Les tricamionetes produïdes a Igualada pel Taller Claramunt: crònica de l'Ada Claramunt Jorba.

L'any 1918, l'avi, en Josep Claramunt Mata, nascut a Vallbona d'Anoia, a la comarca de l’Anoia, va obrir el primer taller en un local arrendat davant de l'escola Pia a Igualada, després d’haver tornat de França on hi va estar des de 1914 al 1918, treballant, durant el període de la I Guerra Mundial. En el curs de la I Guerra Mundial, a Perpinyà, la capital del Rosselló, va conèixer la seva dona, l'Encarnació Tartera Rigou. Va ser un home de caràcter molt fort, valent i tossut. En aquest primer taller va estar-hi molt poc temps. Al cap de poc temps marxà de nou a un poblet proper a Perpinyà.

L'any 1921 el senyor Claramunt i la seva esposa tornen del Rosselló i construeixen un taller mecànic a l'avinguda Navarra, núm. 9, l'actual avinguda Àngel Guimerà d'Igualada. Era uns dels únics tallers a la comarca de l'Anoia, on, si un volia ser mecànic, s’havia de passar per allà per formar-se i adquirir coneixements. Era un taller i alhora una escola d’aprenents de mecànica. La motorització del país feia pocs anys que havia engegat. L'Ajuntament d'Igualada en els anys de la Segona República: 

L'Ateneu Palau Escolar d'Igualada: 

La família Claramunt tenia en els anys 1934-1936 el concessionari oficial de la casa Renault a Igualada i cada any es renovava la llicència. Tal renovació es va produir fins al començament de la guerra civil el juliol de 1936. El Taller Claramunt era un dels pocs tallers de la comarca que teníem una grua per remolcar qualsevol vehicle autopropulsat a motor; era una grua molt grossa de color vermell amb un cabrestant molt gros i molt gruixut. Aquesta grua la família Claramunt en va fer donació l’any 2011 al Museu de la Moto de Bassella, atès el seu valor històric. Imatge d'Igualada en aquells anys: 

El taller Claramunt, en la seva època, era un dels pocs tallers d'Igualada on es reparaven cotxes com l'Hispano Suiza, propietat del farmacèutic, i el mític Ford T. La família Claramunt conserva un motor d’un Ford T, sense la culata, i un volant, exposat al taller. En el taller es greixaven els cotxes, netejaven, s’entapissaven, es canviaven els pneumàtics, els repassaven, reparaven i posaven a punt per funcionar. També reconstruïen els cotxes artesanalment. Feien tot el que un taller mecànic podia abastar: soldar, entapissar, reparar motor i demés elements mecànics. El motor del Ford T que fou de l'advocat Morera d'Igualada:





Amb motiu de la Guerra Civil del 1936 i de la II Guerra Europea, el negoci del taller propietat de la família Claramunt va perillar. El primer perill fou el Decret de col·lectivització d'indústries i comerços impulsat pel Conseller de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, l’octubre de 1936; acabada la guerra civil es produí la reclamació de la casa Renault contra els seus representants a Espanya a causa de la pèrdua dels cotxes pels robatoris -en deien requisicions, per dissimular- perpetrats per anarquistes espanyols i estrangers en el curs de la guerra civil; van ser uns temps molt durs per moltes famílies, entre les quals, la família Claramunt. La demanda judicial fou desestimada ja que el Jutge, amb bon criteri, considerà que les requisicions de vehicles, en aquelles circumstàncies tràgiques, no es podien pas impedir. Qui era capaç d’enfrontar-se amb un comitè revolucionari armat fins a les dents que venia a casa a robar un vehicle?

En Josep Claramunt Mata tenia tres fills, la Isabel, en Marcel i en Josep, que van seguir l’activitat del taller mecànic. En Marcel, el mitjà, era molt treballador, un gran mecànic, manyós, amb idees innovadores, molt divertit i alegre, sempre de bon humor. De mecànica en sabia molt. Sempre barrinava solucions als reptes mecànics que li plantejaven les reparacions dels vehicles que tenia en el taller.

Malgrat el contenciós tingut amb Renault, uns anys després, en Marcel Claramunt Tartera, fill d’en Josep, va tenir l'oportunitat de tenir la representació d'aquesta marca a Igualada. Va consultar al seu advocat de confiança, el senyor Morera, qui li va dir que ho agafés, ja que en aquell moment es preveia que la venda de cotxes seria un bon negoci. L’advocat de la família Claramunt la va encertar plenament. La Renault exigia tenir un taller més gran i un local per a l'exposició dels vehicles, exigència que suposava una inversió econòmica molt forta. La família Claramunt va desistir de ser representants oficials de la casa Renault pel cost econòmic que tal inversió requerida per Renault els hi suposava.

