L'edició del diari El Punt Avui del dia vint-i-sis de juliol de 2014 publicà dins la secció d'economia un article d'en Francesc Cabana i Vancells, advocat especialitzat en la història econòmica del país, sobre la història de les empreses catalanes que produïen motocicletes. El seu interès i actualitat en aquests moments ens ha animat a difondre'l en aquest espai. Les reflexions que conté creiem que no hna perdut pas vigència, ans el contrari, són de plena actualitat i molt oportunes.
En uns moments tan delicats de les relacions entre Catalunya i Espanya, per la voluntat d'uns i la intransigència dels altres, El Punt Avui ha publicat aquest estiu uns quants articles sobre les relacions econòmiques entre els dos territoris, obra del senyor Francesc Cabana, segurament la persona que millor coneix la història econòmica de Catalunya, incloent-hi la seva indústria i entitats financeres, i els lligams amb la resta dels territoris peninsulars, incloent-hi el País Valencià i les Illes Balears.
La conclusió de la reflexió del senyor Cabana és que el centralisme polític i econòmic aplicat furibundament sobre Catalunya -com una manifestació més de l'esperit d'uniformitat que impregna les elits espanyoles, d'una gran virulència en l'aspecte cultural i lingüístic- té unes conseqüències devastadores. I no hi ha hagut cap rèplica clara i concloent en sentit contrari que hagi desvirtuat les conclusions formulades pel senyor Cabana.
L'autor de l'article, en Francesc Cabana i Vancells, nascut a Barcelona l'any 1934 i autor de nombroses obres i treballs sobre la indústria, entitats financeres i burgesia catalana:
En l'article intitulat La torna de les motos, en Francesc Cabana hi exposa la causa del sorgiment d'empreses que fabricaven motocicletes a Catalunya, la seva evolució amb les crisis patides i la causa de la seva desaparició a la primera meitat dels anys 1980:
L'article és il·lustrat amb diversos models de motocicletes Derbi, una empresa creada per en Simeó Rabasa i Singla, exposades a la fàbrica de Martorelles, al Vallès Oriental.
Catalunya creà a principis del segle XX la Hispano Suiza, una fabrica que produïa automòbils de luxe i camions, vehicles molt ben acollits en el mercat per la seva qualitat, fiabilitat i modernitat. En els anys 1950, període de la dictadura del general Franco, el govern espanyol s'endugué les instal·lacions productives que aquella empresa tenia a la fàbrica del barri de La Sagrera de Barcelona a Madrid-Barajas per construir la fàbrica de camions Pegaso sota el control de l'Institut Nacional de Indústria. Aquesta actuació recorda la dels aliats que, acabada la Segona Guerra Mundial, desmantellaren la indústria alemanya, una part de la qual fou traslladada als seus països. En aquesta labor, els soviètics excel·liren.
En els anys 1940, que són els primers anys del règim franquista, i amb l'excepció de les motocicletes Lube que es produïen al País Basc, la producció de motocicletes es concentrava a Catalunya. I el motiu d'aquest floriment d'indústries de motocicletes és que hi havia bons dissenyadors i bons mecànics. A més, per produir motocicletes no calia pas de disposar d'un gran capital.
En poc temps aparegueren Montesa, Bultaco -que fou una escissió de l'anterior, un fenomen molt arrelat al nostre país-, Ossa, Sanglas, Derbi i Mototrans que fabricava les motocicletes italianes Ducati sota llicència al barri del Poblenou de Barcelona. Les populars Vespes italianes s'implantaren a Madrid gràcies a les gestions del marqués de Villaverde, gendre del dictador Franco, motiu pel qual fou conegut com el marquès de Vespaverde. A diferència de les empreses catalanes, que tingueren moltes dificultats per la importació de maquinària, per a Vespa tot foren facilitats en la importació de de maquinària i utillatges.
La primera crisis que patí el sector de les motocicletes catalanes fou arran de la comercialització del Seat 600. Aquesta crisi fou superada amb la producció de models de motocicletes de trial i motocross. Les victòries assolides per Montesa, Bultaco i Derbi en les competicions internacionals consolidaren el seu prestigi i reconeixement.
La segona crisi es produí amb la crisi del petroli i l'adveniment de la democràcia a Espanya que comportà la liberalització del mercat i la irrupció dels grans fabricants japonesos: Honda, Suzuki i Yamaha. Les importacions massives de motos japoneses engolí els fabricants catalans, no pas per un problema de qualitat del producte sinó de preu. Les empreses catalanes produïen unes cinc mil unitats per model adreçat principalment al mercat espanyol. Aquesta xifra, en el cas dels fabricants nipons, es disparava fins a les cinc-centes mil unitats que comercialitzaven arreu del món. Aquest diferencial de producció es traduïa en un abaratiment dels costos en favor dels japonesos, sense que els fabricants catalans tinguessin capacitat per competir.
L'any 1982 la Generalitat de Catalunya encarregà un estudi sobre el sector. La conclusió era la necessitat d'una concentració d'empreses i proposava una fusió de Montesa amb Ossa i de Derbi amb Bultaco. La greu crisi econòmica que patien els fabricants de motocicletes locals féu posar d'acord els empresaris i sindicats per reduir personal. També sol·licitaren al govern espanyol, aleshores presidit pel senyor Felipe González, ajusts econòmics en forma de subvencions i crèdits preferents.
L'any 1984 el govern de Felipe González, de signe socialista, aprovà i impulsà els plans de reindustrialització i reconversió industrial. La seva finalitat era engiponar el problema heretat de l'Institut Nacional d'Indústria: empreses creades per iniciativa de la dictadura del general Franco en sector aleshores qualificats d'estratègics (automoció, siderúrgia, petrolis, drassanes, mineria, aviació, química), que disposaven de molt personal, projectades sense cap ni peus i que xuclaven molts recursos públics del pressupost de l'estat per eixugar les pèrdues insondables. Una planificació industrial semblant a l'executada en els països d'economia planificada sota el control soviètic.
Els plans de reconversió industrial no beneficiaren pas Catalunya. Es pretenia a cop de decret afavorir la implantació de indústries en zones ermes de fàbriques -una de les obsessions quimèriques dels successius governs espanyols; aquesta situació no es produïa a Catalunya. El govern espanyol confià en el senyor Carlos Solchaga, navarrès, l'execució dels plans de reconversió industrial.
Al senyor Solchaga i al govern espanyol li amoïnaven les grans industries, no les petites fàbriques catalanes que produïen motocicletes i tenien una ferma voluntat de tirar endavant. A més, cap d'aquestes empreses catalanes estava emparada per cap gran banc amb capacitat de pressionar el govern espanyol a diferència, per exemple, del que succeïa amb la siderúrgia basca. Ras i curt, el lobby català li mancava poder polític. El senyor Solchaga l'atribolava les manifestacions i aldarulls protagonitzats per milers de treballadors. No era el cas aquest de les empreses catalanes fabricants de motocicletes que solament tenien un pocs centenars de treballadors.
La solució del govern espanyol fou l'atorgament de cinc-cents milions de pessetes per atendre les indemnitzacions dels treballadors acomiadats en lloc de prestar ajuts per garantir la continuïtat de l'activitat industrial i l'ocupació. En Solchaga era del parer que la magnitud real d'aquest sector no justificava els ajuts sol·licitats. És el mateix supòsit que els crèdits de poca quantia: si el deutor l'impaga, es comptabilitza com a crèdit morós i s'executen els béns del deutor; si el crèdit és d'una gran quantia, s'ha de tenir molta cura en quant al seu tractament, no fos cas que la seva execució posés en risc l'entitat financera que l'ha atorgat.
Dues Monteses i una Bultaco, les dues marques catalanes de motocicletes més conegudes i estimades pels afeccionats:
Una Bultaco i una Derbi retratades a Arbúcies:
Una Bultaco a un poble de la Cerdanya:
Els successius governs espanyols, sota diferents règims, han tingut un especial interès envers les grans empreses que directa o indirectament controla (empreses de telefonia, gas, electricitat, grans constructores que viuen de les obres públiques licitades en el Butlletí Oficial de l'Estat, petrolieres, bancs, asseguradores, etc), els consells d'administració de les quals són poblats d'ex-ministres i alts funcionaris de l'estat que saberen afavorir-les en l'exercici de les seves altes responsabilitats, malgrat l'evident conflicte d'interessos que aquesta situació plantejava. En aquesta pugna, l'interès general sucumbia front dels interessos d'aquelles grans corporacions.
Quan aquestes grans empreses han guanyat diners els beneficis han anat a parar a les butxaques dels membres del consell d'administració, esplèndidament retribuïts, i dels accionistes després. I quan hi ha hagut pèrdues, s'ha recorregut als pressupostos de l'estat per eixugar-les, o sigui, als diners procedents de la recaptació de tributs de tots els espanyols, catalans inclosos. El resultat és que la licitació d'obra pública no s'ha retallat però sí en canvi les partides dels pressupostos públics destinades a sanitat, pensions, educació i investigació. O que en una època de greu crisi econòmica amb moltes famílies al caire de la pobresa, els preus de serveis bàsics com l'electricitat, l'aigua i el gas s'han disparat; s'ha de garantir la rendibilitat d'aquestes empreses i el valor de la seva cotització a la borsa.
Quan aquestes grans empreses han guanyat diners els beneficis han anat a parar a les butxaques dels membres del consell d'administració, esplèndidament retribuïts, i dels accionistes després. I quan hi ha hagut pèrdues, s'ha recorregut als pressupostos de l'estat per eixugar-les, o sigui, als diners procedents de la recaptació de tributs de tots els espanyols, catalans inclosos. El resultat és que la licitació d'obra pública no s'ha retallat però sí en canvi les partides dels pressupostos públics destinades a sanitat, pensions, educació i investigació. O que en una època de greu crisi econòmica amb moltes famílies al caire de la pobresa, els preus de serveis bàsics com l'electricitat, l'aigua i el gas s'han disparat; s'ha de garantir la rendibilitat d'aquestes empreses i el valor de la seva cotització a la borsa.
Aquestes grans empreses gaudeixen d'un règim tributari propi molt més avantatjós que la resta de petites i mitjanes empreses, que no són un lobby i per tant no disposen de capacitat per influir en la legislació que es promulga constantment, gairebé sempre dictada per afavorir uns interessos concrets. La conseqüència és que un país així forjat mai pot ser de primera divisió atès que els països industrialitzats disposen de grans empreses i alhora d'un fort teixit de petites i mitjanes empreses, generalment de capital familiar, molt dinàmiques i orientades a l'exportació dels seus productes. Els casos de Itàlia o Alemanya són eloqüents. Per contra, la legislació espanyola en matèria tributària i laboral penalitza les petites i mitjanes empreses sense cap causa que ho justifiqui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada