Els camions Hispano Suiza de l'empresa Catasús & CIA de la delegació de Girona: records d'en Martirià Brugada del Terri.

En Martirià Brugada i del Terri, de motiu en Tià, va néixer a l’Horta, una rica masia envoltada de camps plans, avui dia completament urbanitzats, de Sarrià de Ter, un municipi a tocar de la ciutat de Girona, el 26 de juny de 1931. La seva família eren els masovers de l’Horta.

A catorze anys d’edat va entrar de mecànic de bicicletes a Can Joan Ciurana de Girona. En Joan Ciurana més endavant seria el representant de les motos Lube. En aquest taller en Martirià Brugada va fer el primer aprenentatge de mecànica.

Un any més tard, quan en tenia quinze, va treballar de mecànic al Garatge Codina de l’avinguda Jaume I número 62 de Girona. Can Codina reparaven vehicles de tota classe i també els camions Hispano Suiza amb cisternes de l’empresa Catasús & Cia, distribuïdor oficial dels carburants i olis que comercialitzava l’empresa estatal CAMPSA (Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA) a Barcelona, les comarques gironines, Vic, Manresa i La Cerdanya. El Garatge Codina seria més endavant representant de les motos Lambretta i Bultaco.

Un cosí germà d’en Martirià Brugada, en Josep Casals Brugada, un mecànic excel·lent que treballava al Garatge Codina on reparava els camions Hispano Suiza de Can Catasús, es va establir pel seu compte obrint un taller al carrer Figuerola de Girona. En Martirià, a disset anys d’edat, va entrar a treballar amb el seu cosí germà. Aleshores ja tenia uns bons coneixements de mecànica.

Amb en Josep Casals, en Martirià Brugada s’hi va estar des dels disset anys fins als vint anys, quan va haver d’anar a complir el servei militar obligatori. Una miserable pèrdua de temps en uns anys, els de la joventut, absolutament preciosos. En aquells anys, el servei militar tenia una durada de divuit mesos. 

Els tres primers mesos del servei militar va ser destinat a un garatge ubicat a l’avinguda Icària de Barcelona on reparaven i mantenien els vehicles de l’exèrcit. La resta del servei militar va ser destinat a l’edifici de l’antic Garatge Callicó de l’avinguda Jaume I de Girona, on havien reparat vehicles, aleshores convertit en el taller de reparació i manteniment dels vehicles de l’exèrcit espanyol. En aquell espai actualment s’aixeca la delegació del Banc d’Espanya a Girona.

Al servei militar, on en Martirià Brugada reparava els vehicles de l’exèrcit, va obtenir el permís de conduir camions. Allà va conduir un camió militar Ford Maria de O. El primer dels molts camions que conduiria durant la seva vida. 

L’any 1953, llicenciat del servei militar, a vint-i-dos anys d’edat, va entrar a treballar a l’empresa Catasús & Cia, una important empresa distribuïdora dels carburants i olis de CAMPSA a les comarques gironines, i també a Barcelona, Osona i el Bages. Per la distribució de carburant per les comarques gironines, Catasús & Cia disposava d’una flota de deu camions Hispano Suiza carrossats amb unes cisternes que tancaven en un garatge de la ronda de Ferran Puig de Girona. 

  
En Martirià Brugada, dotat d’una memòria excepcional, recorda tots els xofers que conduïen els deu camions Hispano Suiza que Catasús & Cia tenia per distribuir el carburant per les comarques de Girona: 

-          HS número 58, amb cisterna, que conduïa en Narcís Esteve.

-          HS número 55, amb cisterna, que conduïa en Lluís Sabater.

-          HS número 59, amb cisterna, que conduïa l’Esteve Mató.

-          HS número 61, amb cisterna, que conduïa en Colomines.

-          HS número 62, amb cisterna, que conduïa en Josep Torrent.

-          HS número 63, amb cisterna, que conduïa en Joan Bufill.

-          HS número 64, amb cisterna, que conduïa en Ramon Puig.

-          HS número 54, amb cisterna, que conduïa en Martirià Brugada.

-          HS número 93, amb cisterna, que conduïa l’Enrique Vicente.

-      HS número 77, amb plataforma i alces per traginar bidons, que conduïa en Joan Batlle  Canyelles.