Acabada la Guerra Civil, en els anys 1940 i 1950, tocava reparar els vehicles sense disposar de recanvis, fer invents i improvisar solucions per reconstruir, transformar i arreglar tota mena de vehicles. A vegades, de dos vehicles en feien un, encara que fossin de diferents marques. En aquells anys de misèria feren fins a 200 cotxes amb trossos de bidons d'oli, que pràcticament els hi prenien de les mans. Tal era la demanda de vehicles que no hi havia pas manera de cobrir. En els primers mesos de l'any 1941 en Josep Claramunt Mata va morir d'un atac de cor i el negoci va agafar-lo la seva esposa. L’any 1953 foren nomenats agents oficials de Motor Hispania i de Moto Guzzi a la comarca de l’Anoia. Tingueren aquestes dues representacions fins els anys 1959 i 1960. L'Ajuntament d'Igualada, en els anys de la postguerra: 

 
Entre els anys 1950-1960, qui volia treure's el carnet de conduir turismes a Igualada s’examinava en el taller Claramunt: només havia de demostrar capacitat per fer maniobrar el vehicle endavant i endarrere, i aparcar. El senyor Claramunt, que era molt bona persona, d’una gran humanitat, ajudava, si podia, d’amagat de l’examinador, els qui s’examinaven. Imatges d'Igualada en la dècada de 1950: 

El restaurant i hotel Amèrica davant de l'antiga carretera nacional II:



L'any 1953 en Marcel Claramunt Tartera i els seus germans van decidir crear la seva pròpia fàbrica de motos i cotxes amb la marca DELFIN. La casa Renault els hi va posar una altra demanda perquè al·legava que els hi havien copiat el nom Dauphine. Tingué lloc el judici que fou favorable a les pretensions de la família Claramunt i va comportar la desestimació de la demanda de Renault amb el pagament de les costes judicials causades a càrrec del constructor francès. El Jutge, en la sentència, va argumentar que el nom del turisme Renault era Dauphine, i la moto igualadina Delfin, no havent-hi, per tant, cap còpia de noms. La moto era una rèplica de la motocicleta francesa Olímpic, que el senyor Marcel Claramunt Tartera va portar de França, la va desmuntar peça a peça i li va posar motor Villiers de 125cc, 150cc, 175cc i 200cc.

En Marcel Claramunt i els seus germans, sabent que hi havia una gran manca de petits vehicles de transport de mercaderies i una necessitat imperiosa de desplaçar-se, van construir la tricamioneta Delfin i la moto Delfin i Olímpic a preus assequibles per cobrir tal necessitat que era aleshores inajornables per moltes persones. Van tenir molt bona acceptació i quan els faltava planxa per fer la carcassa feien com en els anys de la immediata postguerra: construïen la carrosseria amb trossos de bidons d'oli, ja que en aquella època hi faltava de tot. En aquells anys sortia una moto i un tricicle cada dia. Hi havia entre 25 i 35 persones treballant al taller depenent de la càrrega de feina.

Motocicletes Delfin i Olímpic:







Compravenda d'una motocicleta Olímpic celebrada amb el senyor Veremundo Bertran Torras, paleta d'Igualada, l'octubre de 1954:


 
El taller era ubicat a l’avinguda Navarra 9, avui dia avinguda Àngel Guimerà 9, a prop del bar La Palma, que regentava un treballador de can Solsona, concessionari oficial Ford i Motor Ibèrica SA a Igualada. En Francesc Griñó, fill de Bellpuig d’Urgell, entrà, de jovenet, a treballar en el Taller Claramunt. Recorda que les tricamionetes tenien una concepció molt senzilla. La carrosseria era muntada sobre un xassís tubular que es soldava en el taller. El taller tenia un baster que produïa els tendals que muntaven els Delfins i planxistes que construïen les carrosseries. Aquest petit vehicle tenia capacitat per transportar dues persones. Els motors Hispano Villiers, fabricats sota llicència a Barcelona, arribaven al taller dins caixes de fusta. Molts components mecànics que muntaven els Delfins, com els frens, eren fabricats per una empresa metal·lúrgica d’Igualada que reparava maquinària amb peces de producció pròpia. La direcció era manejada amb un volant petit. L’eix de la direcció era molt reforçat perquè el motor hi era collat. El motor seguia la mateixa trajectòria que l’eix del volant i, amb aquesta concepció, d’una gran simplicitat i eficàcia, la cadena del motor que impulsava la roda davantera mantenia la mateixa rigidesa.

Es van fabricar en pocs anys unes 600 motos Delfin i Olimpic, i 1000 tricicles Delfin. Els van construir fins l'any 1962, moment en què va començar a popularitzar-se el mític Seat 600, un vehicle pràctic i senzill, de fàcil manteniment, que va arrasar en aquella època. També començà a fer forat la furgoneta Citroen 2cv que es fabricava a Vigo. Es tancava una època i se n'encetava una altra. Igualada en els anys 1960:





Un Seat 1400 accidentat i dipositat en el taller Claramunt:



La família Claramunt va continuar l’activitat del taller. S’amplià el negoci amb servei de taxis, agència d'assegurances de vehicles i serveis de transport de persones amb un autobús, un Sava, que va afavorir el desplaçament de la classe treballadora igualadina, i que, conduït pel propi Sr. Claramunt, va recórrer milers i milers de km. Amb l’autocar Sava el senyor Claramunt transportava els caps de setmana sardanistes que participaven en aplecs i trobades. L'autocar Sava que fou del senyor Claramunt, amb els seus dos fills grans enfilats:



La Sra Claramunt i els dos fills grans al costat del Seat 133 familiar:



El senyor Marcel Claramunt morí a Igualada el 29 de gener de 2010. El negoci ara és a les mans de la tercera generació. El porten els fills del senyor Marcel Claramunt, en Marcel i l’Ada Claramunt Jorba.

Ada Clamanunt Jorba, Igualada, maig de 2020.