El llibre "Catalunya" d'en Josep Pla publicat per l'editorial Destino l'any 1961: recull d'imatges (i II).

Prosseguim amb l'exposició de les fotografies seleccionades que conté el llibre Cataluña, escrit per en Josep Pla i publicat per l'editorial Destino l'any 1961.

La primera fotografia és una porció del plànol de la Catalunya Central en què l'il·lustrador hi dibuixà, a La Panadella, un camió Pegaso -no cal tenir gaire imaginació per identificar la marca car era la única empresa que aleshores fabricava camions i autocars amb cara i ulls- al costat d'un senyor, el conductor, entaulat bevent d'un porró un glop de vi mentre sosté amb l'altre mà una forquilla. Una il·lustració exacta de la raó de ser de la Panadella en els anys 1950 i 1960: lloc de parada i fonda quasi obligada. La lentitud dels viatges per carretera aquells anys requeria d'aturades freqüents:

Unes voltes dins el nucli antic d'Artesa de Segre, autèntic nus de comunicacions, tenia una utilitat precisa: aixoplugar els carros: 

A principis dels anys 1960, a Organyà s'usaven cavalls i muls com animals de bast. L'assentament de la motorització i l'arraconament definitiu dels animals de càrrega es produí a poc a poc en el curs d'aquella dècada prodigiosa:

Els fèrtils prats que envolten La Seu d'Urgell, per un discorre el Segre, conforma un paisatge d'una bellesa que convida a la tranquil·litat. Un carro circula per una carretera propera a la Seu d'Urgell:

La ciutat de Lleida, amb uns soldats drets i uns vilatans fent-la petar al costat de la parada d'una línia regular d'autobusos on hi ha aturat un autocar devastat:

Imatge decrèpita que oferien a vol d'ocell la major de ciutats catalanes d'una certa importància a principis dels anys 1960:

El Penedès. Un carro transporta els semals plens de raïm recollit de les vinyes. Comença la verema, una activitat que s'allarga des de finals de l'estiu fins a les acaballes del mes d'octubre:

Una tartana i un carro aturats davant d'una porta monumental de la vila emmurallada de Montblanc. La gent de Barcelona, en general, es refractària a desplaçar-se fins a les comarques de Tarragona i de les terres de l'Ebre: 

Un pagès es desplaça amb un ruc per la conca de Barberà, un paisatge sec i àrid: 

A la carretera general que travessa la vila de Prades, amb els seus murs de color vermell intens, hi circulava un carro solitari. Carros, carros i més carros: 

Quatre carros en una població interior de la província de Tarragona. Els vehicles a motor encara no formaven part de la vida quotidiana dels pobles i les poblacions petites:



Transports del raïm en semals fins a la cooperativa, activitat que es feia aleshores en carros:

Automòbils estrangers fotografiats en una pineda de El Prat del Llobregat. La comparació entre el parc automobilístic del país, irrisori, i de la resta de països europeus, era feridor: 

El poble del Garraf, a mig camí de Sitges i Castelldefels, i proper a la ciutat de Barcelona, que disposa d'una estació de tren, té una bellesa extraordinària: 

Un carro passa al costat de la Torre dels Escipions, a prop de Tarragona. Sobta el gran nombre de carros que hi havia al país a principis dels anys 1960: 

La ciutat de Reus, amb l'estàtua eqüestre del general Prim, era aquells anys un centre industrial i comercial de gran importància:

Una motocicleta Ossa i un camió de càrregues generals retratats al centre de Reus:

En el proper article exposarem el recull fotogràfic del llibre Guia de Catalunya, publicat per Destino l'any 1971, successivament reeditat en el curs dels anys 1970, que constitueix la versió original pensada i escrita en català per en Josep Pla d'aquest llibre. Els canvis produïts en el sector de l'automoció en el termini de deu anys foren apreciables. 

Dos nusos de carreteres a la comarca de la Noguera: Ponts i Artesa de Segre.

A l'alta Noguera, una subcomarca limítrof amb les comarques de l'Alt Urgell i el Pallars Jussà, i la Llitera i la Ribagorça, aquestes dues incloses dins de la Franja de Ponent, un territori de parla catalana adscrit administrativament a l'Aragó, hi ha dos nusos de carretera per als vehicles, alguns dels quals estrangers -principalment andorrans i francesos- que accedeixen al país a través d'Andorra i La Seu d'Urgell. Superat el pas de la Farga de Moles, límit de la frontera espanyola i andorrana, els automobilistes tenen dues rutes possibles: la carretera de Puigcerdà que entronca amb el túnel del Cadí o la carretera que, traçada paral·lelament sobre el riu Segre, condueix fins a Ponts.

Fins a l'obertura i posada en funcionament del túnel del Cadí, la ruta usual de Barcelona a Andorra era la carretera que passava per Molins de Rei, Martorell, Esparraguera, el port del Bruc, Igualada, Calaf, Torà, Ponts, Organyà i La Seu d'Urgell. La distància entre Barcelona i Ponts amb les carreteres i vehicles disponibles aleshores propiciava que Ponts fos parada obligatòria per a menjar i descansar. 

Ponts, un poble d'un creixement lineal sobre la carretera, presenta comerços, locals i restaurants, alguns dels quals, decadents i antiquats. Els forns de pa amb els productes admirablement col·locats als aparadors i vells restaurants amb tendals esparracats i les lletres desgastades que anuncien On parle français constitueix una clara manifestació de l'anacronisme d'alguns d'aquests establiments. 

Els nous establiments oberts a Ponts, com l'hotel i restaurant Pedra Negra, s'han aixecat fora del poble i tenen uns amples espais d'estacionament per a atreure autocars. En tots els racons de Ponts es manifesta que va ser, i encara és, un important nus de carreteres perquè el desdoblament de la carretera que condueix a La Seu d'Urgell encara no s'ha executat. Segurament que encara trigarà una colla d'anys el desdoblament projectat. 

Dues fotografies de la rotonda sud de Ponts que distribueix el trànsit de vehicles que van cap a La Seu d'Urgell procedents de Barcelona i els que marxen cap a Artesa de Segre i Barcelona procedents de La Seu d'Urgell. Aquesta rotonda està flanquejada per un hotel, un forn de pa i dos restaurants, una manifestació de la intensa activitat comercial que registre aquest municipi: 

De Ponts arrenca una carretera que condueix dretament a Artesa de Segre, un municipi d'una gran extensió per l'agregació d'altres municipis limítrofs. Artesa de Segre té una horta fèrtil regada pel riu Segre i els vins de la Vall de Baldomar, d'una qualitat excel·lent, inclosos dins de la denominació de Costers del Segre.

Aquest poble, que ha crescut al voltant de les carreteres que el travessen i que s'han convertit en les principals artèries comercials, és de pas obligatori per accedir al Pallars Jussà a través del port de Comiols i per als qui, procedents d'Andorra i La Seu d'Urgell, marxen cap a Lleida i s'endinsen a les Espanyes.

Fotografia de finals dels anys 1950 de la carretera de Ponts, a Artesa de Segre. A l'esquerra, arrenca la carretera que condueix a Tremp, la capital del Pallars Jussà:

La carretera d'Agramunt, en una fotografia d'època, és el principal carrer d'Artesa de Segre amb els establiments de més anomenada que donen servei als veïns del poble i de la resta de pobles integrats dins d'aquest municipi:

Artesa de Segre, com la major part dels municipis que tenen cursos d'aigua, també va implantar-se la indústria tèxtil. Filatures del Segre SA, aixecada vora del riu Segre, disposava d'una gran fàbrica i d'una colònia amb els habitatges dels treballadors. Estat que presentava la colònia als anys 1950:

Aquesta filatura va haver de tancar les portes arran de la greu crisi que va afectar la indústria tèxtil catalana a mitjans dels anys 1970. Llurs instal·lacions van dividir-se i s'hi van implantar empreses d'Artesa de Segre com Càrniques Pijuan SL, coneguda amb la marca comercial Carnisseria Pijuan d'Artesa, reconeguda per la qualitat de les seves elaboracions i embotits. També hi ha l'empresa Mobles Ros, amb una fàbrica a la carretera de Lleida.

