Dos nusos de carreteres a la comarca de la Noguera: Ponts i Artesa de Segre.

A l'alta Noguera, una subcomarca limítrof amb les comarques de l'Alt Urgell i el Pallars Jussà, i la Llitera i la Ribagorça, aquestes dues incloses dins de la Franja de Ponent, un territori de parla catalana adscrit administrativament a l'Aragó, hi ha dos nusos de carretera per als vehicles, alguns dels quals estrangers -principalment andorrans i francesos- que accedeixen al país a través d'Andorra i La Seu d'Urgell. Superat el pas de la Farga de Moles, límit de la frontera espanyola i andorrana, els automobilistes tenen dues rutes possibles: la carretera de Puigcerdà que entronca amb el túnel del Cadí o la carretera que, traçada paral·lelament sobre el riu Segre, condueix fins a Ponts.

Fins a l'obertura i posada en funcionament del túnel del Cadí, la ruta usual de Barcelona a Andorra era la carretera que passava per Molins de Rei, Martorell, Esparraguera, el port del Bruc, Igualada, Calaf, Torà, Ponts, Organyà i La Seu d'Urgell. La distància entre Barcelona i Ponts amb les carreteres i vehicles disponibles aleshores propiciava que Ponts fos parada obligatòria per a menjar i descansar. 

Ponts, un poble d'un creixement lineal sobre la carretera, presenta comerços, locals i restaurants, alguns dels quals, decadents i antiquats. Els forns de pa amb els productes admirablement col·locats als aparadors i vells restaurants amb tendals esparracats i les lletres desgastades que anuncien On parle français constitueix una clara manifestació de l'anacronisme d'alguns d'aquests establiments. 

Els nous establiments oberts a Ponts, com l'hotel i restaurant Pedra Negra, s'han aixecat fora del poble i tenen uns amples espais d'estacionament per a atreure autocars. En tots els racons de Ponts es manifesta que va ser, i encara és, un important nus de carreteres perquè el desdoblament de la carretera que condueix a La Seu d'Urgell encara no s'ha executat. Segurament que encara trigarà una colla d'anys el desdoblament projectat. 

Dues fotografies de la rotonda sud de Ponts que distribueix el trànsit de vehicles que van cap a La Seu d'Urgell procedents de Barcelona i els que marxen cap a Artesa de Segre i Barcelona procedents de La Seu d'Urgell. Aquesta rotonda està flanquejada per un hotel, un forn de pa i dos restaurants, una manifestació de la intensa activitat comercial que registre aquest municipi: 

De Ponts arrenca una carretera que condueix dretament a Artesa de Segre, un municipi d'una gran extensió per l'agregació d'altres municipis limítrofs. Artesa de Segre té una horta fèrtil regada pel riu Segre i els vins de la Vall de Baldomar, d'una qualitat excel·lent, inclosos dins de la denominació de Costers del Segre.

Aquest poble, que ha crescut al voltant de les carreteres que el travessen i que s'han convertit en les principals artèries comercials, és de pas obligatori per accedir al Pallars Jussà a través del port de Comiols i per als qui, procedents d'Andorra i La Seu d'Urgell, marxen cap a Lleida i s'endinsen a les Espanyes.

Fotografia de finals dels anys 1950 de la carretera de Ponts, a Artesa de Segre. A l'esquerra, arrenca la carretera que condueix a Tremp, la capital del Pallars Jussà:

La carretera d'Agramunt, en una fotografia d'època, és el principal carrer d'Artesa de Segre amb els establiments de més anomenada que donen servei als veïns del poble i de la resta de pobles integrats dins d'aquest municipi:

Artesa de Segre, com la major part dels municipis que tenen cursos d'aigua, també va implantar-se la indústria tèxtil. Filatures del Segre SA, aixecada vora del riu Segre, disposava d'una gran fàbrica i d'una colònia amb els habitatges dels treballadors. Estat que presentava la colònia als anys 1950:

Aquesta filatura va haver de tancar les portes arran de la greu crisi que va afectar la indústria tèxtil catalana a mitjans dels anys 1970. Llurs instal·lacions van dividir-se i s'hi van implantar empreses d'Artesa de Segre com Càrniques Pijuan SL, coneguda amb la marca comercial Carnisseria Pijuan d'Artesa, reconeguda per la qualitat de les seves elaboracions i embotits. També hi ha l'empresa Mobles Ros, amb una fàbrica a la carretera de Lleida.

