Transports Feliu SA de Girona (I).

En Miquel Feliu i Canals va néixer a Serra de Daró l'any 1945. Dels tretze als disset anys féu de pagès a can Feliu, un mas de Serra de Daró. Es treballava molt i per molt pocs cèntims. A disset anys d'edat marxà a Torroella de Montgrí, vila d'una gran tradició de ferrers, mecànics i carrossers, per fer d'aprenent de mecànic al Taller Serra i Darné. En Miquel Feliu i Canals, de ben jovenet:

En Miquel Feliu i Canals damunt d'una motocicleta Peugeot BB, retratat davant del Taller Serra Darné, en el passeig de Torroella de Montgrí:

A principis dels anys 1960, el Taller Serra Darné reparava tota mena de vehicles: apariaven tractors, camions i automòbils; també feien el manteniment i engreixaven els autocars de l'empresa Costa Brava Exprés que cobria la línia regular de Barcelona a Torroella de Montgrí i tenia parada a Palamós, Palafrugell i Pals. 

En Miquel Feliu al volant d'un autocar Pegaso Monocasc de l'empresa Costa Brava Exprés, considerat en la dècada del 1950 el màxim exponent del luxe i modernitat i l'únic autocar amb cara i ulls que es construïa en aquest país aleshores:

En Miquel tenia un germà més gran, en Benet, que treballava en el transport de mercaderies per carretera en camions. Havia començat l'ofici a Transports Sala de Celrà, que tingué el primer camió Pegaso de la província de Girona. Des de casa seva, el mas Feliu de Serra de Daró, marxava a Celrà en bicicleta i s'estava a dispesa.

La senyora Rosa Juan, esposa del senyor Àngel Sala i Cubí, fotografiada al costat del primer camió Pegaso que circulà per les comarques de Girona, comprat pel seu marit a can Forné:

Quan plegà de Transports Sala comprà a Autocars Francisco Canals de Girona un cotxe Studebaker de sis places que arrossegava un remolc per transportar les caixes de pollastres dels pollers que anaven a mercat. Amb l'auto Studebaker feia el servei de mercats a La Bisbal d'Empordà, Torroella de Montgrí, Figueres, Anglès i Palafrugell; els mercats més importants que es celebraren vora Girona. També portava l'orquestra Setson de Girona, perquè era integrada per set músics, i l'Orquestra Iris de Salt, molt populars les dues aquells anys.

Quan en Benet Feliu plegà del servei de mercats amb el Studebaker entrà a treballar a Transports Barnadas de Girona. Feia províncies amb un camió Pegaso transportant paper arreu d'Espanya. Després volgué posar-se pel seu compte i féu societat amb un seu oncle, en Vicenç Canals i Fornells.

L'any 1963 en Benet Feliu, germà d'en Miquel, i el seu oncle Vicenç Canals i Fornells compraren plegats un camió Pegaso amb matrícula GI-37165. Fou carrossat amb una caixa de fusta per transports generals que construí el carrosser gironí Sol-Xar. La família Feliu li feia el canvi d'oli al camió. Arribats als noranta mil quilòmetres, en Camallera, un mecànic excel·lent que treballava a can Forné, el concessionari oficial Pegaso de Girona, i que els caps de setmana es treia un sobresou reparant camions de transportistes a domicili, li hagué de fer les camises que s'havien foradat. 

Al cap d'un any, el senyor Canals vengué la seva participació en la societat al seu nebot Miquel Feliu. Aquest li abonà al seu oncle cent seixanta-cinc mil pessetes, un capital important aleshores, que li deixà son pare, en Jaume Feliu i Moriscot. La societat fou propietat dels germans Benet i Miquel Feliu Canals. Als dinou anys, en Miquel Feliu s'enamorà de la senyora Joaquima Brancós i Casas, de Verges, amb qui, al cap d'uns anys, contragué matrimoni.

En Miquel Feliu al volant del primer Pegaso que tingué en societat amb llur germà Benet acompanyat d'un seu amic:

Als anys 1960 amb el transport es feien cèntims. Al cap d'un any en Miquel Feliu tornà íntegrament el capital de cent seixanta-cinc mil pessetes que son pare li havia prestat per adquirir la participació que l'oncle Vicenç Canals tenia a la societat familiar de transport. Amb el Pegaso en Miquel transportava sacs de guix de Yedesa, una guixera de Beuda, cap a Barcelona. De tornada carregava sacs de ciment produïts per Ciments Fradera a la seva planta de Vallcarca, al mig del massís del Garraf, que repartia als magatzems de material de construcció de la província de Girona.

En Miquel Feliu enfilat al para-xocs davanter del Pegaso estacionat en el pati de la fàbrica que Ciments Fradera SA tenia a Vallcarca, empresa que més endavant fou Uniland SA:  

L'altre Pegaso que hi ha al fons de la fotografia, a la dreta, era de l'empresa Materials Fontan, també de Girona, que carregava sacs de ciment a la fàbrica de Ciments Fradera SA a Vallcarca i a la de l'Asland SA de La Pobla de Lillet, al Berguedà. 

El Pegaso dels germans Feliu al cap d'uns anys li muntaren una cisterna de la marca Interconsult, fabricada a Madrid sota patent sueca, per transportar ciment a granel i que substituïa la caixa de fusta construïda per Sol-Xar. Aquest camió fou desballestat.

Després els germans Feliu compraren més camions de la casa Pegaso a can Forné: dos Pegasos 1065 Europa, carrossats amb dues caixes construïdes per en Sol-Xar, que conduïen en Benet i en Miquel. Lluïen una combinació de colors verd i blanc. A un Pegaso 1065 Europa la Pegaso de Girona li acoblà al cap d'un temps un eix posterior Acerbi. Aquests camions carregaven sacs de ciment a la fàbrica que Cementos Fradera SA tenia a Vallcarca i els duia fins a Girona. Amb el temps els hi canviaren a Madrid les caixes d'origen per unes cisternes Interconsult pel transport de ciment a granel. Transports Feliu tancava els camions en un garatge del Passeig d'Olot 79 de Girona.

Atès que el negoci rutllava i hi havia feina, els germans Feliu, complidors de mena, compraren nou un Pegaso 1083, de tres eixos, els dos primers direccionals, a can Forné. El dugueren a Madrid per muntar-li una cisterna Interconsult. Aquest camió el conduí primer en Benet i després en Miquel. Llogaren en Josep Cubersí, un xofer de Quart, que conduïa un dels Pegaso 1065 Europa. Aquest Pegaso 1083, de cabina fixa i amb un motor de dos-cents cavalls de potència, li acoblaren un eix acerbi posterior. Els dos Pegaso 1065 foren desballestats i el 1083 fou venut a DECSA (Derivados Cálcicos SA), del barri del Pont Major de Girona, que el tingué una pila d'anys.

Fou el torn de les tractores. Compraren una primera tractora Pegaso 2080, amb una cabina quadrada fixe que equipava un motor de tres-cents sis cavalls de potència. Aquesta i la d'en Lluís Bassols i Pijoan, de S'Aragó, que arrossegava una banyera per transportar àrids per la planta que Suberolita SA tenia a Santa Cristina d'Aro, foren les dures primeres tractores 2080 que corregueren pel cantó de Girona.

Després vingué aquesta tractora Barreiros comprada a Gerauto SA, el concessionari oficial de Girona. Havien sol·licitat de comprar una tractora Pegaso i farts d'esperar llur lliurament se n'anaren a la competència i compraren la tractora Barreiros. La cisterna de ciment a granel acoblada damunt del semiremolc, de la marca Interconsult, fou comprada al representant de Madrid:

Els vagons equipats amb cisternes a granel de la RENFE, a la dreta de la fotografia, eren carregats de ciment a la fàbrica que Uniland SA  -empresa resultant de la fusió de Cementos Fradera SA, titular de la planta de Vallcarca, i Cementos y Cales Freixa SA controlada per la família Rumeu de Delás i que disposava d'una cimentera a Santa Margarida i Els Monjos- tenia a Vallcarca i el ciment era descarregat en unes grans sitges instal·lades a l'estació del tren de Girona, retratades darrera del camió, i que avui dia són abandonades. El Barreiros repartia el ciment a granel a les plantes de formigó de les comarques gironines: Pioneer, Central de Hormigones SA, propietat del senyor Joaquim Pla Nogué, Formigons Girona, Formigons Costa Brava, Formigons Pirenaics, Suberolita de Santa Cristina d'Aro i Formigons del Maresme (Formasa). Aquesta tractora acabà desballestada.

La següent tractora que compraren fou una altre Barreiros amb un motor de tres-cents cavalls de potència. Treballava per compte de Catasús i Companyia, empresa distribuïdora per les comarques gironines del carburant que produïa CAMPSA, el monopoli estatal. Amb una cisterna enganxada, transportava benzina i gasoli dels tancs que CAMPSA tenia a Barcelona fins a Girona. Aquesta feina la feien un seguit de transportistes gironins: en Japic Petit de Llagostera, en Joaquim Pla Nogué d'Anglès, en Joan Vila de Llagostera, en Jordi Araus d'Amer, els germans Antonio i Pablo Cobo de Girona en Rafael Valverde, en Lluís Pagès, amo de l'empresa Nou Transport SL, en Tomàs Julve de Salt, en Vilaró i Transports Logar.

Després de la segona tractora Barreiros tornaren a Pegaso amb la compra, a can Forné, d'una tractora Pegaso amb un motor de tres-cents sis cavalls de potència, la qual donà un resultat molt pobre. Compraren després un tractora Pegaso dotada d'un motor de tres-cents deu cavalls de potència, que fou d'un gran rendiment. La tercera tractora fou un Pegaso 1231 abatible que muntava un motor de tres-cents deu cavalls de potència, l'apreciat bocanegra. Aquest camió arrossegava un semiremolc porta-cotxes, per compte de Setram: carregava autos Seat fabricats a Barcelona i els transportava fins a l'estació de tren del Voló, a la comarca nord-catalana del Rosselló. Després traginà ciment produït per Uniland SA.

A redós del creixement econòmic que experimentà Espanya l'any 1986, arran de l'adhesió a la Comunitat Econòmica Europea que es traduí en una intensa activitat constructora i conseqüent demanda de ciment, els germans Feliu compraren una tractora Pegaso Tecno 1234-T Dakar, amb un motor de tres-cents quaranta cavalls de potència que anà molt bé. També transportava ciment.