Una altre de les obres públiques remarcables construïdes a Artesa de Segre al segle XVIII va ser el pont d'Alertorn, per creuar el Segre i que comunicava les comarques de la Noguera amb el Pallars Jussà:

A diferència de Ponts, Artesa de Segre pateix les conseqüències de la construcció de la variant de la carretera d'Andorra a Lleida. Aquest important trànsit de vehicles que abans passava per dins del poble i s'aturava per a proveir-se de productes i serveis, ara passa de llarg amb les perjudicis que provoca al comerç de la població. Un cop sever per un poble amb poca activitat econòmica i una població envellida.

La carretera d'Artesa de Segre a Tremp ofereix uns bells paisatges. En el tram d'aquesta carretera que discorre per la Noguera hom pot gaudir de la serra d'Aubenç, a l'est, de la serra del Montsec i la muntanya de Sant Mamet, a ponent, i del port de Comiols, al nord. Un cop abandonada Artesa de Segre i creuat el riu Segre apareix el cim de Montmagastre, de forma cònica i que conserva les restes de l'església de Sant Miquel de Montmagastre. Aquesta muntanya des de la casa Gran de Folquer:

Visió posterior de la casa Gran de Folquer, un dels masos principals del municipi d'Artesa de Segre, fotografiada una tarda tempestuosa d'estiu:

Un roure esponerós al costat del camí que mena a la casa Gran de Folquer. A l'horitzo s'esguarda el cim solitari de Montmagastre:

La serra de Comiols, adusta i eixuta, des de la casa Gran de Folquer:

Els darrers anys marcats per una despesa desproporcionada de les administracions en l'execució d'obres públiques es van construir nombroses variants que desvien el trànsit rodat dels nuclis urbans dels pobles, els quals resten aïllats. L'avantatge que les variants suposa envers els automobilistes és inversament proporcional als perjudicis que suposa per als comerços i l'activitat econòmica d'aquests pobles. El contrast entre Artesa de Segre i Ponts, dos municipis de la comarca de la Noguera separats per dotze quilòmetres, n'és una prova fefaent d'aquest fet. 

La crisi econòmica que patim tant de bo que obri una reflexió i replantejament sobre la utilitat i beneficis de la construcció de variants, no solament per l'impacte paisatgístic i la destrucció del territori que comporta, sinó pels efectes perjudicials que provoquen sobre els municipis afectats. Els francesos, en aquest punt, sembla que tenen uns criteris d'adopció de decisions més clars amb una clara delimitació de les carreteres turístiques, que passen pels pobles, i de les vies principals en què preval la circulació de vehicles. 

Joan Clua i Maluquer, un artesenc constructor de motos i automòbils.

Un altre artesenc destacat en el món del motor va ser en Joan Clua i Maluquer. El seu pare, en Domingo Clua, en “Mingo cotxero” com era conegut i anomenat, procedia d’una família d’Artesa de Segre dedicada primerament al transport de mercaderies. Posteriorment van constituir l’empresa Hispano Catalana que cobria diverses línies regulars de passatgers. El domicili d’en Domingo Clua era a la carretera d’Agramunt, en un cantó conegut com ca l’Amor. En aquell indret hi havia l’administració de La Hispano Catalana.

En Joan Clua tenia l’ofici de mecànic. Llurs altres dos germans també treballaven en el món del motor. En Josep, en Pep Boig, com era conegut, encara és recordat pels vells del país. Un conductor mític que baixava el port de Comiols per la drecera que flanquejava el barranc del Mascarot, bo i prescindint de la carretera general d'Artesa de Segre Tremp. I el seu altre germà, en Pere, també era mecànic de professió.

Atès que era el cabaler de la casa, en Joan Clua Maluquer va traslladar-se a viure a Barcelona, una ciutat fortament industrialitzada que oferia un avenir. Hi ha constància que l’any 1924 va obrir un taller que reparava camions i òmnibus.

A diferència del seu germà Pere, que va ser sotmès a un procés de responsabilitats polítiques l’estiu del 1939 per haver participat en qualitat de regidor a l’Ajuntament de Tàrrega durant la II República i fins l’any 1938, pròleg de la Causa General promoguda l’any 1940 pel ministre franquista Eduardo Aunós per estendre la repressió amb la incoació de milers de processos de depuració de responsabilitats polítiques tramitats per les autoritats feixistes espanyoles que s’havien imposat en la Guerra civil, llur germà Joan va saber adaptar-se a la nova situació. Sabia que qualsevol activitat econòmica, mínimament rellevant, havia de comptar amb el vist-i-plau de les autoritats de l’època.

El règim franquista va imposar un intervencionisme administratiu absolut en matèria econòmica. Històricament, a l’Estat espanyol, el liberalisme de debò sempre ha fet molta por; n’és una mostra clara el menyspreu i desconfiança amb què els diputats espanyols del segle XIX tractaven la creació i desenvolupament de la indústria catalana, qualificant-la de provinciana i problemàtica socialment, i n’ignoraven que era una font de riquesa i progrés. Per la seva mentalitat tancada, era inconcebible que la indústria podés ser un procés espanyol que contribuís a la regeneració i prosperitat de la nació sencera. Segurament que en aquest posicionaven hi palpitava l’enuig de no poder-la controlar i beneficiar-se’n directament. Per aquesta raó menyspreaven la indústria catalana.

Un cop acabada la Guerra, l’any 1940 en Joan Clua es proposa la fabricació de tractors, empresa que no va reeixir. Són els anys que patenta diversos invents i aplicacions que havia ideat. L’any 1949 comença la fabricació de bicicletes equipades amb un motor, les conegudes motos Benjamin. Després va fer el salt a la construcció de motos i motocarros amb la marca Clua; un llebrer estilitzat, símbol de velocitat, identificava la marca.

En el període comprès entre l’any 1954 i 1964 en Joan Clua va fabricar quatre models de motos amb unes cilindrades de 74 cc, 96 cc, 125 cc i 150 cc, les quals va perfeccionar i millorar. Dues motocicletes  produïdes per CONSTRUCCIONS MECÀNIQUES CLUA SA: 

 

L’any 1955 va celebrar un acord amb la empresa italiana Alpino per la construcció d’un petit microcotxe que muntava un motor de 498 cc i una carrosseria biplaça creada per en Pedro Serra, un dels dissenyadors catalans més importants d’aquells anys, inspirat en l’automòbil esportiu Pegaso. El cotxe Clua: 

 

Se’n varen fabricar cent microcotxes Clua, dels quals tenim notícia que se n’han conservat tres unitats: un a Madrid, propietat del senyor Antonio Martin del Barrio, excel·lentment restaurat, i dos més que s’estan restaurant actualment a Catalunya. En Josep Maluquer dins del seu Clua a l'era de la finca familiar de Els Paons Blancs, prop de Balaguer (La Noguera): 

 

L’auto Clua, possiblement el més bonic dels microcotxes produïts a l’Estat espanyol a la dècada del 1950, palesa l’agosarament i valentia del seu promotor, en Joan Clua i Maluquer. Projecta i crea un vehicle petit, elegant i distingit per satisfer els desitjos de motorització de l’escassa classe mitja alta d’aquells anys. Avui dia les poques unitats que se’n conserven són molt valorades pels col·leccionistes.

En l’article que els redactors de la revista Lectures van dedicar-li a en Joan Clua, dins del monogràfic dedicat a l’automòbil, el defineixen com el Preston Tucker català, una definició exactíssima per l’entusiasme i coratge que va encomanar als seus projectes. 

En Joan Clua va ser molt espavilat i hàbil en disposar dels pertinents permisos administratius, imprescindibles per poder fabricar vehicles. Aquest permís també era indispensable per assolir la matèria primera, peces, recanvis, maquinària i utillatges. Era un home dotat d’una gran simpatia i facilitat per les relacions socials. En Joan Clua Maluquer, el segon per la dreta, a la Fira Siderometal·lúrgica celebrada a Madrid l'abril de 1957:

Que d’un poble petit com Artesa de Segre en sortissin dos notables empresaris del sector de l’automoció, en Ramon Pla i Clua i en Joan Clua i Maluquer no és pas casual. Obeeix al caràcter de la gent del país. Catalunya sempre va tenir gent d’ofici agrupats en gremis que produïen articles excel·lents. Els gremis disposaven dels seus reglaments que regulaven les activitats. 

Aquest caràcter mercantil va permetre a Catalunya de ser capdavantera en la producció de vaixells –les drassanes de Barcelona n’és tal vegada l’exponent més arrodonit-, teixits, armes, vins i aiguardents, i fins i tot rellotges. Aquest tarannà va ser la causa que el país es modernitzés amb la revolució industrial basada en la implantació de la màquina de vapor a la indústria tèxtil.

Agraïm als responsable del Club de Lectures d’Artesa de Segre la iniciativa de la publicació d’un monogràfic sobre la incidència que l’automòbil, una de les eines fonamentals del segle XX, va tenir en aquest municipi de la comarca de La Noguera, un autèntica cruïlla de camins.

En Ramon Pla i Clua, mestre carrosser d'Artesa de Segre (La Noguera).

En els primers temps de l'automobilisme, els fabricants només venien la part mecànica del vehicles, el xassís, el diferencial, la transmissió, el motor, rodes, frens, i direcció. La carrosseria se n'encarregava l'adquirent del vehicle. En funció del pressupost i del seu gust, podia escollir el carrosser que més li plaia. 

Els carrossers dels primers autos, furgonetes, òmnibus i camions eren carreters que produïen carros i tartanes i s'engrescaven a fabricar carrosseries per vehicles de motor, que també eren de fusta. Per tant, disposaven d'una combinació de coneixements de fuster, ebenista i manyà. I després, el seu gust i estil definia el disseny, acabats i comoditat de les carrosseries produïdes. 

A Artesa de Segre va haver-hi un carrosser que va brillar pel disseny i qualitat de les carrosseries que va produir, particularment durant els anys 1920 i 1930, uns anys molts fecunds. Després de la guerra, amb l'ensulsiada que va produir-se, els grans carrossers del país, i n'hi havia una bona colla, van haver de centrar llurs esforços en la reconstrucció i transformació de parc mòbil existent, misèrrim, desfet i atrotinat. Parlem d'en Ramon Pla i Clua, un carrosser excel·lent.

En Ramon Pla, fill de Cal Perucho i amb domicili a la plaça Major, coneixia bé el seu ofici. Va instal·lar el seu primer taller l'any 1919 a la carretera d'Agramunt, prop de la plaça Progrés. D'aquesta època es disposa d'una abundant documentació gràfica aportada per l'arxiu Sisquet. Les fotografies conservades recullen el procés de carrossar tota classe de vehicles, inclosos òmnibus. Tenia treballadors igualment d'una gran professionalitat com el "Francès", en Montsonís i en Canes. La bellesa i acabats d'aquestes carrosseries, d'una qualitat absoluta, són llegendaris.

En Ramon Pla i Clua dret davant d'un òmnibus de la Nova Companyia, equipat amb rodes Feixes fabricades també a Artesa de Segre, que va carrossar l'any 1926: 



Està documentat que en Ramon Pla disposava de clients d'arreu de Catalunya i havia carrossat tota mena de vehicles, inclosos els autos més luxosos i representatius d'aquells anys. Aquests clients duien per les deficients carreteres d'aquells anys els xassís dels vehicles adquirits fins a Artesa de Segre, en un extrem del país, per poder lluir una carrosseria d'en Ramon Pla. Un auto carrossat per en Ramon Pla, alçat a la dreta, acompanyat de llurs treballadors: el "Francès" amb elàstics, en Canes i en Montsonís:



L'any 1935 tenia un taller de propietat a la mateixa carretera d'Agramunt, davant de cal Valeri. Tanmateix, l'esclat de la guerra civil espanyola un any després i que es perllongaria tres anys, va ser un daltabaix absolut per en Ramon Pla que va sofrir la destrucció del taller. Aquesta desfeta va determinar que, acabada la guerra civil, l'any 1940 es traslladés a Tàrrega, una ciutat amb un important teixit industrial i molt ben comunicada per discórrer-hi la carretera nacional II que comunica Barcelona amb Madrid.

Camió carrossat l'any 1936 per en Ramon Pla al nou taller de la carretera d'Agramunt, davant de cal Valeri. En Ramon Pla és el primer per la dreta; al seu costat, el "Francès" amb llurs elàstics; i el seu fill, en Pere Pla i Solé, és el vailet assegut a l'esquerra:



L'any 1940, a Tàrrega, va reprendre l'activitat de carrosser condicionat per les circumstàncies d'una penosa postguerra on calia refer el que bonament es podia amb els escassos mitjans disponibles. També va excel·lir com a escultor artesà guanyant diversos premis en els concursos que va participar-hi. El seu fill Pere Pla i Solé, que segueix vinculat a Artesa de Segre, d'on en són oriünds, va continuar l'ofici de carrosser de llur pare i la vinculació professional al sector de l'automoció a Tàrrega. 

Una de les finalitats principals d'aquest bloc és precisament la recuperació dels protagonistes de la història del transport al nostre país, que inclou els carrossers. A Catalunya va haver-n'hi molts escampats pels pobles i ciutats.

Un nombre considerable de carreters que hi havia als pobles i ciutats catalanes van produir carrosseries per vehicles a motor, amb resultats desiguals. En Ramon Pla és un dels grans carrossers del país, injustament oblidat. Des d'aquest espai en reivindiquem la seva important trajectòria industrial. I esperem de poder ampliar-ne la informació disponible en properes cròniques per difondre la seva obra i rescatar-lo de l'oblit en què ha caigut.

Els constructors d'autos, carrossers i vehicles d'Artesa de Segre (La Noguera).

En Rafael Gomà i Fontanet, conegut arreu amb el sobrenom de Parco, fill d'Artesa de Segre i matalasser de professió, ofici que ja havia exercit el seu pare, és un important activista cultural català. De formació autodidacta, destaca principalment per llurs recerques i descobriments de jaciments arqueològics a la comarca de la Noguera. També va ser col·laborador d'en Joan Maluquer de Motes i Nicolau, deixeble d'en Pere Bosch i Gimpera i d'en Lluís Pericot, catedràtic de prehistòria a les universitats de Salamanca i Barcelona, i especialista en la cultura i escriptura ibera.

En Rafael Fontanet ha participat en treballs arqueològics i descobriments de coves, una de les quals duu el seu nom. És soci fundador de l'Associació Cultural La Roureda. La seva labor en el camp de l'arqueologia ha estat reconeguda amb la distinció del Premi d'Acció Cívica que atorga la Fundació Lluís Carulla. En Rafael Gomà i Fontanet: 

Llibre publicat pel Grup de Recerques de les Terres de Ponent a Artesa de Segre l'any 2010 sobre els rituals i simbolismes de la prehistòria a l'actualitat i que constitueix un merescut homenatge al senyor Rafael Gomà i Fontanet:

Entitats, organismes i administracions que han col·laborat en la publicació d'aquest llibre:

En Rafael Gomà ens ha fet a mans una publicació interessantíssima, una iniciativa del Club de Lectures d'Artesa de Segre, entitat divulgativa de la cultura d'Artesa de Segre i comarca. L'agost de 1999 i amb el número 3, el Club de Lectures va publicar un monogràfic amb el títol de "Autos d'Ahir-L'automòbil eina del segle XX", que inclou uns treballs específics d'en Ramon Pla i Clua, mestre carrosser i d'en Joan Clua Maluquer, constructor de motos i automòbils.

Els col·laboradors del Club de Lectures eren l'arxiu Sisquet, en Domènec Aldavó, en Josep Marsol, la Cecília Sirvan, en Pere Clua, l'Estanislau Soler, en Vicens Roca, Motos Pasquet, Josep Maria Espinal, Josep Castellana i en Jaume Ferrando. Llur interès justifica la seva reproducció en aquest bloc que versa sobre la història del transport del nostre país. 

Portada del monogràfic publicat pel Club de Lectures d'Artesa de Segre sobre els constructors d'autos, carrossers i vehicles d'aquell cantó de la comarca de la Noguera: 

Fotografia que presideix la revista d'aquesta publicació: la carrosseria d'un auto construïda pel carrosser d'Artesa de Segre, Ramon Pla i Clua, dempeus a la dreta, i uns quants treballadors de l'empresa: el Francès, amb elàstics, en Canes, assegut a la dreta, en Montonís i els altres treballadors: 

La primera notícia d'una patent d'automòbil és de l'any 1884, a les darreries del segle XIX, però va ser al passat segle XX quan l'automòbil va tenir un desenvolupament extraordinari. Va impulsar l'activitat econòmica i les guerres i, avui dia, ha esdevingut també una eina de prestigi i reconeixement social. Artesa de Segre, una cruïlla de camins, l'automòbil com a innovació tecnològica que arracona la tracció animal també va tenir la seva recepció amb el desenvolupament d'una activitat productiva al seu redós: tallers, carrossers, constructors de rodes i benzineres.

L'any 1908 hi ha constància de la matriculació de quatre òmnibus Hispano Suiza, amb l'assignació dels números L-6, L-9, L-13 i L-20, propietat del senyor Martí Bruno i Maluquer, per cobrir la línia regular de transports de viatgers d'Artesa de Segre a Tàrrega. Aquesta línia girava amb el nom comercial de La Hispano Montañesa. 

Òmnibus Hispano Suiza de l'empresa La Hispano Montañesa, propietat del senyor Martí Bruno i Maluquer, amb matrícula L-20, un dels primers vehicles de línia regular de les comarques de Lleida el conductor del qual era el senyor Josep Clua i Maluquer, en Pep Boig per motiu, fotografiat l'any 1910: 

 

En Josep Clua i Maluquer, nascut a  Artesa de Segre, era fill d'en Domingo Clua i l'Enriqueta Maluquer. Va ser un conductor llegendari d'òmnibus atès que tenia el costum de desviar-se de la carretera i agafar dreceres. El seu germà Joan va fundar l'empresa CONSTRUCCIONES MECÁNICAS CLUA SL a Barcelona, i un altre seu germà, en Pere, va dedicar-se a la política. Dirigent de la Unió Republicana l'any 1931 i nomenat regidor a Tàrrega pel Front Obrer Republicà l'any 1934, va instruir-se-li un expedient de depuració de responsabilitats polítiques per llur activitat política a l'Ajuntament de Tàrrega entre els anys 1931 i el 1938. 

