Nota sobre el transport de carbó de l'Alta Segarra en els anys de la postguerra.

L’Antoni Vendrell Ramon i el seu germà gran Jaume, que tenia el permís de conduir motocicletes, van comprar un moto BSA, vella i esgavellada, al senyor Miserachs d’Igualada, que es guanyava la vida fent pous i arranjant-los.

La finca de can Blasi, a Vilanova del Camí, tenia davant de la casa, a l’era, un pou que si l’hivern anterior era poc plujós s’assecava a l’estiu impedient als estadants de la masia de proveir-se d’aigua. Davant d’aquest fet, el senyor Salvador Vendrell Fabregat, que havia comprat la finca després de la guerra civil, va contractar els serveis del senyor Miserachs. Amb el seu fill, es desplaçaren en el curs de dues setmanes des d’Igualada a can Blasi, damunt d’una motocicleta BSA de 250 cc, per enfondir dos metres el pou que tenia uns deu metres de profunditat i guanyar la capa freàtica. La BSA era un artefacte molt antic. En aquesta imatge de la masia de can Blasi, el pou es troba a la dreta d’en Jaume Vendrell, que feinejava en el camp: 

Una BSA com la que tingueren els senyors Vendrell en una trobada de motocicletes clàssiques:



El treball d'enfondir el pou es feia amb barrinades. Col·locat l’explosiu els senyors Miserachs enfilaven ràpid la boca del pou i en sortien perquè no els enxampés l’ona expansiva provocada per l'explosió. La pedra que resultava de les explosions, que s'extreia del pou amb coves, era dipositada amb un carretó en un camp proper a la masia,

El senyor Salvador Vendrell tenia una bicicleta molt antiga, de la casa Automoto. Un pur ferregot. També tenia un carro i un cavall, La família Vendrell no tenia cap més vehicles per desplaçar-se. Publicitat de la bicicleta francesa Automoto:

Acabada la feina, el senyor Miserachs va proposar-los la compra de la BSA. Acceptaren l’oferta. El preu convingut fou de sis mil pessetes. El senyor Miserachs comprà un Montesa Brio, comercialitzada i posada a la venda feia poc temps.

El primer dia que la BSA fou provada hi havia una gran expectació. La família Vendrell era reunida al voltant de la motocicleta, a l’era de la casa. En Jaume s’hi va asseure i l’engegà, Sense cap raó aparent, engegada la BSA, sortí disparada com un coet, enfilà successivament tres petits marges i travessà tres camps i un camí. En Jaume, sobre la motocicleta, volava i saltava. Semblava que estigués sobre un cavall salvatge desbocat. En el tercer camp, el Jaume, a causa de les sotragades de la BSA que li havien fet perdre les espardenyes i esparracat els pantalons, va caure. La motocicleta va prosseguí la marxa uns quants metres. Fou un gran ensurt. Gràcies a Déu que no fou pas una fatalitat.

Amb la BSA en Jaume i l’Antoni Vendrell els diumenges i demés dies festius sortien a donar una volta. Marxaven d’excursió pels pobles dels voltants. Mai tornaren amb la motocicleta en marxa. Sempre patia indefectiblement una pana. Tornaven a peu arrossegant la BSA. Era un fiasco. A conseqüència de les vibracions que produïa la BSA sempre perdia cargols. En cadascuna de les sortides la motocicleta es desmanegava i el mecànic de Vilanova del Camí havia de collar-la reposant-li els cargols perduts. Marxaven amb una cove per recollir els cargols que l’artefacte perdia en el curs del viatge.

Una vegada, en una excursió, es trobaren amb uns motoristes d’un club de Manresa que conduïen les motocicletes més modernes que aleshores hi havia en el mercat -Montsea Brio, Bultaco, Ossa. En veure la BSA els motoristes pararen la marxa i es meravellaren en veure un vehicle tan antic. Era una relíquia. Publicitat de la Montesa Brio 80:

En una ocasió, amb la BSA, marxarem fins a Calaf. En aquella població, van tenir la pana de consuetud. No hi hagué pas manera d’engegar-la malgrat els esforços fets. Era diumenge. Sabien que a Calaf hi havia uns quants transportistes que portaven carbó a Barcelona. Conduïen camions de sis i set tones com els Studebaker, el Ford Maria de la O i el Barbes. Preguntant, arribaren a la casa d’un transportista que el dia següent marxava a Barcelona carregat de carbó. Exposat el problema el transportista accedi de portar-los la BSA fins a Igualada. El dilluns, en el punt i hora convinguts, recolliren la BSA portada de Calaf. Imatges de Calaf, en què destaca el campanar de l'església de Sant Jaume:



Campanar de l'església de Sant Jaume:

Transports Vila de Copons que feia transports generals també portà carbó a Barcelona i les ciutats limítrofs. Un Ford Thames Trader de la referida empresa familiar carregant pedra en una pedrera de Jorba (arxiu Ajuntament de Jorba):

La postguerra foren els anys daurats de l’activitat minera a l’Alta Segarra -Calaf, Pujalt, Calonge de Segarra i Sant Martí Sesgueioles. L’isolament internacional d’Espanya i l’economia autàrquica impulsaren l’extracció de carbó de les mimes de l’Alta Segarra. Aquesta activitat començà a declinar a principis dels anys 1960. Devers l’any 1965, els trànsit de camions que baixaven de Calaf cap a Barcelona, passant per Igualada, era irrisori. El casal que La Salle té a Sant Martí Sesgueioles:
 

El molí de Sant Martí Sesgueioles:

Fart de les penes i les reparacions del mecànic, en Jaume va vendre la BSA a un senyor que residia en el carrer Trobadiners d’Igualada per dues mil pessetes. S’havia acabat el malson. Era com un vehicle Panhard: per anar però no per tornar.

Gràcies a l’explicació pel senyor Vendrell de les vicissituds viscudes amb la BSA hem tingut notícia dels camions que transportaven carbó extret de les mines de l’Alta Segarra cap Barcelona, dels anys 1940 a finals dels anys 1960, els quals passaven per Igualada per accedir a la carretera nacional II.

Tampoc hem trobat cap notícia dels transportistes que traginaven els material produït a les bòbiles de Calaf, una activitat econòmica de primer ordre, i que era distribuït arreu del país. Sembla que se n'ha perdut qualsevol referència, tot rastre.