Després Transports Feliu comprà una tractora Pegaso Tecno 360, també pel transport de ciment, que corria molt i era d'un gran rendiment. Un camió molt bo. La següent tractora fou un Pegaso Troner. Arribà però el moment de la compra de camions d'altres països europeus. Compraren d'importació dues tractores Volvo i un Volvo rígid de tres eixos.

Els germans Feliu estrenaren una tractora Mercedes Benz 480 comprada al Garatge Plana, concessionari oficial de Girona. En possessió de la tractora tot just lliurada i estrenada, en Miquel Feliu acompanyat de la seva senyora marxaren cap a Madrid a recollir la cisterna dotada d'un compressor pel transport de ciment a granel. En Miquel aprofità la visita i estada a Madrid amb el Mercedes Benz per ensenyar-li la ciutat a la seva esposa. A la senyora Feliu la visita a Madrid li va plaure molt; el viatge amb el camió, certament no tant.  

Compraren al concessionari Renault de Girona, Gerauto SA, un camió Renault i dues tractores Renault Premium, que també transportaven unes cisternes:

També compraren dos camions Mercedes Benz de quatre eixos, rígids, dotats de cisternes. Treballaven per Prebesec SA: recollien el morter que aquesta empresa produïa a la planta d'Ullà i el transportaven a les sitges muntades a les obres que hi havia arreu de la província de Girona. Els dos camions Mercedes Benz SK i Actros 3243 de Transports Feliu SA que treballava per Prebesec SA: 

Després arribaren els primers camions de la casa Volvo, una marca que en Miquel Feliu ha mantingut sempre una gran fidelitat com exposarem en el proper article. Una de les primeres tractores Volvo de can Feliu: 

Alguns dels camions que integraven la flota de Transports Feliu en els anys 1990. Tres tractores, dues alemanyes i una sueca: Man, Volvo i Mercedes Benz.

Una altre tractora Volvo amb llur cisterna:

D'esquerra a dreta: la senyora Joaquima Brancós i Casas, el senyor Miquel Feliu Canals (assegut), el senyor Miquel Patinyo Bartomeu, el senyor Joan Brugués Prat, el senyor Manuel Esparch (assegut) i la senyora Joaquima Puig Casas:

Continuarà.

Transportistes de la llet de la plana de Vic: records d'en Carles Rifà i Cruells.

En Carles Rifà i Cruells, malgrat la seva joventut, coneix els transportistes de la Plana de Vic i del Ripollès que recollien la llet a les granges, masos, cases de pagès i els estables dels pobles per transportar-la devers les plantes lleteres esteses a Osona, una comarca dotada d'una gran empenta industrial des de temps reculats. Aquest coneixent li prové a en Carles del fet que, de ben petit, quan era un vailet, acompanya a son pare, l'Adjutori Rifà i Vilalta, amb el camió de casa en la recollida de la llet als masos i granges. 

La recollida de la llet, en el període comprès entre el 1940 i els anys 1970, era una feina molt feixuga solament apte per valents i decidits: precisava de gent forta i sacrificada. Els nyicris i els deixats no podien pas d'acomplir-la. Calia carregar a pes els pots de llet, primer de ferro i després d'alumini, que pesaven uns trenta quilos, i descarregar-los manualment un cop arribats a la planta que pasteuritzava la llet i l'embotellava.

Exposició dels bidons d'alumini per traginar la llet produïts per Indústries Vallcorba SA (Invasa) a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental):





Els transportistes que recollien la llet arrencaven de matinada. Engegaven i escalfaven els motors; i per camins polsosos i glaçats a l'hivern, amb aquelles baluernes d'aleshores, veritables desferres que funcionaven moltes amb gasogen, recollien els pots de llet a les granges escampades a la Plana de Vic i als estables dels pobles d'Osona. S'estilava aquells anys que en tots els pobles osonencs moltes famílies tinguessin unes poques vaques estabulades als baixos de casa seva que produïen llet. Cal també comptar-hi les panes i punxades dels pneumàtics apedaçats pertot que tenien els camions i que era un autèntic calvari pel sofert conductor.

Un camió Sava de Transports Rosendo Quintana, de Roda de Ter, una de les primeres empreses osonenques que treballà en la recollida de la llet, equipat amb una caixa de fusta i una vela per a recollir i transportar els pots de llet:



Es treballava els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. Diumenges i festes assenyalades també calia recollir i transportar la llet atès que les vaques, de festes, no n'entenen pas. A mitjans dels anys 1970, amb la implantació en les granges de tancs refrigerats que acumulaven la llet produïda, es va assolir una gran conquesta: descansar els diumenges.

El progrés i els avanços que comportava també arribaren a poc a poc en aquesta activitat del transport per carretera en camions que tan d'esforç requeria. Les marranxes o pots de llet foren gradualment abandonats en benefici dels camions dotats de cisternes per la recollida i transport de la llet.

Un Pegaso de Transports Quintana retratat a la planta de refrigeració de la llet que l'empresa tenia a Roda de Ter; al fons, amuntegades en el moll de càrrega, uns pots de llet:

Un Pegaso 1086 carrossat amb una cisterna pel transport de llet, també de l'empresa Rosendo Quintana de Roda de Ter, fotografiat davant del taller d'Auto Subministres Vic SA, el concessionari oficial Pegaso i Sava a la comarca d'Osona, al peu de l'antiga carretera C-152, actualment C-17:

Els transportistes de la llet que operaven a les comarques d'Osona i del Ripollès, el record dels quals té en Carles Rifà, i les empreses lleteres per les quals treballaven, són els següents.


COMERCIAL LACTEA INDUSTRIAL SA (CLISA), propietat de la família Erra, que produïa llet sota la marca Letel, tenia una planta d'embotellament a l'entrada sud de la ciutat de Vic. CLISA fou venuda a la multinacional francesa Lactalis; l'any 2006 els francesos decidiren de tancar la fàbrica de Vic. L'any 2008, en el procés de transformació urbanística del sector sud de Vic que comportava la implantació de nous usos residencials en detriment dels industrials, es procedí a l'enderrocament de la fàbrica i la construcció d'habitatges residencials. Els transportistes que treballaven per CLISA eren:

L'Aureli Parés, de Sant Boi de Lluçanès, que disposava d'un Barreiros 4214 -un camió força dolent en comparació amb el model superior, el Barreiros 4216, que sortí boníssim i fiable- dotat d'una cisterna per la recollida de llet al Lluçanès.

En Pere Falgà, en Reca per motiu, començà amb un camió Ebro que al cap d'uns anys canvià per un Barreiros 4214 carrossat amb una cisterna amb una capacitat de vuit mil litres. Recollia la llet del cantó del Collsacabra: els pobles de Rupit, Pruit i Tavertet. L'any 1984 plegà de l'activitat de la recollida de la llet i la línia que cobria la féu l'Adjutori Rifà i Vilalta, que també recollia llet per compte de la Letel.

A principis dels anys 1960, la llet del cantó de Collsacabra l'havia recollida en Pons de Rupit, un transportista que tenia un camió Nazar i transportava la llet procedent dels masos de Rupit, Pruit, Santa Maria de Corcó-L'Esquirol i Sant Martí Sescorts.

En Joan Gallach, de can Perot de Santa Cecília de Voltregà, tenia un Pegaso Comet equipat amb una cisterna amb una capacitat de vuit mil litres  i recollia la llet del seu poble, Les Masies de Voltregà, Sant Quirze i Santa Maria de Besora, Vidrà, Montesquiu, Les Lloses, Ripoll i Vallfogona del Ripollès.

L'Adjutori Rifà i Vilalta, en Tori, fill de Tavèrnoles, recollia la llet del cantó de Manlleu, Torelló, Orís, Granollers de la Plana i el seu poble. Quan en Pere Falgà abandonà el transport de la llet l'any 1984, el senyor Rifà prestà el servei en els pobles del cantó de Collsacabra: Santa Maria de Corcó-L'Esquirol, Tavertet, Rupit, Pruit i Sant Martí Sescorts. El primer camió que tingué era una desferra procedent del parc mòbil que participà en la dissortada Guerra Civil Espanyola. Després estrenà dos camions Barreiros, un 35 i un 75, comprats nous al concessionari oficial de Les Quatre Carreteres. Eren carrossats amb unes caixes per transportar bestiar: al matí recollien i transportaven els pots de llet; a la tarda transportaven el bestiar dels ramaders als mercats. L'any 1978 el senyor Rifà es tragué de sobre els dos Barreiros i comprà a can Rovira, el concessionari oficial Ebro-Motor Iberica SA d'Osona, un Ebro P-137 que equipà amb una cisterna d'alumini. 

L'Ebro P-137 que comprà el senyor Adjutori Rifà l'any 1978 per la recollida i transport de la llet per compte de la Letel, de Vic, i que conduí el seu fill Carles, dipositat en un mas de la plana de Vic. Llur matrícula era B-4500-DB. En Carles Rifà, que conduí aquest camió fins l'any 1990, quan fou donat de baixa i substituït per un Man, damunt d'un bidó: 

Aquest Ebro P-137 no sortí pas gaire bo. Calia engegar-lo amb èter i aquesta activitat era tota una cerimònia. En Carles Rifà començà a conduir aquest camió als catorze anys d'edat. Canviar d'un vell Ebro P-137, amb el problemàtic motor Perkins que equipava, per un modern Man fou, per en Carles Rifà, un esdeveniment inenarrable.

En Josep Tarradellas, en Curet, de cal Curet d'Oristà, tenia un camió Barreiros per la recollida de la llet als pobles i masies d'un tros del Lluçanès i del Moianès.

En Ramon Llimós, en Quica, de Roda de Ter, disposava d'un Pegaso Comet per recollir la llet al seu poble, les Masies de Roda, Manlleu, Sant Martí Sescorts i Vic.

En Pericas del poble del Brull, al Montseny, tenia un Pegaso Comet i recollia la llet a Viladrau, Aiguafreda, Centelles, Els Hostalets de Balenyà, Viladrau, Seva, Tona, Taradell, Santa Eugènia de Berga i Calldetenes.

En Francesc Ricart, en Quico, de Sant Joan de les Abadesses, disposava d'un Pegaso 1100, equipat amb un motor de quatre cilindres i carrossat amb una caixa de fusta i vela per la recollida de la llet del cantó de la vall del Ter: Molló, Camprodon, Setcases, Llanars, Vilallonga del Ter, Ogassa-Surroca i Sant Pau de Segúries. De tornada portava càrregues generals: sacs de pinso, paqueteria, etc.

L'Àngel Rigat, de Ribes de Freser, recollia la llet dels pobles de la vall de Ribes: Queralbs, Campelles, Bruguera, Planoles, Fornells i Toses. 

La SOCIEDAD ANÓNIMA LECHERA INDUSTRIAL SA (SALI), propietat de la família Vinyes de Manlleu, tenia una planta embotelladora a tocar de l'estació del tren de Manlleu, l'antiga fàbrica de la Nestlé, i comercialitzava la llet sota la marca Sali. Al cap d'uns anys, traslladaren la fàbrica de Manlleu a Utebo, un municipi de la província de Saragossa. Sali acabà sent propietat del Grup Rumasa. Una quants ramaders osonencs proveïdors de llet a SALI fundaren l'any 1966 la COOPERATIVA AGRÀRIA COMARCAL PLANA DE VIC que pasteuritzava i embotellava la llet a l'antiga planta de la Sali ubicada al sector de l'estació del tren de Manlleu. Des de l'any 1975 endavant, per aquesta cooperativa lletera hi treballaren els següents transportistes:

En Josep Mas, de Santa Cecília de Voltregà, tenia un Pegaso 1121 per recollir la llet, Un camió força dolent que trencava sovint el diferencial i els paliers.

En Pere Comerma, de Seva, també tenia també un Pegaso 1121, un camió que substituïa el model Comet però d'una fiabilitat molt inferior. Abans havia treballat per Productos Lacteos Freixas SA, productora de la llet Rania.

En Jordi Mas, de Centelles, tingué un Pegaso Comet i després un Pegaso 1223.

En Lluís Morell, també de Centelles, treballava amb un Pegaso Comet. Abans havia treballat per la Llet Sant Pau, una petita empresa lletera de la comarca del Vallès.

Aquesta cooperativa, semblantment a la diversificació empresa anys enrere per la Cooperativa de Guissona, i coronada per un gran creixement de les vendes, facturació i beneficis, avui dia ofereix una àmplia gamma de productes alimentaris en llurs botigues, llets, carns i pinsos.

AGRUPACIÓ LLETERA DEL MONTSENY SA, de Balenyà, propietat del senyor Delfí Vila, successora de la llet fresca pasteuritzada en bosses Eslat, molt en voga els anys 1960, produïa llet i derivats que comercialitzava amb la marca Làctics Rabadà. Una caixa frigorífica per la distribució de les llets i derivats que produïa Làctics Rabadà a la planta de Balenyà:

Per Làctics Rabadà hi treballaven, entre d'altres, els següents transportistes:

En Jacint Verdaguer, en Cinto de Tona, tenia un Pegaso Comet per la recollida i el transport de la llet de les granges i masos propers a la planta que l'empresa tenia a Balenyà.

En Josep Maria Costa Espunya del mas Serrat, al Mallol, un poble del municipi de La Vall d'en Bas, a la comarca de La Garrotxa, recollia la llet d'aquell cantó per compte de Làctics Rabadà. Havia començat la recollida de llet a les granges de la Vall d'en Bas amb pots de llet a mitjans dels anys 1970 amb un Pegaso Comet carrossat amb una caixa de fusta. Els pots de llet els duia a la planta de recollida de la llet que la Sociedad Anònima Lechera Industrial (SALI) tenia a Mieres (La Garrotxa). Després transportà llet a la planta que Productos Lacteos Freixas SA, productora de la llet Rania, tenia a Santa Perpètua de Mogoda. En la dècada del 1970 i 1980 tingué un Ebro P-200 i un Pegaso Comet equipats amb cisternes. La família Costa continua l'activitat de la recollida i transport de la llet amb un camió Man amb remolc per compte de Verntallat-Cooperativa de la Vall d'en Bas, una cooperativa fundada l'any 1971 que disposa de restaurants i botigues on ofereixen els seus productes. 

El camió Man de tres eixos amb remolc, propietat de la família Costa, per la recollida de llet:

LACTARIA ESPANYOLA SA, productora de la llet RAM, tenia una fàbrica davant del camp de futbol de Vic que més endavant traslladaren a la carretera de Vic a Manlleu. Aquesta planta, propietat de la família Casellas, s'hi produeix actualment la Llet Nostra de Cooperatives Catalanes. Per la RAM hi treballaren els següents transportistes: 

En Joaquim Roca tenia un camió Sava carrossat amb una caixa i vela per recollir i transportar els pots de llet.

En Vicenç Bach, d'Oristà, que tenia un Pegaso Comet.

En Josep Casellas, propietari de la planta de tractament i embotellament de la Llet Nostra de Cooperatives Catalanes a la carretera de Vic a Manlleu, era un dels principals transportistes que treballaven en el transport de la llet per la RAM. 

En Miquel Berenguer, de Sant Vicenç de Torelló, que havia conduït el Barreiros 75 del senyor Adjutori Rifà i Vilalta, es posà pel seu compte amb un Pegaso Comet. 

Un furgó Austin de la casa Subministres Làctics Font, de Girona, distribuïdor oficial de la llet RAM, carrossat per en Josep Vert i Planas, de Torroella de Montgrí:

En Rosendo Quintana i Preseguer, de Roda de Ter, un dels transportistes osonencs més antics del gremi del transport de la llet treballà en els anys 1970 i 1980 per Centro Lacteo Balcells SA, fundat l'any 1963 per la família Balcells i que disposava d'una planta embotelladora a la Zona Franca de Barcelona per produir i comercialitzar la llet ATO, la qual tingué molta requesta en els anys 1970 i 1980. Un Pegaso Comet de can Quintana, retratat al pati de l'empresa, a Roda de Ter, que recollia la llet de les granges de la plana de Vic amb destí a la Zona Franca de Barcelona:

En Baltasar Dot, de Santa Maria de Besora, poble del qual en fou batlle, treballà per compte d'en Rosendo Quintana en la recollida i transport de la llet cap a la planta que Centro Lacteo Balcells SA tenia a la Zona Franca de Barcelona

PRODUCTOS LACTEOS FREIXAS SA, productora de la llet Rania, tenia una planta embotelladora a Santa Perpètua de Mogoda. Fotografia aèria de la planta procedent del fons fotogràfic de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, organisme autònom depenent de la Generalitat de Catalunya: 

Per Productos Lacteos Freixas hi treballaven uns quants transportistes que recollien la llet principalment a les granges del Vallès Oriental. En Pere Comerma, un transportista osonenc, començà el transport de la llet per compte de la Rania i després recollí llet per la Cooperativa Agrària Plana de Vic.

En Ramon Rodellas, de Sant Quirze de Besora, n'era el representant per al seu poble, Montesquiu, La Farga de Bebié i Borgunyà, Disposava d'un camió amb caixa i vela pel transport i distribució de les caixes de llet carregades a la planta de Santa Perpètua de Moguda entre els comerços i clients -bars, restaurants, hotels i fondes- d'aquests pobles. El representant a Ripoll era la família Salvans.

D'esquerra a dreta, en Carles Rifà i Cruells, en Josep Espelt, en Pesca (dret) i en Ramon Camprubí i Fageda, tots tres vinculats al transport d'Osona, retratats a la Fonda Vilaseca de Sant Vicenç de Torelló, on serveixen uns esmorzars de forquilla i  ganivet suculents: 

Aquest article, que recupera uns quants transportistes que treballaven en la recollida i transport de la llet, primer en pots i després amb cisternes, a les comarques d'Osona i del Ripollès, segueix la petja, més modestament, de l'extraordinari treball que el senyor Carles Dalmau i Robres ha escrit sobre el transport mixt de persones i llet a les comarques de l'Alt Urgell i la Baixa Cerdanya, i també d'Andorra, publicat per l'editorial andorrana A4. 

Agraïm al senyor Carles Rifà la relació dels transportistes osonencs i ripollesos que treballaren en la recollida i transport de la llet, compilada en aquest article, agraïment extensiu al senyor Camprubí que tingué la gentilesa de presentar-nos-el. Tenim pendent l'activitat de la recollida de la llet al Gironès i comarques limítrofs. 

Transports Balaguer de La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà) (i II).

El juliol de 1939 la família Balaguer havia recuperat la possessió dels cincs camions nord-americans que tenien el juliol de 1936. Tingueren molta sort. Molts altres transportistes del país, en canvi, perderen per sempre els camions i autocars confiscats pels comitès locals creats en els pobles pel buit de poder provocat pel cop d'estat i la insurrecció militar del juliol de 1936.

Els comitès locals, en els primers mesos de la Guerra Civil, destacaren per les arbitrarietats, robatoris i assassinats que cometeren. Aquesta actuació incontrolada, d'un gran acarnissament amb els religiosos i gent de dretes, deslegitimà a l'exterior la causa de la República. Un acarnissament semblant el practicà l'exèrcit facciós amb els bombardeigs aeris indiscriminats comesos sobre ciutats catalanes per desmoralitzar la rereguarda republicana i que tants de morts i ferits causà (Lleida, Barcelona, Granollers, Figueres, etc). Un preludi del que s'esdevindria al cap d'uns anys a Londres i Dresden.

El balanç de tot plegat fou una guerra civil que es perllongà tres anys i causà milers de morts, desapareguts, exiliats, tolits i desfermà una despietada repressió amb milers d'empresonats en presons i camps de concentració. També hi ha que comptar els afusellats sota acusacions de delictes i faltes aplicats amb caràcter retroactiu -una barbaritat i aberració jurídica en dret penal- i sentenciats en judicis sumaris sense garanties processals. Les detencions, empresonaments, judicis i l'execució de la condemna a mort amb l'afusellament sovint era motivat per arbitrarietats, revenges i falsedats, fruit de l'odi i el ressentiment, atès que molts culpables per delictes de sang emprengueren el camí de l'exili. La malnutrició i la manca de medicaments per tractar les malalties que proliferaren aquells anys també causà una gran mortaldat entre la població civil, particularment les classes treballadores i més desafavorides. Un balanç terrible.

A principis dels anys 1940 la família Balaguer comprà Transports Artigas, de Palafrugell. Aquesta empresa familiar, que treballava per les indústries del suro de Palafrugell, era propietat d'en Josep Artigas, qui, amb altres dos socis, en Ribot i en Font, havien fundat l'any 1921 Sarfa, una de les empreses de transports de viatgers més importants i antigues de les comarques de Girona i titular de la major part de les línies de la Costa Brava.

La família Balaguer comprà Transports Artigas per la feina del transport del suro. En Jordi Balaguer recorda de quan era petit que els camions de casa recollien el suro a l'estació del tren de Flaçà per facturar-lo cap a les fàbriques de Palafrugell. I un cop transformat el suro en taps, els camions descarregaven els sacs plens de taps a l'estació de Flaçà per repartir-los arreu de l'estat espanyol. Al cap d'uns pocs anys vengueren Transports Artigas a la família Brancós Serratosa, també de Palafrugell, propietària de l'empresa Transports Baix Empordà.

Els dos camions Ford retratats a can Boy amb matrícules GI-3879 i GI-4337:





Dos dels tres GMC de la família Balaguer, amb les matrícules GI-4565 i GI-5250, també retratats als anys 1940 a can Boy:











El primer camió que la família Balaguer comprà després de la Guerra fou un Ford Maria de la O. Aquest camió, importat d'Alemanya, fou sol·licitat i adjudicat l'any 1940. Llur matrícula era GI-6440. El Ford Maria de la O retratat a Can Boy amb la caixa de fusta i alces i la marquesina damunt de la cabina:



La flota de Transports Balaguer retratada a can Boy els anys 1940; el primer camió, en Ford Maria de la O seguit dels tres GMC. Una gran flota aleshores:

En els anys 1940 l'activitat del transport plantejava el problema de la manca de carburant. Per solucionar-ho instal·laren als cinc camions, els tres GMC i els dos Ford, uns gasògens. El manteniment i reparació dels camions se'n feia càrrec en Vicenç Balaguer.

Al cap de poc temps compraren un altre Ford equipat amb un motor de benzina. Li assignaren la matrícula GI-6460. Acabat d'estrenar, un dels primers serveis fou el transport d'un vagó nou de fusta del carrilet de Girona a Palamós i Banyoles:

Un altre Ford Maria de la O, equipat amb un gasogen, d'un transportista de Torroella de Montgrí, la família Esquena, propietaris de la farinera, també transportà un altre dels vagons de fusta del carrilet de Girona a Banyoles i Palamós:

En els anys 1940 i 1950 el transport per carretera en camions solament cobria serveis i rutes comarcals. Principalment les mercaderies transportades per Renfe -una altre operador públic del ferrocarril creat l'any 1941 en règim de monopoli- i dipositades a l'estació de Flaçà per ser despatxades a La Bisbal d'Empordà. També transportaven les mercaderies procedents dels vaixells atracats al port de Palamós i que s'havia de distribuir. La ceràmica, totxos i maons produïts als forns i bòbiles de La Bisbal d'Empordà eren transportats fins a l'estació de tren de Flaçà per a llur transport arreu d'Espanya usant la precària xarxa de camins de ferro disponible aleshores.

Paper de l'empresa amb les dades impreses on hi constava la condició de despatx auxiliar de la Renfe pel servei de mercaderies i llur constitució sota la forma de Societat Regular Col·lectiva de conformitat amb la normativa societària promulgada pel nou règim, una dictadura militar victoriosa en la Guerra Civil Espanyola:   

Cap a l'any 1955, per substituir el Ford Maria de la O, compraren un Seddon anglès. El compraren a Barcelona i el pagaren al comptat. Llur matrícula era B-108035 i la cabina fou construïda per un carrosser de Torroella de Montgrí. Després vingué el primer Pegaso, un 140 amb motor dièsel. 

L'any 1959 no hi havia gaire feina a La Bisbal d'Empordà i pobles propers. Decidiren de fer el transport a províncies aprofitant l'impuls econòmic del Pla d'Estabilització Econòmic. Aquell any de 1959 ja tenien dos Pegasos, el camió per excel·lència de la segona meitat del segle XX. L'un era el Pegaso 140 amb motor de gasoli comprat a can Forné de Girona i carrossat amb una caixa de fusta per tansports generals construïda per un carrosser de Palafrugell; l'altre, un Pegaso Z-206 de dos eixos amb matrícula B-187.193. Comprat també al concessionari oficial Pegaso de Girona, can Forné, als anys 1960 fou transformat en una tractora per arrossegar un semiremolc carrossat amb una caixa de fusta. Atès que aquest camió carregava dotze tones i la configuració de dos eixos rígid no l'autoritzava pas a dur aquest pes, l'hagueren de transformar forçosament en tractora. Quan aquest Pegaso Z-206 fou transformat en tractora, la família Balaguer disposava d'un Pegaso 1063 doble direcció, amb matrícula GI-51017, al qual se li acoblà un eix posterior acerbi.

El Pegaso 140 trigava vint-i-quatre hores des de La Bisbal d'Empordà a Madrid. No passava pas dels seixanta quilòmetres per hora. I s'havia de fer el port del Bruc, la Panadella i la costa de Fraga amb el camió carregat de gom a gom de rajols  i ceràmica de les bòbiles bisbalenques. 

El Pegaso Z-206 treballava principalment per en Rosich i Ramió SA, una fàbrica de La Bisbal d'Empordà que produïa pinso pel bestiar. També traginava gra de l'estació de tren de Flaçà a la farinera Sunyer, també de La Bisbal d'Empordà. Per executar la descàrrega del pinso i del gra se li acoblaren al centre, sota del sòl del semiremolc, dos bisenfins paral·lels.

Després del Pegaso Z-206 arribà un Pegaso 1063, doble direcció, amb matrícula GI-51017. Després compraren dos Pegasos 1065 Europa, l'un amb matrícula GI-80010 i l'altre amb la matrícula GI-89382 i carrossat amb un bolquet. Al cap de poc temps, disposaren d'un Pegaso 1095 Super Comet amb matrícula GI-9XXXX que muntava una cisterna per al transport de pinso.

Després arribaren les primeres tractores Pegaso. La primera, un Pegaso 2080 amb matrícula GI-4473-B, arrossegava un semiremolc carrossat amb un bolquet. Seguiren dos Pegasos 1083, un amb matrícula GI-6120-B i l'altre GI-9594-B carrossat amb un bolquet. Compraren un Pegaso 1095 Super Comet amb matrícula GI-0262-D que equipava una cisterna per transportar pinso i treballava per en Rosich i Ramió SA. Aquest camió el comprà al cap d'uns anys en Lluís Darnaculleta i Estrabau, un altre transportista de La Bisbal d'Empordà.

En Lluís Darnaculleta, xofer de l'empresa constructora Rubau Tarrés SA de Vergés, es posà pel seu compte amb la compra del Pegaso Super Comet de la família Balaguer que muntava una cisterna pel transport de pinso. A finals dels anys 1970 comprà un Barreiros 4220, també equipat amb una cisterna. Tassa de publicitat de Transports Darnaculleta de La Bisbal d'Empordà que té el senyor Jordi Balaguer:

En la primera meitat dels anys 1970 compraren dues tractores Pegaso, un 2080 amb matrícula GI-4350-D i una altre 2081 amb matrícula GI-3427-K.

La bàscula de la casa Tallers Pibernat, construïda a Barcelona sota llicència alemanya, per pesar els camions, muntada a can Boy. A la dreta, les oficines de l'empresa:

Els darrers camions de Transports Balaguer foren els següents: una tractora Pegaso 2081 amb matrícula GI-2010-S; una altre tractora Pegaso 2081, comprada d'ocasió, amb matrícula GI-4034-L i que fou venuda a l'empresa Argiles Colades SL; una altre tractora 2081 amb matrícula GI-6883-O; una tractora Pegaso 1236 i matrícula GI-1173-AB; i l'últim camió, una tractora Iveco 440E38 amb matrícula GI-2786-AY.

En la dècada de 1980 per compte de Pavimentos Cerámicos SA (Pavicsa), fundada per la família Salvà i més endavant comprada per Asland SA, transportaven amb els tràilers rajols cap a França. De retorn de França traginaven càrregues generals, gra per en Rosich i Ramió SA i teules. 

Gairebé tots els Pegasos que tingué Transports Balaguer foren comprats nous al concessionari Forné de Girona. I la major part foren desballestats. I els camions són recordats pel seu estat immaculat i l'elegant combinació de colors que presentaven. Aquesta empresa de transports bisbalenca tancà les portes l'any 1997.

La família Trayter, propietària de l'empresa Argiles Colades SA, sempre confià en la família Balaguer el transport del material de construcció que produïxen a la planta de Corçà, prop de La Bisbal d'Empordà, i que s'havia de fer arribar als clients catalans, espanyols i de la resta de països europeus. En Ricard Taryter, un dels amos, té un gran record de la qualitat del servei que prestava la família Balaguer: eren molt complidors i escrupolosos en lliurar la mercaderia transportada a l'hora convinguda.

La família Balaguer ha estat d'una gran professionalitat: un exemple de transportistes complidors de debò amb una dedicació plena i absoluta. Una manifestació de la manera de fer, aplicada en l'àmbit laboral, que ha fet progressar el país malgrat les dificultats de tota mena que ens hem trobat en el camí; ensems constitueix una senya del tarannà col·lectiu que ens defineix com a poble. I des que Transports Balaguer va plegar, el senyor Trayter sempre més els ha trobat a faltar per la qualitat del servei que prestaven i llur bonhomia.

Amb l'adhesió d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, efectiva a partir del 1 de gener de 1986, Transports Balaguer realitzà transports en la modalitat d'agrupatge per unes quantes empreses de La Bisbal d'Empordà i d'altres pobles del Baix Empordà. L'agrupatge, a diferència les càrregues completes, consisteix en un servei de transport que aplega diverses mercaderies procedents de diferents proveïdors i que lliuren en diferents indrets. Llur raó de ser és l'estalvi que suposa en quant als costos. Un servei que Transports Balaguer també executaren amb una gran diligència.

D'esquerra a dreta: senyor Jordi Balaguer Bonaset, senyor Miquel Patinyo Bartomeu i senyor Joan Brugués i Prat:

Agraïm a la família Balaguer, i especialment a en Jordi Balaguer i Bonaset i llur nebot Josep Matas Balaguer, la informació i fotografies de la història de l'empresa de transports familiars, molt coneguda i apreciada a la comarca del Baix Empordà. També la relació de matrícules dels camions facilitada pel senyor Miquel Patinyo.