El camió Hispano Suiza número 62, de Catasús & Cia, amb la cabina original de fàbrica,  que muntava una lona al cim i als costats:

L’Hispano Suiza número 64 amb una cabina renovada:

        

Dibuix encarregat pel senyor Martirià Brugada del camió Hispano Suiza 61, que reprodueix una fotografia:

Els diumenges pel matí, els conductors d'aquests camions Hispano Suiza tenien per costum de netejar i engreixar els camions assignats. La conservació d’aquests vehicles, que circulaven per aquelles carreteres deplorables, exigia un meticulós manteniment per evitar més panes de les indispensables. La direcció era igualment repassada i engreixada.

Un cop a l’any, els amos de Catasús & Cia, don José Maria i el seu fill don Francisco, visitaven les instal·lacions de Girona i el garatge amb els camions aparcats. Aleshores sí que els vehicles lluïen nets com una patena. Seguint les instruccions del senyor Francesc Pla, el cap de l’oficina i del garatge, una bellíssima persona, els conductors dels camions s’escarrassaven en deixar-los immaculats.

Aquests camions Hispano Suiza estaven equipats amb uns motors de benzina. Les reparacions i manteniment anava a càrrec d’en Josep Casals. Muntaven unes cisternes de cinc mil litres de capacitat dividits en tres departaments separats, dos de dos mil litres, i un de mil litres. Distribuïen els carburants de CAMPSA per tots els pobles de les comarques gironines, incloent-hi Camprodon, a la comarca del Ripollès. La ciutat de Ripoll i la comarca de La Cerdanya se n’encarregava la delegació de Catasús & Cia de Vic, atesa llur proximitat geogràfica i la carretera existent que flanquejava el curs natural dels rius Ter i Freser.

Catasús & Cia distribuïa els carburants de CAMPSA als sortidors de benzina escampats arreu de les comarques gironines –en aquells anys se'n deien els “postes”- i serveis per industries, hospitals i equipaments de tota classe.

En Martirià Brugada conserva força records, anècdotes i vivències a bord del camió Hispano Suiza número 54 en llurs viatges de traginar fuel amunt i avall dels pobles i ciutats de les comarques gironines. Quan enfilava amb l’Hispano Suiza l’antiga carretera que anguileja el coll de Capsacosta, que comunica Sant Salvador de Bianya amb Sant Pau de Seguries, una via fressada pels romans, amb la cisterna plena a vessar, havia de transitar amb marxes molt curtes i una punta de gas perquè no s’assequés la dida, un aparell que alimentava el carburador de benzina. La dida, com la paraula ho expressa, donava de mamar el carburador amb la benzina acumulada al tanc.

La direcció dels Hispano Suiza era molt bona en el seu temps, tenint en compte com eren les direccions dels vehicles i l’estat de les carreteres d’aquells anys, sense gaire trencament dels pivots. S’explica que la solidesa de la direcció dels vehicles Hispano Suiza tenia un motiu reial. Un cop que anava el Rei Alfons XIII cap a Peralada amb llur auto Hispano Suiza, va patir el trencament del pivot de la direcció. Els responsables de la empresa van fer mans i mànigues reforçant la direcció perquè no es repetissin incidents d'aquesta mena que podien afectar els distingits usuaris dels autos Hispano Suiza. 

Els diferencials d’aquells camions Hispano Suiza roncaven atès que no estaven pas sincronitzats. El magneto per engegar el vehicle era un regulador al volant. D’aquesta manera, els camions Hispano Suiza arrencaven amb el magneto i la bateria es reservava per les llums. A l’hivern, quan feia molt de fred, hi havia unes aixetes sobre el bloc del motor per realitzar unes purgues o aspiracions i engegar-lo. En Martirià Brugada sempre duia a la cabina de l’Hispano Suiza una bona manta, menjar i vi per si patia una pana i havia de fer nit i guardar el camió espatllat enmig de la carretera.
  

Les cisternes que muntaven els camions Hispano Suiza estaven reblades amb cargols, no pas soldades. L'any 1956, un cop en desús aquests camions, algunes de les cisternes va comprar-les l’empresa constructora Agustí Masoliver (AMSA), de Banyoles, especialitzada en l’execució d’obres públiques, principalment carreteres, per acoblar-les a camions de l’AMSA i regar les obres.

Una d’aquestes cisternes de Can Catasús adquirida per l’empresa Agustí Masoliver SA (AMSA) posteriorment va comprar-la l’Enric Vàzquez i Cairol, fundador dels bolquets EVAC de Girona, per muntar-la en un camió Hispano Suiza que està restaurant. 

Quan progressivament van anar retirant els camions Hispano Suiza, Can Catasús l'any 1957 va comprar uns camions Ford K que equipaven uns motors dièsel Hércules anglesos que provocaven molta fumera. Amb el temps, els motors Hércules van ser substituïts per motors dièsel Ebro, fabricats per Motor Ibérica SA, i Barreiros. També van comprar uns camions anglesos Commer, dotats de motors de benzina. En Martirià Brugada al costat del Ford K que conduïa:

El camió Hispano Suiza número 64, que havia conduït en Ramon Puig, va comprar-lo en Josep Casals i Brugada, en Pitu per motiu, per transformar-lo en una grua per arrossegar vehicles espatllats. La grua va construir-la el propi Josep Casals, qui també va muntar-li un motor dièsel Barreiros i un diferencial Timken. Més endavant va canviar-li la cabina. A finals dels cinquanta i principis dels anys 1960, en Josep Casals se’n va fer un fart de canviar motors de benzina de camions de Girona per motors dièsel Barreiros, molt més econòmics de manteniment. Un dels millors mecànics del taller d’en Josep Casals era un Rabaseda.

Dels Ford K, en Martirià Brugada recorda que trencaven amb freqüència els pivots de la direcció i es deslligava la roda de l’eix davanter. D’aquestes panes, en va patir dues el Sr. Brugada, l’una a l’entrada de Llançà i l’altre a la carretera d’Osor fins a Sant Hilari Sacalm. En Martirià Brugada va estar-se tota la nit dins la cabina del Ford K, acotxat amb una manta, esperant que passés un vehicle qualsevol a la carretera de Sant Hilari Sacalm. Quan apareixia un vehicle, l’aturava i li donava al conductor una nota on especificava la pana patida i el lloc exacte, perquè la deixés al primer sortidor de benzina que trobés. El sortidor de benzina avisava per telèfon al garatge de Catasús & Cia a Girona, que ordenava a en Josep Casals que hi acudís amb les eines adients per reparar el camió allà mateix. 

A finals de la dècada dels anys 1950 van arribar els primers Pegaso, el 140, que muntava un motor dièsel molt fiable. Els Pegaso 140, carrossats amb unes cisternes de deu mil litres dividida en cinc departaments, anaven molt bé. Tenien el volant a la dreta i fre d’aire. Posteriorment, ja als anys 1960 s’engrandiria la flota amb els camions Pegaso 165, amb direcció assistida per aire, una gran comoditat pel xofer.

El primer cotxe que va tenir en Martirià Brugada, un Biscuter, el va comprar de segona mà. Aquest vehicle no tenia pas marxa enrere. L’usava per desplaçar-se de casa fins al garatge on Catasús & Cia tancava els camions. Abans del Biscuter, per anar i tornar de la feina, en Martirià Brugada havia tingut una moto Guzzi. En el Biscuter, el senyor Brugada cada dia hi duia el cistell de vímet quadrat amb la vianda i el vi atès que aleshores els treballadors es portaven el menjar de casa sense entaular-se a la fonda, com s’estila avui dia. 

Catasús & Cia va comprar camions Pegaso 1062 i 1063, amb els dos eixos davanters direccionals, i que muntaven unes cisternes de major capacitat. També van disposar de Pegasos 1066, de quatre eixos, un camió de gran volum que impressionava en aquelles carreteres estretes i serpentejants, i dels Pegasos 2011, les primeres tractores que arrossegaven cisternes. 

             
Són els anys del creixement econòmic que arrenca el 1959 i es consolida durant tota la dècada del 1960 amb un augment molt important de la demanda de carburant i la necessitat de disposar de camions amb cisternes amb més capacitat de càrrega. En Martirià Brugada baixava tot sovint a Barcelona a carregar carburants de CAMPSA. L’any 1965 conduïa un Pegaso 1062, de tres eixos, que anava a carregar carburant a Barcelona. I l'any 1968 conduïa aquest Pegaso 1066, el camió que tenia assignat quan va plegar de Can Catasús l’any 1970:

Un Barreiros Super Azor, de dos eixos, amb plataforma i laterals que l’empresa Catasús & Cia tenia a la delegació de Girona per repartir bidons d’oli. Aquest camió sempre el conduïa el darrer xofer contractat per l’empresa. En Martirià Brugada també l’havia conduït quan no disposava del Pegaso 1066 assignat per causa d'una pana o del preceptiu manteniment. El representant de Barreiros a Girona era en Josep Puig, de l’empresa DIMASA, amb un concessionari a la carretera de Santa Eugènia: 

Als anys 1960 can Catasús tenia una curiosa política de compra dels camions. Tots els camions que muntaven cisternes eren Pegasos i tots els camions amb plataforma i laterals per portar bidons eren Barreiros.

L’any 1967, en Martirià Brugada va obrir un taller de reparació de tota mena de vehicles a Sarrià de Ter, el Garatge Autopista, i per les tardes conduïa el camió Pegaso 1066 de Catasús & Cia. L’any 1970 va plegar definitivament de conduir camions i va dedicar-se plenament en el seu taller mecànic. Va jubilar-se als setanta anys d’edat, treballant en la mateixa activitat que havia encetat quan tenia catorze anys d’edat reparant bicicletes a Can Joan Ciurana de Girona.

Per donar un servei complert als clients del taller Garatge Autopista, va comprar ja usat un camió Ebro B45 amb una grua per remolcar vehicles que s'havia construït l’empresa Grues Pallí, de Girona, per treballar en l’ampliació del moll de Palamós.

Després de l’Ebro B-45 en Martirià Brugada va comprar un camió Avia amb plataforma per transportar vehicles espatllats. Va ser el primer de Girona i va comprar-lo, ja usat, a en Pere Juncà, desballestador de Sant Climent de Peralta i soci del Garatge Jaume I de Figueres. Aquest taller havia tingut un camionet Nazar B, amb matrícula GI-46310, dotat amb una grua per remolcar vehicles: 

Més endavant, en Martirià Brugada va tenir fins a sis grues per remolcar vehicles en pana. Aquestes grues va vendre-les a Grues Viñolas, de Vidreres. El Garatge Autopista de Sarrià de Ter avui dia és un concessionari oficial de la casa Citroen. També disposen d’un departament de compravenda de cotxes clàssics com aquest Citroen dos cavalls, de la primera època, matriculat cap a l’any 1956, perfectament restaurat: 

 
L’empresa Catasús & Cia va ser comprada per l’empresa TRADISA, de Barcelona. TRADISA va continuar la distribuició dels carburants i olis de CAMPSA amb l’empresa GIROGAS SA, de Fornells de la Selva. Un Pegaso de GIROGAS SA:

   

Aquest bloc vol agrair la informació i fotografies que il·lustren aquest article, d’un notable valor històric, al senyor Martirià Brugada i del Terri. Aquest agraïment és extensiu al senyor Joan Mercader en llur recerca dels protagonistes de la història del transport al nostre país. També cal agrair les aportacions dels senyors Joan Brugués i Prat i Pere Liu i Vila. En Martirià Brugada recorda perfectament al senyor Agustí Brugués, pare d’en Joan, que havia estat abans de la guerra civil propietari d'un sortidor de benzina a Besalú, concretament a la carretera general de Girona a Olot, que girava sota el nom comercial de Petroleos Porto Pi. El carrer Empalme de Besalú, on confluïen les carreteres d'Olot, Girona i Figueres, amb els dos sortidors, a l'esquerra, el de Petroleos Porto Pi, i el de la dreta de la Campsa: 

HISTÒRIA DE L'EMPRESA TRANSORTS PADROSA SA de Figueres: la fundació de l'empresa i la guerra civil (ii).

En Pere Padrosa i Simon era un empresari de raça. Tenia les idees clares i el coratge, empenta i valentia per tirar-les endavant. L'any 1933, pel seu compte, va adquirir un xassís nou de la marca Studebaker, de 25 HP, pel preu de 1.191 pessetes i 75 cèntims. Llur matrícula era GI-6605. Un cop carrossat feia transports de tota mena, incloent-hi traginar oli fins al País Valencià. L'activitat del transport li agradava i l'esperonava. Certificat lliurat per Duanes per l'entrada del primer camió d'en Pere Padrosa, el Studebaker:



El Studebaker d'en Pere Padrosa:

A començaments de l'any 1936 es produeix un fet transcendental per en Pere Padrosa. Fins aquell moment era un actiu, diligent i eficaç treballador de l'agència de transports Deusedes amb les seves pròpies idees comercials i empresarials. Però a principis del 1936, se li va oferir la possibilitat de comprar una part del negoci de Can Deusedes. 

En principi, en Benet Deusedes solament volia vendre-li la meitat del negoci pel desig que llur fill gran continués a l'empresa; tanmateix, va resoldre de vendre-li tota l'empresa a en Pere Padrosa. El pagament del preu convingut va fer-se en dos terminis i per disposar de diners, la família Padrosa va haver de vendre's els camps de la seva propietat a Cabanes, a tocar del riu Muga. 

En Benet Deusedes sabia que en Pere Padrosa, un conductor excepcional i home d'empresa, esdevindria un gran empresari. Ho duia a la sang. Adquirit el negoci, va canviar-li el nom de l'agència pel de TRANSPORTS PERE PADROSA SIMON, i va continuar al mateix domicili de la part alta de la Rambla de Figueres.  Una de les activitats principals d'aquesta agència era el transport de les mercaderies militars, des de l'estació, fins el castell militar de Figueres.

En Benet Deusedes es va traslladar a un altre despatx de la mateixa Rambla, cantonada amb el carrer de Girona, sobre la ferreteria Sunyer, on va dedicar-se al negoci de les assegurances que duia amb molta cura i diligència llur fill petit, l'Emili.

A principis de 1936, el domicili familiar de la família Padrosa era al carrer d'Olot; el garatge era en uns baixos al capdamunt del carrer de Vilafant, i la quadra al carrer de Vellaire. La paret del fons de la finca del carrer Vellaire, que donava a l'Horta Raguer -avui dia carrer Nostra Senyora de Lourdes-, hi havia unes espitlleres als murs atès que formaven part del clos de la defensa de la vila durant la guerra carlina del segle XIX. 

Sota la direcció d'en Pere Padrosa, l'empresa va continuar amb els serveis de transports de sempre -mercaderies i aviram a l'estació de Figueres i les mercaderies militars des de l'estació fins el castell de Figueres- i va ampliar l'activitat. Va convenir amb en Cintet del Bous, un important tractant de bestiar de Figueres que residia al carrer de Sant Vicenç, el trasllat cada dissabte al mercat de Girona d'un camió carregat de bestiar, concretament de vaques. El camió arrencava a les quatre del matí per ser-hi quan s'encetaven les transaccions comercials al firal de Girona, emplaçat a l'areny de l'Onyar.

També va fer tractes amb en Gusó, de Vilanova de la Muga, un tractant de farratges. Li transportava bales i paques, particularment d'userda, arreu de les comarques gironines. Transportava bótes i bocois de vi des dels vagons de l'estació del ferrocarril de Figueres fins als establiments comercials de la ciutat. Per aquesta activitat disposava d'un carro especial, totalment obert, amb unes cadenes que mitjançant una maneta s'enfilaven per no tocar amb el terra i ésser transportades. El negoci rutllava però el 18 de juliol de 1936 va esclatar la guerra civil espanyola. Aquesta tragèdia canviaria per sempre més la vida de tothom. 

Al cap de pocs dies d'esclatada la guerra civil, el comitè antifeixista va iniciar la col·lectivització de totes les empreses i serveis. L'empresa de transports d'en Pere Padrosa, que comptava aleshores amb una plantilla de quatre treballadors, li van requisar un cavall, un carruatge, un carro amb cadenes, una carreta i dos camions, un Studebaker GI-5266, de 22 HP, i un Ford GI-6145, de 25 HP. Relació dels vehicles requisats a en Pere Padrosa al començament de la Guerra Civil:

Document en virtut del qual es socialitza, el setembre del 1936, el local de l'empresa TRANSPORTS PERE PADROSA SIMON, a Figueres:

El dia 18 d'octubre de 1937, a en Pere Padrosa i Simon se li va comunicar que "complimentant ordres del cap de la segona regió de la Direcció General de Transports, se us ordena que amb tota urgència la concentració del vostre camió, presentar-vos al garatge Callicó (de Girona) per rebre instruccions. El que us comunico per al més exacte compliment.". En Pere Padrosa no s'hi va presentar pas. Ordre comunicada a en Pere Padrosa pel lliurament del camió Studebaker al garatge Callicó, de Girona, que fou desatesa:

 

A l'ensems que li requisaven els vehicles, en Pere Padrosa fou nomenat cap de la cooperativa figuerenca. Com a tal, va sol·licitar, i li fou atorgat, un passi especial per transitar de Figueres a Vilabertran, el qual va usar per fer viatges fins a Alacant.

El govern republicà va decretar la mobilització de tot el jovent per anar a lluitar al front. Casualment, en Pere Padrosa va conèixer un tinent d'aviació amb qui va fer força amistat. Aquest oficial va avalar-lo perquè en Pere Padrosa complís el servei de voluntari al cos d'aviació, abans de la mobilització forçosa, sol·licitud que li fou estimada. D'aquesta manera fou destinat al batalló de Transports d'aviació de Pedralbes i, en un concurs de caporals, va assolir el grau de caporal conductor habitual. Comunicació per presentar-se al concurs de conductors de transports d'aviació a la Guerra Civil:



En Pere Padrosa fou destinat al camp d'aviació de Cabanes, a l'Alt Empordà. Va ser conductor del vehicle d'en Manuel Ujedo, cap d'aquests serveis a Girona. Habitualment visitava els camps d'aviació de la província de Girona com Cabanes, Celrà, Vilajuïga i Banyoles. Va tenir l'oportunitat d'admirar els nous avions russos Tupolev, de bombardeig, coneguts com a "Katiuska" i els caces Polikarpov, batejats popularment com "xatos". Aquests avions eren pilotats per joves pilots russos de divuit anys d'edat. Carnet expedit a favor d'en Pere Padrosa de conductor eventual l'any 1938:



Amb el capità Manuel Ujedo, en Pere Padrosa va allotjar-se durant un període de temps a l'hotel Peninsular de Girona. També s'havien desplaçat a Barcelona. En un d'aquests viatges, Barcelona va patir, en un sol dia, vint-i-un bombardeigs de l'aviació feixista sollevada.

Figueres, la capital de l'Alt Empordà, també va patir bombardeigs indiscriminats que massacraven la població civil. Un bombardeig terrible es va produir el dia 23 de gener de 1938, diumenge, quan els avions alemanys van deixar caure un reguitzell de bombes sobre Figueres que van afectar particularment el Passeig Nou i el Parc Bosc municipal, en aquells moments, atapeïts de gent que gaudia del sol. Entre els qui voltejaven pel passeig hi havia en Baldiri Padrosa acompanyat del seu nét, en Pere Padrosa i Puignau, que encara no tenia els quatre anys.

El risc provocat pels bombardeigs indiscriminats que patia la ciutat de Figueres des de principis de l'any 1938 va determinar el trasllat de la senyora Padrosa i llur fill a Avinyonet de Puigventós, a la casa dels sogres d'en Pere Padrosa i Simon.

A les darreries de la guerra, en Pere Padrosa fou destinat de xofer d'un comissari de guerra que tenia molt mala fama. Dos dies abans de l'ocupació de Figueres per l'exèrcit franquista, el comissari de guerra va ordenar-li que el recollís al camp d'aviació per un servei especial. En Pere Padrosa no s'hi va presentar perquè sospitava, amb causa i fonament, que volia que el conduís fins a la frontera, camí de l'exili.

Durant la guerra civil, i per causa dels seus contactes amb l'oficialitat republicana, en Pere Padrosa va saber que el general Francisco Franco, cap de l'exèrcit feixista alçat en armes contra el govern de la II República, havia dictat unes normes que garantia el valor de la moneda dels ciutadans de la zona republicana emesa en temps de la monarquia d'Alfonso XIII, o sia, moneda anterior al 14 d'abril de 1931; per contra, les monedes i bitllets emesos per la II República -abans i durant la guerra civil- no tindrien cap valor.

En Pere Padrosa va tenir prou cura de guardar els diners emesos durant la monarquia. D'aquesta manera, acabada la guerra civil el 1 d'abril de 1939, disposava d'una reserva de vint mil pessetes en paper moneda i quatre mil pessetes en monedes de plata. Un capital molt important i valuós en aquells moments tan difícils en que molta gent va descobrir esgarrifada que el paper moneda que guardaven, emès per la II República, no tenia pas cap valor. Per fer-nos una idea del capital que acumulava en Pere Padrosa, anotem que un jornal d'un paleta l'any 1939 era de 10 pessetes.

Salconduït expedit per les noves autoritats de l'exèrcit feixista revoltat i victoriós de la Guerra Civil, el febrer del 1939, que autoritzava en Pere Padrosa per a traslladar-se a Figueres:



En al propera crònica exposarem la represa de l'activitat del transports en la postguerra.