Trobada amb en Sergio Lucena i el senyor Xavier Castells a Barcelona.

Fa un dies ens trucà en Sergio Lucena, mecànic professional i abrandat entusiasta dels vehicles, particularment dels camions espanyols, amb Pegaso al capdavant, per comunicar-nos que s'estaria uns dies a Barcelona per atendre unes gestions personals. Aprofitant l'avinentesa aquest matí ens hem trobat al barri del Bon Pastor de Barcelona, davant per davant de la nau on el senyor Xavier Castells tanca llur camió Nazar B. Atès que l'hora convinguda era a dos quarts de deu del matí hem hagut de matinejar. A les set del matí hem marxat de Roses. 

A dos quart de deu del matí, amb puntualitat suïssa, han aparegut en Sergio a bord del seu cotxe i el senyor Castells damunt d'una moderna, funcional i sostenible bicicleta elèctrica. En lloc d'esmorzar en qualsevol bar dels polígons industrials que envolten la ciutat de Barcelona, a bord del Nazar B, els senyors Castells i Lucena han penetrat fins al centre de la ciutat. Concretament han estacionat el camionet Nazar en un dels dos xamfrans que hi ha a la intersecció dels carrers de Còrsega i Girona, just a la partió del senyorívol, elegant i distingit Eixample dret i l'antiga vila de Santa Maria de Gràcia, menestral i bigarrada. 

La concentració de mirades i interès que el Nazar suscita al seu pas s'ha materialitzat aquest matí amb una coneixença inesperada i ben profitosa. Tot just aparcat el vehicle, ha aparegut el senyor Pere González Esquerdo, un altre apassionat de la marca saragossana des que, de vailet, descobrí en un quadern escolar que l'orde dels religiosos que gestionaven el col·legi Sagrada Família del barri de l'Eixample de Barcelona, establiment desaparegut, havia enviat un camió Nazar a l'Alt Volta. El disseny del vehicle enviat a l'Àfrica el captivà. El senyor González és l'autor de les fotografies dels autobusos urbans Nazar que Blanes tingué en els anys 1960 i 1970 disponibles a la xarxa. També retratà dos camions Nazar a Lloret de Mar i a La Bisbal d'Empordà.

L'aparició del Nazar B li ha causat una gran impressió al senyor González car trobar-se un dissabte qualsevol d'hivern en un xamfrà de l'Eixample de Barcelona un vehicle d'aquesta marca és quelcom inimaginable. Poc pensava ell que n'hi hagués cap de restaurat ben proper a casa seva. Ja se sap que en el pot petit hi ha la bona confitura.

Els senyors Xavier Castells i Pere González xerrant sobre el Nazar restaurat:

El Nazar s'adiu amb l'arquitectura present en aquest espai de Barcelona que marca els límits dels barris de l'Eixample dret i Santa Maria de Gràcia:

Acomiadats del senyor González hem esmorzat a la pastisseria Mas del carrer Còrsega de la manera suau i distesa que practiquen els dissabtes al matí les classes acomodades que resideixen a la dreta de l'Eixample de Barcelona com a primera activitat del cap de setmana, activitat que acompanyen amb la lectura de La Vanguardia, el diari dels Godó, cada dia que passa més aïllat de la realitat social del país. El senyor Castells ha botzinat atès que ell s'estima més els esmorzars copiosos amb la llesca d'embotits i un bon vi, propis del rerepaís, i que s'estilen poc al centre Barcelona. 

Completat l'esmorzar era el moment de fer un tomb pels llocs més emblemàtics que distingeixen i singularitzen Barcelona. La muntanya de Montjuïc, el Tibidabo, la Sagrada Família d'en Gaudí, el port. Per aquesta labor el motor Perkins que acull el Nazar és imbatible.

Un altre afeccionat de la marca del  lleó dret abraça el senyor Castells en una mostra d'agraïment per la difusió que ha fet per internet d'aquesta empresa desapareguda fa més de cinquanta anys.

El senyor Castells i en Sergio Lucena abans d'encabir-se dins la cabina del Nazar per visitar Barcelona a bord d'un vehicle tan inusitat:

A finals d'aquest mes és previst la publicació a la revista Solo Camión d'un reportatge del Nazar del senyor Castells. No badeu. Els afeccionats a aquesta marca agraïm l'esforç d'alguns pocs col·leccionistes de camions, com és el cas del senyor Castells, en recuperar i restaurar les poques unitats que s'han conservat fins els nostres dies.

Dues cabines del primer camió Karpetan que produí Lerma Autobastidores Industriales SA a Saragossa en els anys 1960.

En el període comprès entre els anys 1962 a 1967 el constructor alemany Henschel, cèlebre per la qualitat dels seus vehicles, produí la gamma de camions HS que disposava d'una cabina de línies rectes, molt moderna aleshores, que adoptarien la major part dels constructors europeus de camions d'ençà de la segona meitat dels anys 1960 i s'imposaria enterament en la dècada de 1970.

Una tractora Henschel HS 19 TS:



Una versió de la cabina del camió Henschel HS també fou produïda a Espanya. Una versió, com hom pot suposar, molt més simple que la genuïna que construïa Henschel. La petja que Henschel deixà a Espanya foren la primera cabina de camió que produí Lerma Autobastidores Industriales SA per les  seves marques Karpetan i Layetan i els motors Henschel que Motores Sura SA produí sota llicència a l'Hospitalet del Llobregat en la dècada de 1960. Uns camions i uns motors que han passat a la història de l'automoció espanyola sense pena ni glòria.

Fotografia de la presentació del primer camió Karpetan construït a Saragossa i comercialitzat l'any 1963:

La primera cabina que muntaven els camions Karpetan, de filiació germànica, fou lleument modificada en el transcurs de l'any 1965. Tal modificació en suavitzà els trets derivats de les cabines dels camions Henschel alemanys. Un frontal recte en lloc d'inclinat i els laterals llisos; la porta d'accés retallada en la part inferior. Una manera de simplificar-ne la construcció i abaratir els costos de producció.

Camió Karpetan d'un transportista de Cadis, matriculat l'any 1966, equipat amb la segona versió de la cabina de camió que Lerma Autobastidores Industriales SA presentà l'any 1963 dotada d'una concepció més senzilla i moderna:

Karpetan, tal com es posa de manifest en les dues fotografies, disposava de dues cabines, una més petita destinada al sector de la construcció i transports de curta distància, i una cabina més grossa. Dues menes de cabines pel mateix model de camió, en els anys 1960, era una opció que la major part dels constructors espanyols oferien a llurs clients. L'excepció eren els grans fabricants, ENASA-Pegaso i Motor Ibérica SA-Ebro, que només tenien una cabina per a cada model. No s'havien pas d'escarrassar-se gaire car tenien garantida la venda de la producció de camions per la gran demanda que aleshores hi havia. 

Malgrat els anys que fa que escrivim articles en aquest bloc, fins ara no coneixem pas cap fotografia d'un camió Karpetan, Albatros o Layetan matriculat a Catalunya. No perdem pas l'esperança que qualque dia n'aparegui alguna.

El Renault Gordini aparcat al davant del Bar Bilbao del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona.

La senyora Isart, dotada de grans coneixements de la cuina popular del país, va obrir l’any 1954 una fonda o casa de menjar al carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona. Era el Bar Bilbao. Hi servien esmorzars, entrepans, tapes i menjar casolà. Les seves elaboracions haurien pogut ser recollides en el llibre El que hem menjat d'en Josep Pla.

Cada matí la senyora Isart comprava al mercat de l'Abaceria Central, a la Travessera de Gràcia, els ingredients per cuinar els menjars que oferia al bar. Sempre seleccionava productes de qualitat procedents dels pagesos del Baix Llobregat i el Maresme, productes de proximitat com ara se'ls anomena, i també de temporada. Un cop feta la compra, encenia els fogons i posava les olles i cassoles a escalfar per guisar els menjars casolans que servia per dinar. Ben aviat aquesta fonda va guanyar notorietat i prestigi entre els veïns del barri per la qualitat que oferia.

Al Bar Bilbao s’hi congregaven comensals de procedència diversa atrets per la cuina que guisava la senyora Isart. Hi havia treballadors, petits comerciants, oficinistes i professionals liberals. En aquell ambient bigarrat i popular els dinars es combinaven amb els cigarros i puros i les converses sobre futbol, particularment del Barça.

Una de les fotografies penjades a les parets del Restaurant Bilbao és la que us presentem en aquest article: la façana de l’establiment a principis dels anys 1970 amb un Renault Gordini aparcat al seu davant. El Gordini és conegut com el cotxe de les vídues, pels accidents provocats per la seva gran velocitat combinada amb els problemes d’estabilitat per causa de la disposició del motor, a la part posterior, i el xassís estret. Al vidre de la porta s'hi reflecteix un taxi Seat 1500, el taxi per antonomàsia a la Barcelona grisa i trista dels anys 1960 i 1970. Aquests taxis generalment equipaven uns motors dièsel Matacas, Perkins i Barreiros:

Aquesta fotografia, d'un gran tipisme, il·lustra perfectament com eren els bars en aquest país en la dècada dels anys 1960 i 1970. La màquina expenedora de tabac penjada a l'entrada de l'establiment, un tendal decrèpit i recollit i la xapa rodona de la Coca-Cola de color vermell que imitava el tap dentat de les ampolles d'aquesta coneguda beguda refrescant. En Pere Valls Isart, fill de la mestressa i actual propietari, guixava els vidres amb els productes que oferien:

Avui dia el carrer del Perill, on s'ubica aquest establiment, és un carrer per a vianants. La restricció del trànsit rodat ha portat tranquil·litat i descans als veïns del carrer, fet que contrasta amb altres zones del barri envaïdes pel soroll, la brutícia i la deixadesa més absoluta i repugnant.

Sota la direcció del senyor Pere Valls i Isart, i fidel als coneixements, tradició i manera de fer de la seva mare, el Restaurant Bilbao ofereix un menjar tradicional i de molta qualitat basat en productes frescs de temporada. Als migdies hi ha un menú, absolutament recomanable, a un preu assequible. El tracte familiar i acollidor del personal de l'establiment és remarcable. Entrada actual del Restaurant Bilbao:

El Restaurant Bilbao és freqüentat per gent de la cultura i dels espectacles. Era un dels espais preferits quan la Infanta Cristina i l'Inyaki Urdangarin festejaven. Molts dels personatges famosos que hi han menjat són retratats a les fotografies que atapeeixen les parets del local.

Edifici que acull el Restaurant Bilbao, a la cantonada dels carrers Perill i Venus, al barri de Gràcia. Abans de la restauració de l'immoble, executada uns anys enrere, era encara visible el forat causat per una bomba llançada des d'un vaixell feixista, per atemorir als barcelonins, que va impactar a la façana d'aquest edifici:  

Si en teniu l'oportunitat, no la desaprofiteu i gaudiu de la cuina que ofereix el Restaurant Bilbao, un establiment que conserva l'esperit de les fondes tradicionals del país, una cuina menystinguda per alguns dels grans cuiners catalans d'anomenada i que cal reivindicar.  

El camió Nazar A de Sant Climent Sescebes (Alt Empordà).

De Canet d'Adri, una raconada deliciosa propera a la ciutat de Girona, vàrem marxar per la carretera Nacional II cap a Sant Climent Sescebes. La carretera espanyola més important és en aquest tram d'un sol carril en cada sentit i travessa el nucli urbà de Bàscara, on s'han produït diversos accidents mortals. Superada la variant de Figueres, sense voral per als vehicles que tenen una pana, apareix el trencat que condueix a Sant Climent Sescebes. 

Als afores del poble hi ha una masia amb tres camions a l'era: un Studebaker, el Nazar A objecte de la nostra visita, i un Pegaso Comet. Allà ens atengué amablement el senyor Martí Fabra, amo dels camions i d'un celler que produeix vins excel·lents de reconegut prestigi.

En Joan Fabra, pare d'en Martí, va comprar aquest Nazar A gairebé nou a un senyor de l'Alt Empordà. Feia solament un any que l'havia comprat al concessionari oficial de Girona. Va ser un dels primers Nazars que es van vendre en aquella contrada.  

El manteniment i les reparacions del Nazar els senyors Martí i Joan Fabra les encarregava al taller oficial ubicat a la plaça de toros de Girona. Va ser un dels últims camions Nazar que van córrer per les comarques gironines. Disposa de tacògraf i conserva, en part, l'entapissat interior original del camió basat en una imitació de pell de felí d'una notable originalitat. 

El Nazar A del senyor Fabra és de xassís curt i carrossat amb una caixa de fusta com la dels remolcs agrícoles. Aquest camió va estar sempre tancat sota cobert fins que, per manca d'espai, es va haver de deixar a sol i serena amb els problemes d'oxidació que se'n deriven. Admirable l'estil de la retolació de l'època del propietari del camió i la seva residència, en castellà, per imperatiu legal aquells anys:

El senyor Fabra també té un camió Studebaker completament devastat. La història d'aquest camió, matriculat abans de la Guerra Civil Espanyola, és molt infortunada. Es va cremar en un dels incendis que periòdicament assolen la comarca de l'Alt Empordà. Els bombers, desbordats per la magnitud de l'incendi, no van poder fer absolutament res per evitar que es cremés. El seu motor original havia estat substituït per un motor dièsel Barreiros: 

 

L'últim camió que té el senyor Fabra a l'era de casa seva és aquest Pegaso Comet amb una caixa de transports generals fabricada per l'empresa Carrosseries Auto Empordà SL, de Figueres. Va substituir el Nazar A:

Agraïm al senyor Fabra i la seva família l'amabilitat amb què van acollir-nos a casa seva. Tant de bo que s'animin a aixecar un cobert per aixoplugar els dos camions que ara pateixen les inclemències del temps, el Nazar A i el Pegaso Comet. Sinó, en poc temps, seran completament irrecuperables.

El GMC comprat l'any 1948 per l'empresa Josep Hereu per atendre transports generals.

Sant Feliu de Guíxols va trobar en la indústria productora de taps de suro un gran suport per superar les adversitats derivades de la maltempsada Guerra Civil Espanyola i la misèrrima postguerra. El gruix principal de la producció de taps de suro es destinava a l'exportació, sense que l'afectés gaire la poca demanda del depauperat mercat espanyol i català. Aquestes empreses precisaven de transportistes que els proveïssin de matèria primera i traginessin la mercaderia acabada. Els productes manufacturats del suro, que pesen molt poc, requerien de camions amb unes àmplies caixes per a encabir-hi la mercaderia voluminosa. 

Aquest fet va determinar la compra d'un camió gros pels transports de productes manufacturats del suro. L'única empresa espanyola que aleshores produïa camions a l'Estat Espanyol era Pegaso. La compra d'un Pegaso precisava d'una gran inversió econòmica que limitava molt els clients potencials delerosos de disposar d'un vehicle en condicions. L'alternativa, aquells anys, de recórrer a camions estrangers importats no era factible.

En aquesta tessitura, els senyors Hereu van comprar un camió GMC, de fabricació nord-americana, procedent d'una subhasta de l'exèrcit. Un cop adjudicat el camió, el van portar al carrosser Josep Vert i Planas, de Torroella de Montgrí, de molta anomenada aquells anys, que va procedir a una profunda transformació. La construcció d'una caixa de fusta amb uns laterals i una marquesina per estibar bé la carrega i la restauració de la cabina. Fotografies del camió GMC de l'empresa Transports Josep Hereu, de Sant Feliu de Guíxols, carrossat a Can Vert:

 

El GMC ben estibat de bales plenes de taps de suro cap al port de Barcelona, on eren embarcades als vaixells amb destí a d'altres països:

Participant en la festa de Sant Cristòfol amb la caixa i la marquesina plena de la quitxalla asseguda:

El GMC carregat de caixes amb una alçada considerable. Cal suposar amb fonament que en la carretera per on discorria el trajecte no hi havia cap pont:

Els camions nord-americans que els transportistes adquirien principalment en les subhastes que convocava l'exèrcit espanyol, els ministeris i d'altres organismes, estaven equipats amb motors de benzina. Els transportistes els remotorizaven amb motors dièsel de les marques Perkins i Barreiros. 

En la propera crònica abordarem els primers camions que l'empresa de transports Josep Hereu va estrenar a partir de l'any 1950: uns Bedfords amb motors de benzina.