Un òmnibus de l'empresa Nova Companyia d'Autobusos, carrossat per en Ramon Pla i Clua l'any 1926, fotografiat dempeus davant del vehicle, i que equipava unes rodes Feixes, també construïdes a Artesa de Segre:



Cap a l'any 1910, a Artesa de Segre hi ha constància de dos autos particulars, l'un del senyor Valentí i l'altre del doctor Planella. També apareixen comerços especialitzats al serveis dels automobilistes. Al carrer de la Pilota 6 hi havia un comerç de recanvis i peces d'automòbils. L'Armeria Castellana disposava de petroli, oli i benzina enllaunades.

Devers l'any 1920, obrí la primera benzinera, als afores del poble, a la carretera d'Agramunt. I davant del carrer de Balmes, el senyor Josep Feixes tenia un taller on fabricava rodes per autos i òmnibus. També hi havia en Ramon Pla i Clua, un carrosser conegut per la bellesa i qualitat de les carrosseries que produïa per autos, camions i òmnibus. Els senyors Blanchs i Plens fotografiats l'any 1927 dins d'un auto Citroen produït el 1922:



En Josep Aldavó acompanyat de llurs familiars damunt d'una motor amb sidecar (any 1925):



La benzinera i garatge Castellana, a la carretera d'Agramunt, davant del carrer Balmes l'any 1926:



Camió del senyor Saloé, d'Artesa de Segre, repenjat al vehicle, acompanyat de treballadors de l'empresa Telefonica (any 1927):



El doctor Ignasi Solé fotografiat el 1929 dins d'un auto marca Donnet: 

La família Cirera fotografiada amb el seu auto Hispano Suiza l'any 1932:

La circulació dels primers vehicles per les carreteres del país va comportar també accidents. Un auto accidentat al coll de Comiols l'any 1929: 

I un greu accident d'un òmnibus de l'empresa l'Alsina Graells que cobria la línia de Barcelona a La Vall d'Aran ocorregut l'any 1933:

La desfeta de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) amb les catastròfiques conseqüències polítiques, socials i econòmiques que va comportar i la implantació d'una dictadura feixista que va extendre una repressió implacable, va aturar l'expansió de l'automòbil. Molts vehicles es van perdre a la guerra i l'aïllament internacional del règim franquista en el context de la Segona Guerra Mundial no permetia l'importació de vehicles de l'estranger. A més, els primers anys de la dècada del 1940, la producció de vehicles per les indústries de l'estat espanyol era gairebé testimonial. 

Un camió de FECSA (Forces Elèctriques de Catalunya SA) fotografiat els any 1940 amb els senyors Aldavó, Huguet, Serra, Solé i demés treballadors de l'empresa que aplegava gent de Seró: 

 

A Artesa de Segre, acabada la guerra, van escarrassar-se de valent en la represa i assolir la normalitat. Aviat va haver-hi feina en la indústria de filats que ocupava a principis del 1940 més de dues centes persones. La producció agrària, malgrat l'endarreriment de les eines de treball disponibles, també va refer-se. A finals dels any 1940 van sorgir les primeres motos: Lube, Ossa, Montesa, MV. I durant la dècada del 1950, apareixen els primers autos: Citroen 2 cv, Renault 4/4 i posteriorment el Seat 600. Aleshores els automòbils es generalitzen altre cop.

Artesencs aficionats als motociclisme fotografiats l'any 1951 damunt de llurs motos Lube, Montesa i Ossa; els senyors Emili Rúbies, Domènec Escolà, Florenci Moles, Josep Castellana i Àngel Boher:



L'estació de servei del senyor Farré, a la carretera d'Agramunt, l'any 1964:

En les properes cròniques abordarem dos industrials artesencs que van reeixir en el món del motor, en Ramon Pla i Clua, mestre carrosser i en Joan Clua i Maluquer, productor de motos i microcotxes amb una fàbrica a Barcelona.