Una altre de les obres públiques remarcables construïdes a Artesa de Segre al segle XVIII va ser el pont d'Alertorn, per creuar el Segre i que comunicava les comarques de la Noguera amb el Pallars Jussà:

A diferència de Ponts, Artesa de Segre pateix les conseqüències de la construcció de la variant de la carretera d'Andorra a Lleida. Aquest important trànsit de vehicles que abans passava per dins del poble i s'aturava per a proveir-se de productes i serveis, ara passa de llarg amb les perjudicis que provoca al comerç de la població. Un cop sever per un poble amb poca activitat econòmica i una població envellida.

La carretera d'Artesa de Segre a Tremp ofereix uns bells paisatges. En el tram d'aquesta carretera que discorre per la Noguera hom pot gaudir de la serra d'Aubenç, a l'est, de la serra del Montsec i la muntanya de Sant Mamet, a ponent, i del port de Comiols, al nord. Un cop abandonada Artesa de Segre i creuat el riu Segre apareix el cim de Montmagastre, de forma cònica i que conserva les restes de l'església de Sant Miquel de Montmagastre. Aquesta muntanya des de la casa Gran de Folquer:

Visió posterior de la casa Gran de Folquer, un dels masos principals del municipi d'Artesa de Segre, fotografiada una tarda tempestuosa d'estiu:

Un roure esponerós al costat del camí que mena a la casa Gran de Folquer. A l'horitzo s'esguarda el cim solitari de Montmagastre:

La serra de Comiols, adusta i eixuta, des de la casa Gran de Folquer:

Els darrers anys marcats per una despesa desproporcionada de les administracions en l'execució d'obres públiques es van construir nombroses variants que desvien el trànsit rodat dels nuclis urbans dels pobles, els quals resten aïllats. L'avantatge que les variants suposa envers els automobilistes és inversament proporcional als perjudicis que suposa per als comerços i l'activitat econòmica d'aquests pobles. El contrast entre Artesa de Segre i Ponts, dos municipis de la comarca de la Noguera separats per dotze quilòmetres, n'és una prova fefaent d'aquest fet. 

La crisi econòmica que patim tant de bo que obri una reflexió i replantejament sobre la utilitat i beneficis de la construcció de variants, no solament per l'impacte paisatgístic i la destrucció del territori que comporta, sinó pels efectes perjudicials que provoquen sobre els municipis afectats. Els francesos, en aquest punt, sembla que tenen uns criteris d'adopció de decisions més clars amb una clara delimitació de les carreteres turístiques, que passen pels pobles, i de les vies principals en què preval la circulació de vehicles. 

Una diligència de La Catalana a l'Hostal de Baix de Folquer l'any 1902.

El camí històric de Ponts fins a Isona, la Aeso dels romans, a la conca de Tremp, passava per la Casa Gran de Folquer, una masia imponent bastida damunt d'un turonet aprofitant unes construccions més antigues, possiblement d'origen preromànic. La seva situació estratègica va facilitar la seva ocupació per l'home des de temps remots.

El paisatge que ofereix la Casa Gran de Folquer és espaterrant. Al sud, les extenses planures d'Agramunt i Cervera, amb el turó de Montmagastre, que emergeix al mig; al sud-est, Montserrat; al sud-oest, les muntanyes de la serra de Prades; a l'est, la muntanya que acull el poble de Pallerols de Rialb i l'ermita de Sant Marc, el Pedraforca i la serra del Verd; al nord, la serra de Comiols, amb el poble abandonat del mateix nom i el poble de Gavarra en un extrem; al nord-est, la serra de Boumort i la cua de la serra del Cadí;  a l'oest, el majestuós Montsec s'alça, elegant, sobri, imponent i solitari. Els dies clars, freds i nets de núvols, propis de l'hivern, el camp visual abasta una extensió de cent quilòmetres.

Paisatge que s'albira des de la Casa Gran de Folquer, encarat al sud, amb la muntanya de Montmagastre, en primer terme, i les boires matineres que s'eleven del riu Segre:



La serra de Comiols i el Montsec, al nord i a l'oest de la Casa Gran de Folquer, constituïren la línia de frontera de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, o sigui, la cristiana i la mora, amb la presència de torres de guaita i defensa al llarg d'aquests serres per consolidar l'avanç i reconquesta dels cristians. L'antic poble abandonat de Comiols, construït sobre una roca per facilitar-ne la defensa, fotografiat en una tarda tempestuosa de finals d'agost:

Algunes cases que formaven part de l'antic poble de Comiols amb la seva torre de defensa, rodona, i en Joan Maluquer i Margalef cobert amb una capelina per protegir-se de la pluja:

L'església de Sant Romà de Comiols, d'estil romànic, va ser restaurada uns anys enrere. Aquest poble, abandonat cap a l'any 1900 arran de l'obertura de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp en 1870, disposa d'una panoràmica extraordinària sobre la comarca de La Noguera. És un balcó d'una bellesa i una gràcia indescriptibles. 

Arquitectònicament, la Casa Gran de Folquer presenta tres cossos distribuïts en tres pisos. Els més antics són els cossos encarats a l'est i al sud. A la llinda d'una finestra del cos més antic de la casa hi ha un nom i una data: Thomas 1502. Segurament que correspon al mestre d'obres que va fer-hi unes reformes. Al segle XVIII es va aixecar el tercer cos de la casa, orientat a l'oest. Aquesta circumstància acredita que era una masia rica. Cossos est i sud de la Casa Gran amb el pou d'aigua enmig de l'era:





Els tres cossos que constitueixen la Casa Gran de Folquer:



El cos oest de la Casa Gran de Folquer, aixecat al segle XVIII: 

 

L'església de Folquer, dedicada a Sant Gil, patró dels pastors. Llur retaule es conserva al Museu Diocesà de Lleida. A l'esquerra hi havia l'antiga rectoria que va enderrocar-se a la dècada del 1970. La campana d'aquesta església és un obús procedent de la guerra civil de 1936-1939:



En aquella època la finca tenia una extensió superior a les quatre-centes trenta hectàrees amb diversos masos al seu interior i fonts d'aigua. Les fonts del Safareig o de la Colomina, de la Guineu, del Canalet, de l'Auró, al barranc del Mascarot, Patanera, del Frare i del Redon, al trencant amb la finca de Cal Rei de Montmagastre, garantien el proveïment d'aigua en un país sec on hi predomina el conreu de cereals. Històricament però també va haver-hi vinyes. En unes reformes d'envergadura executada pocs anys enrere al cos est, el més antic, de la Casa Gran de Folquer, va trobar-se unes tines i bocois que acreditaven aquest fet. Segurament que la fil·loxera va arruïnar aquest conreu.

Els qui usaven el vell camí de Ponts a Isona, que seguia una calçada romana, s'aturaven a la Casa Gran, que feia les funcions d'hostal de posta. Dins d'aquells carreus sojornaven, prenien un mos i canviaven els cavalls per poder superar el coll de Comiols i accedir al Pallars Jussà.

L'Arthur Young, un anglès que el juliol de 1787 va recórrer Catalunya i va recollir en un llibre titulat "Viatge a Catalunya" llurs records i vivències, narra que va anar a parar a la casa Gran de Folquer. Des de la casa va veure un tempesta amb llampecs que va meravellar-lo. Escriu elogiosament de la Casa Gran: del tracte rebut, de la qualitat del llit i del mobiliari disponible a la casa. Disposava de la seva pròpia capella per la celebració dels oficis religiosos com era costum en les masies principals del país.

"Viatge a Catalunya" és l'obra d'un viatger anglès, il·lustrat i profundament encuriosit per Catalunya. Aquesta obra, citada per l'historiador Pierre Vilar, descriu un país i una gent molt disciplinada i treballadora. Li sobta que es treballi els diumenges en un país catòlic, o el tracte correcte dels animals, particularment de les ovelles, en contrast amb l'actitud dels anglesos. El propietari de la Casa Gran de Folquer el qualifica de "Gentleman farmer". 

Amb l'obertura de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp, cap a l'any 1870, que flanquejava el barranc del Mascarot o Montargull com és oficialment anomenat, l'antic camí de Ponts a Isona que discorria per la Casa Gran de Folquer va caure en desús. Aleshores els propietaris de la Casa Gran de Folquer van obrir un hostal de posta al peu de la nova carretera. Les diligències s'aturaven per canviar els cavalls i enfilar el coll de Comiols.

Una fotografia d'una diligència de La Catalana, datada l'any 1902 i publicada en 1996 a la revista "La Palanca", editada a Artesa de Segre, que cobria la línia d'Artesa de Segre a Tremp:



Estat que presenta l'Hostal de Baix de Folquer, deshabitat de fa anys:



La companyia La Catalana tenia unes diligències que cobrien les línies de Tàrrega fins a La Pobla de Segur. Un dels conductors més populars fou en Josep Clua Maluquer, en Pep boig com l'anomenaven, per la conducció veloç i temerària que tenia. La concessió d'aquestes línies va adquirir-les més endavant l'Alsina Graells.

Una mica més amunt de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp, una altra propietari important de Folquer, en Colomina, va obrir un altre hostal de posta per renovar el tir dels cavalls de les diligències i prestar serveis als viatgers. Amb l'entrada en funcionament d'aquesta segona posta, l'hostal més antic, el de la Casa Gran de Folquer, era conegut com l'Hostal de Baix o Vell, i aquest com l'Hostal Nou o de Dalt. Amb la generalització dels vehicles a motor els dos hostals van entrar en una lenta decadència fins que van tancar les portes definitivament.

L'Hostal de Dalt de Folquer, convertit en un establiment rural, i que disposa de totes les comoditats de la vida moderna i una piscina per fer més passablement amable la calor de l'estiu:



L'escola de Folquer, construïda davant de l'hostal de Dalt, a tocar de la carretera que condueix a Ponts per Gualter: 





Aquesta escola va aixecar-se a principis dels anys 1930, en el període de la Generalitat de Catalunya en la Segona República Espanyola. La Generalitat de Catalunya va executar un ambiciós programa de formació i instrucció pública arreu del país. Es volia estendre l'ensenyament elemental i les quatre regles a tots els vailets del país.

 En aquesta escola, avui dia enrunada, aprenien a llegir i escriure, a sumar i restar, a multiplicar i dividir, els infants de les masies disseminades de Folquer, Peracolls i d'alguns masos de la Baronia de Rialb. Hi anaven caminat cada dia a escola i, en funció de l'ubicació de la seva masia, invertien una bona estona en els desplaçaments, particularment enutjosos els dies de pluja i de rigorós hivern.

La Casa Gran de Folquer va continuar amb l'activitat agrícola de les masies del país. La casa disposava de quadres amb aviram i bestiar. També hi havien uns horts per proveir-se de verdura, hortalisses i fruita.

A la batalla del Segre, un episodi militar de la Guerra Civil Espanyola ocorregut l'any 1938 i que va suposar un dels últims fracassos de l'exèrcit republicà, Folquer va ser escenari de durs enfrontaments militars. La Casa Gran va ser un quarter de comandament militar i posteriorment un hospital i banc de sang pels ferits.

La primavera de l'any 1939, quan els propietaris varen recuperar la possessió de la finca i les masies, van trobar-se la finca aixecada per trinxeres i nius de metralladores. En els anys posteriors s'hi trobava material de guerra abandonat, principalment bales, granades de mà i bombes. L'interior de la Casa Gran de Folquer també va ser danyada per la Guerra Civil. Estava completament trinxada i espoliada.

Per compte de la propietat, els interiors de la Casa Gran de Folquer van ser completament reconstruïts i renovats sota la direcció de l'arquitecte Josep Maria Sostres Maluquer, fundador del Grup R, arquitectes que seguien l'ideari del GATEPAC, Grup d'Artistes i Tècnics Espanyols pel progrés de l'Arquitectura Contemporània, que promovien l'arquitectura i l'urbanisme racionalista molt en voga en l'Europa entreguerres. Amb ple respecte de les pautes de l'arquitectura tradicional de la masia catalana, en Josep Maria Sostres va executar una reforma que l'actualitzava i usava els pocs materials que tenia a l'abast. Va comprar-se mobiliari antic a uns antiquaris per moblar-la. El resultat va ser una confortable masia projectada per l'ús de segona residència.

El darrer masover de la Casa Gran de Folquer va ser en Joan Clop, casat amb l'Elvira París. La seva família n'havien estat els masovers de moltes generacions enrere. És recordat per l'extraordinari domini del català que posseïa, incontaminat. Tenia un vocabulari riquíssim de conceptes i expressions. I tenia un coneixement profund del país, de la seva història i tradicions que havia conegut per transmissió oral.

Arran de la gran gelada del febrer del 1956, en Joan Clop i llur família van abandonar la Casa Gran de Folquer. S'establiren primerament de masovers en una masia amb camps de secà prop de Ponts; al cap de poc varen marxar a una finca de regadiu propera a Balaguer, en direcció a Camarasa, on les condicions de vida eren molt més benignes i satisfactòries. Fins als anys 1950, una minyona i la masovera de la Casa Gran tenien l'encàrrec de traginar aigua per beure i cuinar de la font del Safareig amb una somera vigatana apariada amb un arganell de vímet de sis càntirs, de terrissa negra de Verdú, i una capacitat d'uns vuit litres cadascun. I el subministrament de llum elèctrica i del telèfon va arribar a les darreries dels anys 1980.

La Casa Gran de Folquer va ser la casa d'estiueig d'en Joaquim Maluquer i Sostres, advocat i ornitòleg. El seu llibre "Els Ocells de les terres catalanes", de l'editorial Barcino, i "Els Ocells amics", d'en Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, el gran novel·lista, poeta, periodista, dramaturg i alhora, gran ornitòleg, són els dos llibres més importants sobre ocells escrits en català.

La planta superior de la casa Gran també va ser l'estudi del pintor Joan Hernàndez i Pijuan. El paisatge de Folquer, amb els camps de blats i ordi, és molt present a la seva obra. Acompanyat de la seva esposa, l'Elvira Maluquer, s'hi passava llargues temporades. Segurament que l'atracció que en Joan Hernández sentia per Folquer procedia de la recordança del seu paisatge de la infantesa, en un poble de La Segarra.

Volem agrair a l'Elvira Maluquer la fotografia de la diligència de La Catalana que palesa com funcionava el transport de viatgers cent anys enrere, just abans de l'aparició dels motors d'explosió. Igualment la informació facilitada per en Xavier Maluquer Sostres i a en Joan Maluquer i Margalef sobre aquest país i en Xavier Florez quant a la companyia La Catalana.