Relació dels primers vehicles matriculats a les comarques gironines (i IV).

La darrera crònica sobre els primers vehicles matriculats a les comarques gironines s'inicia amb un Rochet propietat del senyor Joan Bosch, de Vidreres, amb matrícula GI-1911.

Lamentablement, aquesta relació tan interessant i que proporciona abundant informació, és incompleta: no hi ha els vehicles amb la matrícula GI-2043 fins el GI-2811. Si hom tingués aquesta relació completa i ens la fes arribar, li estaríem profundament agraïts.

El senyor Francesc Cargol, de Palamós (Baix Empordà), va comprar un Elizalde amb matrícula GI-1916.

El senyor Tomàs de Cendra, descendent d'una nissaga de grans propietaris i hisendats rurals, originaris de l'Estanyol i establerts a Anglès, va matricular un Willys GI-1920.

En Josep Artigas, de Palafrugell, un dels socis de Ribot, Font i Artigas, va comprar un Rochet amb matrícula GI-1924.

L'Enric Vincke, de Palamós, va matricular un Alfa Romeo GI-1933. Gran coneixedor del suro, va constituir amb en Joan Miquel l'empresa MIQUEL & VINCKE, que més tard va esdevenir MANUFACTURAS DEL CORCHO SA.

El Banc de Palafrugell matricula un Chenard amb matrícula GI-1955.

El Chevrolet amb matrícula GI-1984 inscrit a nom de Agència Caldas & Cia, de Cassà de la Selva, i un altre Chevrolet amb matrícula GI-1987, de l'empresa Víuda de J. Domingo, també de Cassà de la Selva, probablement eren empreses de transport que treballaven en l'activitat del suro de Les Gavarres.

És versemblant que en Martirià Dilme, de Banyoles, titular d'un Ford amb matrícula GI-2007, fos un recader o ordinari que explotava una línia de transport.

L'Amador Bech, d'Agullana, d'una coneguda família d'empresaris del suro, va comprar un Buick amb la matrícula GI-2010. En aquells anys, els autos solament eren a l'abast de gent acabalada.

També és plausible que el senyor Pere Omedes, de Sant Julià de Ramis (Gironès), que va matricular un Citroen GI-2029, sigui el propietari de l'empresa CEMENTOS OMEDES d'aquest municipi.

En Pere Gotanegra, de Roses, va comprar un Berliet amb matrícula GI-2038 per al transport de peix.

Impressiona la compra de vehicle per part de Ribot, Font i Artigas SA aquells anys: un Erskine GI-2356, un Hispano GI-2357, un vehicle GI-2359 que no especifica la marca, un Hispano GI-2360, un Hispano GI-2361 i un Hispano GI-2362. I un dels socis, en Narcís Ribot, de Sant Feliu de Guixols, va matricular un Ford GI-2363.

L'empresa Electroquímica Berenguer, de Girona, va matricular un Chevrolet GI-2384. Aquesta empresa que pertanyia al senyor Ramon de Berenguer i de Llobet, comte de Berenguer i marqués de Garcillano, tenia una central elèctrica a la ciutat de Girona i a Bescanó, aquesta darrera d'estil modernista obra de l'arquitecte Joan Roca i Pinet.

L'empresa PETROLEOS PORTO PI, de Madrid, va comprar un camió Laffly amb matrícula GI-2390 per a la distribució de carburant.

MANUFACTURAS DEL CORCHO SA, de Palafrugell, va comprar un Rochet amb matrícula GI-2395. Més endavant va comprar un Renault GI-2444.

L'empresa Vicente Presas & CIA, de Torroella de Montgrí, va comprar un Hispano GI-2463 per al servei de les línies regulars que cobrien a Figueres, Girona i La Bisbal d'Empordà.

L'empresa Ribot, Font i Artigas matricula un Hispano GI-2474.

L'empresa tèxtil SOCIEDAD ANÓNIMA GROBER va matricular un Willys GI-2479. I una empresa tèxtil de Lloret de Mar, MANUFACTURAS DE GÉNERO DE PUNTO, matricula un Fiat GI-2528.

Sayós & CIA, de Ripoll, destil·leries que produïen l'anís La Abeja, va matricular un Peugeot GI-2544. En Joan Cunill, un transportista de Sant Joan de les Abadesses, va matricular un Berliet GI-2558.

MANUFACTURAS DEL CORCHO SA, de Palafrugell, va matricular un Chevrolet GI-2585.

El senyor Camil Güell, de Camprodon, va matricular un Hispano GI-2593.

En Narcís Ribot, de Sant Feliu de Guíxols, soci de l'empresa RIBOT, FONT I ARTIGAS, de Palafrugell, va comprar un Chevrolet amb matrícula GI-2638. I un altre soci, en Josep Artigas, va comprar un Berliet amb matrícula GI-2645.

En Pere Sacrest i Dusol, empresari tèxtil propietari de HILADOS DUSOL, de les Planes d'Hostoles, que encara produeix avui dia, va matricular un Erskine GI-2671.

MANUFACTURAS DE CORCHO SA, de Palafrugell, va comprar un Chevrolet amb matrícula GI-2674.

En Vicente Fort, de Ripoll, va matricular dos Fords amb matrícula correlativa: GI-2681 i GI-2682. El senyor Fort, que surt en aquesta relació en diverses ocasions, segurament que era un transportista que treballava per a les nombroses empreses tèxtils i metal·lúrgiques de Ripoll i pobles del voltant.

L'empresa ADROHER HERMANOS, de Girona, comercial de material elèctric i d'il·luminació, va comprar un Peugeot amb matrícula GI-2678

L'empresa Viuda de José Domingo, de Cassà de la Selva, va matricular un Chevrolet GI-2759.

Aquesta relació es clou amb dos Willys amb matrícula correlativa GI-2810 i GI-2811, propietat del senyor Josep Ensesa, possiblement el promotor de la urbanització de luxe de S'Agaró i de l'Hotel La Gavina, i també propietari d'empreses químiques i farineres.

Des d'ací agrairíem la informació addicional sobre els titulars d'aquests primers vehicles matriculats a les comarques gironines i la difusió de les fotografies d'aquests vehicles, particularment de camions, furgonetes i autocars.

Relació dels primers vehicles matriculats a les comarques gironines (III).

Continuem amb aquestes cròniques sobre els primers vehicles matriculats a les comarques gironines.

L'E.M.A. amb matrícula GI-1223 va pertànyer al senyor Carles de Camps i d'Olzinelles, marqués de Camps, nascut a Salt (Gironès) i mort a Sant Sebastià l'any 1939, a les acaballes de la guerra civil espanyola.

La societat FERROCARRILES ECONÓMICOS ESPAÑOLES, de Palamós (Baix Empordà), que explotava la línia de tren entre Girona i Palafrugell, va matricular un Peerless GI-1229.

