En Josep Salvans i Subiràs nasqué a Puigcerdà a les acaballes del segle XIX. La vivacitat comercial i industrial que la vila de Ripoll tenia les primeres dècades del segle XX l'impulsà a abandonar la Cerdanya i instal·lar-se a la capital del Ripollès. Home d'empenta i molt treballador, en un local del carrer Progrés 57 de Ripoll, a tocar de l'estació del tren, fundà a principis de la dècada de 1920 un fàbrica que produïa sifons i que comercialitzava amb el nom de El Pavo. Més endavant, produí gasoses que també comercialitzà amb la mateixa marca. En aquells anys cada població d'una certa importància -i Ripoll, cap de comarca, n'era una- tenia una fàbrica de begudes que abastia les necessitats locals.
Talment com féu el senyor Salvans, molts dels productes destinats a les llars i del consum reberen a principis del segle XX nom d'animals; n'és una mostra les distintes marques d'anissos que proliferen aquells anys: l'anís del Mono que els germans Bosch produïen a Badalona, que fou el més popular, Anís el Gato del senyor Pere Sisa amb un establiment al barri de Sants de Barcelona, anís L'Abeja que Sayós i Companyia produïa al barri del Ninot de Ripoll, a prop de la fàbrica de can Salvans, anís El Tigre elaborat pel senyor Enric Lladó a Arenys de Munt, Anís del Tàup i del Topo produït per en Josep Germà a Sabadell i també l'Anís El Ciervo, un altre productor sabadellenc, Anís Gato Negro de Licores Tarrasó de Mont-Olivet, un barri de la ciutat de València. El Pavo és actualment una marca de pastes del grup Gallina Blanca-Agrolimen.
El senyor Salvans per atendre la demanda que hi havia amplià el seu establiment amb la venda de colonials (cafè i sucre), conserves, grans, olis i patates. Molts d'aquests productes eren transportats fins a Ripoll amb el tren de la línia de Barcelona a Puigcerdà que disposa d'una estació a Ripoll. En Josep Salvans i Subiràs, l'avi, marxava a peu de Ripoll i a La Cerdanya, per rebre les comandes de productes dels establiments de la comarca. I pocs temps després també produí, a l'establiment que tenia al carrer Progrés, gel, lleixiu i salfumant, productes que comercialitzà amb la marca El Pavo, ben coneguda i apreciada a la comarca del Ripollès.
El fenomen dels anissos també es produí amb els lleixius, l'elaboració dels quals presenta una gran senzillesa i eficàcia de desinfecció. Hi hagué una florida de marques de lleixius batejades amb noms d'animals. Lleixiu El Zorro de Sant Feliu de Codines, Conejo, que és la més coneguda, produïda per la família Casamitjana Mensa a Montgat, El Gato y Camello, dues marques de lleixiu fabricades per en Carlos Préstamo Meana a Oviedo, El Gorrión de l'Ángel Rodríguez a Gijón, El Cisne a Sevares (l'Iinfiestu) o El Cocodrilo produït per Química Santa Rita SL a Uxo (Mieres) .
Un dels primers vehicles a motor que tingué en Josep Salvans, representant de la casa Royal Orange, amb què distribuïa les gasoses, sifons i xarops que fabricava, fou un camionet Ford:
La possessió d'aquest vehicle aquells anys dóna una idea exacta de la mentalitat oberta i les idees clares que el senyor Salvans tenia sobre l'avenir de la distribució dels productes de consum en les ciutats. El passat era la tracció de sang i el futur era representat pel motor d'explosió.
En Josep Salvans tingué dos fills, en
Francesc i en Josep Salvans i Jubés. Els dos fills es repartiren les
dues àrees del negoci familiar: en Francesc continuà la producció de begudes
(sifons, refresc i gasoses) i en Josep succeí son pare al capdavant de
la fàbrica de gels, lleixius i salfumants.
En la dècada de 1940 cessà la producció de lleixius i salfumants. En Josep Salvans continuà amb la fàbrica de gel que tancà definitivament cap a l'any 1964. A mitjan dels anys 1950 comprà un camió Pegaso Z-207. L'altre germà, en Francesc, bon coneixedor de la mecànica, matèria que li interessava vivament, en els anys 1940 feia el manteniment dels camions de la casa, sis Chevrolets.
En Santiago Daurella Rull procedia d'una coneguda família dedicada a la importació del bacallà. Casa José Daurella venia salaons i bacallà. L'any 1943 fundà l'empresa D Bebidas Carbónicas amb una planta embotelladora en la confluència dels carrer de Nàpols i Buenaventura Muñoz de Barcelona que produïa sifons, gasoses, taronjades i llimonades i demés refrescs de fruites que comercialitzà amb les marques Unnaranja, Unlimon, Untomate, Unuva. Transcorreguts els anys amplià l'oferta amb tòniques. També usà la marca Sandaru, acrònim del seu nom i cognom, per llimonades, taronjades i tòniques. Al capdavant del negoci el succeïren llurs fills José i Francisco Daurella Franco.
La família Daurella, que tenia bones relacions amb els capitostos de la dictadura franquista, li fou concedida l'any 1951 la concessió per produir la Coca Cola a Catalunya i l'Aragó. La beguda nord-americana tornava al país després de gairebé vint anys.
El primer productor de Coca Cola que hi
hagué a Catalunya no fou pas Cobega de la família Daurella. La Coca Cola fou produïda a Barcelona en la segona meitat dels anys 1920 per Espumosos El Rayo, una empresa fundada l'any 1924 per en Francesc Duffo Foix, un
francès establert a Barcelona amb una fàbrica al carrer
Balmes 71 que elaborava sifons, begudes carbòniques i
refrescs que servia, si convenia, a domicili. L'empresa, com tantes empreses del país, hagué de cessar l'activitat arran de l'esclat de la guerra civil el juliol de 1936.
L'any 1928 Espumosos el Rayo produí les primeres ampolles de Coca Cola
comercialitzades a Barcelona. Rebia de Baltimore bidons de xarop que
convenientment mesclat amb aigua calenta i remolatxa creava la mítica
beguda. L'any 1933 Coca Cola revocà la concessió al senyor Duffó i
produí directament la beguda en un local del carrer Aragó, activitat que
també tancà amb la guerra civil i la revolució subsegüent. En els anys 1940 el senyor Duffó fundà la gasosa La Casera.
En possessió de al concessió, l'any 1953 el senyor Santiago Daurella tornà a produir la Coca Cola en una petita fàbrica del carrer
Almogàvers, al cor del barri industrial del Poblenou de Barcelona. L'any
1965 la producció es traslladà a una moderna planta embotelladora
ubicada al barri de la Verneda de Barcelona, a la rambla Guipúscoa
163-185.
Casa Salvans de Ripoll, que era el distribuïdor oficial de les begudes refrescants Sandaru a la comarca del Ripollès, tenia una relació directa amb el senyors José i Francisco Daurella Franco. Aquesta estreta relació comercial els permeté de ser els distribuïdors oficials al Ripollès i la Cerdanya de Coca Cola. La família Salvans coneixia el negoci, tenien una bona clientela i disposava dels vehicles i magatzem per prestar la representació. La família Daurella confià en els distribuïdors dels seus refrescs arreu de Catalunya la introducció de la Coca Cola.
Primer camió de Casa Salvans de Ripoll que es transportava les caixes de Coca-Cola des de Barcelona a Ripoll per llur repartiment als establiments i comerços del Ripollès i la Cerdanya:
Els primers anys, els camions de can Salvans es proveïen de Coca Cola a la fàbrica del carrer Almogàvers. I l'any 1965 acudien directament a la planta embotelladora de la rambla Guipúscoa, al barri de la Verneda.
L'avi Salvans amb la seva neta Maria, filla d'en Francesc, assegut en una cadira a la porta de l'establiment familiar del carrer Progrés de Ripoll. Al davant un dels camions Chevrolet que repartia la Coca Cola, la caixa tancada del qual fou construïda pel carrosser Vert de Ripoll:
Imatge posterior del Chevrolet. Al fons, l'estació del tren de la línia de Barcelona a Puigcerdà:
Un furgó tancat de repartiment de begudes aparcat al carrer Progrés de Ripoll. Al fons, un vagó de càrrega i un dipòsit de mercaderies de l'estació del tren de Ripoll:
Camionet Chevrolet de can Salvans, amb matrícula d'Alacant, aturat davant la plaça de l'Ajuntament de Ripoll:
El Chevrolet circulant per la plaça de l'Ajuntament:
Vehicles que formaven part de la flota de la casa Salvans aparcats davant del local del carrer Progrés de Ripoll:
L'anterior fotografia acolorida:
Furgó de can Salvans aparcat a la plaça de l'Ajuntament en els anys 1960:
Camió Chevrolet amb caixa de distribució de begudes al carrer Progrés de Ripoll:
Part posterior del camió Chevrolet:
En la dècada de 1960 es generalitzà el consum de begudes i refresc produïts per grans companyies que feien eficaces campanyes de publicitat. Aquest fet comportà l'extinció dels productors locals de refrescs. Casa Salvans abandonà la producció de sifons l'any 1966. Eren representants i distribuïdors a la comarca del Ripollès dels refrescs de la marca Fanta que produïa Cobega, les cerveses Damm, Trinaranjus, Cacaolat i llet Letona, Vichy Catalan, llet Letel, Aigua de Ribes, lleixiu Conejo, vi El Baturrico, amb una planta a l'Hospitalet del Llobregat etc.
Dos camions Ebro D de Casa Salvans de repartiment de begudes:
Part de la flota de Casa Salvans en els anys 1990:
En Quirze Rovira i Rodas, fill de Sant Quirze de Besora, casat amb la Maria, filla d'en Francesc, entrà a l'empresa familiar. Conduïa els camions grossos que marxaven a Barcelona i altres localitats per proveir-se dels productes que distribuïen. Els primers anys portava camions Pegasos. El darrer camió que conduí fou una tractora Man 19321. La jubilació del senyor Rovira comportà el cessament de l'activitat de la Casa Salvans.
El senyor Francesc Salvans i Jubés morí a Ripoll el 5 de febrer de 2015 als noranta-tres anys d'edat. Fou president de la societat Sayós i Companyia que produí a Ripoll l'anís La Abeja. En el proper article exposarem els vehicles que la família Salvans posseeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada