Seguim amb l'exposició del manual d'instruccions i manteniment de l'autobús Barreiros A131, un vehicle que suposà una competència directa dels autobusos i autocars que aleshores construïa Pegaso. Filtre principal del gasoil:
Procès per engreixar la bomba d'injecció:
Procès per engreixar el regulador:
Allotjament, ubicació del termòstat:
Caixa de canvis:
Transmissió:
Procès per engreixar el motor d'arrancament:
Ubicació de les bateries:
Instal·lació dels fusibles a l'espai de conducció del vehicle:
Enllumenat del vehicle:
Regulació dels llums:
Clau de l'aixeta de pas automàtic:
Lubricació de la servodirecció:
En Barreiros, que començà en un taller a Galícia reparant, transformant i reconstruint vehicles en els anys 1940, ben aviat s'adonà de l'endarreriment tecnològic que les empreses d'automoció espanyoles tenien respecte la resta de constructors europeus. Els vehicles que es construïen en sòl hispànic i els de la resta de països europeus sota la influència nord-americana, eren dos mons. La guerra civil i l'autarquia, amb el demencial intervencionisme administratiu que comportà, arruïnà les poques indústries constructores de vehicles que sobrevisqueren. El fracàs de l'autarquia fou patent quan a mitjan dels anys 1950 la producció d'automòbils a Espanya es féu sota llicència d'altres fabricants europeus. Per disposar d'automòbils i atendre la incipient demanda s'hagué de recórrer a les patents d'altres fabricants que proporcionaven la tecnologia i maquinària desapareguda i inexistent a l'estat espanyol. Es consumava la desfeta industrial del país i llur dependència de fabricants estrangers.
La manera més pràctica i eficaç que Barreiros improvisà per resoldre tal trencacolls fou aprofitar la legislació espanyola que impedia la importació de vehicles estrangers -el govern espanyol a través del ministeri d'indústria només autoritzava unes quotes de pocs vehicles per fabricant i any i ensems gravava llur importació amb uns aranzels exorbitants- per celebrar acords comercials amb d'altres fabricants europeus i produir llurs vehicles a Espanya sota llicència. Fou la mateixa solució que Seat adoptà amb Fiat o Enasa amb Leyland, la recerca d'un soci tecnològic. Les cabines que muntaven els camions Barreiros procedien d'un acord amb la francesa Berliet; la producció de tractors i furgonetes es resolgué amb acords amb fabricants germànics; els autobusos procedien de llicències procedents d'un acreditat constructor anglès; i els automòbils eren produïts sota llicència de constructors francesos i nord-americans. Aquest grandíssim, extraordinari industrial que en qualsevol país amb una economia liberal de debò hagués gaudit del màxim reconeixement institucional i públic per la riquesa que generà, morí oblidat a Cuba l'any 1992.
Les mediocres classes dirigents espanyoles mai acceptaren de bon grat la brillantor, intel·ligència i gosadia de l'Eduardo Barreiros. Un silenci espès es formà sobre la seva figura. I és eloqüent que la biografia més completa sobre aquest industrial fos escrita per un historiador anglès: Barreiros el motor de España de Hugh Thomas. Aquest llibre, editat per Planeta, està ara per ara descatalogat. No creiem pas que els responsables de l'editorial Planeta projectin de fer-ne una nova edició. No hi havia a Espanya cap historiador, catedràtic o erudit capaç d'escriure'n llur biografia? El modest homenatge que en aquest espai li tributem a la seva figura continuarà en el proper article amb l'exposició d'un altre manual d'un autobús Barreiros.