La societat Ribot, Font i Artigas, de Palafrugell, va matricular un Buick GI-1240. Segurament abans de la guerra Palafrugell era un municipi ric per l'activitat de producció i exportació de suro. Aquesta riquesa es palesa en la matriculació de vehicles.

Unes oficines de la Banca Arnús escampades per capitals de comarca gironines van matricular els següents vehicles: l'oficina de Figueres un Automoto amb matrícula GI-1264; l'oficina de Girona, una BSA amb matrícula GI-1280; i l'oficina d'Olot, una altre BSA amb matrícula GI-1281.

MANUFACTURAS DEL CORCHO SA, de Palafrugell, matricula un Ford GI-1291. I TEISA adquireix una BSA amb matrícula GI-1305.

Ribot, Font i Artigas, de Palafrugell matriculen un Hispano GI-1358. Més endavant n'adquireixen un altre amb matrícula GI-1456.

En Francesc Brillas i Agustí, titular de la concessió de la línia d'autobús entre l'estació del tren i el centre urbà de Blanes, va comprar dos autobusos Lancia amb matrícules correlatives: GI-1362 i GI-1363.

La Hispano Farnense, de Santa Coloma de Farners, compra un Hispano amb matrícula GI-1416.

TRANSPORTES ELÉCTRICOS INTERURBANOS SA compra un Lancia que li correspon la matrícula GI-1460.

El senyor Joan Brugués, de Besalú, va comprar una BSA amb matrícula GI-1459. I més tard, en Josep Brugués va comprar un Lancia amb matrícula GI-1612.

La Hispano Hilarienca SA, de Sant Hilari Sacalm, va comprar un Hispano amb la matrícula GI-1505.

MANUFACTURAS DEL CORCHO SA, de Palafrugell, l'empresa industrial que comprava més vehicles aquells anys, va matricular un Citroen GI-1518.

La SOCIEDAD HIDROELÉCTRICA DEL AMPURDAN SA, fundada pel senyor Carles Cusí de Miquelet, amb centrals elèctriques al riu Fluvià, compra un Ford amb matrícula GI-1526.

TRANSPORTES ELÉCTRICOS INTERURBANOS SA, de Banyoles, va comprar un Hispano amb matrícula GI-1591.

L'important industria surera Armstrong Cork Co. of Spain, de Sant Feliu de Guixols, va matricular un Ford GI-1669.

D'aquesta relació es dedueix que la primer corporació que va comprar un vehicle per atendre les funcions i competències pròpies d'una Administració local fou l'Ajuntament de Figueres, amb un Ford GI-1732.

L'industrial Pere Sacrest i Dusol, de les Planes d'Hostoles, compra un Citroen amb matrícula GI-1735.

Ribot, Font i Artigas, de Palafrugell compren dos Hispano amb les matrícules correlatives GI-1758 i GI-1759. I una altre coneguda empresa de Palafrugell, MANUFACTURAS DEL CORCHO SA, compra un Ford amb matrícula GI-1760. Poc després, aquesta empresa surera adquireix un altre Ford amb matrícula GI-1765.

La Banca Arnús, de Girona, compra una Harley amb matrícula GI-1778. Tal vegada el primer vehicle d'aquesta marca a les comarques gironines?.

MANUFACTURAS DEL CORCHO SA, empresa surera de Palafrugell, compra un altre vehicle. Un Ford amb matrícula GI-1779.

La Diputació de Girona també va matricular el seu primer vehicle, un Ford GI-1781. Més endavant matriculà un Rugby GI-1843.

En Manel Mir matricula un altre autocar, un Hispano GI-1813.

L'empresa Vicente Presas & CIA, de Torroella de Montgrí, que cobria la línia entre aquest municipi i Girona, Figueres i La Bisbal d'Empordà, va comprar un Overland amb matrícula GI-1831.

L'empresa de venda de material elèctric Germans Adroher, de Girona, va comprar dos Chevrolets amb matrícules correlatives: GI-1847 i GI-1848. Que una empresa familiar comprés dos vehicle alhora en aquells anys palesa la importància i activitat econòmica que desenvolupava.

L'empresa familiar metal·lúrgica CASALS HERMANOS (TACSA), de Ripoll, va comprar un Fiat amb matrícula GI-1876.

Continuarà.

Relació dels primers vehicles matriculats a les comarques gironines (II).

Continuem amb la relació dels primers vehicles matriculats a les comarques gironines.

La raó social MASLLORENS HERMANOS d'Olot, fabricant de gèneres de punt, va matricular un GMC GI-534. La Compañía Internacional de Transportes e Industrias, de La Bisbal d'Empordà, inscriu un Riker amb matrícula GI-535. TEISA matricula un autocar Hispano GI-542, i un altre GI-569.

La Sociedad Hidroeléctrica del Ampurdan, de Figueres, fundada pel senyor Carles Cusí de Miquelet, avui dia integrada dins d'ENDESA, va matricular un Ford GI-563.

La coneguda empresa metal·lúrgica TALLERES CASALS SA (TACSA) de Ripoll, propietat dels germans Casals, va matricular un Studebaker GI-572. Aquesta societat matricula més endavant un Ford GI-634.

La Hispano Hilarenca matricula un Hispano GI-581. És plausible que el Ford amb matricula GI-604, inscrit a nom del senyor Joan Tresseras, d'Olot, sigui un dels integrants de la nissaga de transportistes Tresseras, iniciada pel senyor Pere Tresseras i Vilà.

La coneguda família del Bech de Careda, d'Agullana (Alt Empordà), va matricular un Opel GI-641, inscrita a nom de Bech de Careda Hermanos & CIA, empresa surera.

També hi ha el primer vehicle matriculat per la família Brugués, de Besalú: un autocar Ford amb matrícula GI-649, inscrit a nom del senyor Josep Brugués.

En Josep Rexach, d'una coneguda família ripollesa d'industrials tèxtils amb fàbriques a Ripoll i Campdevànol, tenia inscrit un Buick amb matrícula GI-653.

L'industrial Pere Sacrest i Dusol, propietari de HILADOS DUSOL SA, de Les Planes d'Hostoles, va matricular un Hispano GI-686. El Sr. Sacrest matricula després un altre Hispano GI-777.

TRANSPORTES ELÉCTRICOS INTERURBANOS SA (TEISA) matricula un Hispano GI-694; i un Ford GI-697. Més endavant, matricula un altre Hispano GI-738.

Sayós & CIA, de Ripoll, destil·leria fabricant de l'anís La Abeja, propietat del senyor Francesc Sayós, va matricular dos Ford GI-696 i GI-967.

L'empresa Ribot, Font i Artigas, SA, de Palafrugell, matricula quatre autocars Hispano consecutius: GI-710, GI-711, GI-712 i GI-713.

L'empresa Manufacturas Cuero Tosas, de Blanes, matricula un All America GI-745. Manufacturas del Corcho SA, de Palafrugell, principal empresa exportadora en els anys 1920, matricula un Ford GI-756.

L'industrial Joan Sirvent, propietari de la fàbrica de xocolates "Juan Sirvent", i també vinculat al sector tèxtil, va matricular un Ford GI-762. I l'empresa fabricant de pastes, HIJOS DE FRANCISCO SAULA, de Calella, va matricular un Lancia GI-797 i un Suere GI-798.

Manufacturas del Corcho SA, l'antiga Miquel & Vincke, va matricular un Ford GI-807. També matricula un Berliet GI-943.

En Josep Uño, titular d'un negoci de colonials i ultramarins a Ripoll va matricular un Ford GI-812. En Jaume Noguera, també de Ripoll i que regentava un negoci de queviures, combustibles i forn de pa, conegut com "Can momotombo", va comprar un Ford amb matrícula GI-818.

TEISA, de Banyoles, va matricular un Hispano GI-825. També un USA GI-856.

En Camil Güell, de Camprodon, va adquirir un Hispano amb matrícula GI-839. El senyor Jaume Perxés, del mas Perxés d'Agullana, va comprar un Citroen amb matrícula GI-884. La senyora Consol Vallmajó va matricular tres Ford correlatius: GI-894, GI-895 i GI-896.

La matrícula GI-977 correspon a un Berliet de l'empresa SOCIEDAD ANÓNIMA EXTRACTOS CURTIENTES Y PRODUCTOS QUÍMICOS, de Celrà. Aquesta empresa té l'origen en la societat mercantil Brillas & Pagans, constituïda el 1902 pels senyors Josep Brillas i Martí i Pere Pagans i Lladó. Amb la incorporació com a soci del senyor Albert Fontana l'any 1903 es passa a denominar Brillas, Pagans & CIA. La nova fàbrica, de caràcter modernista, fou encarregada a l'arquitecte Isidre Bosch i Batallé. L'any 1921 la societat es denomina Extractos Curtientes y Productos Químicos S.A.

En Pere Sacrest i Dusol, propietari de HILADOS DUSOL SA, de Les Planes d'Hostoles, matricula l'Hispano GI-1000, número rodó.

TRANSPORTES ELÉCTRICOS INTERURBANOS SA, de Banyoles, matricula un AS GI-1004.

Manufacturas del Corcho SA, de Palafrugell, matricula dos camions consecutius: un Berliet GI-1013 i un Ford GI-1014. L'empresa tèxtil SOCIEDAD ANÓMIMA GROBER, de Girona, compra un Hispano que li assignen la matrícula GI-1045.

La societat Ribot, Font i Artigas SA tenia el costum de comprar els autocars a grapats: compra dos Hispano GI-1052 i GI-1053, i dos Berliet GI-1054 i 1055.

L'empresa surera d'Agullana, Bech de Careda Hermanos & CIA, compra un Zedel amb matrícula GI-1067.

En Manel Mir i Prat compra un autocar Hispano amb matrícula GI-1074. I la Hispano Hilarenca compra un Hispano amb matrícula GI-1109 i un altre amb matrícula GI-1185.

Josep Ensesa, de Girona, propietari d'un Salmson amb matrícula GI-1111, número capicua, és possiblement el senyor Josep Ensesa i Gubert, promotor de la urbanització de luxe de S'Agaró i de l'Hostal de la Gavina. També era propietari de farineres i empreses químiques.

En Joan Sardà, de Ripoll, titular d'un Citroen amb matrícula GI-1133, era propietari d'una farinera.

MANUFACTURAS DEL CORCHO SA, de Palafrugell, era l'empresa que comprava i matriculava més vehicles aquells anys: un Ford GI-1190. I la societat FERROCARRILES ECONÓMICOS ESPAÑOLES, de Palamós, que explotava la línia del tren petit des de Girona fins a Palafrugell, va matricular un Riker GI-1196.

Segons aquesta relació, el Pont Major, actualment un barri de Girona, era un municipi independent. Així consta en relació al senyor Martí Regasa, titular d'un Buick amb matrícula GI-1200, que residia al municipi de Pont Major.

En Camil Güell, de Camprodon compra un altre Hispano amb matrícula GI-1209.

Continuarà.

Relació dels primers vehicles matriculats a les comarques gironines: matrícula, vehicle i titular (I).

Un dels documents que integra l'arxiu extraordinari del senyor Joan Brugués i Prat és la relació dels primers vehicles matriculats a les comarques gironines, amb l'especificació de la marca del vehicle i el primer titular.

Aquesta relació compren el vehicle amb matrícula GI-1 fins el GI-2811. Malauradament és incompleta perquè hi falten la relació dels vehicles matriculats GI-2043 fins el GI-2343. Aquesta inventari li va lliurar el senyor Carlos Palacio i Saez al senyor Brugués.

La relació no especifica tanmateix la mena del vehicle matriculat: desconeixem si era un motocicleta, un auto, un camió o un autocar. Es pot deduir d'alguns vehicles en funció de la marca del vehicle i del titular.

La lectura d'aquesta relació m'ha sobtat el gran nombre d'Hispanos que es van matricular. Fou un vehicle que va gaudir, ben aviat, d'una bona acollida. Segur que els responsables de l'empresa se les van empescar totes per a vendre'n el major nombre d'unitats possibles. Malgrat que avui dia l'Hispano Suiza s'associï amb un vehicle de luxe, exclusiu i escàs, va ser molt popular abans de l'any 1936.

Curiosament, el primer vehicle matriculat a Girona era un Hispano d'un senyor resident a Barcelona. El tercer vehicle també fou un Hispano propietat del senyor Miquel Vincke i Meyer, de Sant Feliu de Guíxols, copropietari de l'important indústria surera Miquel i Vincke de Palafrugell.

El quart vehicle fou un Purrey de La Companyia del Ferrocarril d'Olot a Girona. Possiblement que aquest sigui el primer camió matriculat a les comarques de Girona.

El vehicle amb matrícula GI-18, un J. Forrben, pertanyia a una empresa de transports històrica d'Olot, l'Anónina de Transportes. Aquesta empresa també va matricular més endavant un Locomobile GI-40.

Es probable que alguns dels Hispano matriculats fossin autocars de línies regulars. Segurament que en Xavier Florez, estudiós de les línies d'autobusos de Catalunya, pugui escatir-ho.

El vehicle amb matrícula GI-48, un Darracq, pertanyia a l'empresa tèxtil VÍUDA E HIJOS DE FRANCISCO BURÉS, important nissaga d'industrials tèxtils originaris de Manresa que van fundar una fàbrica a Anglès (La Selva). La seva vídua, la senyora Eulàlia Regordosa, era propietària del següent vehicle, un Hispano amb matrícula GI-49.

El GI-53 era un Lorraine que pertanyia a la societat AUTO TRANSPORTES INTERNACIONALES, amb domicili a Ceret, capital de la comarca del Vallespir.

És segur que els Hispanos amb matrícula GI-55 i GI-60, inscrits a nom de Ribot, Font i Artigas SA, de Palafrugell, eren autocars atès que aquesta empresa és el precedent de SARFA. Igualment, van matricular un Hispano amb matrícula GI-117. Possiblement que el darrer soci, l'Artigas, també de Palafrugell, tingués una companyia pròpia, Artigas & Cia, que va matricular un Delahaye GI-78.

El Dion Bouton amb matrícula GI-56 era propietat de Sarquella & Companyia, de Banyoles, carreters que amb el temps esdevendrien uns reconeguts carrossers. El primer autocar de la Hispano Hilarenca SA, de Sant Hilari Sacalm, fou un Hispano amb matrícula GI-73.

El primer autocar matriculat per la companyia La Hispano Farnense SA, de Santa Coloma de Farners, era un GI-98.

La important i exportadora indústria surera de Palafrugell i Palamós també es reflecteix en la compra dels primers vehicles. Corchera Internacional SA va matricular un Hudson GI-128. Més endavant també en va matricular un altre, un Buick GI-213.

Els socis Ribot, Font i Artigas anaven per feina: matriculen un Hispano GI-134, un GI-171, i un GI-180. La Hispano Farnense matricula un altre autocar Hispano GI-153. I la Hispano Hilarenca matricula dos Hispanos, GI-187 i GI-203.

La societat Brillas, Pagans & CIA, propietat d'en Josep Brillas i Martí, en Pere Pagans i Lladó i l'Albert Fontana i Esteve, amb una fàbrica modernista projectada per l'arquitecte Pere Bosch i Batallé, a Celrà, on produeix extractes vegetals per a adobar, va matricular un Buick amb matrícula GI-162.

El conegut concessionari d'automòbils Stevenson, Romagosa & CIA, fundat pels senyors Joan i Antoni Romagosa i Vila, l'any 1903, i que encara existeix, va matricular un Mitchell GI-177.

El concessionari Stevenson, Romagosa & Cia, de Barcelona, matricula un Chevrolet amb matrícula GI-244. La Sociedad Anónima Grober, del ram tèxtil, de Girona, va matricular un Walker GI-286. L'empresa Ribot, Font i Artigas SA matriculen un Berliet i un Hispano GI-301 i 302 respectivament.

Segurament que el Buick GI-306 inscrit a nom d'en Josep Brillas faci referència a en Josep Brillas i Martí, un dels socis fundadors de la societat Brillas, Pagans & CIA, amb fàbrica a Celrà. També es segur que el Berliet GI-311, inscrit a nom del senyor Josep Artigas, sigui el tercer soci de Ribot, Font i Artigas SA, de Palafrugell.

L'Anónima de Transportes, d'Olot, va matricular dos camions amb matrícula GI-320 i 321, un Latil i un Dion Bouton. I una altre empresa elèctrica d'Olot, Hijos de José Bassols SA, va matricular un Chevrolet GI-337; cal suposar que era un camió.

La societat Brillas, Pagans & CIA va matricular un Opel GI-355 i un Renault GI-363. MASLLORENS HERMANOS SA, fàbrica de gèneres de punt d'Olot, va matricular un Overland GI-366. I l'editorial gironina DALMAU, CARLES & CIA (després DALMAU CARLES PLA SA), fundada pel senyor Josep Dalmau i Carles el 1904, va matricular un Ford GI-367.

El Fiat amb matrícula GI-368, inscrit a nom del senyor Camil Güell, de Camprodon, segurament correspon a l'empresa de transports i línia regular d'autobusos de la família Güell, avui dia desapareguda.

La coneguda empresa ADROHER GERMANS, de Girona, de venda de material elèctric, va matricular un Audi GI-380. La Hispano Hilarenca matricula un Fiat i un Hispano GI-383 i 384, respectivament.

La societat Ribot, Font i Artigas SA matricula un Victor GI-402. Francament, és la primera notícia d'aquesta marca de vehicles. També matriculen un Hispano GI-416. Més endavant, matriculen dos Hispanos GI-490 i 491.

Hi ha una curiositat prou interessant que crec remarcable. Un senyor, de cognom Sala, que resideix a Palau de Montagut, antiga denominació de Sant Jaume de Llierca, matricula un Ford GI-405. Sembla ser que veïns del senyor Sala també van sentir la imperiosa necessitat de motoritzar-se i apressadament van comprar-se també uns autos: el senyor Surribas va comprar un Brockway amb matrícula GI-415. I els successors del senyor Brutau van matricular un Walker GI-428.

El primer vehicle matriculat per TRANSPORTES ELÉCTRICOS INTERURBANOS SA (TEISA), fundada l'any 1920, és un Hispano GI-410. Més endavant matricula dos altres Hispanos, GI-498 i GI-520.

L'empresa CORCHERA INTERNACIONAL SA, de Palamós, va matricular un Dodge GI-418. La Papelera del Fresser, empresa que encara existeix avui dia, va matricular un Adler GI-434.

El senyor Manel Mir i Prat, de Ripoll, va matricular un Hispano amb matrícula GI-466, i un Lancia amb matrícula GI-467. I l'Hispano Farnense SA, de Santa Coloma de Farners, matricula un Hispano GI-494.

També es curiós que un tal senyor Geli, resident a Pujals dels Cavallers, inscrigui a nom seu un Ford amb matrícula GI-501. Segons aquesta relació, aquella localitat era un municipi independent. Avui dia tanmateix forma part de Cornellà de Terri (Pla de l'Estany).

La casa Hispano Suiza de Barcelona va matricular un Hispano GI-495. I el senyor Camil Güell, de Camprodon, inscrivia al seu nom un Fiat amb matrícula GI-503. La Hispano Hilarenca, de Sant Hilari Sacalm, matriculava un Hispano GI-514.

Aquesta relació de vehicles matriculats ofereix una informació molt precisa dels municipis i comarques econòmicament més dinàmics i rics. En aquells anys, la riquesa es concentrava principalment a Girona i a la resta de municipis que s'estenien per la seva plana, propers i de fàcil accés: la comarca del Baix Empordà i el Pla de l'Estany, principalment. No és casualitat que fossin els municipis connectats amb Girona per una línia de tren.

FERNANDO ROQUÉ SA: agent de duanes i transports internacionals.

FERNANDO ROQUÉ, Societat en Comandita, fou fundada a Barcelona l’any 1911. Tenia les oficines al carrer Fontanella 19, de Barcelona. Ben aviat va especialitzar-se en els transports internacionals, les exportacions i importacions de mercaderies. La vigorosa i puixant indústria catalana, molt competitiva i exportadora, necessitava importar matèries primeres, maquinària, carbó i petroli i, al mateix temps, d'exportació dels seus productes manufacturats.

La guerra del 1914-1918 van ser uns anys daurats per a les exportacions catalanes. Els països bel·ligerants van comprar a les indústries catalanes gran quantitats de productes manufacturats. L’enriquiment del país va ser notable. Tot es va estroncar, però, amb la fi del conflicte i la signatura de l’armistici. FERNANDO ROQUÉ S. en C., va esdevenir una de les empreses de transports més importants de Catalunya del segle XX.

El maig del 1935 es trasllada a la Via Laietana 26, un immoble de sis plantes construït l’any 1930. Serà la seu de tota la vida de la companyia. Aquest immoble es va vendre a la immobiliària Núñez i Navarro l’any 1997. En aquest cantó de la ciutat es concentraven edificis d’organismes públics, entitats bancàries, oficines judicials, correus i el Foment del Treball. La seu de l'empresa també era a prop de la plaça de Sant Jaume –seu de La Generalitat de Catalunya, la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona- i dels molls del port de Barcelona.

L’any 1935 FERNANDO ROQUÉ tenia delegacions a Madrid, Portbou i Cervera de la Marenda, a la comarca nordcatalana del Rosselló (Cerbére per als francesos). Els serveis que oferia aquesta empresa palesa la internacionalització de l’economia catalana abans de la guerra civil del 1936.

Als anys 1940 s’incorporen al negoci familiar els germans Fernando i Antonio Roqué Rivero, fills del fundador. El primer era afeccionat a participar en ral·lis, amb un èxit remarcable. Les curses de cotxes esportius va ser una activitat de moda entre l’alta burgesia barcelonina dels anys 1950 i 1960. En Paco Godia Sales, que corria amb un Maserati, en Juan Jover i l’Àlex Soler-Roig van ser els pilots més populars que practicaven aquest esport en aquells anys.

Al començament de la dècada de 1950, aquesta empresa també patrocinava un equip de futbol, “CASA FERNANDO ROQUÉ”.

L’any 1955, FERNANDO ROQUÉ SA seguia oferint els seus serveis d’agència de duanes i de transports internacionals. Eren uns anys de poca activitat econòmica i d'exportacions i importacions, fet derivat de l’aïllament econòmic imposat per la política autàrquica, pretesament autosuficient i amb conseqüències ruïnoses per al país.

La principal activitat de FERNANDO ROQUE SA era l’agència de duanes. Disposava de sucursals als principals ports, aeroports, estacions de tren i passos fronterers de carreteres. A Barcelona i Bilbao, per a les mercaderies que s’importaven i exportaven pel port en vaixells; a Madrid, per a les mercaderies que es transportaven en avió; a l’estació de tren de Portbou per les mercaderies ferroviàries; i a La Jonquera, per les mercaderies que es transportaven en camions per carretera.

A principis del anys 1960, un cop arribaven els camions estrangers a l’Estat espanyol i realitzats els pertinents tràmits administratius a la duana, havien de patir la deficient i entortolligada xarxa de carretes espanyoles, de trànsit forçós perquè encara no s’havia construït cap autopista.

En la dècada de 1960, i a redós de l’expansió econòmica d’aquells anys, FERNANDO ROQUÉ SA amplia llurs serveis i oficines. En el transport internacional cobrien els marítims, terrestres, aeris i l’apilament. En quant al servei del despatx de duanes cobrien les importacions, exportacions, el trànsit i cabotatge. També oferien serveis complementaris d’assessorament i informació en comerç exterior, contractació d’assegurances de transport, control i inspecció de mercaderies i magatzems de dipòsit.

Les oficines del personal administratiu i la gerència eren a la Via Laietana 26 de Barcelona. Tenien molt personal administratiu adscrit a diferents departaments: comptabilitat, tramitacions i arxiu. Eren els anys que tot es realitzava manualment i calia molt de personal, que treballava una pila d’hores, cobrava poc i la productivitat era més aviat escassa. En aquella època, quan una administrativa es casava, generalment abandonava la feina, però les empleades no trigarien gaire a canviar de pensament. L’empresa tenia altres categories de personal:

1) “Corresponsals” a les principals ciutats manufactureres per a donar compliment a tota la tramitació administració i liquidacions tributàries inherents a les activitats d’importacions i exportacions de mercaderies: a Ibi, per exemple, per a la indústria de joguines, a Sabadell i Terrassa per a la indústria tèxtil, o a Mallorca.

2) “Despatxants”, encarregats de realitzar pròpiament la feina d’agència de duanes: alliberaven tot allò que s’importava o exportava, fos per carretera, vaixell, trens o avió.

3) Visitadors que oferien els serveis de l’empresa a les indústries exportadores i importadores. Consultaven uns directoris d’empreses que publicava l’editorial francesa Bailly Bailliere SA per a saber les empreses que calia visitar.

4) Gestors, encarregats de complimentar la paperassa administrativa exigida per a la importació/exportació de mercaderies. Treballaven a les duanes: Barcelona, Portbou, La Jonquera, Madrid, etc.

Els camions que transportaven mercaderies de l’estranger duien uns contenidors segellats amb la documentació que els autoritzava a transitar pels països que travessaven. Un cop arribat a l’estat espanyol, FERNANDO ROQUE SA s’encarregava de la tramitació administrativa per a fer efectiva la importació i entrada al país. El despatx de FERNANDO ROQUÉ SA a la Jonquera atenia les importacions i exportacions de mercaderies per carretera. També havien celebrat acords amb les principals companyies internacionals de transports.

L’any 1963 ofereix als exportadors espanyols a Europa el servei “Eurogrup”: s’habilita una duana a l’estació de tren de la Sagrera, a Barcelona, per a despatxar les mercaderies que s’exportaven a la resta de països de l’Europa continental pel pas fronterer de Portbou.

A l’estació de La Sagrera FERNANDO ROQUÉ SA disposa d’unes instal·lacions per a la recepció i emmagatzematge de mercaderies, i de despatx de duana que estalviava els tràmits administratius, lents i burocràtics, a la frontera de Portbou. Un cop arribada a destí, la mercaderia era alliberada pels corresponsals que FERNANDO ROQUÉ SA tenia arreu d’Europa: a Alemanya, Kühne & Nagel, de Frankfurt; a Àustria, Kirchner & CO, de Viena; a Bèlgica, Natural Belgique SA, de Brussel·les i Amberes; a Dinamarca, Nordisk Transport & Spedition A/S, de Copenhaguen, i també Edvard Jensen & CO, de Herning; a Itàlia, a S.A.I.M.A. de Milano; a Holanda, Intern Transport “INTAKA”, d’Amsterdam i Rotterdam; a Noruega, Nordisk Transport & Spedition AB, d’Estocolm; a Suïssa, Natural SA, de Basel i Ginebra; i a França, Edouard Dubois & Fils, de París.

En la primera meitat dels anys 1960, es defineix tots els serveis que oferia aquesta important empresa de caràcter familiar: l’assessorament en el comerç exterior, l’activitat d’importació/exportació i la tramitació de les llicències i permisos administratius exigits per la legislació; els transports internacionals per via marítima, terrestre i aèria; les serveis de despatx duaner, operacions portuàries, emmagatzematge, transport interior i assegurances; professionals especialitzats; una extensa xarxa de corresponsals arreu del món, de reconegut prestigi; magatzems de dipòsit, molls portuaris, estacions ferroviàries o aeroports, dotats del material més modern de manipulació i condicionament de la mercaderia als efectes d’una perfecta execució del transport amb un escurçament del terminis, uns nòlits més reduïts i un estalvi de les assegurances.

Són els anys de difusió d'un eslògan molt reeixit i conegut: “Por tierra, por mar, por aire, por Fernando Roqué SA”. Reflectia amb exactitud les activitats d’aquesta empresa de transports i agent de duanes.

El seu reconegut prestigi va permetre-li de ser seleccionat i nomenat l’agent oficial de duanes i transports d’organismes estatals, corporacions públiques i cambres de comerç en les fires i certàmens que es celebraven arreu del món. L’any 1963 FERNANDO ROQUÉ SA va ser nomenat pel Consell Superior de Cambres de comerç el transportista oficial de l’exposició de productes espanyols celebrada el novembre del 1963 a Mèxic:

En qualitat d’empresa especialitzada en el transports, compliment dels tràmits duaners i muntatge dels pavellons dels organismes públics i cambres de comerç a les fires internacionals en que participaven, sovint hi embarcaven en vaixells tota la mercaderia, els estands, els toros de càrrega i descàrrega, i els camions. Per a fer aquesta feina tenien personal especialitzar en la càrrega, descàrrega de vaixells i camions, i el muntatge de pavellons. Els germans Juan i Eusebio Latorre, fills de l’Aragó, treballaven a Can Roqué i tenien una gran experiència en la càrrega i descarrega de camions i vaixells al moll, amb els mitjans i tècniques d’aquells anys: les politges, els cables, les grues, els toros, etc.

L’any 1963 també fou nomenat agent oficial de duanes del Comitè Olímpic Espanyol per als Jocs Olímpics celebrats a Tokio de 1964. Altres organismes internacionals com la Cambra de Comerç Britànica a Barcelona confien en els serveis i professionalitat de FERNANDO ROQUÉ SA. I l’any següent, el 1964, el Comitè Oficial II Saló Nàutic el nomena transportista oficial i agent de duanes del certamen que es va celebrar al recinte firal de la Mostra de Barcelona.

L’any 1964 FERANDO ROQUÉ SA manté la seu central de sempre a la Via Laietana 26 de Barcelona i disposa de sucursals a Bilbao, Tarragona, Madrid, Irún, Portbou, Cervera de la Marenda i Portvendres. Tenia un magatzem molt gros al carrer Almogàvers 154 de Barcelona, i un altre a Madrid. També tenien una xarxa d’agents i corresponsals arreu del món.

En Joan Homs recorda que al magatzem del carrer Almogàvers 154, cantonada Pamplona, del barri del Poblenou, hi tancaven una flota de camions prou important aleshores. Hi destacava un camió Detroit, de fabricació nord-americana, amb dos diferencials, que impressionava en el magre i escarransit parc mòbil d’aquells anys. També hi havia diversos camions polonesos Star equipats amb motor Barreiros, un camió prou bo aleshores.

L’any 1966 continua l’expansió de FERNANDO ROQUÉ SA, que disposa d’oficines a Barcelona, Madrid, Bilbao, Irun, Portbou i Cervera de la Marenda. Amplien els serveis a TIR (transport per carretera), amb una flota de camions de dos eixos amb remolc i de tràilers, i per ferrocarril (TIF).

També hi havia nombrosos empresaris amb camions propis que treballaven per FERNANDO ROQUÉ SA. Els seus camions lluïen els colors i lletres identificatives d’aquesta important empresa. Tanmateix, la seva activitat principal no era pas el transports, sinó l’agència de duanes.

Una de les empreses de transports que treballava per a FERNANDO ROQUE SA era TRANSPORTES COLLADO, més endavant TRANS COLLADO HERMANOS SL, amb adreça al carrer Treball 71-73 de Barcelona. Tenia una flota principalment de camions Barreiros. També va comprar-li un Star amb motor Barreiros quan FERNANDO ROQUÉ SA va cessar i traspassar el negoci de transport en camions. Un camió Pegaso d'un autònom que treballava per a FERNANDO ROQUÉ SA fotografiat pel senyor Xavier Castells i Quintana:

La cabina d'un camió Pegaso que hi ha a la dreta de la fotografia pertanyia a l'empresa TRANSPORTS CASTELLS SL del carrer Berenguer de Palou, de Barcelona, propietat del senyor Josep Maria Castells i Llorens. Un dels seus clients principals era la companyia TELEFÓNICA SA.

TRANSPORTS PADROSA SA, de Figueres, era de les empreses de transport que treballava per a FERNANDO ROQUÉ SA a la duana de La Jonquera i cobria els serveis de transport que hi havia. Periòdicament, el senyor Pere Padrosa baixava a Barcelona a despatxar amb els senyors Roqué.

El mes de març del 1973 FERNANDO ROQUÉ SA compra una altre agència de duanes, LA UNIÓN ADUANERA ESPAÑOLA SA, antiga agència F. COSTA, SA, la qual estava autoritzada per a actuar a la duana de Barcelona. Aquell mes el Ministeri d’Obres Públiques li concedeix l’explotació i ús d’una parcel·la de 10.000 m2 de superfície adjacent al nou moll de contenidors de TIR del port de Barcelona.



El 1978 l’empresa holandesa VAN GEND AND LOOS, de capital públic i filial dels ferrocarrils holandesos, compra el 25% del capital de FERNANDO ROQUÉ SA. També s’adquireixen uns locals a Coslada, propers a l’aeroport de Barajas.

L’any 1984 FERNANDO ROQUÉ SA empren una pla de millora de la companyia amb una forta inversió per a informatitzar tota la gestió i l’activitat.

L’adhesió de l’Estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea, el 1 de gener de 1986, va ser un cop dur per als agents de duanes atès que totes les mercaderies procedents dels països membres de la CEE podien circular lliurement dins de les seves fronteres. Als agents de duanes solament els quedà ocupar-se de les mercaderies procedents de països de fora de la Comunitat Europea.

El gener del 1987, NETLLOYD N.V. va comprar a VAN GEND AND LOOS el 25% del capital que ostentava de FERNANDO ROQUÉ SA, cinquena empresa espanyola en el sector del transport després d’Iberia, Renfe, Aviaco i Múñoz y Cabrero. Llur facturació estimada per aquell any era vora els 40.000 milions de pessetes. Tenia delegacions a setze ciutats espanyoles i algunes capitals europees.

L’octubre del 1987 l’empresa holandesa NETLLOOYD adquireix la totalitat del capital de l’empresa catalana FERNANDO ROQUÉ TRANSPORTES INTERNACIONALES SA, de la qual ja en tenia un 25% del capital que havia pertangut a VAN GEND AND LOOS.

L’any 1987 FERNANDO ROQUÉ TRANSPORTES INTERNACIONALES SA tenia els següents departaments especialitzats: duanes i importació; trànsit internacional; transport nacional; trànsit internacional marítim; assegurances de transport de mercaderies; trànsit internacional terrestre. Disposava d’oficines a Alacant, Bilbao, Cadis, Elda, Irun, La Jonquera, Madrid, Pamplona, Portbou, Sevilla, València, Valladolid i Saragossa. En quant als magatzems, en tenia dos de principals, a Barcelona (carretera Circumval·lació tram 6) i Coslada (Madrid), més els de València, La Jonquera (Alt Empordà) i Nova York. Tenia oficines als aeroports de Barcelona-El Prat, Bilbao-Sondica, Madrid-Barajas, Donostia-Hondarribia, València-Manises. Les oficines a l’estranger eren a Nova York, París, Tunis, Cervera de la Marenda i El Voló.

El 1988 s’anunciava la unió entre FERNANDO ROQUÉ TRANSPORTES INTERNACIONALES SL i ROYAL NEDLLOYD GROUP. Aquesta fusió va donar lloc a la creació de cinc companyies especialitzades en transport aeri, marítim, terrestre, emmagatzematge/distribució i duanes. També hi ha la societat FERNANDO ROQUÉ ESPECIALIDADES SA, especialitzada en els serveis de fires, exposicions, art, mudances internacionals i transports especials.

El juliol de 1990 FERNANDO ROQUÉ ESPECIALIDADES SA es designat pel Comitè Organitzador Olímpic Barcelona 1992 (COOB’92) proveïdor oficial de transport internacional de mercaderies i agent de duanes per als Jocs Olímpics celebrats a Barcelona l’any 1992. Aquell any disposava de 10 oficines a l’estat espanyol i una altre a El Voló, a la comarca del Rosselló.

L’any 1992, FERNANDO ROQUÉ TRANSPORTES INTERNACIONALES SL i FERNANDO ROQUÉ ESPECIALIDADES SA s’havia integrat dins del grup NEDLLOYD ROQUÉ, ajustant llur activitat a les necessitats del transport del mercat comú europeu. S’extingia d’aquesta manera una de les principals agències duaneres i de transport catalanes del segle XX.

Vull agrair al senyors Antoni i Joan Homs la informació facilitada per a la redacció d’aquesta crònica que recorda una de les grans agències de duanes que hi ha hagut al nostre país, l’abundosa informació continguda a l’hemeroteca del diari La Vanguardia consultada a través de Google, i la fotografia de la col·lecció del senyor Xavier Castells i Quintana.

Els camions de R. i A. Castells del barri del Poblenou de Barcelona.

Setmanes enrere vaig rebre un correu electrònic d'Alemanya. Era d'en Rafael de la Vega, gran afeccionat als camions clàssics, i hi adjuntava una fotografia interessantíssima. L'havia adquirida recentment i creia que era ajustada a la temàtica d'aquest bloc, de recuperació de transportistes, vehicles, carrossers, mecànics i empreses per les quals treballen i han treballat.

Ràpidament vaig contactar amb la periodista Maria Favà, gran coneixedora del seu barri, el Poblenou, i amb l'amic Joan Homs, també prou conegut en aquest bloc.

La Maria Favà va informar-me que la fotografia estava presa a la cantonada dels carrers Pujadas i Ciutat de Granada, prop de casa seva, on abans hi havia hagut una vaqueria. L'edifici horrorós que es veu darrere dels camions es va construir els anys seixanta i ha hostejat de tot; tallers, sala d'assaigs, magatzems,... res ha durat gaires anys. En aquest edifici hi ha un taller de matricers. El pare, que ja s'ha jubilat i es diu Garcia, havia de conèixer la historia.

En Garcia, que sempre té moltes ganes de parlar, no va saber explicar-li a la Maria Favà gaire res de la flota de camions retratada a la postal d’en Rafael de la Vega. Solament recordava que aquesta empresa van ser uns veïns efímers: "un any i mig, màxim dos. Es dedicaven al ram de l'hosteleria fent repartiment de vins, caves, olis... No se pas on van anar després. No n'he sabut mai mes res.". La Maria també en tenia aquest record de veïns efímers.

En Joan Homs recordava que aquesta gent eren del Poblenou. Tenien un magatzem de vins i repartien per les tavernes, bars i vinateries els bots de vi, de pell de cabra. L'edifici de la postal, tan lleig, era propietat d'un recader que havia acumulat un bon capital i va invertir-lo en la compra del solar i llur construcció, caracteritzada per la sobrietat, senzillesa i lletjor.

Es construïen aquesta mena d'edifici en aquells anys perquè les autoritats polítiques i els funcionaris municipals tenien altres preocupacions. Barcelona, la ciutat que havia excel·lit amb les obres d'Antoni Gaudí, llur deixeble Josep Maria Jujol, i l'arquitectura modernista, noucentista i del GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), de caràcter racionalista, concedia llicències d'obres per construir bunyols d'aquesta mena i alhora enderrocava joies arquitectòniques per a donar pas a d'altres pasterades per l'estil. Que recordi, mai s'ha publicat cap llibre sobre les barbaritats urbanístiques i edificatòries comeses aquells anys.

L’Ebro B35 del mig de la renglera i amb placa verda que MOTOR IBÉRICA SA fabricava a les instal·lacions de l’avinguda Icària, del barri del Poblenou, era conegut popularment com “avort” pel seu disseny matusser: semblava que el capó s’hagués aixafat per un xoc contra una paret.

La fabricació de vehicles per MOTOR IBÉRICA SA al barri del Poblenou, venuts amb la marca EBRO, va originar el sorgiment de tallers metal·lúrgics i carrossers en aquell sector. És el cas dels germans Àngel i Tomàs Casasin, titulars d’un negoci de carrosseries especialitzada en camions Ebro a l’avinguda Icària amb el carrer Badajoz, prop del cementiri de l’Est.

Un altre carrosser del barri del Poblenou fou en Juanola, que regentava un taller a la confluència dels carrers Pere IV, Pallars i Badajoz. També hi havia en Pascual Morote, un antic ferrer que ferrava rodes de carros i cavalls, i que va transformar-se i adaptar-se a fabricar i reparar les caixes dels camions de l’empresa làctia RAM.

CARROCERIAS TIBIDABO, del carrer Marina, era un planxista que construïa les cabines per als camions Ford. Aquells anys, els concessionaris lliuraven els camions desproveïts de cabina. Solament xassís, motor, diferencial i direcció. Cada propietari li muntava la cabina que podia o li agradava.

Vull agrair al senyor Rafael de la Vega que hagi permès la publicació d’aquesta fotografia en aquest bloc, i la informació facilitada per la Maria Favà i en Joan Homs sobre aquesta empresa i els carrossers del Poblenou.

En Llorenç Maluquer i Mateo us desitja a tots molt bona nit.

Hola, sóc en Llorenç Maluquer i Mateo. He nascut a Barcelona el 4 de gener de 2011, al vespre, un nit clara i freda d’hivern, a la Clínica del Pilar. El meu papà és el Marc, i la meva mamà és la Carolina, i tinc un germà més gran, en Félix, que ara té dos anys i quatre mesos i parla pels descosits. Ja us podeu imaginar quina il·lusió va suposar el meu naixament per a tota la família. Va ser el millor regal de reis que uns pares, un germà i una família entera pot tenir.

Vaig néixer amb un bon pes, gairebé tres quilos i tres-cents grams. Tots coincideixen a dir que sóc molt bonic. Com ja us podeu imaginar, el meu germà gran, en Fèlix, al començament, no estava gaire convençut de la meva presència. Tanmateix, com sempre que el veia el somreia amb la meva boca sense dentetes i l’intentava d’abraçar, ell va començar a correspondrem amb un petons intensos i matussers.

Sóc de vida, que en diuen. M’agradava molt de menjar-me els biberons i els potets que em preparaven. A més, sempre em comparàvem amb un rellotge suís per la precisió amb que rondinava quan tenia gana i volia el biberó: just quan tocava, a l’hora exacte. A casa això els hi feia molta gràcia. També gaudia que em bressolessin en els braços dels papàs i dels avis.

Com que la mamà i el papà estaven molt atrafegats amb el Félix, la feina i d’altres obligacions, molts dies m’estava a casa les àvies on hi feia vida: la Maria José, que és la mamà del papà, i l'Ana Maria, que és la mamà de la Carol.

Principalment m’estava a casa de l’àvia Maria José. Ella estava molt alegre, feliç i contenta en veure’m i de cuidar-me. Quan havia de venir, netejava a fons la casa deixant-la neta com una patena. I jo gaudia molt en la seva companyia. Quan arribava a casa seva, la Nona, una gossa Huskie una mica velleta però animosa i tot cor, em donava la benvinguda amb uns udols llargs i intensos. També m’estima la Nona. I després els gats de la mamà, que m’acompanyaven mentre dormia al bressol.

L'àvia Maria José, la mamà del papà, em treia a passejar pel barri i em presentava a totes les seves amistats i coneguts. Jo crec que presumia de nét. A vegades, sortia a la terrassa perquè el sol m’escalfés. També tenia molta cura de mi, de la meva neteja, del menjar i de les meves necessitats. Quan m’apeixava, em tranquil·litzava, aclucava els ullets i unes faccions de placidesa i benestar se’m dibuixaven a la carona. M'agradava especialment que em banyessin, amb l'aigua calenta, bellugant les cametes i esquitxant l'àvia, que reia. Com gaudia a casa de l’àvia paterna.

A casa de l’àvia materna, l'Ana Maria, també xalava de valent. Estava acompanyat de les meves cosinetes, l’Elsa i la Salma, filles de l’Emi, la germana petita de la mamà i padrina meva. També hi havia un gos, el Yako, que bellugava nerviosament la cua tan bon punt em veia manifestant la seva alegria per la meva presència. L’avia Ana Maria i les meves cosinetes, quan hi eren, tothora estaven pendents de mi i de tot allò que em calia. Quin benestar i felicitat experimentava amb l’àvia Ana Maria.

Els caps de setmana m’estava en companyia dels papàs i en Félix. Quan va començar el bon temps, amb els dies més càlids i llargs, acostumaven a marxar fora. Havia estat a Breda i a Ripoll, on hi tinc els caps de setmana els oncles, en Xavier, germà gran del papà, i la Montse, la seva muller. Això sí, quan era l’hora de la teca, demanava el meu potet o el meu biberó.

A casa tots es sorprenien de com menjava i com creixia, especialment si em comparàvem amb el meu germà Fèlix, desnerit, escanyolit i prim i alhora eixerit, divertit, alegre i sociable. Jo en canvi, m’agrada menjar a les hores que tocava i tenia una cara rodoneta, com la mamà quan era un nadó. També m’estava sortint un cabell fi i ros.

Un dels dies més feliços va ser quan el dissabte onze de juny de 2011 mossèn Jesús em va batejar a la parròquia del Corpus Christi de Barcelona. Tota la família va celebrar una festa grossa. Ja havia ingressat a la comunitat cristiana. Els meus padrins van ser l’Edu, el germà petit del papà, i l’Emi, la germana petita de la Carol, mamà de l’Elsa i la Salma, les meves cosinetes.

El passat 30 de juny de 2011, a la matinada, em vaig dormir per sempre més. Vaig pujar al cel. Allà m’he trobat amb els besavis. La Maria Luisa i en Fernando, papas de l’àvia Maria José; en Félix, l’avi patern de la mamà Carol; en Joan i la Maria Mercedes, papas del meu avi patern Xavier; i l'Henri i l'Elsa, papas de la meva àvia materna Ana Maria.

Ahir es va celebrar el funeral al tanatori de Sant Gervasi oficiat per mossèn Jesús, que m'havia batejat tot just fa vint dies. Ara reposo al cementiri de Sant Gervasi de Cassoles.

La família diu que al cel hi ha un angelet més. Jo no ho acabo d’entendre. Suposo que sóc encara massa petit. Solament us puc dir que sóc molt feliç en companyia de tots els besavis, de la resta de la família i dels amics com en Llorenç i la Pilar.

Solament em dol la gran tristor que la meva absència ha provocat a la família, als papàs, al Fèlix, als avis Xavier i Maria José, a l'Eduardo i l'Ana Maria, a la besàvia Felicitas, als oncles, cosinetes i demés família.

Jo únicament us puc dir que malgrat que la meva vida ha estat molt breu, m’enduc un amor immens de tots vosaltres que m’omple de felicitat i d’agraïment. No vull que ploreu per mi perquè estic molt bé, tots tenen cura de mi i continuo rebent el mateix amor que vosaltres m’heu donat.

Si us hi fixeu bé, segur que em veureu somriure-us amb la meva boca sense dentetes al costat de la Maria Luisa, en Fernando, en Félix, en Joan i la Maria Mercedes, l'Henri i l'Elsa, en Llorenç i la Pilar i la resta de parents i amics. Des del cel us faig companyia i us continuo estimant com el primer dia.

Molt bona nit i moltes gràcies per l’immens amor que m’heu donat i que transmeto als qui són al cel.

Llorenç Maluquer i Mateo, Barcelona, 4 de gener de 2011- 30 de juny de 2011.