domini del català que posseïa, incontaminat. Tenia un vocabulari riquíssim de conceptes i expressions. I tenia un coneixement profund del país, de la seva història i tradicions que havia conegut per transmissió oral.

Arran de la gran gelada del febrer del 1956, en Joan Clop i llur família van abandonar la Casa Gran de Folquer. S'establiren primerament de masovers en una masia amb camps de secà prop de Ponts; al cap de poc varen marxar a una finca de regadiu propera a Balaguer, en direcció a Camarasa, on les condicions de vida eren molt més benignes i satisfactòries. Fins als anys 1950, una minyona i la masovera de la Casa Gran tenien l'encàrrec de traginar aigua per beure i cuinar de la font del Safareig amb una somera vigatana apariada amb un arganell de vímet de sis càntirs, de terrissa negra de Verdú, i una capacitat d'uns vuit litres cadascun. I el subministrament de llum elèctrica i del telèfon va arribar a les darreries dels anys 1980.

La Casa Gran de Folquer va ser la casa d'estiueig d'en Joaquim Maluquer i Sostres, advocat i ornitòleg. El seu llibre "Els Ocells de les terres catalanes", de l'editorial Barcino, i "Els Ocells amics", d'en Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, el gran novel·lista, poeta, periodista, dramaturg i alhora, gran ornitòleg, són els dos llibres més importants sobre ocells escrits en català.

La planta superior de la casa Gran també va ser l'estudi del pintor Joan Hernàndez i Pijuan. El paisatge de Folquer, amb els camps de blats i ordi, és molt present a la seva obra. Acompanyat de la seva esposa, l'Elvira Maluquer, s'hi passava llargues temporades. Segurament que l'atracció que en Joan Hernández sentia per Folquer procedia de la recordança del seu paisatge de la infantesa, en un poble de La Segarra.

Volem agrair a l'Elvira Maluquer la fotografia de la diligència de La Catalana que palesa com funcionava el transport de viatgers cent anys enrere, just abans de l'aparició dels motors d'explosió. Igualment la informació facilitada per en Xavier Maluquer Sostres i a en Joan Maluquer i Margalef sobre aquest país i en Xavier Florez quant a la companyia La Catalana.